Els falsos mites de la crisi alimentària

El present no invita a l'optimisme perquè segons dades de l'últim ‘Índex per als Preus dels Aliments’-que calcula l'Organització de les Nacions Unides per a l'Agricultura i l'Alimentació (FAO) editat per la FAO el juny del 2011, avisa de que “Els preus dels productes bàsics agrícoles es mantindran presumiblement alts i volàtils durant la resta d'enguany i també el 2012” [3]

La versió oficial és que existeix un desequilibri entre l'oferta i la demanda d'aliments, encara que tot depèn de la lògica que es faci servir per a diagnosticar la situació. Amb els principis de la sobirania alimentària- el problema de la crisi dels preus té el seu origen en ‘mans visibles’ del mercat que alteren els preus, per tant, les solucions s'han d'encaminar a frenar aquests abusos. Per a la ‘lògica del mercat’ (un nou oxímoron), aquest és un ens intocable que per dogma de fe ha de ser lliure a qualsevol preu i qui s'hi ha d'emmotllar és el món sencer.

Analitzar allò que ens expliquen de la crisi alimentària els mitjans de comunicació al servei de l'agroindústria ens permet, amb la nostra òptica, descobrir i treure l'antifaç a diverses idees.

Vuit mites de la crisi alimentària

Mite 1: Existeix un desequilibri entre l'oferta i la demanda d'aliments. La FAO va publicar el juny la primera estimació sobre la quantitat de cereals per al cicle 2011-2012. Per primer cop en molts mesos la producció serà superior al consum en tres milions de tones i estem davant d'una collita rècord, per tant, ja no se'n pot parlar de carència de cereals. Però és que fins i tot en els pitjors moments durant el darrer any les reserves existentes podien cobrir aquest dèficit 10 i 11 vegades.[4]

Olivier de Schutter, relator de l'ONU per al dret a l'alimentació, sobre aquest punt va dir fa poc que «S'ha prestat massa atenció a intentar corregir la bretxa entre oferta i demanda als mercats internacionals, -com si la fam al món fos el resultat de l'escassetat física d'aliments a nivell agregat-, mentre que s'ha deixat gairebé completament de banda dos temes cabdals: els desequilibris de poder als sistemes alimentaris i la manca estrepitosa de suport que cal prestar als petits camperols per tal de que siguin ells els veritables responsables d'alimentar les seves famílies, comunitats i a sí mateixos».[5] Alhora, el Parlament Europeu ha sostingut que «…a l'actualitat el subministrament total mundial d'aliments no és insuficient (…) són més aviat la inaccessibilitat dels mateixos i els elevats preus els factors que priven moltes persones de la seguretat alimentària».[6]

Per tant, si la crisi no sorgeix d'un desequilibri entre l'oferta i la demanda, i si a més s'hi afegeix que durant anys la situació va ser pitjor, però els preus es van mantenir equilibrats, aleshores, indubtablement, hi ha un factor que està distorsionant els preus, que es diu especulació, que està incrustat en el mercat i que segons l'Eurocambra és el causant del 50% dels increments en els preus.

Mite 2: La població de la Xina i l'Índia mengen més i millor. Per al 2010-2011, el volum de cereals per a consum humà i pinsos estarà al voltant dels 1820 milions de tones quan es preveu una producció global de 2216 milions, cosa que generaria un superàvit de 396 milions de tones. Allò que no es diu és que per al 2011 se'n desviaran 433 milions de tones per altres usos (agrocombustibles sobretot) i per tant aquests 396 milions de tones sobrants desapareixeran generant-se un dèficit de 37.[7]

L'augment de la demanda de cereals per a consum humà ha estat harmònic durant els últims anys, mentre que per altres usos ha crescut vertiginosament. Només als USA, durant el 2010, es va destinar el 35% de blat de moro al consum nacional de bioetanol com a agrocombustible. La dada és important perquè aquesta potència recol·lecta el 40 % de la producció mundial,[8] la qual cosa vol dir que només amb dades dels USA, el 14% del blat de moro mundial es va dedicar a l'alimentació de cotxes.

Mite 3: Els països exportadors i importadors han actuat irracionalment. S'ha criticat els primers perquè van limitar les seves exportacions i els segons perquè van importar grans partides d'aliments, tots dos amb l'objectiu legítim de garantir el subministrament per a les seves poblacions. Per alguns organismes i experts aquest comportament ha estat fortament qüestionat i assenyalat com a irracional, perquè ha escanyat més l'equació entre oferta i demanda.

Amb aquests raonaments s'imposa la ‘lògica del mercat’, que pressiona exportadors i importadors per a que no prenguin mesures que ells creuen importants amb la finalitat de garantir l'abastiment. Ningú, però, gosa ficar el dit a la nafra especuladora que, pel que sembla, pot actuar amb total impunitat. El món s'ha emmotllar a les lleis del mercat i no a l'inrevés.

