El Tea Party a Ciutat Vella

Les dades més espectaculars són les següents: Plataforma Per Catalunya va rebre a Ciutat Vella el 2,3% dels vots, la qual cosa li situa molt a prop d'obtenir representació. El PP va aconseguir que la immigració fos un dels temes centrals de les eleccions. El número dos de la coalició guanyadora i polític millor valorat a les enquestes va alertar en campanya del “perill” que a Catalunya neixin massa “fills de mare immigrant”. Hi ha molts més exemples, però quedar-nos aquí seria no enfocar el tema de la manera adient.

Més enllà de les sigles, el problema és que els grups de pressió "de dretes", a l'estil del Tea Party americà, són capaços d'imposar, o com a mínim d'influir, en el discurs dominant. PXC i el PP es porten la fama, però les seves premisses són compartides per la majoria de partits, que consideren que la migració és "el problema de la immigració", que està relacionada amb "la inseguretat ciutadana", que els migrants són només o sobretot mà d'obra i per tant el seu permís de residència ha d'estar supeditat al fet que tinguin un contracte de treball formal, que la presència d'altres religions és un problema (recordem que la prohibició del vel és idea del PSC), que relacionen immigració amb “incivisme”, etc.

Com assenyala Raimundo Viejo, l'extrema dreta porta dècades produint discurs de manera radical. La seva capacitat per filtrar-se dins el discurs del centre-dreta, quan no del centre-esquerra, radica precisament en la seva habilitat per contraposar un discurs articulat, generador de sentit per a les seves audiències.

Al llibre "No pensis en un elefant", el seu autor, Georges Lakoff, explicava la importància del discurs en la política. La seva hipòtesi suggereix que quan l'esquerra perd la capacitat de definir l'agenda pública amb el seu prisma particular, la ciutadania l'acaba identificant com a oportunista i incoherent.

KENTUCKY PER VIURE

M'interessa centrar-me en el nostre Tea Party local, aquest conglomerat de comerciants i veïns que, des de la Plataforma Raval Per Viure i les seves reeixides pancartes “Volem un barri digne” estén la seva influència o propostes pel Gòtic, La Barceloneta (una manifestació de gairebé 150 persones el passat 18 de Desembre convocada per la Veu del Barri) i fins i tot més enllà de Ciutat Vella (Trinitat Vella, Poble Sec...).

Fa més de cinc anys, quan La Plataforma Raval Per Viure no existia, la revista Archipiélago va publicar un article on podem trobar algunes de les claus de l'èxit de moviments com aquest, titulat “Nova Dreta? O la reivenció del populisme davant del buit de l'esquerra”, escrit principalment per Emmanuel Rodríguez.

El poder d'aquest tipus de moviments es deu sobretot a la seva capacitat per generar adhesions i produir mitjans de subjectivització que fan de la Nova Dreta (ND)  “més popular” que l'esquerra. Per això és molt més convenient parlar de l'ascens d'una nova hegemonia, en termes de Gramsci (constel·lació de poders i d'idees capaç de presentar-se com a d'interès general), i provar d'entendre aquest nou bloc d'aliances, que fer servir els vells clixés esquerrans sobre l'estupidesa del poble, l'alienació generalitzada o el feixisme de masses.

El diagnòstic de la Nova Dreta en general -i de Raval Per Viure en particular-, recepta una contrarrevolució permanent que prova de restaurar un ordre danyat i corromput (“aquest barri ja no és el que era”), que naturalment exigeix mesures dràstiques com la guerra contra la delinqüència, la droga o qualsevol element susceptible de convertir-se en “enemic intern” (els immigrants, les prostitutes, els okupes...) i l'autodefensa preventiva (que suposa la ruptura dels vells ordres jurídics garantistes i l'adveniment de la policia i les mesures d'excepció com a norma de govern). Contra el pensament postmodern, Raval Per Viure escenifica una posada en escena de valors substantius, fortament morals, en una societat erosionada en part (i aquesta és la paradoxa) per la pròpia política desenvolupada sota els criteris del neoliberalisme que reivindica. Ens trobem així amb comerciants que “volen un barri digne” en el qual puguin pagar salaris baixos i treure'n profit de la precarietat sense assumir que quanta més gent visqui dins la pobresa més gran serà també la sensació d'inseguretat als barris.

