Inici / Es multipliquen les retencions de directius a les empreses de França
Es multipliquen les retencions de directius a les empreses de França
Quan va esclatar de manera més mediàtica la crisi econòmica, es podia tenir la impressió de que havia quedat palès el fracàs de les polítiques neoliberals engegades des de fa 30 anys ençà: el desmantellament dels serveis públics, la pèrdua de drets laborals (la famosa flexibilitat) , l'augment de beneficis empresarials, la rebaixa dels salaris i, en general, la transferència contínua de riquesa des de les classes populars a les més riques. Arribada la crisi, es podia tenir la impressió de que es faria una frenada en aquesta cursa i que potser es repensarien totes aquestes qüestions, sobretot en el moment d'escenificar el fracàs del sistema en el rescat públic dels bancs després d'anys de predicar que el mercat s'autoregulava i que l'Estat no havia d'intervenir-hi. Però a mesura que va passant el temps, la sensació que resta és que el rescat dels bancs amb els diners públics no ha estat més que el paroxisme de les polítiques neoliberals que, en definitiva, es poden descriure com un saqueig que s'ha fet dels béns públics per part de les empreses privades i la consegüent despossessió de les classes treballadores. El rescat bancari ha estat el darrer episodi d'aquesta expropiació que practiquen els rics sobre els pobres. I la nova sensació que comença a sorgir és que, lluny de rectificar, l'agenda neoliberal es manté plenament vigent i es tirarà endavant costi el que costi. Les peticions de retardar l'edat de la jubilació, la propera reforma laboral, l'abaratiment de l'acomiadament, l'amenaça de la fallida del sistema públic de pensions, l'increment de l'atur i de l'economia submergida... tot sembla dir: "el nostre programa és el de sempre, que treballeu més a canvi de menys"; per no fer esment també del procés de Bolonya, la privatització de la sanitat, la subvenció de l'escola privada que farà la LEC, la construcció de nous habitatges que no calen, la subvenció de la compra d'automòbils que ningú necessita, la persecució de la pràctica de compartir cultura a internet, etc. En comptes de reconèixer el fracàs d'aquest sistema, es continuarà aplicant l'agenda política neoliberal com si aquí no passés res. I sembla que aquí no passi res si mirem la reacció que hi ha per part dels més perjudicats. A França, en canvi, sembla que hi ha moviment. Fa temps ens fèiem ressó del "costum" de retenir directius d'empreses per tal d'obligar-los a pactar amb els treballadors. Aquesta pràctica continua, com ens expliquen en la següent crònica apareguda al periòdic Es multipliquen els casos d'executius retinguts
Una vella i eficaç tàctica en la negociació laboral
Recuperant la tradició dels ‘60 i ‘70, es multipliquen les retencions d'alts càrrecs d'empreses en conflicte, una tàctica freqüent al país, però que ara adquireix noves proporcions.
En els darrers mesos s'han multiplicat a França les accions de retenció a directius d'empreses en conflicte. Abans que la grip mexicana copés els seus titulars, aquestes iniciatives van saltar a les primeres planes dels grans mitjans de comunicació. L'ex-primer ministre Dominique de Villepin va arribar a mostrar a la ràdio Europe 1 la seva preocupació pel “risc revolucionari” que es viu al país.
Tant creix la por entre les classes dirigents? Més enllà de les declaracions dels responsables polítics, s'intensifiquen les mobilitzacions a les empreses que s'han aventurat a una nova onada d'acomiadaments massius. El context fa palès el menyspreu dels poderosos envers unes classes populars amb una disposició per al conflicte social en augment, malgrat que finalment siguin les reivindicacions defensives, com rebaixar la quantitat d'acomiadaments o millorar-ne les indemnitzacions, les que apareguin en primera línia. I mentrestant l'atur continua escampant-se a una velocitat de més de 80.000 nous desocupats al mes, segons el propi Govern.
Qui reté un patró...
Els treballadors d'una fàbrica de Sony van obrir el ball el 12 de març, retenint 24 hores un alt directiu de la seva filial francesa. A partir d'aquí van continuar aquesta mena d'accions: els empleats de 3M, el 23 de març; Caterpillar, el 31 d'aquell mes; després Scapa, Faurecia, Molex... El 31 de març, el gran capitalista francès François-Henri Pinault va estar una hora bloquejat al seu cotxe per empleats de Conforama i de la Fnac, abans de que la policia arribés a rescatar-lo. Aquestes accions, impulsades des de les bases sindicals de les empreses, fan palesa la impotència i menyspreu que pateixen els treballadors. Constitueixen també una estratègia conscient de visibilització en el pla mediàtic, ja que, després d'assemblees i mobilitzacions diverses, la retenció de directius permet trencar el setge d'aïllament i donar a conèixer el conflict. Com ens deia un treballador de Caterpillar, “cal donar de menjar als mitjans”. I és que el problema més gran que apareix en aquestes empreses, no és tant la integritat física dels patrons, sinó el risc de que el conflicte que han desencadenat es doni a conèixer a escala nacional, forçant la direcció a negociar o l'Estat a posar ordre i mediar a l'afer. Malgrat la ilegalitat d'aquestes formes d'acció, generalment han permès d'obtenir bons resultats o millors compensacions d'acomiadament.
Les retencions i segrestos de patron tenen el seu origen a la tradició d'acció simbòlica i demostració de força del moviment obrer francès. A les fàbriques de Sud-Aviation, en una de les primeres grans vagues del 1968, els assalariats van retenir durant 16 dies la direcció i el consell de l'empresa. Pel que sembla, els vaguistes els van torturar amb una dosi de 36 hores seguides de cants revolucionaris. A les retencions dels darrers mesos, s'estan donant fórmules força menys dures, copioses en menjar, cafè... i de vegades fins i tot amenitzades amb una mica de hip-hop.
En la mateixa línia, unes altres accions innovadores floreixen al país veí. El 29 de gener, el patró d'una fàbrica de bateries va ser obligat pels seus treballadors a manifestar-se al seu costat. Les empleades del gas i de l'electricitat van realitzar talls temporals o reinstalen la llum a famílies insolvents que han estat privades de subministrament. El moviment universitari fa tres mesos que es mobilitza contra les reformes governamentals, afegint-s'hi fa poc el massiu moviment dels hospitals públics. Malgrat que encara s'està lluny del “risc revolucionari” que deia Villepin, es percep a moltes esferes una creixent politització i radicalització. Després d'un primer de maig massiu i unitari, la intersindical desatén les seves organitzacions més disposades (Solidaires i la FSU), negant-se en la seva reunió del 4 de maig a convocar nous dies de vaga, i contentant-se amb dues jornades d'accions variades per al 26 de maig i el 13 de juny. En aquest context, la retenció de directius i altres formes de radicalització de les protestes, enriqueixen sens dubte el repertori d'acció sindical, multiplicant-ne les potencialitats de generar dinàmiques i obtenir conquestes que siguin rellevants per a les multituds precaritzades.
Jon Bernat Zubiri Rey i Régis Labedan (Grenoble, França)