Els mercats assalten l'educació

"Pla Bolonya, després de la seva implantació arriba l'agenda oculta

Joseba Fernández, Carlos Sevilla i Miguel Urban

Per a aquests autors, després del canvi en els plans d’estudis universitaris, arriba el moment menys publicitat de canviar el finançament i gestió de les universitats.

Durant aquest curs ha quedat a la vista l’agenda oculta de Bolonya, una cosa que no es podia produir en pitjor moment. La crisi econòmica i la falta d’un projecte d’universitat alternatiu obre, de fet, una perspectiva funesta per a la nostra educació superior. L’Espai Europeu d’Educació Superior (EEES) és una estratègia de transformació de la Universitat en una institució al servei ‘del flexi(in)segur’ mercat laboral i dels interessos privats, i no, com diuen, la mera adaptació de carreres i títols a nivell europeu.

Per als poders econòmics és el negoci perfecte: l’externalització dels serveis de formació professional, recursos humans i investigació de les empreses a les universitats. Tot això a preu de saldo, ja que els pressupostos públics pagaran gran part del funcionament de la universitat.

En la primera fase de Bolonya es fonamentaven les bases de la reforma de les titulacions com element indispensable per a adaptar la universitat a les necessitats del mercat laboral i dels ‘empleadors’. Ara ens trobem davant la segona onada del procés, resumida en la següent tríada: finançament competitiu, governança corporativa i transferència dels resultats de la investigació a l’entorn productiu. La configuració de la universitat-empresa. Es podrà pensar que això és una exageració o una fabulació. Sobre la taula, sense anar més lluny, l’Estratègia 2015.

Coneixement i Desenvolupament

És en aquest disseny on apareix l’última proposta, encarregada pels rectorats a la Fundació Coneixement i Desenvolupament. En ella s’aposta per un model de govern i gestió de les universitats que, textualment, té “la seva inspiració en el model USA”. El rector és designat i acomiadat per una Junta de Govern, amb especial influència dels membres externs a ella. D’aquesta forma, la figura del rector seria la “d’un simple” conseller delegat. A més, aquest informe pretén “atorgar als consells socials la funció de designar al rector, dissenyar al costat d’ell les línies estratègiques per al futur de la institució, vetllar pel seu compliment i destituir-lo si els resultats de la seva gestió no són els esperats”. És a dir, el mandat no tindria límit temporal, sinó que dependria de la seva eficàcia. Mentre, les persones que conformen el Consell seran designades pel claustre, majoritàriament entre gent del món de l’empresa, la cultura… O el que és el mateix, alienes a la institució.

Aquestes aplicacions pràctiques de “l’esperit empresarial” condensen i posen en circulació tota una filosofia de l’individu i de l’organització social basada en conceptes com el finançament i la gestió, i els seus termes fetitxe són l’excel·lència, la professionalització de la gestió i el finançament competitiu.

Donar comptes a la societat

Segons aquests tècnics, i en la seva neollengua, és necessari canviar la gestió pública per un model mixt professionalitzat. Propietat pública més gestió privada, igual a Nova Gestió Pública. Una tendència que porta anys introduint-se en la medul·la dels serveis públics. No obstant això, només cal reflexionar sobre els últims exemples ‘d’excel·lència’ en la gestió privada en el món de l’empresa, ja sigui el cas de Lehman Brothers o el pla de rescat a la banca espanyola, que ha suposat una injecció de capital públic 17 vegades superior al pressupost d’Educació per a 2010, per a desmuntar la fal·làcia.

Finalment, tenim el punt fonamental del nou assalt: el finançament, però, aquest no ha de ser necessàriament públic. De fet, quants més fons privats millor. Aquesta és una lògica que provoca que de la cooperació entre centres universitaris es passi a la competència per la captació d’aquests recursos. Una competència que serà estimulada per les institucions públiques en una espècie de quadratura del cercle: a més diners privats recaptat, més diners públics a invertir. És a dir, finançament per objectius. Un finançament per objectius que també es pretén aplicar als estudiants: un augment en l’assignació de costos per matrícula als ‘mals’ estudiants.

