Els 'errors' de Benet XVI

D'entrada, la invocació d'Hitler per a desqualificar a aquells que no comparteixen les seves creences s'assembla molt a l'operació dels que consideren que no hi ha millor defensa que un bon atac. Però és poc consistent. El propi Hitler era catòlic de baptisme i mai va donar cap senyal d'ateisme. En diverses ocasions va declarar que la seva fe cristiana era un antídot contra “el verí jueu”, i que el seu objectiu era eradicar el moviment ateu. La reductio ad Hitlerum també passa per alt d'altres qüestions que convé no oblidar. La primera de totes, la complicitat de la pròpia Església amb dictadures com la de Mussolini, qui els va cedir tres quilòmetres quadrats del centre de Roma a canvi del seu suport al règim. Però també el fet, excusable però no inexistent, del pas fugaç de Ratzinger per les joventuts hitlerianes.

Aquest biaix també està present en l'intent del Papa d'utilitzar les lluites anticlericals dels anys trenta com a arma contra les postures laicistes d'avui. Aquelles lluites van comportar sovint actes aferrissats contra l'Església. Però no van ser gratuïts o simplement irracionals. Ja l'any 1870, els bisbes van denunciar les unions civils com “la legalització del concubinato universal”. Quan la I República va intentar plantejar la separació entre Estat i Església, aquesta es va convertir en un fre a la democratització social i cultural i en una aliada clau del corrupte i autoritari règim monàrquic posterior. El pecat imperdonable de la IIa República va ser qüestionar aquesta història. La Constitució de 1931 va prohibir el manteniment econòmic de les esglésies, va decretar la dissolució d'algunes ordres religioses –com els jesuïtes– i va prohibir a la resta adquirir béns i exercir l'ensenyament. Les propietats del clergat van passar a ser objecte de fiscalització estatal i, excepte autorització governativa, es va abolir el culte públic.

És obvi que no gaire per no dir res de la política actual evoca aquest programa laicista. És més, quan Ratzinger envesteix contra l'anticlericalisme dels anys trenta, no només silencia l'estret vincle entre Església i poder que explica el seu sorgiment. També calla la furibunda reacció eclesiàstica davant del mateix i la seva oberta complicitat amb els gairebé 40 anys de dictadura nacionalcatólica que van venir després. El franquisme, en efecte, va reparar àmpliament l'Església per les agressions sofertes. El Concordat de 1953, tot just alterat després de la Transició, li va garantir exempcions fiscals, subvencions de tota classe i una incidència desmesurada en l'educació o l'exèrcit. El seu poder es va fer sentir també durant l'elaboració de la Constitució de 1978, quan els sectors catòlics van pressionar fortament perquè el finançament de l'educació religiosa es blindés com a dret fonamental. Aquesta pressió explica que l'article 16 renunciés a la consagració d'un Estat laic, reconeixent l'aconfesionalitat però preveient, al mateix temps, l'establiment de relacions especials de cooperació amb l'Església catòlica.

Davant d'aquests fets, no hauria d'estranyar que l'Església segueixi sent una de les poques institucions que, en ple segle XXI, milita activament per mantenir viva la memòria dels vencedors de la Guerra Civil, humiliant així als milers de famílies de creients i no creients assassinats per la dictadura. Que Ratzinger exhumi l'espantall del secularisme, amagant la genealogia de l'extremisme nacionalcatólic, justifica les simpaties que l'Església oficial recull entre la dreta política o entre la família real. Però no així la condescendència que alguns partits d'esquerra exhibeixen cap a ella, pensant que mitigaran el seu afany d'interferència pública.

Durant la seva visita, Ratzinger no va pronunciar cap mea culpa pel suport de la jerarquia eclesiàstica a dictadures de diversos tipus, per la persecució de cristians solidaris amb la sort de les classes populars –com els vinculats a la teologia de l'alliberament– o per la hipòcrita i nociva conducta sexual de molts dels seus pastors. Tot el contrari: el suport desmesurat de les institucions li ha servit de plataforma per a llançar una enèsima soflama contra els drets reproductius de les dones, les unions “antinaturals” entre persones del mateix sexe o la racionalitat científica.

Qui fa aquestes declaracions no és un artista o un intel·lectual provocador. És el màxim representant d'una institució que, malgrat haver perdut molts feligresos, gaudeix de privilegis que revoltarien els ànims tractant-se d'altres confessions. El laïcisme tou del Govern del PSOE s'ha mostrat compatible amb un tracte de favor que –per convicció o per simple càlcul electoral– ha crescut durant els últims anys. Aquells que  professen altres creences religioses, i arriben fins i tot a ser estigmatitzats per això, tenen dret a sentir-se discriminats. Aquells que no en professen cap, i veuen com els recursos públics s'utilitzen per a impedir la imparcialitat estatal en la matèria, també. No cap enganyar-se: al dir allò que diu, Benedicto XVI no comet cap mena d'error. L'error és que les institucions públiques contribueixin a atorgar a la seva visita i a les seves declaracions un aura d'assumpte d'Estat i de respectabilitat que no es mereixen.

Gerardo Pisarello i Jaume Asens són juristes i membres de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona.