G20: un any després del crack

"G20: un any després del crack

Just quan es compleix tot just un any de l'esclat de la “gran crisi” al setembre passat, el G20 afronta la seva nova cimera a Pittsburgh. Aquest tercer round, després de les trobades de Washington i Londres, arriba enmig d'una intensa xerrameca propagada pels principals governs sobre el final de la crisi. El cor de veus és clar: el pitjor ja va passar, la recuperació s'aproxima i estem enfilant la recta final. Assumpte tancat. I abans de no gaire temps, business as usual. Potser, en el fons, la cosa no era tan greu.

La realitat, malgrat això, és ben diferent. Com assenyala l'economista francès Michel Husson: “Suposar que la recessió pugui ser esborrada per una mini-recuperació, és no veure més enllà de la punta del nas (…). Els pròxims mesos veuran doncs engegar-se un nou bucle recessiu alimentat per dos mecanismes que no actuen encara. En primer lloc, la demanda salarial acabarà per estancar-se a causa de la baixada de l'ocupació i el bloqueig dels salaris. Alhora, les mesures destinades a reabsorbir els dèficits pressupostaris anul·laran progressivament l'efecte d'arrossegament de les despeses públiques i socials sobre l'activitat econòmica. Tenim, al contrari, davant nosaltres diversos anys de creixement deprimit i de mesures d'austeritat destinades a cobrir els plans de rellançament econòmic.”

Malgrat la retòrica grandiloquent de l'anterior reunió del G20 i la seva pompa escenogràfica, les mesures adoptades durant aquest any pels principals governs del món han buscat transferir el cost de la crisi als sectors populars, socialitzar pèrdues i apuntalar els fonaments del model econòmic, sense canvis significatius del mateix, més enllà de la correcció d'alguns “excessos” negatius des del punt de vista del propi funcionament del sistema.

Contràriament a algunes il·lusions, sovint tretes de lectures poc sòlides dels anys trenta i fent abstracció de les diferències de context, no hi ha hagut cap gir neokeynesià. La crisi, com indica el filòsof Daniel Bensaïd “és també, encara que no agradi als profetes de la sortida de la crisi gràcies als prodigis d'un New Deal verd, una crisi de les solucions imaginades per a superar les crisis passades.”

Sota l'impacte del xoc de l'enfonsament de Wall Street i les mesures de rescat bancari algunes veus des de l'esquerra van parlar fa un any de forma excessivament optimista de “la fi del neoliberalisme”. Però allò què ha passat ha estat diferent. El neoliberalisme ha sofert una crisi de legitimitat molt profunda i les fal·làcies i contradiccions del discurs neoliberal han quedat més descobertes que mai. Però això no significa que les polítiques neoliberals estiguin enterrades, ni que la sortida a la crisi hagi comportat una ruptura amb el paradigma neoliberal, ni l'adopció de mesures favorables als interessos populars. Per a això caldria construir una altra correlació de forces entre capital i treball. No hi haurà reformes espontànies des de dalt sense més.

La incapacitat per a arrencar canvis significatius en les polítiques dominants s'explica fonamentalment per la debilitat de la resposta social enfront de la crisi. El desfasament entre el malestar social i el descrèdit de l'actual model econòmic i la seva traducció en mobilització col·lectiva és clar. Les respostes a la crisi, sobretot en els centres de treball, són limitades, eminentment defensives, de poc abast, i la majoria, amb algunes excepcions, han acabat en derrotes. Aquesta dinàmica és afavorida, a més, per la política de concertació dels grans sindicats.

Davant d'un context de crisi, les reaccions dels sectors populars poden estar dominades pel descoratjament, la por i l'egoisme, o per la ràbia davant la injustícia, la mobilització col·lectiva i la solidaritat. Poden orientar-se cap a opcions progressistes i d'esquerra o girar-se cap a alternatives populistes i reaccionàries. Malgrat la tebiesa de la resposta col·lectiva davant la crisi no cal treure d'això conclusions pessimistes o prematures. Convé recordar, per exemple, que després del crack de 1929 el moviment obrer nord-americà va trigar quatre anys a respondre, passar a l'ofensiva i sacsejar el panorama polític i social del país. Estem, doncs, encara en una primera etapa.

Les promeses de moralització del capitalisme entonades des de fa mesos i les proclames recents que el pitjor ja va passar tenen en comú l'intent de negar el caràcter sistèmic de la crisi i d'evitar que la mateixa aboni el qüestionament del propi sistema econòmic. Nicolás Sarkozy ho assenyalava ben clarament fa un any al seu discurs de Toulon, just després del desastre de Wall Street: “La crisi financera no és la crisi del capitalisme, és la crisi d'un sistema allunyat dels valors fonamentals del capitalisme als quals, en certa manera, ha traït. S'ho vull dir  clarament als francesos: l'anticapitalisme no oferix cap solució a la crisi actual”. Segur?

En realitat, la crisi econòmica, transformada en greu crisi social, en conjunció amb la crisi ecològica, energètica i alimentària planteja amb més força que mai la necessitat d'una ruptura amb l'actual ordre de coses. Sens dubte, l'anticapitalisme apareix avui com un doble imperatiu, moral i estratègic, inevitable. Des dels carrers de Pittsburgh ho recordarem aquests dies. "