Joseba Fernández, Carlos Sevilla i Miguel Urban, autors de diversos llibres sobre el EEES.

Article publicat al núm. 124 de la revista Diagonal

www.diagonalperiodico.net/Tras-su-implantacion-llega-la.html "

"DECLARACIÓ DE PROFESSORS UNIVERSITARIS DAVANT LA CRISI

Els professors i professores universitaris que signem aquesta declaració ho fem perquè tenim la convicció que la interpretació que es fa de la crisi i les mesures que s'estan prenent davant la greu situació que estem vivint no són les adients per a plantar-li cara respectant principis elementals de la democràcia i la justícia social.

Volem que la ciutadania entengui que aquesta crisi no és simplement un fet circumstancial, sinó l'expressió d'una manera de vida i d'organització de tot el sistema social i econòmic que és material i humanament insostenible.

La crisi l'ha provocat un sistema financer concebut i regulat per tal què la principal font de benefici de la banca i els poders financers sigui l'especulació. Per això serà impossible sortir de la crisi com es vol sortir: sense canviar les regles del sistema financer, sense acabar amb els paradisos fiscals, sense vigilar i controlar als bancs i deixant que segueixin sent ells aquells què imposin la manera de funcionar de l'economia mundial. No podem consentir que la ciutadania que no ha tingut res a veure pagui els plats trencats pels bancs.

La crisi ha tingut un efecte especialment greu en el nostre país perquè els governs van consolidar durant els últims anys un model econòmic basat en la construcció, en l'explotació massiva i irracional dels recursos naturals i en la desigualtat i molt depenent dels designis de les grans corporacions i burocràcies europees. No podrem sortir de la crisi si es segueix incentivant el mateix tipus d'activitat econòmica.

També estem comprovant que la crisi fa evident la fragilitat de la nostra democràcia perquè enlloc de la deliberació predomina la imposició i perquè els poders financers i econòmics s'imposen contínuament a les institucions representatives. Cedir a l'extorsió de "els mercats" és afeblir encara més la democràcia i així solament se sortirà de la crisi amb menys benestar i justícia.

Es vol fer creure a la ciutadania que les mesures que s'estan adoptant són les úniques possibles però l'experiència d'altres països ens permet afirmar que això no és veritat i que quan s'adopten solament conduïxen, com acaba de dir el premi Nobel d'Economia Joseph Stiglitz, "al desastre". Sabem, per contra, que hi han d'altres sortides a la crisi molt més eficaces i favorables per al benestar.

El coneixement d'allò que està ocorrent i el sentit comú ens diuen que el primer i principal és retornar el crèdit a empreses i famílies i que per a això és necessari que l'Estat disposi de fonts segures de finançament. És immoral i inacceptable que els diners que els poders públics donen als bancs al 1% perquè financiïn a l'economia solament els facin servir per comprar deute públic al 5 o fins i tot al 10% o per seguir especulant. Per això defensem la banca pública que la crisi ha demostrat que és més necessària que mai.

Sabem que la reforma laboral que es prepara només amb el propòsit principal d'afeblir el poder de negociació dels treballadors no és allò que es necessita per a crear ocupació. Tractar de sortir de la crisi reduint els salaris i les rendes de la majoria de la població és com voler sortir del clot llençant-se dels pèls. Són aquestes rendes les que mantenen la despesa que permet que l'economia es mantingui en peus, de manera que reduir-les per a augmentar els beneficis dels bancs i les grans empreses (que durant el primer trimestre de 2010 han augmentat un 25%) és l'avantsala d'una llarga i dolorosa depressió econòmica.

Sabem que les retallades de despesa pública que es proposen no són els remeis més eficaços ni els més justs i que, en tot cas, hi han d'altres partides que es podrien haver retallat primer, com els militars. I sabem que existeixen d'altres mecanismes d'obtenció d'ingressos que la seva carrega no recau sobre els més desafavorits sinó sobre aquells que van provocar la crisi, o sobre aquells que gaudeixen d'ingressos o riquesa molt superiors als de la majoria de la població.