Gràcies a l'extremat corporativisme de les burocràcies sindicals, l'esclerotització del vell sistema de partits i l'escassa permeabilitat dels mitjans de comunicació i de les seves elits culturals, la Nova Dreta es pot presentar, com abans ho feia l'esquerra, com a defensora de l'home comú, de les seves expectatives i sobretot de les seves pors, en un espai (el vell espai de les classes mitges i l'Estat assistencial) que efectivament s'està enfonsant. Això és el que li atorga el seu caràcter populista. Raval Per Viure pretén representar “a la gent normal”, els “veïns que s'enfronten als polítics que no fan res”.

N'hi ha prou amb fer un repàs pel seu blog per a comprovar la seva habilitat comunicativa: l'atac al llenguatge “políticament correcte” defensat per l'esquerra esdevé, per a ells, en una tasca de desenmascarament del cinisme que s'hi amaga. Per contra, l'ús directe d'arguments classistes o racistes “deixa d'amagar la realitat”, “li diu a les coses pel seu nom” i expressa senzillament “allò que molts en pensen i no s'atreveixen a dir" . La superioritat mediàtica de la Nova Dreta davant la cultura “progre” es fonamenta en la substància dels seus enunciats, per perversos que siguin, davant la retòrica buida i la carcassa liberal de les “classes mitges progressistes”, que no arriben ni de lluny a parlar al cor dels efectes socials de la gran transformació capitalista de les últimes dècades (precarització generalitzada de la vida, etc.).

No és casualitat que, en el cas de Barcelona, aquest fenomen neixi al Raval, amb una Associació de Veins del Raval desprestigiada per unes formes que alguns qualificarien de caciquils i amb massa connivència i connexions amb l'Ajuntament. On no hi ha un teixit social fort sinó una xarxa clientelar que viu de Plans Integrals, favors especials i amiguismes, hi ha camp abonat per a populistes d'aquest o d'altre tipus.

Pel camí, el desconcert fa que els moviments socials i el moviment veïnal combatiu no es vegin capaços de contrarestar fenòmens populistes com aquest perquè no saben què fer, perquè creuen no tenir "alternatives" en qüestions com immigració, inseguretat... El moviment veïnal de Ciutat Vella seguirà creient que no és capaç mentre segueixi acceptant com a inevitables l'anàlisi i les tesis de la nova dreta. Si creu que, en el fons, tenen raó aquells que diuen que els immigrants són el problema, els que diuen que hauríem de renunciar a part de la nostra llibertat a canvi de major “seguretat”, els que ens volen fer creure que la prostitució al Raval és un fenomen nou i molest, els que creuen que la droga la porten els petits camells.

Però parlar de petits robatoris no és més important que denunciar la corrupció sistemàtica i el saqueig dels béns públics que es practica des de fa ja massa a Ciutat Vella. Més càmeres de vigilància i més patrulles no ens protegiran, sinó que reprimiran als nostres veïns negres, per ser negres. No vull un barri en el qual la seguretat dels turistes l'haguem de pagar entre tots, quan els beneficis del turisme només es reparteixen entre uns pocs.

Denunciar això sí que ho fa el moviment veïnal, a través de les seves associacions, de la Xarxa Veinal de Ciutat Vella o de l'Assemblea de barri del Raval, per exemple, i ho fa molt bé. Aquest mateix moviment veïnal ha de deixar “de pensar en elefants”. Ha d'afirmar sense ambigüitats que tan veí és el pakistanès que va arribar fa sis mesos com l'andalusa que va arribar fa 60 anys, aquell que porta 3 generacions aquí o qui s'acaba de mudar. Hem d'adonar-nos que demanar més policia als barris no portarà “més seguretat per als veïns” sinó més protecció per a comerciants i turistes, i un barri més car d'on haurà de marxar qui no pugui pagar-lo. Hem de recordar que són els narcotraficants com José Mestre i els seus amics del port els que s'enriqueixen a costa de la salut dels yonkis que veiem als nostres carrers, i és en ells on haurien de centrar la vigilància.

Gràcies als veïns i veïnes que hi viuen i que lluiten, encara que no siguin barris de classe alta, els nostres són barris molt dignes.