Escenaris de la farsa política

Així, per exemple, la farsa de vaga general promoguda pels grans sindicats impedeix que es pugui expressar el drama que comporta la supressió de l'ajuda de 426 euros als desocupats de llarga durada. La farsa de l'estat d'alarma decretat contra els controladors bloqueja qualsevol reivindicació de drets, com si tothom tingués una situació laboral envejable. La farsa de les reduccions del 5% del sou dels funcionaris obstruïx qualsevol expressió de la precarietat juvenil, femenina, migrant i de totes les formes de l'explotació nascudes de l'externalització. La farsa de la integració d'Habitatge en Foment apaga el drama d'un home que es penja davant l'imminent desallotjament de la seva família per part d'ADIGSA, agència pública gestionada per… ICV-EUiA! La farsa de les xifres macroeconòmiques cega davant el drama d'un home que, al veure's a la ruïna, agafa l'escopeta i s'emporta a quatre per davant (i la farsa mediàtica, és clar, ho psicopatologitza a ell i al seu poble, Olot, no sigui que es vegin d'altres drames). La farsa de la negociació col·lectiva, finalment, impedeix als treballadors buscar-se altres alternatives d'acció i pressió sobre el capital.

Però la difusió de la farsa no s'atura només en allò socioeconòmic. La farsa de la condemna a ETA , per exemple, permet no haver de buscar solucions al drama basc, a la violació sistemàtica dels drets de l'esquerra abertzale, a la situació dels presos començant pel propi Otegui. La farsa de la protesta contra la sentència de l'Estatut, llegida exclusivament en la seqüència causal que veu la victòria de CIU com la sortida lògica a la crisi institucional, impedeix prendre's de debò el dret a decidir. La farsa de la independència per a demà mateix, com un Estat de dret, democràtic i social, integrat en la UE, encobreix el sectarisme independentista, la fragmentació i pèrdua del vot que ha obert les portes a CIU. La farsa del retorn al poder de la dreta catalanista i la seva resurrecció (mediàticament induïda) com el partit frontissa que blindarà la governança neoliberal dels propers anys (governi amb el PSOE o el PP), impedeix que s'expliciti el drama d'un model territorial per tancar, d'un federalisme per construir i d'una nova estructura de la sobirania avortada abans de néixer. La farsa de la reestructuració del govern encobreix fins a extrems inimaginables el drama de la claudicació als mercats de Zapatero i el conjunt dels socialistes. La farsa, deixem-ho aquí, de la refundació de l'esquerra, tot just arriba a a encobrir la inoperància pseudohegemonista del PCE, l'oportunisme ambientalista d'Equo, el sectarisme trosklodita d'Izquierda Anticapitalista i el regust per l'anòmia de bona part de l'Autonomia.

Així les coses, sembla que va sent ja hora de començar a prendre's les coses seriosament i reconèixer els drames quotidians que ens envolten; en tota la seva complexitat, asimetria i dificultat. En cas contrari, els seriosos advertiments electorals de l'extrema dreta a Catalunya, la corrupció política per tot arreu o el populisme ideològic televisiu i neocon és possible que es converteixin en les farses d'una esquerra que va tornar a ensopegar en les seves mateixes pedres.