Es prepara una nova flota solidària amb Gaza

Diari d'un viatge a l'horror

Henning Mankell

A les cinc del matí em trobo en el carrer, esperant al taxi que m'ha de dur a l'aeroport de Niça. Per primera vegada en molts mesos, I. i jo gaudim de temps lliure que compartir. Al principi havíem pensat que es perllongaria dues setmanes, però finalment només seran cinc dies, ja que l'operació Ship to Gaza està per fi preparada, pel que sembla, i he d'afegir-me als altres a Xipre.

L'objectiu de tot viatge pot interpretar-se ja al punt de partida, em dic mentre espero al taxi. Tal com vam acordar, vaig reduir el meu equipatge a una motxilla de no més de deu quilos. L'operació Ship to Gaza té un objectiu clar i bé definit: trencar el bloqueig al quual Israel té sotmesa la franja de Gaza. Des de la guerra de fa poc més d'un any, la vida dels palestins que habiten la zona s'ha convertit en un infern cada vegada més insuportable. Són moltes i molt grans les necessitats que caldria cobrir perquè la vida allí resultés mitjanament decent.

Però l'objectiu del viatge és, naturalment, molt més concret. Les paraules es demostren amb l'acció, penso. Resulta fàcil dir que es dóna suport, es defensa o es combat això o allò. No obstant això, és en l'acció on es materialitzen com un fet demostrat aquesta mena de declaracions. Cal que els palestins a qui els israelians obliguen a viure en aquell infern sàpiguen que no estan sols, que no els hem oblidat. Cal recordar-li al món que existeixen. I a més, també podem carregar diverses embarcacions amb el que més necessiten: medicines, plantes dessalinitzadores perquè puguin obtenir aigua potable, ciment...

Per fi arriba el taxi, acordem el preu -que car!- i, pels carrers buits de l'alba, sortim rumb a l'aeroport. La primera anotació del viatge -ara me n'adono- la faig allí mateix, al taxi. No recordo les paraules amb exactitud, però de cop i volta em desconcerta la sensació que no he pres plena consciència que es tracta d'un projecte que els israelians odien fins a tal extrem que segurament recorreran a la violència per a obstaculitzar l'avanç de la flotilla.

Encara que abans d'arribar a l'aeroport ja se m'ha oblidat. Es tracta d'una empresa totalment definida també pel que fa a aquest punt: nosaltres actuarem sense violència, no anem armats, no existeix la menor voluntat d'enfrontament físic. Si arriben a aturar-nos, tot es desenvoluparà de manera que la vida dels participants no corri perill.

» NICÒSIA. Dimecres 26 de maig.

Fa més calor que a Niça. Aquells que han de pujar a bord en la costa xipriota es reuneixen al Centrum Hotel de Nicòsia. És com en una novel·la de Graham Greene. Gent diversa que es reuneix en un lloc perdut per a emprendre un viatge comú. Anem a trencar un bloqueig il·legal. Són paraules que es repeteixen una vegada i una altra en diversos idiomes. Però de sobte ens envaeïx la incertesa. Els vaixells es retarden, han sorgit diversos problemes, encara no tenim les coordenades definitives d'on es produirà la trobada de les sis embarcacions. L'única cosa que està clar és que serà en alta mar. Xipre no vol que les nostres naus atraquin en els seus molls. Segurament, a conseqüència de la forta pressió d'Israel. De tant en tant m'adono de la tensió que domina les relacions entre els diversos grups al capdavant d'aquest projecte tan complicat. El menjador on esmorzem s'ha convertit en una sala de reunions secretes. Ens van demanant que entrem per a signar diversos documents i perquè deixem constància de qui són els nostres familiars més propers, en cas que succeeixi el pitjor. Tots signen sense pensar-s'ho. Després ens diuen que esperem. Que estiguem alerta. Són les paraules més usades aquests dies: "esperar, estar alerta".

» NICÒSIA. Dijous 27 de maig.

Esperar. Estar alerta. Calor asfixiant.

» NICÒSIA. Divendres 28 de maig.