Mite 4: Es tracta d'una crisi alimentària mundial. Als països que conreen els seus aliments no els cal adquirir-los al mercat i per tant no han de sucumbir a aquests preus internacionals inflats. El problema el tenen els qui han instaurat el model agroexportador que fomenta els conreus per a l'exportació (sobretot els exòtics i les matèries primeres) en detriment de la producció nacional d'uns aliments que ara obligadament han de comprar. Olivier de Schutter ho deixava entreveure en una recent entrevista: “Els països africans s'han beneficiat d'unes collites el 2010 relativament bones i no afronten un risc immediat (…) Els països que importen la major part dels queviures que necessiten són més vulnerables. (…). Aquesta dependència dels mercats internacionals és molt perillosa."[9]

Mite 5: Els pagesos surten guanyant per la pujada dels preus. El principal problema al qual fa front l'agricultura per a l'exportació és que les diferents fases de la cadena agroalimentària (llavors, inversions, intermediació, distribució, transformació, etc.) es concentren cada cop en menys mans mercès a les polítiques liberals. Aquesta situació d'oligopoli dóna força a aquestes baules de la cadena i en el cas de la intermediació i la distribució, són aquestes las que estableixen els preus de compra. En aquest sentit el Parlament Europeu va afirmar en una Resolució del febrer passat que «…el percentatge de la renda dels agricultors procedent de la cadena alimentària ha minvat considerablement, mentre que els beneficis dels transformadors i els minoristes han experimentat un augment constant…». De Schutter´, en la mateixa línia, va sentenciar que «Molts pagesos no poden, però, beneficiar-se'n, d'aquesta pujada vertiginosa dels preus degut a llur marginalització política i llur manca de marge de negociació. Tampoc els sous dels agricultors estan pujant en concordància amb l'alça dels preus dels aliments bàsics.»[10]

Mite 6: Cal liberalitzar més els mercats agrícoles. Com se suposa sota la ‘lògica del mercat’ que hi ha una menor oferta de queviures, convé per tant eliminar obstacles comercials per tal que aquests circulin amb més llibertat i així calmar la demanda. La liberalització dels mercats, però, aprofundeix en un model agrari basat en el comerç lliure i en l'exportació, en detriment d'un que garanteixi la seguretat i la sobirania alimentària dels pobles. Amb l'agroexportació es fomenta entre les nacions l'abandonament de llur autoabastiment i la dependència del el mercat amb la seva voracitat, perversitat i especulació incloses. Per tant, liberalitzar els mercats és incidir en un model agrari que genera fam i dependència.

Mite 7: Cal augmentar la inversió i la producció. Aquest mite redunda un cop més en el mateix: apujar la producció per a calmar l'alça de preus. Dit gràficament, el llop va assaltar el galliner i per les finestres es llencen més gallines per a sadollar-ne la voracitat. Però el problema, com s'ha dit, és d'accessibilitat i no de quantitat.

A més, la producció i la inversió, per se, no són la panacea. Un increment de totes dues pot ser positiu si el protagonista actiu és el petit agricultor i camperol, que genera aliments dignament per a les comunitats locals d'una forma sostenible i accessible. Però conforme està muntat el sistema agroexportador sota el libertinatge comercial, no serveix de res agmentar la inversió i la producció si després: a) la terra és en mans de terratinents i inversors que no sembren menjar sinó conreus exòtics (cafè plàtans, etc.) i matèries primeres per a l'exportació (cotó, soja per a biodièsel, etc.); i  b) no es legisla per eliminar, sinó que es mantenen els engranatges que permeten els abusos exercits pels especuladors i les transnacionals que controlen les llavors, inversions, comercialització, transformació, preus de compra i venda, etc.

Mite 8: Cal una nova revolució verda. Una cop més, sota la  ‘lògica del mercat’, l'augment de la producció se situa com a solució a un problema que en el fons és d'accessibilitat i justícia social. Apostar per una segona ‘revolució verda’ seria incidir en un model ecològicament insostenible que ha contaminat el medi ambient i les persones. Els efectes negatius i els fracassos dels conreus transgènics han estat documentats àmpliament.

El desembre, De Schutter va publicar un informe on apostava per l'agroecologia com un model ambientalment més sostenible i socialment més just. S'hi detallaven experiències d'agricultors ecològics que van aconseguir millors produccions que els convencionals i s'hi afirmava que «…la propagació de les pràctiques agroecològiques pot augmentar al mateix temps la productivitat agrícola i la seguretat alimentària, millorar els ingressos i els mitjans d'alimentació de la població rural i contenir i invertir la tendència a la pèrdua d'espècies i l'erosió genètica.»[11]

No hi ha pitjor cec que aquell que no vol veure, encara que potser algú estigui cegat pels interessos mesquins dels amos del món, als quals poc els importa que milions de persones no tenguin un mos que endur-se a l'estómac. La instauració de la “lògica del mercat” amb els seus mites i solucions miraculoses, no farà més que agreujar el problema, perpetuar el monopoli, desactivar la pagesia i augmentar la fam al món mentre uns pocs es lucren inescrupulosament.

Vicent Boix

http://www.elparquedelashamacas.org