Aquells que coneixem com funciona aquesta societat, la història i la naturalesa dels autèntics poders que prenen les decisions som conscients de la dificultat de prendre avui dia mesures diferents a les que proposen la patronal i els grans financers. Però l'experiència també ens ensenya que quan la ciutadania  s'"empodera" i coneix bé allò que passa a la seva al seu voltant és capaç d'influir i de torçar les decisions que li obliguen a anar pels camins que no desitja transitar.

Per això reclamem també més debat i diàleg social perquè la ciutadania sàpiga què està passant, perquè disposi d'informació plural i pugui optar i decidir amb fonament. Reclamem, per tant, que els mitjans de comunicació públics compleixin amb la tasca amb la que estan cridats i obrin urgentment debats sobre la crisi en els quals no es difonguin sempre les mateixes idees d'aquells que posseïxen el poder sinó les diferents concepcions i propostes sobre el que està ocorrent i sobre la millor forma de plantar-li cara.

Amb aquest convenciment, ens comprometem a contribuir amb la nostra activitat universitària perquè la societat prengui consciència que les mesures que s'estan adoptant NO PERMETRAN RESOLDRE LA CRISI perquè només s'encaminen a facilitar que els que ja són els més privilegiats obtinguin encara més còmodament els seus enormes beneficis. I, sobretot, a aportar i difondre aquestes ALTRES FORMES DE PLANTAR CARA A LA CRISI que respecten el benestar i la justícia i que a més són molt més eficaces per a combatre els seus efectes tan negatius sobre la població més desafavorida.

Com a mostra d'aquest compromís subscrivim aquesta declaració que farem pública pròximament per a mostrar el nostre rebuig a les mesures que es vénen adoptant.

Sevilla, maig de 2010. "

"Els mercats assalten l'educació

Tariq Alí

A l'abril de 2010, la Universitat de Middlesex decidia tancar el seu departament de Filosofia, la matèria que registra més investigació en la UM. Des de llavors, els estudiants i el personal d'aquesta Universitat, i milers d'amics del Regne Unit i de tot el món lluiten per mantenir el departament obert. El 15 de maig passat, Tariq Alí es va adreçar a un grup d'estudiants de la UM. Va Haver de fer-ho a l'exterior, davant del Mansion Building, al ser-li prohibit l'accés a l'interior de la universitat. Poc abans del començament de la intervenció, els estudiants que es trobaven dintre de l'edifici van sortir a unir-se amb els seus companys i escoltar a Tariq Alí. Aquestes van ser les seves paraules:

“Estimats amics, em vaig sentir molt emocionat quan em vaig assabentar que vostès havien ocupat aquest edifici, perquè vivim uns temps en que qualsevol protesta contra allò que fan els rics i poderosos, ja sigui al món de la política, l'economia o l'acadèmia, està mal vista.

A aquells que decideixen que és important protestar per tractar de redreçar alguna cosa mal feta, o per lluitar per la justícia, se'ls hi diu sovint que mai arribaran enlloc. Si això hagués estat així, en el passat, ningú hauria aconseguit el dret al vot; si històricament hagués estat així, les dones seguirien sense dret al vot.

Cadascuna, cadascuna de les lluites que s'han lliurat ha permès millorar els drets democràtics de la gent. I quan els poders fàctics s'obstinen, un ha de continuar la lluita.

Ara bé, allò que ha passat aquí, a Middlesex, no és una sorpresa total, oi? Tenint en compte el món on vivim i tenint en compte el fet que els polítics de tots els partits del corrent polític principal, començant per Mandelson, que ara almenys està fora del poder, el que és una bona cosa  [riures] afirmen que l'educació ha d'estar vinculada al món dels negocis i el benefici. La lògica inherent és que qualsevol departament que no produeixi riquesa o qualsevol departament universitari, que no estigui dedicat a fer el que sigui per tal  d'ajudar a la indústria o als negocis, no serveix per res. Bé, pensin en això, seguint aquest criteri, alguns dels més grans filòsofs que ha produït aquest país no haguessin aconseguit llocs de treball docent.