Començo a preguntar-me si no hauré d'abandonar la illa sense haver pujat a bord. Pel que sembla, no hi ha places suficients. Pel que sembla, hi ha llistes d'espera per a participar en aquest projecte solidari. Però K., l'amable parlamentari suec, i la doctora sueca S., que són els meus companys de viatge, m'ajuden a mantenir l'ànim. Els viatges amb vaixell sempre duen amb ells molts contratemps, em dic. Així que continuem amb la nostra tasca. Esperar. Estar alerta.

» NICÒSIA. Dissabte 29 de maig.

De cop i volta, tot es precipita. Ara, al llarg del dia, encara que només potser, per descomptat, salparem en un buc ràpid que ens durà fins a aquest punt en alta mar on hem de reunir-nos amb la flotilla d'altres cinc vaixells que solcaran les aigües rumb a la franja de Gaza. Seguim esperant. Però, cap a les 17.00, les autoritats portuàries ens donen per fi permís per a pujar a bord de l'embaracació de cabotatge anomenada Challenge, que, a 15 nusos de velocitat, ens traslladarà al lloc on pujarem al vaixell de càrrega Sofia, ja a l'espera en el punt de trobada. A bord del Challenge hi ha moltes persones que esperen i estan alerta. Crec que es queden una miqueta decebudes al veure que només arribem nosaltres tres. Esperaven a diversos irlandesos que, tanmateix, van abandonar abans d'embarcar i van tornar a casa. Pugem a bord, saludem a tothom i aprenem de seguida quins són les regles. L'espai és mínim i hi ha sabates en bosses de plàstic pertot arreu, però regnen la tranquil·litat i el bon enteniment. Ara, de cop i volta, semblen haver-se esvaït totes les incògnites. A les 17.00, els dos potents motors diesel comencen a tronar. Per fi estem en marxa.

» AL MAR. 23.00 hores.

Estic assegut en una coberta de popa. El vent no bufa amb força, però si prou com perquè ja s'hagin marejat molts dels activistes. Embolicat en diverses flassades, contemplo la lluna que il·lumina un camí sobre el mar, resisteixo l'envestida de les ones i pinso que les accions solidàries poden adoptar qualsevol forma. El retruny dels motors dificulta la conversa. La majoria intenta dormir o, almenys, descansar. I em dic que, en aquests moments, es pot dir que està resultant un viatge afable. Però només en aparença.

» AL MAR, AL SUD-EST DE XIPRE.

Diumenge 30 de maig. 1.00 hores.

Brillen centelleigs de llum des de diversos punts. El capità, el nom del qual no aconsegueixo aprendre, ha minorat la marxa. De lluny fan pampallugues les llums de les llanternes de dos dels vaixells de la flotilla. Ara romandrem ancorats fins que claregi i la gent pugui traslladar-se a les altres embarcacions. Però jo segueixo sense trobar un lloc on ficar-me al llit, així que em quedo pesant figues a la cadira amarada. La solidaritat veu la llum en la humitat i l'espera, però així fem que uns altres tinguin un sostre sota el qual protegir-se.

»AL MAR. 8.00 hores.

El mar s'ha calmat. Ens dirigim cap al vaixell de major envergadura

El Mavi Marmara. És un buc de passatgers, "la nau reina" de la flotilla. Duu a bord a centenars de persones. Han estat discutint la possibilitat bastant probable que els israelians centrin la seva intervenció just en aquesta nau.

Quina intervenció? Òbviament, és una mica a a llò que hem estat donant voltes des dels inicis del projecte. No podem saber res amb certesa. Enfonsarà la Marina israeliana les embarcacions o intentarà obligar-les a retirar-se amb algun altre tipus de violència? Existirà la possibilitat que Israel opti per la solució raonable de deixar passar les naus i paliï així parcialment la vergonyosa fama que s'ha guanyat en tot el món? Ningú ho sap. Al nostre parer, el més probable és que, una vegada en la frontera de les seves aigües territorials, ens exigeixin que ens retirem amenaçant-nos des dels altaveus dels vaixells de guerra. Si no ens detenim, ens destrossaran les hèlixs o la quilla i ens remolcaran fins a un lloc on puguem reparar-les.

» AL MAR. 13.00 hores.

Els tres pugem per una escala a bord del Sofia. És un vell vaixell atrotinat, molt rovellat i amb una tripulació afable. Calculo que som uns vint-i-cinc en total. La càrrega es compon, entre altres coses, de ciment, armadures de ferro i cases de fusta prefabricades. M'assignen una cabina que comparteixo amb el parlamentari al que, després dels llargs dies d'espera a Nicòsia, començo a considerar com a un vell amic. Descobrim que no hi ha llum elèctrica. Ja llegirem en altre moment.

» AL MAR. 16.00 hores.

Reunida la flotilla. Les proes de les naus posen rumb a Gaza.

» AL MAR. 18.00 hores.

Ens reunim en un menjador improvisat entre els cellers i la coberta superior de l'embarcació. El grec canós que s'encarrega de la seguretat i l'organització a bord, llevat de les tasques de navegació, ens parla en veu baixa i ens inspira de seguida una gran confiança. "Esperar" i "estar alerta" són paraules que han deixat d'existir. Ens estem acostant. La qüestió és a què. Ningú sap què se'ls ocorrerà als israelians. Només sabem que han fet declaracions hostils i que han assegurat que foragitaran la flota amb tots els mitjans al seu abast. Però què significa això? Usaran torpedes? Maromes? Enviaran a bord soldats des dels seus helicòpters? Impossible endevinar-lo. Però a la seva violència respondrem amb la nostra. Només en defensa pròpia. En canvi, sí que podem dificultar-los l'atac. Estendrem un filferro de pues al voltant de tota la falca del vaixell. A més, tots han d'entrenar-se en l'ús de les armilles salvavides, posarem vigilants i decidirem on reunir-nos si els soldats aborden el vaixell. L'últim bastió és el pont de comandament.

Una vegada que tot està acordat, comencem a menjar. Al cuiner egipci, un home corpulent i robust, li fa mal una cama, però cuina molt bé.

» AL MAR. Dilluns 31 de maig. 0.00 hores.

Em correspon participar en el torn de guàrdia entre la mitjanit i les tres de la matinada. Encara brilla la lluna plena, encara que de vegades queda oculta darrere d'algun o altre núvol. La mar està en calma. Centelleigs de llanternes. Les tres hores passen ràpid, però quan em relleven comprovo que estic cansat. Encara estem lluny del que pot anomenar-se la frontera de les aigües territorials que els israelians es consideren amb dret a defensar com seves. Suposo que tindré ocasió de dormir unes hores.

Em prenc un te, converso una estona amb un mariner grec l'anglès del qual és pèssim, però l'home insisteix que li conti de què tracten les meves novel·les. Són prop de les quatre quan per fi puc retirar-me a dormir.

» AL MAR. 4.30 hores.

Acabo d'agafar el son, quan em desperten. Ja en coberta, comprovo que el gran buc de passatgers està il·luminat per potents focus. De cop i volta, s'escolten uns trets. I comprenc que Israel s'ha decantat per mitjà de l'enfrontament brutal. En aigües internacionals.

Transcorreguda una hora exactament, els bots de goma s'acosten veloços plens de soldats emmascarats que inicien l'abordatge immediatament. Ens reunim en el pont de comandament. Els soldats es mostren impacientis i volen que baixem a coberta. Algú es demora i l'ataquen amb una descàrrega elèctrica en el braç. L'home cau a terra. Un altre home que tampoc es movia amb celeritat suficient rep l'impacte d'una bala de goma. I tot això succeïx allí mateix, al meu costat. És absolutament real. Persones totalment innocents tractades com animals i castigades per la seva lentitud.

Ens agrupen a coberta. I allí romandrem durant onze hores, fins que el vaixell atraca a Israel. Els soldats ens filmen de tant en tant, encara que no tenen cap dret a fer això. Al veure'm prenent unes notes, un dels soldats se m'acosta de seguida i em pregunta què escric. És l'única ocasió que perdo els estreps. Li contesto que no n'ha de fer res. Només li veig els ulls i no sé el que està pensant, però al final dóna mitja volta i se'n va..

