Estocada a les universitats

Malgrat que fins ara ha passat més desapercebuda que les retallades previstes pel Govern de la Generalitat de Catalunya en salut (6,5%) o educació (7,4%), la disminució en el finançament de les universitats públiques catalanes previst per al 2011 té una magnitud molt superior: del 20% respecte al finançament del 2010. Si l’any passat el sistema universitari públic català va rebre una aportació de fons públics de 864,5 milions d’euros, el 2011 la subvenció pública als centres d’educació superior es veurà reduïda en 175,8 milions (una quantitat molt poc per sobre dels 144 milions que es preveu que es deixaran d’ingressar a causa de la reforma de l’impost de successions impulsada per CiU). Aquesta estocada posa en perill el mateix sistema universitari públic, que actualment ja té deficiències estructurals.

Horitzó d’acomiadaments

Sense ni tan sols esperar l’aprovació dels pressupostos de l’exercici 2011 per part del Parlament de Catalunya, el Govern català ja ha començat a aplicar, en les seves liquidacions periòdiques a les universitats, la retallada prevista. Això ha fet que, en molts centres, ja s’hagin començat a notar els efectes de la disminució de finançament. Però el pitjor encara ha d’arribar.

Un dels col·lectius que previsiblement es veurà més perjudicat per la retallada serà el personal no funcionari, ja que es tracta d’una partida en què aplicar la tisorada no requereix grans esforços. Atès que una part molt important del Personal Docent i Investigador (PDI) i del Personal d’Administració i Serveis (PAS) té una relació contractual temporal i precària amb les universitats, prescindir-ne només requereix, en molts casos, la no renovació dels contractes. Pel que fa al professorat, només a la UAB la retallada pot comportar la pèrdua d’entre 230 i 575 llocs de treball en els propers 4 anys, en funció de la categoria de les places. A la UPC la tisorada podria deixar fora unes 300 professores.

La precarietat com a model

A llarg termini, la situació pot ser fins i tot pitjor. El nou conseller d’Economia i Coneixement, Andreu Mas-Colell, s’ha fixat com a horitzó el “model suís” d’universitat, en què només una petita part del professorat és fix i la major part de les places les ocupa personal laboral en situació d’inestabilitat. De moment, el secretari d’Unviersitats i Recerca, Antoni Castellà, ja ha proclamat obertament que la Generalitat aspira a la reducció del percentatge de professorat amb plaça fixa del 70% actual a un 40%. Per aconseguir-ho, caldrà que es cobreixin menys de la meitat de les baixes per jubilació i que, quan es cobreixin, es faci sempre per la via de contractes i no de places fixes. De fet, la situació en algunes universitats ja s’apropa actualment a les aspiracions de la Conselleria: de les prop de 5.000 professores de la UB, unes 1.950 són associades (al voltant del 40%).

Però el PDI no és, ni de bon tros, l’únic col·lectiu perjudicat per les retallades i la precarietat. Atenent a les xifres globals de disminució de la despesa amb què treballen algunes universitats, la reducció de PAS serà gairebé equivalent a la de professorat. Tampoc falten entre el personal d’administració les figures contractuals inestables i mal remunerades o bé, en el pitjor dels casos, la cobertura de llocs de treball que haurien de ser estructurals mitjançant beques molt mal retribuïdes i que no cotitzen a la Seguretat Social.

Aquesta realitat conviu amb la remuneració generosa de les escales superiors del funcionariat (una catedràtica amb diversos anys de docència i trams de recerca pot cobrar fàcilment més de 4.000 euros al mes), amb els sous desorbitats de les gerències de les universitats (que poden rondar els 100.000 euros anuals, una quantitat equiparable o fins i tot superior a la dels alts càrrecs de l’administració) i els complements de sou dels equips de govern (que poden superar els 20.000 euros anuals en el cas de les rectores). Per acabar-ho d’adobar, quan el juny del 2010 el Govern espanyol va reduir un 5% el sou del personal de l’administració pública, algunes universitats van aplicar la retallada de manera lineal al personal contractat laboral (no funcionari), que és precisament el col·lectiu que pateix unes condicions laborals més precàries.

