Gaza avui: "Això només és el començament"

Mentre escric això, els avions israelians bombardegen les àrees de Zeitoun i Rimal al centre de la ciutat de Gaza. La família amb la qual estic s'ha traslladat al passadís interior de casa seva per a refugiar-se del bombardeig. Les finestres gairebé van esclatar fa només cinc minuts quan una gran explosió ha sacsejat la casa. Els helicòpters apatxe s'estan sobre nosaltres mentre els F16 obren foc.

Les notícies de la ràdio de les Nacions Unides diuen que una explosió ha fet impacte a prop de la porta principal de l'hospital Al Shifa. -L'equipament mèdic més gran de Gaza i de tota Palestina. Un altre objectiu era una fàbrica de plàstics. Més bombes continuen destrossant la Franja.

Les sirenes sonen a fora, als carrers. Els talls d'electricitat que submergeixen la ciutat a la foscor cada nit no fan una excepció aquesta nit. Només que potser aquesta nit és la nit més fosca que la gent ha vist aquí durant la seva vida.

Aproximadament 220 persones han estat mortes i unes 400 ferides durant els atacs que han colpejat la franja durant 15 minuts. Els hospitals estan desbordats i són incapaços de respondre. Aquests atacs arriben en el moment més greu d'una crisi humanitària: una mancança de medicines, pa, farina, gas, electricitat, combustible i llibertat de moviment.

Els metges de l'hospital Shifaa han de sortir corrent als quiròfans per a tractar els ferits. La secció de maternitat de l'hospital ha de transformar les seves sales en quiròfans d'urgència. Shifaa només tenia 12 llits a la seva unitat de cures intensives, i avui han hagut de fer-hi espai per a 27.

Manquen medicines -aproximadament 105 medicaments bàsics no hi són, i sang i es necessita desesperadament peces de recanvi de generador.

El generador principal de Shifaa és l'única màquina de suport vital de tot l'hospital. És l'aparell que manté els ventiladors i monitors i llums en funcionament per tal de mantenir viva la gent. I no n'hi ha de peces de recanvi, malgrat que el Comitè Internacional de la Creu Roja ha instat a Israel a que li deixi transportar-ne a través del pas fronterer d'Erez.

El Cap d'Urgències de Shifaa, el doctor Maowiye Abu Hassanyeh, explicava: "Hem rebut uns 300 ferits en 30 minuts. Hi havia gent al terra dels quiròfans, a l'àrea de recepció, als passadissos; hem enviat pacients a altres hospitals. Ni l'hospital més preparat del món podria enfrontar-se a aquest nombre de víctimes en un espai de temps tan curt."

I com el Cap de l'Estat Major israelià Tinent-General Gabi Ashkenaz ha dit aquest matí, 'Això és només el començament".

Però això no és pas el començament, això és una política contínua de càstig col.lectiu i assessinat impune practicat per Israel durant dècades. Avuit s'ha vist el seu nivell més intens. Però el pes de la por, venjança i aïllament penja avui sobre Gaza. Tothom s'està preguntant: Si això només és el començament, com serà el final?

11.30 del matí

Jo mateix i Alberto Acre, un periodista espanyol, hem estat al poble fronterer de Sirej, a prop de Khan Younis, al sud de la franja. Hem viatjat allà a les 8 del matí amb la clínica mòbil dels Comitès d'Ajut de la Unió Palestina. La clínica visita amb regularitat pobles exposats a freqüents atacs que són lluny d'equipaments mèdics. Hem estat entrevistant els residents sobre les condicions a la frontera. Històries de camps d'oliveres i de tarongers i conreus arrasats amb bulldozer per a fer camí a una línia de torres d'observació de les forces israelianes d'ocupació. Els atacs israelians eren freqüents. Foc indiscriminat i bombardejos sobre cases i camps a la línia del front a la frontera sudest. Un pagès gran ens va ensenyar la rasa del tamany d'una tomba que havia cavat per a ficar-s'hi quan els soldats israelians disparessin contra els seus camps.