On estaria Bertrand Russell? On, Wittgenstein; si ens diguessin que la filosofia hauria de ser rendible? Qui aprèn filosofia per a fer diners? Estaven bojos aquests nois? Pensaven que un departament de filosofia els portaria diners? Ningú en plenes facultats mentals podria pensar això. [aplaudiments]

Per tant, aquesta és la primera cosa que hem d'entendre, que el model educatiu que estan creant en aquest país és oferir el que jo anomenava educació tipus Kentucky Fried Chicken: un producte barat, ràpid, fàcil d'empassar, de digerir i d'excretar a continuació. Aquest és el sistema que volen, i no els importa el que passi; el que no vol el sistema capitalista, tal com es planteja en aquest moment a pesar de l'enorme crisi que s'està vivint, és formar ciutadans que siguin capaços de qüestionar i pensar. No necessiten un sistema així, no necessiten universitats on els estudiants els diguin allò que han fet malament i decideixin ocupar-les, de la mateixa manera que no els agraden les persones que qüestionen les prioritats polítiques, econòmiques i socials del sistema en el qual tots vivim. I estem veient un procés, del que això és una part, on la pròpia democràcia està sent buidada de sentit.

En les recents eleccions, si un es fixava en els debats preparats pels mitjans de comunicació, aquests grans debats que donaven força al sistema, què és allò que han enfortit? De fet, van aconseguir que la gent sortís de casa i vingués a votar, però si jutges als debats pel contingut que aquests tres polítics deien, era més o menys, més o menys exactament el mateix.

Així que si tens una èlit política que en realitat no permet gent decent dintre de les seves files, per quin motiu haurien de fomentar l'aparició de ciutadans educats que qüestionin, que dubtin, que siguin escèptics, perquè això és el que la filosofia ha estat com a tradició?

Històricament, en un passat ja remot, un dels primers grans filòsofs del món medieval que va qüestionar les veritats divines, en un moment que el seu qüestionament duia a la mort, va ser Ibn Rushd, d'Andalusia, conegut en el món llatí com a Averroes, que al segle XII va dir que hi ha una diferència entre la veritat divina i la raó, i les dues no van juntes, i quan un crític li va preguntar, un mulah que era crític, si no hi havia una ànima, Ibn Rushd va respondre amb prudència: “Jo creo que hi ha un ànima, però, saps una cosa?, no puc provar-ho.” Parlar d'aquesta manera era fomentar el debat, la protesta, l'escepticisme, i aquesta escola de filosofia va crear d'altres que van desafiar i van posar coses en dubte, fins que arribem als segles XVIII, XIX i XX, després de la Il·lustració, quan tot això va tenir continuïtat. Així que, escoltar ara, en ple segle XXI, a una universitat que es considera a si mateixa com a tal, dir que no necessitem filòsofs i no necessitem un departament de filosofia, i que va haurà de tancar-lo perquè no és rendible, perquè no produïx diners, és una increïble acusació a la societat britànica i la cultura britànica d'avui dia. No tinguin cap dubte referent a això. [Aplaudiments]

Perquè significa que estan dient als joves que el món que estan creixent és un món que està dominat pels diners i que això és l'única cosa que importa; i la realitat de l'assumpte és que, fins i tot amb els seus propis criteris, això no és cert: aquest món del que parlen va esclatar, va implosionar l'any 2008. Aquest món del capital zombi, aquest món del capital mort, aquest món de la financiarització, aquest món dels derivats, aquest món de fer diners sobre les esquenes dels altres. I ells estan acostumats a dir-nos que no pot ser que l'Estat presti diners per a això o per a allò, per a la salut, per a l'educació; que vostès han d'aconseguir patrocinis, han d'aconseguir companyies que els ajudin, han de vendre's a les escoles privades empreses. Per què? Perquè no és la tasca de l'Estat. Però quan tot el sistema financer del capitalisme s'enfonsa, com ara, llavors què fa el mercat? Va de genolls davant l'Estat i li demana que els rescati.

