Fogueres de llibres al Vèneto: com vam aturar dos projectes de censura de la dreta

Com vam aturar dos projectes de censura de la dreta

Sembla probable que els primers intents de retirar els llibres de Roberto Saviano d’algunes biblioteques públiques del Vèneto van tenir lloc immediatament després que Saviano mostrés “converses” en curs [Saviano va utilitzar el verb “interloquire”] entre el crim organitzat calabrès i el partit xenòfob de la Lliga Nord. Saviano ho va fer durant un programa molt popular d’una televisió italiana en hores de màxima audiència el 15 de novembre de 2010. A Preganziol, província de Treviso, una bibliotecària local va revelar que l’Assessore [NdT: Regidor] de Cultura (membre de la Lliga Nord) va demanar-li, a ella i als seus companys, de fer desaparèixer els llibres de Saviano de les prestatgeries.

Això va passar “oficiosament”, a l’ombra, però altres intents estaven a punt de tenir lloc a plena llum del dia: durant la tercera setmana de gener, dos importants funcionaris públics al nivell de la Província de Venècia i de l’Administració Regional del Vèneto respectivament van demanar a bibliotecaris i escoles públiques de retirar tots els llibres dels autors que haguessin firmat una petició en contra de l’extradició de França del fugitiu italià d’extrema esquerra Cesare Battisti.

Ambdós funcionaris públics, Raffaele Speranzon (Assessore de Cultura de l’administració provincial de Venècia) i Elena Donazzan (Assessore d’Educació de l’administració regional del Vèneto) són antics membres del Movimento Sociale Italiano, el partit neo-feixista actiu a Itàlia des del 1946 al 1993. Ara tots dos són membres del partit de Berlusconi, el Popolo della Libertà.

Òbviament, cap llei no permet posar en una llista negra o acusar bibliotecaris desobedients com a responsables d’ignorar una llista negra. De fet, aquesta proposta viola de manera flagrant la Constitució, però això passa ben sovint. El Tribunal Suprem d’Itàlia [la Corte Costituzionale] sol abolir lleis i decrets del govern de Berlusconi, perquè són contraris a la Constitució. El problema és que entre el moment de la iniciativa i el de ser reconeguda com il·legal hi ha un període durant el qual la gent es pot sentir intimidada.

N.B. El “cas Battisti” és una arma de distracció massiva utilitzada per la Dreta sempre que necessita un boc expiatori pel seus fracassos. Cada vegada que Berlusconi es troba en problemes, aquesta gent intenta desviar l’atenció pública cap a temes completament aliens. Recentment, el Brasil es va negar a extradir Battisti a Itàlia, i el nostre govern [NdT. el govern italià] va aprofitar l’oportunitat per intentar crear una onada de nacionalisme i histèria generalitzada: Com s’atreveixen aquest ballarins de samba a dir que Battisti correria risc de mort en una presó italiana? Com s’atreveixen a insinuar que som torturadors sanguinaris? Cal llegir dins d’aquest context el recent intent de prohibir autors i intel·lectuals que no comparteixen l’“opinió” del govern en el cas Battisti, el context de l’estat de crisi del Berlusconisme.

La llista de Speranzon conté uns cinquanta escriptors. El conjunt d’obres literàries involucrades és de diversos centenars de llibres. Alguns d’ells són obres importants, perquè entre aquests escriptors hi ha diversos autors famosos, amb llibres traduïts a dotzenes de països, com ara Nanni Balestrini, Massimo Carlotto, Valerio Evangelisti i, eh, nosaltres [NdT. els Wu Ming].

Vam prendre part en la formació d’un comitè ampli d’escriptors anomenat “Scrittori contro il rogo” [Escriptors contra les fogueres de llibres]. Tots nosaltres vam escriure articles i concedir entrevistes a tots els mitjans de comunicació als que vam tenir accés. Vam aconseguir bloquejar la censura demanant al públic que es mobilitzés com volgués, evitant els rituals més comuns i avorrits de “clicktivisme” sempre que fos possible: res de mandroses peticions en línia, res d’efímers grups de Facebook. Immediatament ens va sorprendre les tàctiques imaginatives de la gent i les múltiples facetes del seu activisme: flash-mobs davant de l’oficina de Speranzon, incomptables paròdies i peces satíriques a la web, widgets solidaris dissenyats ad hoc per blogs i xarxes socials, ciutadans visitant biblioteques i donant còpies dels llibres “prohibits”, actors disfressats de bombers de Fahrenheit 451 apareixen de sobte a les manifestacions dels sindicats, protestes de tot tipus a Venècia i Preganziol. Entre tots junts, vam aconseguir convertir-ho en una qüestió d’emergència democràtica al Vèneto, i va acabar apareixent als telenotícies de la televisió estatal (és a dir, als telenotícies que no estan controlats per Berlusconi), fins que Speranzon i Donazzan van haver de retirar les seves propostes.

Tingueu en compte que estem parlant d’un país on el primer ministre és el propietari de tres canals de televisió estatals (Rete 4, Canale 5 i Italia 1) i pot controlar una part enorme de la informació difosa per la televisió pública (RAI). A més, és també el propietari del grup editorial més gran del país, d’un important diari estatal i d’una de les revistes setmanals de xafarderies més llegides. Censura a la italiana significa que els punts més crucials de la informació es poden trobar / veure / llegir només a Internet o als diaris que Berlusconi no controla.

La societat italiana està vivint una situació extremadament difícil. El racisme, la xenofòbia i l’autoritarisme són el pa de cada dia aquí. Qualsevol intent de restringir les llibertats civils pot ser una altra empenta endavant cap a una situació perillosa i potser irreversible. Hem de lluitar contra cada moviment, cada projecte de llei, cada proposta aparentment estúpida.