Alberto entrevistava una família que havia sobreviscut a l'atac d'un míssil israelià a casa seva el darrer mes. Havia estat una resposta al llençament de cohets de la resistència. Quatre combatents van ser morts en un camp a la vora de la frontera. Israel havia fet ploure cohets i foc de M16. La família, agafada en el foc creuat, no ha tornat mai a casa seva.

Estava esperant la tornada de l'Alberto quan una tremolor sorda del terra ens va fer perdre l'equilibri. Es tractava del so dels míssils terra-aire disparats i les bombes F16 impactant a les comissaries de policia i les bases militars de les autoritats de Hamas que hi eran allà. A la ciutat de Gaza, a Diere Balah, Rafah, Khan Younis, Beit Hanoon.

Ens vam allunyar del poble a la nostra ambulància, i cap a la carretera principal a la Ciutat de Gaza, abans de partir a filmar les restes cremants de la comissaria de policia de Diere Balah, a prop de Khan Younis. El seu nom - que vol dir 'lloc de cita'- sona com la manera col.loquial de dir 'ves amb compte', Diere Bala, Diere Balak -ves amb compte.

Uns testimonis han dit que dos míssils israelians han destroçat la comissaria. Un ha volat a través d'un parc infantil i d'una botiga de fruites i verdures ocupada abans d'impactar al seu objectiu.

Civils morts.

Hi havia sang en un tobogà de plàstic groc, trencat, i un ruc mort i mutilat amb un carro de verdures al seu costat. Albergínies i sang esquitxada cobrien el terra. Un home ha començat a explicar en un anglès elemental el que havia passat. 'Hi era ple aquí, ple, tres persones mortes, molts molts ferits'. Un home gran amb un kuffiyeh blanc al seu cap movia les mans assenyalant els seus pantalons xops de sang. 'Mireu!, mireu això! Vegonya per a tots els governs, vergona per Israel, mireu com ens maten, ens estan matant i què fa el món? On és el món, on són, ens estan matant aquí, que se'n vagin a l'infern!' Era un botiguer del mercat, present durant l'atac.

Va començar a recollir els tomàquets que havien caigut del carro, agafant-los nerviosament, i posant-los en bosses de plàstic, ràpidament. Darrera d'un petit edifici de totxos i rajoles, un home seia contra la paret, les seves cames ensangonades. No podia posar-se dret i seia, visiblement adolorit i conmocionat, intentant recuperar-se i orientar-se.

La comissaria de policia mateixa era una runa, un caos de munts de ciment -plantes ensorrades sobre altres plantes. Cotxes destrossats  i una palmera  trencada  en mig  del carrer.

Vam continuar caminant, ràpidament, amb algú més, els ulls mirant cap al cel als quatre helicòpters apatxe -els seus mecanismes per a disparar subministrats per la empresa britànica EDM Technologies de Brighton. Queien brillants bengales de fum - una defensa contra qualsevol tentativa de represàlia dels míssils palestins.

Tornant a la carretera que porta a les casernes de la Força de Defensa Civil de Diere Balah, vam veure-hi de sobte una onada de gent corrent. 'Han bombardejat dos cops, han bombardejat dos cops' cridava la gent.

Nosaltres vam córrer també, però en la direcció de la gent i allunyant-nos del que podria ser l'objectiu número dos, 'un edifici ministerial' es va cridar el nostre amic. Els apatxes retrunyien a sobre.

Arribant a la comissaria de policia vam veure les restes de tota una vida de treball destrossada en un moment. Una catifa d'oració empastifada a la pols, una gorra de policia, els omnipresents matalassos amb estampats amb flors brillants. Un cràter d'uns 20 peus de diàmetre era ple de parets i sols fets miques i una motocicleta caiguda de costat, com una joguina al fons de tot.

Els policies intentaven desesperadament  treure un company de sota de la runa. Tothom demanava a algú que fes alguna cosa. 'Tothom quiet, només un, un de vosaltres que truqui', va cridar un home que semblava el capità. Un foc extenia les seves flames per la cara inferior d'una ex-habitació ara aixafada fins a una alçada de tres peus. Mans treballant juntes agafaven ràpidament i llençaven enrrera pedres, blocs i runa per tal d'arribar a l'home.