Un Estat que ens diu que no pot gastar més en educació, no pot gastar més en salut, no pot fer això o allò, perquè no hi ha diners, troba els diners necessaris per a rescatar als bancs malalts que haurien d'haver estat tancats en la majoria dels casos. Un Estat que troba milers de milions per a les guerres a L'Iraq, a Afganistan i a d'altres llocs, pot trobar milers de milions per a fer això, i diu que no té diners per a l'educació.

Llavors, què hem de dir a aquest Estat i a aquells que actuen com els seus guardians en els partits polítics i coalicions? Hem de fer preguntes, senzilles, molt senzilles:

Desitja vostè, o no, un sistema educatiu adient per al seu país? Desitja vostè una regressió al que solia existir al començament del segle XX i la major part del XIX, quan l'educació, una educació adient, només era el privilegi dels rics? Desitja vostè tornar a aquest sistema, com estan fent a d'altres llocs –i llavors anem a barallar-nos amb vostè? Hem de dir-ho, això, perquè no podem simplement asseure'ns i no fer res, perquè és el vostre futur el què està en joc, i no només el vostre futur sinó el futur dels que vindran després, el futur dels vostres fills.

Aquest és un món consumista: només anem de botigues, veiem la televisió, anem als clubs..., és un parc temàtic, és una bombolla, no es pot viure dintre d'una bombolla durant massa temps. Tard o d'hora la bombolla esclata i molts de vostès, que no han pensat en això abans que aquests filòsofs d'aquí fossin acomiadats, han de pensar en aquestes coses ara. Perquè no estem parlant només de la filosofia, estem parlant de la filosofia en un sentit més ampli, de tractar de canviar les condicions en les que vivim, i que molts, molts filòsofs han debatut, durant molt temps, des de Spinoza en endavant. Un dels grans filòsofs del segle XVII, Baruch Spinoza, va desafiar l'autoritat religiosa, va ser expulsat de la sinagoga d'Amsterdam per dir que l'Antic Testament és simplement un conjunt de contes populars i històries de fades, i la filosofia política de Baruch Spinoza defensava la democràcia, defensava els drets dels holandesos que estaven lluitant per a lliurar-se dels espanyols al seu país. Va ser un filòsof actiu, com molts d'altres després d'ell, Hegel, Marx ... en constant comunicació amb el món. Així que tots aquells que volen desfer-se de la filosofia volen desfer-se del dubte. I sense el dubte, el món no pot seguir endavant. No és suficient que ens convertim en ciutadans, no ja ciutadans sinó simples consentidors i consentidores, que voten una vegada cada cinc anys, hem de lluitar per un món millor.

Ara veiem allò que ha passat aquí i com podem avançar. Li vaig dir a Peter Hollworth que m'ha estat trucant per tal de mantenir-me informat –és un amic que escriu per a la New Left Review, de la qual sóc un dels editors— (…) li vaig dir simplement que no podem guanyar aquestes batalles a escala local.

Hem de fer servir la força que tenim a nivell nacional per tal de posar al descobert aquest cas i per a ajudar a uns altres que podrien estar en situació similar. Així que no creguin que aquesta ocupació hagi estat una pèrdua de temps, i aquells de vostès que han participat en la marxa ara, haurien de sentir-se orgullosos de vostès mateixos [aplaudiments]

Perquè sempre ha estat el cas, sempre ha estat així; al principi són petits grups de persones que assumeixen una causa qualsevol que lluita per ella, i a poc a poc van creixent (…) i hem de créixer perquè es tracta d'un moviment ara que és petit, però no és únic. Jo estava a Zagreb, a Croàcia, fa deu dies, i vaig parlar sobre el que estava succeint a Middlesex, i després molts joves es van acostar a mi i em van dir que sona igual que el que passa a Croàcia. Tenim vagues i ocupacions estudiantils no per a defensar un departament, sinó per a defensar un sistema educatiu. Així que li vaig preguntar per què estan en vaga? per què ocupen? I em van dir que era per una millor qualitat de l'educació, des de les escoles fins a les universitats. Això és pel que lluitaven.