Onze hores immobilitzats, apilats enmig d'aquella calor, pot ser un mètode de tortura. Per a anar a orinar, cal demanar permís. Galetes i pomes és el que ens donen per a menjar. Prenem una decisió conjunta: no demanar que ens permetin cuinar. Ens filmarien i ho presentarien com un acte de generositat per part dels soldats. Així que ens conformem amb les galetes i els biscotes. És una humiliació sense igual. (Mentre, els soldats han tret els matalassos de les cabines i ara dormen al fons de la coberta de popa).

Durant aquestes onze hores tinc temps de concretar què ha succeït. Ens han atacat mentre ens trobàvem en aigües internacionals, el que implica que els israelians han actuat com pirates, no gaire millor que els que operen en les costes de Somàlia. D'altra banda, en el moment que van obligar a la nostra nau a posar rumb a Israel, ens estaven segrestant. La seva intervenció és completament il·legal.

Mentre, nosaltres intentem parlar, dilucidar què succeirà, i ens preguntem com és possible que els israelians hagin optat per una solució que els aboca a un atzucac. Els soldats ens observen. Alguns fingeixen que no saben anglès, però tots el parlen i l'entenen. Dos d'ells són noies. Semblen preocupades. Potser després, quan hagin acabat el servei militar, decideixin fugir a Goa a destrossar-se la vida drogant-se. Succeïx constantment.

» 18.00 hores.

Un moll en algun lloc d'Israel. No sé on. Ens obliguen a baixar a terra i a iniciar una mena de cursa entre dues files de soldats, mentre que la televisió militar filma tot l'esdeveniment. De sobte se m'ocorre que això, precisament això, és quelcom que mai els perdonaré. En aquest instant només penso en bèsties i porcs.

Ens dispersen, no ens permeten que parlem els uns amb els altres. De sobte apareix al meu costat un home del Ministeri d'Afers exteriors d'Israel. Comprenc que ha vingut per a impedir que em donin un tracte massa brusc. Després de tot, sóc un escriptor bastant conegut a Israel. Les meves obres estan traduïdes a l'hebreu. L'home em pregunta si necessito res. "La llibertat, la meva i la dels altres", responc. L'home no em contesta i li demano que se'n vagi, però ell dóna un pas enrere i es queda allí, prop de mi.

Com és obvi, no faig cap confessió. Em comuniquen que seré deportat. L'home que m'ho anuncia em diu de seguida que li agraden les meves novel·les. En aquest moment penso en la possibilitat de procurar que cap dels meus llibres torni a traduir-se a l'hebreu. És una idea que no he acabat de madurar.

L'ambient que regna en aquella "sala de recepció de refugiats" és invariablement caòtic i crispat. A cada minut colpegen a algú, lliguen a algú altre, emmanillen a un tercer. Em repeteixo que, quan ho conti, ningú em creurà, però hi ha molts ulls que ho enregistren tot. I molts seran els que hauran d'admetre que és veritat el que dic. Els testimonis oculars som multitud.

Mab un sol exemple n'hi hauria d'haver prou. Just al meu costat, un home es nega a deixar les seves empremtes dactilars. Accepta que el fotografiïn, però les petges? No ha comès cap delicte. Oposa resistència. I el peguen fins que cau a terra. Després se l'enduen d'allí. Qui sap on. Com es pot qualificar semblant acció? Repugnant? Inhumana? Triin lliurement.

» 23.00 hores.

Al parlamentari, a la doctora i a mi ens conduïxen a una presó provisional. Allí ens separen. Ens llancen uns entrepans ressecs com un drap. La nit es fa llarga. Uso de coixí les sabatilles d'esport.

» Dimarts 1 de juny. A la tarda.

Al parlamentari i a mi ens conduïxen d'improvís a un avió de Lufthansa. Ens deportaran. Ens neguem a pujar sense saber què serà de S. Sortim del calabós quan ens asseguren que ella també vindrà amb nosaltres.

Ja a bord de l'avió, una de les hostesses em porta un parell de mitjons: un dels soldats que van atacar el vaixell on em trobava me'ls havia robat.