Vam continuar el nostre camí cap a l'hospital Al Aqsa. Camions i cotxes carregats amb homes i famílies senceres -oncles, nebots, germans- amuntegats a sobre i corrent a l'hospital per a comprovar com es trobaven els éssers estimats, clàxons sonant sense interrupció.

Hospitals al límit

Entrar a Al Aqsa era colpidor, un pandemònium total, impregnat d'aflicció, horror, angoixa, i conmoció. Membres coberts de sang i cossos cremats desfilaven davant nostre en lliteres improvisades. Davant del dipòsit de cadàvers hi havia una gentada, desenes de parents cridant abarrotaven les seves portes dobles. 'Ni tan sols poden identificar qui és qui, si és el germà o el cosí, perquè estan molt cremats' explicava el nostre amic. Molts eren traslladats, en ambulàncies i a la part del darrera de camions i cotxes a l'hospital d'Al Shifa.

Els ferits no podien parlar. Víctima rera víctima seia recolzada contra la paret exterior, consolats pels familiars, les ferides embenades provisionalment. A dins hi havia un moviment continu i els ferits més greus. Els familiars discutien amb els metges per a entrar-hi els seus ferits en mantes desgastades. Gotes, cares sagnant, cabells socarrimats i talls de metralla a les mans, pit, cames, braços i caps dominaven l'àrea de recepció, sales i quiròfans.

Vam veure un home amb barba, en una llitera al terra d'una unitat de cures intensives, amb convulsions involuntàries, les cames rígides i llançant-se a terra. Un espasme coherent amb una ferida a l'espina dorsal. Tornaria a caminar o a parlar una altra vegada? En un altra unitat, una nena, de no més de sis mesos, tenia ferides de metralla a la cara. Un familiar va aixecar la manta per a ensenyar-nos la seva cama embenada. Els seus ulls estaven oberts com a plats i feia xisclava repetidament.

Una primera estimació a l'hospital Al Aqsa era de 40 morts i 120 ferits. L'hospital estava tractant víctimes del mercat bombardejat, el parc infantil, la comissaria de la Força de Defensa Civil, la comissaria de policia i també la comissaria de la policia de tràfic. Un dia de treball esclatava totalment amb una força terrorífica.

Al menys dos shaheed (màrtirs) eren portats fora de l'hospital en lliteres. Portats per masses d'homes colpejats per la pena al cementiri cridant 'La Illaha Illa Allah', no hi ha més deu que Allah.

A qui l'importa?

I d'acord amb molta gent allà, no hi ha res ni ningú mirant per ells apart de Deu. Tornats a l'hospital de Shifa per la nit, coneixem el germà d'un guàrdia de seguretat que s'havia estat assegut a l'entrada d'un edifici que li havia caigut al cap. Ens deia 'No tenim ningú sinó Deu. Ens sentim sols. On és el món? On és l'acció per a aturar aquests atacs?'

Majid Salim estava al costat de la seva mare en coma, Fàtima. Avui a primera hora s'estava al seu despatx, a la feina -al Hadije Arafat Charity, a prop de Meshtal, la seu central de les forces de seguretat a la ciutat de Gaza. L'atac d'Israel l'havia deixada amb ferides internes múltiples i al cap, entubada i amb un ventilador per mantenir-la amb vida. Majid li feia gestos, 'Nosaltres no hem atacat Israel, la meva mare no ha llençat míssils a Israel. Aquest és el terrorisme més gran, que la nostra mare sigui bombardejada a la feina.'

Els grups d'homes aliniats als passadissos desbordats de lliteres de l'hospital de Shifaa estan aturdits, nerviosos i perduts. Parlem amb un grup. Tenen un germà  amb els dos braços trencats i una ferida facial i al cap seriosa. 'No podem reconèixer el seu rostre, era tan negre a causa de les armes usades' explica un d'ells. Un altre home es torna cap a mi i diu: 'Soc professor. Ensenyo drets humans -aquest és el curs que tenim, 'drets humans'. Fa una pausa. 'Com puc ensenyar al meu fill, als meus nens, sobre el significat dels drets humans en aquestes condicions, sota aquest setge?'