Menys oferta, més taxes

Juntament amb la política de reducció de personal, les altres dues grans mesures que hauran de compensar la dràstica retallada de finançament de les universitats públiques són la reformulació del mapa de titulacions i l’augment de les taxes administratives. Pel que fa a la primera qüestió, algunes facultats ja han començat a obrir camí per mitjà de l’eliminació dels torns de tarda, la qual cosa suposarà una dificultat afegida d’accedir a l’educació superior per part de persones que treballin. A això caldrà afegir-hi una disminució de l’oferta de titulacions, que afectarà principalment l’àmbit de les humanitats i que agreujarà encara més la previsible massificació de les aules que provocarà la reducció de professorat. En conseqüència, la qualitat de l’educació en sortirà també perjudicada.

A curt termini i de cara a la butxaca de les estudiants, la mesura que es deixarà notar més serà l’augment en l’import de les matrícules, així com de les taxes administratives que es cobren per fer gestions acadèmiques i expedir títols oficials. El curs 2011-2012, l’increment en el preu de les primeres matrícules serà d’un 4% per sobre de la inflació (és a dir, de més del 7%). El preu de les segones matrícules (és a dir, la matrícula que es paga quan es repeteix una assignatura) multiplicarà per 1,5 el de la primera, i el de la tercera el multiplicarà per 3.

Finançament públic, beneficis privats

Si les butxaques de les estudiants hauran de sostenir els increments de preus públics i les plantilles de PDI i PAS es reduiran de manera dràstica, ben diferent és la situació de què gaudeixen algunes empreses i fundacions privades instal·lades a la universitat pública. Un dels casos més sagnants és el de les anomenades spin-off, empreses privades creades per professores universitàries. Aquestes companyies es beneficien de la infraestructura pròpia de les universitats, per la qual cosa no requereixen gaire inversió inicial, i paguen només un petit cànon dels seus beneficis. El nou model de dedicació docent que vol aprovar la UAB permetrà que el professorat funcionari que treballi en alguna spin-off vegi reduïda la seva càrrega docent, la qual cosa suposarà una pèrdua de diners afegida per a la universitat. Per si això no fos prou, l’activitat que es realitza a les spin-off computa a l’hora d’obtenir trams salarials de transferència. Per tant, a més de “robar” hores de feina a la universitat pública, les professores que en formen part són recompensades econòmicament al cap del temps a càrrec de fons públics.

Les fundacions i entitats privades que ofereixen títols de grau, de postgrau o de màster, ja sigui a preus públics o a preus privats, són una altra de les sangoneres de la universitat pública. Un exemple paradigmàtic el constitueix la Barcelona Graduate School of Economics, una escola de negocis privada dirigida fins fa poc per l’actual conseller Andreu Mas-Colell i que imparteix cursos a preus privats tant a la UPF com a la UAB. A més de beneficiar-se de subvencions públiques a càrrec dels pressupostos de l’Estat i de la Generalitat, aquesta escola privada utilitza infraestructura i professorat de la universitat pública sense aportar res a canvi.

Una situació similar és la dels títols cofinançats per empreses o la de les càtedres privades, que es beneficien d’una part de finançament públic a càrrec de la universitat. Aquesta realitat conviu, a més, amb la presència de professorat funcionari en càrrecs de direcció d’altres entitats públiques relacionades amb la docència o la recerca, situació que vulnera les exigències que estableix la llei en aquests casos (que els càrrecs ocupats fora de la universitat siguin exclusivament d’investigació, mai de gestió, i que la plaça a la universitat sigui de dedicació a temps parcial). Així ho va denunciar la Sindicatura de Comptes de Catalunya en el seu Informe 21/2008 referit a la UAB.

Contra el servilisme, mobilitzacions

Els equips de govern de les universitats catalanes no tan sols han tolerat totes aquestes pràctiques i la transferència de recursos públics a entitats privades, sinó que sovint hi han estat amb connivència. D’altra banda, les rectores de les universitats han fet gala d’un servilisme notable davant de les retallades anunciades per la Generalitat: en un comunicat conjunt del mes de febrer, es proclamaven “plenament solidàries” amb la situació de crisi del país. Malgrat que l’autonomia universitària permetria als equips de govern retallar aquelles partides que consideressin pertinent, fins ara no s’ha plantejat cap alternativa a la reducció de les plantilles i a l’augment de taxes proposat pel Govern.