Així mor part del mite del soldat israelià, valerós i infalible. Ara, a més, pot afegir-se que són simples lladres. No vaig ser jo l'únic al que li van robar els diners, les targetes de crèdit, la roba, el reproductor de música, l'ordinador... El mateix els va succeir a molts dels ques anaven a bord del mateix vaixell que, un dia, a hora molt primerenca, va sofrir l'atac de soldats israelians emmascarats o, el que és el mateix, d'uns pirates disfressats.

Ben entrada la nit, ja som de tornada a Suècia. Parlo amb els periodistes. Més tard m'assec una estona en la foscor, en el jardí de la casa on viu. I. es mostra taciturna.

A l'endemà, el 2 de juny, escolto el cant de la merla. Un cant pels que han mort.

Ara queda tot el que hem de fer per a no despistar-nos de l'objectiu: aconseguir que s'aixequi el brutal bloqueig de Gaza. Ho aconseguirem.

Darrere d'aquest objectiu n'esperen d'altres. La desarticulació d'un sistema d'apartheid duu temps. Però no una eternitat.

Quan Israel va decidir de ser Esparta

Meir Margalit

L'atac i assassinat dels activistes a bord de la flotilla humanitària a Gaza pot classificar-se com a crònica d'un assassinat previst per endavant. Tothom que fos coneixedor les pràctiques quotidianes desenvolupades als territoris ocupats podia preveure que aquesta operació acabaria amb morts i no se n'hauria d'haver sorprès, molt menys després de la nefasta operació "plom fos" a començaments de l'any passat. Això era d'esperar. Si és lícit matar impunement civils a Gaza, per què no ho serà matar en aigües de la Mediterrània civils que, als ulls d'Israel, donen suport a Hamas.

Haig de confesar, però, que malgrat que a posteriori és tan obvi que una operació militar d'aquesta envergadura acabés amb morts i malgrat que és clar que un fil conductor uneix l'assassinat de 1500 civils a Gaza amb l'assassinat dels 9 activistes de la flotilla, malgrat tot, si uns minuts abans de l'atac m'haguessin preguntat en quina mesura aquesta gent corria perill de ser tirotejada per l'exèrcit israelià, la meva resposta hauria estat negativa. En algun lloc de l'inconscient, segurament, volia creure que hi ha línies vermelles que Israel no travessaria, i en la meva ingenuïtat, pròpia de qui vol creure que encara queda una mica de sensibilitat en aquest país, no vaig poder predir aquest desenllaç tan dramàtic.

Hauria d'haver-ho sospitat, però. Fa molt que Israel és en un procés de degeneració paulatina, i marxa per un pendent que duu inevitablement a un precipici. Des de l'ocupació dels territoris palestins el juny del 67', (alguns diran fins i tot des de la mateixa independència de l'Estat d'Israel el maig del 48') Israel va triar de ser Esparta i no Israel, va prefirir de bastir un fortí en comptes de bastir un país, va poder ser una democràcia i va prefirir esdevenir una etnocràcia, es va entestar en ser un volcà en comptes de ser un oasi, i la seva societat va deixar de ser poble per tal d'esdevenir un regiment. A partir d'aquell maleit 5 de juny del 67', no hi ha línia vermella que no hagi travessat, i no hi ha dret humà que no hagi estat degradat, a l'igual que alguns dels pitjors estats que hagi conegut la història contemporània. Això és el resultat lògic i inevitable d'una política militarista, messiànica i nacionalista, a la qual la terra va passar a ser el màxim valor nacional mentre que valors ètics i morals propis del judaisme profètic van ser relegats a segon pla i el manament "No Mataràs" va passar a ser una frase sense sentit. Això era previsible ja que principis humans no es poden corrompre sense que es corrompi aquell qui els corromp. En un país on el valor de la vida humana és tan baix, no ens ha de sorprendre que soldadets de 20 anys siguin tan propensos a disparar a civils. Després d'haver passat un sistemàtic rentat de cervell de caire sionista, on tots els gentils són part d'un complot antisemita que pretèn expulsar Israel al mar, i després d'haver estat entrenats a matar i equipats d'armes sofisticades de cap a peus, és lògic que quan els llences a una operació militar, facin allò pel qual van ser entrenats, o siguui, disparar a matar. Per això, no calen ordres puntuals de la direcció política, ja que aquest mecanisme funciona com un reflex condicionat pel qual davant de la percepció de perill, real o imaginari, hom dispara a matar, i tant hi fa si el perill prové d'un kasam o d'un ridícul tirador de nens com el que l'exèrcit israelià va mostrar com a prova contundent de que els activistes no venien en missió de pau. Però amb tota la fúria vers aquells soldats, no són ells els dolents de la història, sinó el govern que els envia a executar aquestes operacions. Ells són el nucli del problema i no només l'actual govern sinó tots els governs que han passat en aquests últims 42 anys d'ocupació, sense diferència del dretà Likud o del laborisme esquerrà, tots van pecar de militaristes, d'expansionistes, de racistes, i tots van conduir el país a aquest pantà on s'està enfonsant, tret de curtes excepcions com va ser Rabin abans de ser assassinat precisament per mirar de treure el país d'aquest cercle viciós.