És veritat, UNRWA (Agència de l'ONU per als refugiats) i les escoles del govern local han desenvolupat un programa d'estudis sobre Drets Humans, ensenyant els nens sobre llei internacional, la Convenció de Ginebra, la Declaració Internacional dels Drets Humans, la Reglamentació Hague. Intentar desenvolupar una cultura de drets humans aquí, ajudar a generar més autoconfiança i seguretat i més sentit de la dignitat als nens. Però la contradicció entre el que hauria de ser acatat com un codi comú de conducta signat per molts estats, i la realitat sobre el terreny és total. La llei internacional no està sent aplicada o imposada pel que fa a les polítiques israelianes envers la Franja de Gaza, o la Palestina de l'any 48, Cisjordània, o els milions de refugiats que viuen en camps al Líban, Jordània i Síria.

Com pot una nova consciència i pràctica de drets humans graduar-se alguna vegada des de la retòrica fins a la realitat  quan tot assenyala el contrari -aquí i a Israel?  Nacions Unides ha estat menyspreada i exclosa per Israel, amb Richard Falk, el Relator Especial de l'ONU per a Drets Humans, mantingut presoner a l'aeroport Ben Gurion abans de ser deportat sense formalitats aquest mes -deliberadament cega als abusos comesos contra Gaza per Israel. Una comunitat internacional que proclama frases buides sobre l'atac israelià 'demanem contenció... minimitzar les baixes civils'.

La Franja de Gaza és un de les regions més densament poblades del planeta. Només al camp de Jabbaliya, el més gran de Gaza, 125.000 persones s'apinyen en un espai de 2 km quadrats. Bombardejar amb avions F16s i helicòpters Apatxes a les 11.30 del matí, quan els nens surten de les escoles cap a casa, demostra el menyspreu per la seguretat dels civils igual que ho demostren els 18 mesos de setge que prohibeix totes les importacions i exportacions, i ha provocat la mort de 270 persones com a conseqüència de la manca d'accés a medicaments essencials.

Una llum

Hi ha una dita aquí a Gaza – en parlàvem fent broma anit. ‘Al final del túnel…n'hi ha un altre, de túnel’. No és tant divertit quan considerem que Gaza s'està mantenint viva gràcies al contraban de menjar, combustible i medicines per part d'un explotador negoci a través de 1000 túnels que van des d'Egipte fins a Rafah, al Sud. Un promig de 1-2 persones moren cada setmana als túnels. Alguns s'hi arrosseguen de quatre grapes en condicions humiliants per a pagar-se estudis, veure la família, trobar feina.

Anit vaig afegir un nou final a la dita. 'Al final del túnel, n'hi ha un altre, de túnel i després una apagada de llum'. Avui, no hi ha res per a fer-hi broma. Quan les bombes continuen volant edificis al nostre voltant, sobresaltant els nens d'aquesta casa del seu somni intermitent, la dita podria prendre un altre gir. Després de la matança de 200 persones avui, resulta que al final del túnel n'hi ha un altre, de túnel, i després una tomba?', o un mur de complicitat i silenci dels governs de tot el mon?

Hi ha una llum més enllà, més enllà de les espurnes de resistència i solidaritat a Cisjordània, el 1948 i a tot l'Orient Mitjà. Hi ha una llum de consciència esdevinguda a l'activisme de la gent a tot el món. Podem encendre un focus sobre els crims contra la humanitat d'Israel i la injustícia patida aquí a Palestina, sortint al carrer i pressionant els nostres governs; demanant la fi de l'apartheid i l'ocupació israelians, escampant la nostra crida pel Boicot, Desinversió i Sancions, i per una autèntica Pau Justa.

Per mitjans institucionals, governamentals i populars, aquesta pot ser una llum al final del túnel de Gaza.