El va intent de salvar el titànic immobiliari

L'oferta de pisos de lloguer continua sent escassa en relació a una demanda que, arran de la crisi, s'ha revifat. Les condicions d'accés i les exigències en forma d'avals s'han endurit. Amb una taxa d'atur propera al 20%, els ingressos per unitat familiar s'han reduit, incrementant l'esforç que han de fer les famílies per pagar l'habitatge. Amb 1,22 milions de llars amb tots els seus membres actius en atur, l'amenaça del desnonament pesa sobre milers de famílies. Mentrestant, els pisos desallotjats passen a engrossir el parc d'habitatges buits, el més gran de la UE. Aquesta situació aguditza les contradiccions d'un sistema que sobreprotegeix el dret a la propietat en detriment de les necessitats més bàsiques.

L'administració, amb un parc public d'habitatge que no arriba al 1% del parc total, sembla poc disposada a donar resposta a la situació de emergència habitacional. Malgrat els cants de sirena d'apostar pel lloguer, les mesures impulsades fins ara van majoritàriament adreçades a reactivar el sector immobiliari i aturar la caiguda dels preus.

Atrapats en un bucle

En aquesta línia s'enmarca el desenvolupament d'una normativa que permet reconvertir el parc immobiliari impossible de vendre en una nova figura de Vivenda de Protecció Oficial (VPO) de compra, a preu concertat.

Aquestes VPO gaudeixen d'avantatges fiscals, subvencions directes als tipus d'interès i estan garantides amb avals públics. De manera que es facilita l'accés dels particulars al finançament i el risc que assumeix el banc en cas d'impagament és nul. Així, es fabrica una demanda que d'una altra manera no existiria. Crida l'atenció que en molts llocs el preu d'aquesta mena d'habitatges segui superior al dels habitatges del mercat lliure.

Sota la mateixa lògica operen les polítiques socials d'ajut a l'habitatge. Quan la política pública es redueix a una política de xecs i no s'integra en un programa de reformes més ampli, els ajuts monetaris suposen un transvassament directe que beneficia els propietaris i consumeix els pressupostos públics. Igualment reveladores resulten les declaracions de la ministra, Beatriz Corredor, quan recomana comprar aprofitant la conjuntura històrica de baixos tipus d'interès malgrat que les previsions dels experts coincideixen en apuntar que els tipus començaran a remuntar a mitjans d'any. De la mateixa manera, l'anunci d'eliminar la desgravació fiscal per la compra d'un habitatge en un termini de dos anys serveix per estimular la demanda a curt termini. D'altra banda, el Govern ha aprovat fa poc una normativa que agilitza els desnonaments per impagament en les rendes de lloguer. Així, en plena crisi i amb 4,3 milions de persones en atur, moltes sense prestacions socials, s'anteposa la seguretat i els beneficis dels grans propietaris per damunt de la funció social de la propietat i la garantia del dret a la vivenda. Però, malgrat les teràpies de xoc aplicades pel Govern per tal de revifar la compravenda, la sortida sistèmica a aquesta crisi de sobreproducció no és realista. El mercat està saturat, la demanda efectiva exhaurida, les famílies, endeutades, i la inversió especulativa s'ha fet miques.

Passaran anys abans d'absorbir les existències i pair tant de deute i totxo. Els esforços desesperats de l'administració per reactivar l'economia amb el mateix guió de sempre representen un tràgic intent per reflotar un Titànic que s'enfonsa sense remei. No tot són males notícies, però. El mite de la propietat es comença a esquerdar. El mercat ja no és intocable. La crisi i els seus estralls han dinamitat el projecte d'una societat de petits propietaris que, concebuda des de les esferes de poder, havia funcionat com un mecanisme de control social tot aliniant-se amb els interessos corporatius.

Amb milers de famílies desnonades, milions de pisos buits i una demanda social de lloguer en augment, s'obre un nou escenari polític. Fins ara, les injeccions de fons públics al sector bancari no han servit per a que els bancs assumissin la seva part de responsabilitat. Segons càlculs de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca, amb els 100.000 milions d'euros del FROB, l'Estat podria haver adquirit 700.000 pisos al preu pel qual els bancs se'ls estan adjudicant en el procés d'execució. Aquesta plataforma i altres veus crítiques porten temps exigint la reconversió del parc immobiliari que atresoren els bancs en un parc públic de lloguer. La batalla encara s'ha d'entaular.

El paper de les entitats financeres

L'acumulació de sòl i habitatges en mans d'entitats financeres procedents d'execucions i fallides concursals, accentua la concentració de la propietat.

Amb tant de totxo als seus balanços, la gestió dels actius immobiliaris esdevé una prioritat. La reestructuració del sistema bancari respon a aquesta nova dimensió del negoci. La banca, convertida en la immobiliària més gran del país, exercirà la pressió que calgui per tal de que les polítiques que s'adoptin en matèria d'habitatge no contravinguin els seus interessos.

D'altra banda, la paràlisi del sector immobiliari amenaça seriosament la viabilitat de les entitats financeres. Hom calcula que hi ha entre 0,8 i 1,2 milions de pisos en stock que no es poden vendre. Les immobiliàries deuen als bancs 325.000 milions d'euros i el saldo viu hipotecari de les famílies puja a 675.288 milions.

Un recent estudi de Pricewaterhouse assenyala que els refinançaments hipotecaris a particulars i empreses que es van signar quan va esclatar la crisi només han servit per comprar temps. S'acosta una altra onada de fallides immobiliàries que podria acabar arrossegant les entitats financeres. Si això passés, els salvatatges bancaris dispararien el deute públic.

Ens trobem, així, davant d'un joc de suma zero, on els guanys d'uns s'obtenen en perjudici dels altres. Cada cop resulta més difícil conjugar els interessos de les entitats financeres amb les necessitats de la major part de la població. Davant d'aquesta alternativa no se sap cap a on bascularà l'administració.

(traducció d'enfocant.net)