A una setmana de l'atac, Israel està recapacitant, però en direcció errada. No es critica l'operació en si, sinó les seves conseqüències polítiques i l'embolic generat davant d'Europa i els Estats Units. Tampoc ens ha de sorprendrer que Israel sigui incapaç d'entendre el real significat de la seva política, ja que en la seva limitada concepció del món, els problemes es resolen per la força, o com diria una dita popular- "allò que no es resol amb força es resol fent servir més força". Aquesta és l'única forma que Israel coneix per fer front als problemes, i en la seva estretor moral desconeix cap altre camí que l'obert per les armes. És per això que Israel no sabrà utilitzar aquesta crisi com a oportunitat de reflexió, sinó pel contrari, això reforça la identitat masclista israeliana i accentua la seva convicció de que el món sencer està en contra nostra.

Aquest assassinat, però, podria ser un punt d'inflexió si els països occidentals entenguessin d'una vegada per totes que Israel és un país pirata. A qui li calgués una provaa de que Israel actua com una organització terrorista, a partir d'ara li queda clar que es tracta de terrorisme estatal, i és d'esperar que d'aquí en endavant comencin a tractar Israel com es tracta un país terrorista. Aquell postulat anarquista que diu que quant pitjor millor, i que el sistema que sosté l'ocupació arribarà a un punt on desapareixerà per sí mateixa, potser que sigui cert, però el poble palestí no té temps per esperar. Aquest és el moment de la pressió.

Aquesta pressió no té per objecte fer mal a Israel, sinó tot el contrari, salvar-la de si mateixa. El grau d'esquizofrènia nacional no li permet a Israel d'entendre les implicacions de la seva pròpia política i li impedeixen de reconéixer el mal que ella mateixa es fa amb les seves pròpies mans. Si algun dia Israel desapareix, no serà per obra dels seus enemics externs, sinó per obra dels seus propis dirigents. Liberman és més perillós per Israel que el mateix Ahmadinejad. D'altra banda, aquells que senten simpatia envers Israel i estan amoïnats per la seva supervivència, han de desactivar el mecanisme d'auto-destrucció que funciona en el si de la societat israeliana, i això vol dir pressionar fins que Israel es convenci de que no té més remei que tornar els territoris ocupats als seus legítims propietaris. L'ocupació és un càncer, i si el govern israelià no és capaç d'extirpar-lo pels seus propis mitjans, que els països liberals prenguin la iniciativa i ho facin per la força. No importa quant siguin vostès acusats d'antisemites; la història reconeixerà la vostra valuosa aportació a la continuitat de l'Estat d'Israel.

Meir Margalit, membre del Consell Editorial de SinPermiso, és un dirigent del partit de l'esquerra israeliana Meretz. Va ser regidor electe per aquest partit a l'ajuntament de Jerusalem entre el 1998 i el 2003.

www.sinpermiso.info, 6 juny del 2010