Davant de la contradictòria situació d’haver de pagar les conseqüències d’una retallada pressupostària dràstica que suposa un atac frontal a la universitat pública, alhora que entitats privades segueixen fent diners a costa de l’erari públic, estudiants, PDI i PAS de les diferents universitats catalanes ja han començat a reaccionar. A part dels plantejaments crítics que han adoptat alguns sindicats, així com les assemblees d’estudiants, l’articulació d’una resposta conjunta ha vingut de la mà de la Plataforma Unitària en Defensa de la Universitat Pública (PUDUP).

El manifest fet públic per la PUDUP (http://reconstruimlapublica.wordpress.com) ha recollit fins ara l’adhesió de més de 800 persones. La concentració convocada el passat 26 de maig a la plaça Sant Jaume de Barcelona va significar un toc d’atenció als equips de govern de les universitats i a la Conselleria d’Economia i Coneixement. Si bé una part del professorat funcionari no sembla procliu a la mobilització, la precarització imperant a la universitat pública actua en sentit contrari. Si el Govern segueix enrocat, tot fa pensar que després de les vacances es reobrirà el cicle de la mobilització.

‘Predocs’: la mà d’obra barata de les universitats

Un dels col·lectius que exemplifica a la perfecció la precarització imperant a la universitat pública és el de les investigadores predoctorals que gaudeixen d’ajuts (beques-contracte) per a la realització de la tesi. A canvi d’un sou de mileuristes, els departaments on estan adscrites les predocs els poden exigir una dedicació docent considerable. Sovint no sols els l’exigeixen, sinó que ho fan per sobre dels límits establerts a les convocatòries dels ajuts. En alguns casos, a més, aquestes hores extra es fan sense remuneració addicional. Resulta difícil, per altra banda, negar-s’hi i denunciar aquesta situació, ja que hi ha poques doctorandes a cada departament i per renovar l’ajut fa falta la firma de les directores de la tesi i del departament.

Però les investigadores predoctorals no únicament s’han de fer càrrec d’una part important de la docència universitària (el 25% en el cas del Departament d’Estructura i Constituents de la Matèria de la UB, per exemple), sinó que la seva firma apareix en moltes de les publicacions (el 50%, si prenem les dades del mateix departament). Aquesta contribució és fonamental, perquè els grups de recerca necessiten acreditar un cert nombre de publicacions per poder accedir a finançament públic. Així doncs, les doctorandes constitueixen una mà d’obra barata que permet a les universitats estalviar-se la contractació de personal fix.

Aquesta situació es veu agreujada per l’alt cost de la matrícula de doctorat, que no sempre queda coberta pels ajuts predoctorals. Des del curs 2010-2011 s’ha produït un increment del 280% en el preu de la matrícula. Actualment, el cost de fer un doctorat a Catalunya triplica el cost de fer-lo en qualsevol altra comunitat autònoma de l’Estat. A partir del curs 2011-2012, però, això ja no serà així, ja que el Govern espanyol imposarà una pujada dels preus de matrícula de fins al 800%, que equipararà els preus que es paguen a Catalunya als de la resta de l’Estat. D’altra banda, les predocs també s’han vist afectades per la retallada del 5% del sou al personal de les administracions públiques, malgrat que, legalment, la partida destinada als ajuts predoctorals no va ser retallada.

A tot això cal afegir-hi, encara, les dificultats per continuar fent recerca un cop acabat el doctorat. En cas de poder fer-ho, cal encadenar durant anys contractes temporals i canviar constantment d’universitat o de centre de recerca, la qual cosa situa l’edat d’estabilització laboral a la universitat, en el millor dels casos, al voltant dels 40 anys.

Malgrat la dificultat per coordinar-se com a col·lectiu a causa de la fragmentació, en algunes universitats s’han constituït assemblees de predocs. És el cas de l’Assemblea de Tercer Cicle de la UAB (http://doctorandsuab.wordpress.com), que va reactivar-se a principis de curs en resposta a l’augment dels preus públics de la matrícula del doctorat i la retallada del 5%. A Girona també funciona Udg.doc, Associació d’Investigadors en Formació Vinculats a la UdG (http://www.udgdoc.org). El referent al conjunt de Catalunya és l’associació D-Recerca (http://d-recerca.org), que es coordina amb altres organitzacions a escala espanyola a través de la Federación de Jóvenes Investigadores – Precarios (http://www.precarios.org).