Per tant, en primer lloc, no estan sols; i en segon lloc, aquest és un problema general en moltes parts del món, allò que li passarà al nostre sistema educatiu. Així que crec, i li he suggerit això a Peter i ho dic ara públicament perquè consti, que hem de convocar una conferència nacional, una convenció per a la crida a la mobilització, diguint-li com vulguin [aplaudiments] amb la finalitat de defensar la filosofia com disciplina i defensar la qualitat de l'educació a les nostres universitats.

De manera que hem de recórrer no només a les persones d'esquerra, sinó també a les de centre. Fins als filòsofs de dreta estaven extremadament preocupats pel que està ocorrent en el sistema educatiu. Hem d'ampliar el moviment, hem d'unir-nos a persones amb la qual potser no estiguem d'acord en moltes coses, però amb les que estiguem d'acord en una: que la qualitat de l'educació es troba sota una amenaça molt seriosa dels governs, que sostenen que no tenen diners per a l'educació i que retallaran les subvencions, que retallaran els centres d'investigació, etc.

En aquest punt, tinc un consell que donar-li's: no estic a favor de les retallades a costa dels pobres i en detriment dels estudiants, que ja han de trobar diners per a pagar part dels seus honoraris en la majoria dels casos. Estic a favor, no obstant això, de retallar dràsticament els sous dels vicerectors i degans [grans aplaudiments]; si anem a sofrir retallades, cal començar pels de dalt, rebaixar els sous dels vicerectors a la meitat, retallar els sous dels degans, retallar els sous d'aquests grups d'assessors de gestió que són contractats per a dir-los als nois com s'ha d'ensenyar i quantes persones hauria de tenir en el departament [vítores] molts d'aquests consultors de gestió han de ser acomiadats de les universitats, del servei de salut, de la BBC i de totes les altres institucions públiques en les quals proporcionen consells-escombraries [grans vítores i aplaudiments]

Això podria ser un començament

I pel què fa a com portar la campanya endavant, organitzem una jornada nacional en defensa de la filosofia, en defensa d'una educació de qualitat, tractant d'unir a tantes persones com puguem. Milers de persones que es reuniran en un lloc acordat per a dur aquesta campanya endavant i nacionalitzar la campanya, ja que, en general, estic a favor de la nacionalització. No m'agrada la desregulació, no m'agrada la privatització, i això abasta també a un moviment de protesta que és petit. No hem de pensar en ell com la nostra propietat, perquè el que vostès han estat fent en realitat és parlar amb molta gent que, encara que no ho saben encara, sofriran exactament el mateix tipus de comportament per part de les universitats mancades de calés.

Fem això.

I comprometem-nos també a lluitar pel dret d'aprendre o ensenyar un tema que vulguem aprendre. Això és important

Per què haurien de decidir ara tallar avui amb la filosofia, i no també amb la literatura demà, podem preguntar-nos? És exactament el mateix cas per a la literatura: no és rendible. O moltes llengües, que no són rendibles, excepte les llengües que necessiten per a anar a la guerra. I pot ja afirmar-se que és el que han estat fent; si s'han adonat, en alguns campus universitaris ja no hi ha departaments d'estudis àrabs, ara els anomenen “estudis de seguretat” [riures], perquè així és com volen retorçar les coses. Volen que vostès estudiïn “seguretat”. Hauríem de comptar amb estudis sobre el terror, estudis de lluita contra el terrorisme, és a dir, fer de les universitats instruments totals i complets de l'Estat i les seves necessitats. I això ha de ser combatut.

