Els perills de les revoltes a les xarxes socials

Els dissidents que han utilitzat Facebook i Twitter han estat localitzats i arrestats pels governs autoritaris.

Des de que el terme “Twitter revolution”, “revolució de Twitter”, va ser encunyat l’estiu de 2009 per descriure l’ús que el Moviment Verd Iranià va fer del lloc web de microblogging, aquesta denominació s’ha utilitzat de manera poc afortunada, aplicant-la a qualsevol tipus d’ús d’aquestes eines en temps de protestes.

Però si bé Twitter, Facebook i fins i tot Google Docs es van fer servir en les recents revoltes a Tunísia i Egipte, la majoria d’experts coincideixen en que es tracta d’eines, i no catalitzadors, de les revolucions.

I tot i això, els principals mitjans de comunicació han lloat desproporcionadament a aquests gegants de Silicon Valley, parant però poca atenció als perills potencials que hi ha en l’ús aquestes eines.

Per trobar proves d’aquests riscs ens hem de fixar simplement en l’Azerbaidjan, on just la setmana passada el moderador d’una pàgina de Facebook que convocava a la protesta al país va ser detingut, o en Tunísia, on enmig de la revolta els comptes de Gmail i Facebook de dissidents van patir un atac de phishing per part del govern.

Afers arriscats

Més recentment, els marroquins van queixar-se de tenir els seus comptes de Facebook compromesos, segurament pel govern o forces pro-monàrquiques.

Tot i que alguns riscs són inherents a l’arquitectura i les polítiques de les eines de les xarxes socials –la regla del “nom real” de Facebook, per exemple, o la manca d’HTTPS de molts llocs web–, d’altres són qüestió de com s’utilitzen, i de la manca de previsió en la permanència dels escrits a Internet.

Imagineu per un moment que els manifestants d’Egipte no haguessin tingut èxit a enderrocar Mubarak; la miríada de fotos, vídeos i tweets penjats pels egípcis, molts d’ells amb informació identificable, s’haguessin mantingut online a disposició dels serveis de seguretat.

I amb les càmeres omnipresents a totes les protestes, qualsevol que mostra la seva cara està en risc, tal i com van aprendre els manifestants després de la revolució del safrà de Birmània: agents d’intel·ligència van analitzar vídeos de ciutadans per localitzar-ne els participants.

Però inclús aquelles persones que es mantenen en gran mesura anònimes a la xarxa corren el risc de ser localitzades a través de les seves activitats. El 2008, un jove enginyer marroquí anomenat Fouad Mourtada va ser detingut per fer-se passar per un dels prínceps de la monarquia, Moulay Rashid, a Facebook.

Facebook va mantenir que no havia lliurat la informació del jove a les autoritats, cosa que suggereix que va ser obtinguda per altres vies, molt probablement a través del mètode deep packing inspection, una tècnica usual a la Xina i l’Iran.

Amistats vagues

Un dels riscs més fàcils d’evitar es troba en una pràctica inherent al concepte de les xarxes socials: fer nous amics. Als Estats Units, els creditors han pres nota de la voluntat dels usuaris de conèixer gent nova online i han utilitzat llocs com Facebook per fer amistat amb els seus clients –i després rastrejar-los.

Tot i que molts usuaris de les xarxes socials estan disposats a acceptar peticions de gent que no coneixen del tot, els activistes es podrien trobar en un risc més alt a l’intentar augmentar les seves xarxes per a la seva causa.

Alguns, com l’autor de Net Delusion Evgeny Morozov, suggereixen que els règims autoritaris tenen les de guanyar: en un capítol del seu llibre titulat “Per què la KGB vol que t’inscriguis a Facebook”, Morozov cita l’exemple d’un activista bielorús de qui la KGB va recollir fàcilment les seves activitats a la vida real (incloses connexions de viatge i organitzatives) a partir de la seva presència a Internet.

Tot i que Bielorússia –a tots els efectes un règim autoritari amb un historial d’espionatge als seus ciutadans, tan dins com fora d’Internet– pot ser un exemple extrem, la lliçó que se’n treu és que l’usuari estàndard es posa potencialment en risc a ell mateix cada vegada que revela una afiliació, escriu sobre un viatge o comparteix un àlbum de fotos.

Però els riscs potencials de les xarxes socials amb prou feines superen els seus beneficis, i per cada intent de phishing o cada cas d’espionatge governamental hi ha un exemple d’èxit en l’ús de les xarxes socials per l’activisme: la pàgina de Facebook egípcia que va atraure l’atenció sobre la tortura i va mobilitzar a milers de persones; els vídeos enregistrats amb els mòbils d’estudiants siris que mostraven professors abusant dels alumnes i que van portar a la dimissió d’aquests professors; cada campanya de sensibilització per alliberar un blogaire empresonat.

Més que desaconsellar l’ús de les xarxes socials en temps de revoltes, aquestes històries han de servir d’advertència, crear una major consciència i portar a una millor educació sobre els riscs existents, i a pràctiques millors i més segures.