No desitjo retenir-los per massa temps, però estava buscant, abans de venir, un poema que pogués llegir-los d'un dels filòsofs poetes més grans del segle XX, que crec que pot significar quelcom per a vostès. És un poema escrit per Bertolt Brecht, un dels grans dramaturgs, filòsofs i poetes alemanys, i vull dir-los unes paraules sobre Brecht, en cas que algun de vostès no hagi sentit a parlar d'ell. Va sortir d'Alemanya i va aconseguir refugiar-se als Estats Units durant la Guerra, però es va mantenir ferm i va tornar. Va tornar a l'Alemanya de l'Est perquè era comunista, però ell seguia sent un dissident, fins i tot allí, lluitant pel que creia que era allò adequat i correcte. I després que l'Alemanya Oriental s'esfondrés i fos unificada, alguns socialdemòcrates alemanys, més cults que els seus equivalents anglesos, veien amb nerviosisme que tot allò produït a Alemanya de l'Est anava a ser descrit com escombraries, i Helmut Schmidt, que havia estat un dels líders de la socialdemocracia alemanya, va anar a una conferència del partit socialdemòcrata, l'SPD, i els va dir als milers d'assistents: “No descartin tot el que els alemanys de l'Est van fer. Algunes de les seves coses eren bastant bones, i millors que les nostres.” I es va referir a la música i la literatura, i en relació amb Bertold Brecht va dir: “si hagués tres pedestals en aquesta sala faria inscriure en ells els noms de Goethe, Heine i Brecht, per a encoratjar a la gent a llegir a aquests poetes.”

I ara vaig a llegir-los un dels seus poemes; un que m'ha servit d'inspiració en el passat:

“Lloat sigui el dubte! Us aconsello que saludeu
serenament i amb respecte
a aquell que pesa la vostra paraula com una moneda falsa.
Voldria que fóssiu avisats i no donéssiu
la vostra paraula massa confiadament.

Llegiu la història. Mireu
a exèrcits invencibles fugint embogits.
Pertot arreu
s'enfonsen fortaleses indestructibles,
i d'aquella Armada innumerable al salpar
podien contar-se
les naus que van tornar.

Així va ser com un home va ascendir un dia al cim inaccessible
i un vaixell va assolir arribar
al límit del mar infinit.

Oh bell gest de sacsejar el cap
davant la indiscutible veritat!
Oh valerós metge que guareix
al malalt ja deshauciat!

Però el més bell de tots els dubtes
és quan els febles i descoratjats aixequen el seu cap
i deixen de creure
en la força dels seus opressors.

Quant esforç fins arribar al principi!
Quantes víctimes va costar!
Que difícil va ser veure
que allò era així i no d'una altra forma!
Sospirant d'alleugeriment, un home ho va escriure un dia al llibre del saber.

Potser continui escrit en ell molt temps i generació rere generació
d'ell s'alimenten jutjant-lo eterna veritat.
Potser els savis menyspreïn a qui no ho conegui.
Però pot ocórrer que sorgeixi una sospita, que noves experiències facin commoure's al principi. Que el dubte es desperti.
I que, un altre dia, un home, greument,
ratlli el principi del llibre del saber.

Instruït
per pacients mestres, el pobre escolta
que és aquest el millor dels mons, i que la gotera
del sostre de la seva cambra va ser prevista per Déu en persona.

Veritablement, li és difícil
dubtar d'aquest món.
Banyat en suor, es corba l'home construint la casa que no ha de viure.

Però també sua a doll l'home que construïx la seva pròpia casa.
Són els irreflexius els que mai dubten.
La seva digestió és esplèndida, el seu judici infalible.
No creuen en els fets, només creuen en si mateixos.
Si arriba el cas, són els fets els que han de creure en ells.
Tenen il·limitada paciència amb sí mateixos. Els arguments
els escolten amb oïdes d'espia.

Davant dels irreflexius, que mai dubten,
estan els reflexius, que mai actuen.
No dubten per arribar a la decisió, sinó
per eludir la decisió. Els caps
només els utilitzen per a sacsejar-los. Amb aire greu
adverteixen contra l'aigua als passatgers de naus enfonsant-se.

Sota la destral de l'assassí,
es pregunten si per ventura l'assassí no és un home també.
Després d'observar, remugant,
que l'assumpte no està del tot clar, se'n van al llit.
La seva activitat consisteix a vacil·lar.
La seva frase favorita és: “No està llest per a sentència”.

Per això, si lloeu el dubte,
no lloeu, naturalment,
el dubte que és desesperació.
De què serveix poder dubtar
a qui no pot decidir-se?
Pot actuar equivocadament
qui s'acontenti amb raons massa escasses,
però quedarà inactiu davant el perill
qui en necessiti massa.”

Moltes gràcies.”