El Síndic Ribó, en defensa dels pisos buits?

Les preguntes són rellevants, ja que fan referència a situacions molt diferents i estem parlant de modificar una legislació que afecta a drets fonamentals, com són el dret a la propietat privada, però també el dret a l'habitatge o el dret a una tutela judicial efectiva. Encara més, el Síndic està demanant una modificació del Codi Penal, que és la normativa més severa, la que pot implicar penes de presó i que serveix per defensar a la societat dels atacs més greus. Per tant, el Síndic ha tret una nota totalment atípica en la mesura en que:

1) Tracta un tema que no és de la seva competència, ja que el Codi Penal és d'àmbit estatal.

2) Demana un abreujament i per tant un enduriment del tractament penal de l'ocupació d'habitatges donant com a única justificació que així “no es tindria sensació d'impunitat sobre aquestes actuacions”. Qualsevol jurista observaria que no és gaire rigorós demanar un enduriment penal en base a “sensacions”, i d'altra banda, caldria preguntar-se: sensacions de qui? Dels propietaris de més d'un habitatge? De les entitats financeres? Dels mitjans de comunicació? De ben segur, no es tracta de les sensacions de les persones sense llar, ni dels llogaters, ni de les entitats de Drets Humans.

3) Ho fa sense que hi hagi cap demanda social significativa, alineant-se amb els sectors més conservadors partidaris d'una resposta penal a un problema social, sense oferir cap alternativa de resolució del conflicte i en els temps més breus possibles (fet sorprenent en un síndic, que en principi ha de prioritzar la defensa dels més vulnerables, i encara més sorprenent en un síndic ex dirgent d'ICV, partit que fins ara ha estat a favor de la despenalització de la ocupació d'habitatges).

4) La nota de premsa ignora el context en el que es fa pública: una greu crisi de llarga durada, que, entre d'altres coses, està suposant que milers de families siguin desnonades dels seus habitatges per impossibilitat de fer front al lloguer o a la quota hipotecària, sense que hi hagi un parc públic de lloguer on poder ser allotjades i alhora que augmenten els milers d'habitatges buits en mans d'entitats financeres. En un context com aquest, l'ocupació d'habitatges pot ser l'únic recurs que tinguin moltes famílies per no quedar al carrer. Per no parlar d'altres col·lectius vulnerables eternament ignorats, com són les persones migrants “sense papers”, que al no poder accedir a una feina, tampoc tenen ingressos per pagar un allotjament ni poden ser titulars de cap contracte, ni es poden dirigir a l'administració ja que això significaria l'internament a un CIE i la seva expulsió.

Per aquests i altres motius, la nota ha despertat perplexitat i indignació entre activistes, entitats i col·lectius que treballen en la defensa dels drets socials a Catalunya, i en especial entre aquelles que treballen de fa anys pel dret a l'habitatge. Algunes persones han començat a escriure a la sindicatura demanant explicacions sobre aquesta nota, i per tota explicació, el Síndic ha respost amb un escrit “tipus” on defensa la seva preocupació general pel dret a l'habitatge i es justifica afirmant que la proposta “no fa referència al dret a l'habitatge, sino al procediment judicials front els casos d'ocupació ilegal d'habitatges, és a dir el dret processal penal”.

A ningú se li escapa que aquesta última és una resposta per sortir del pas que no se sosté, en la mesura en que l'ocupació ilegal d'habitatges és un fenomen que clarament existeix en relació directa i proporcional a la situació de vulneració del dret a l'habitatge. És a dir, és perquè hi ha milers de persones que no poden accedir a un habitatge, alhora que hi ha milers de pisos buits, que existeix l'ocupació ilegal com a pràctica regular. Tothom sap, i el Síndic també, que l'estat espanyol té el trist honor d'estar entre els primers països europeus en nombre d'habitatges buits: als més de tres milions que es desprenien del darrer cens del 2001 -i encara que aquests haguesin disminuit-, ara cal sumar l'estoc de pisos nous que no es venen des de l'esclat de la crisi (100.000 només a Catalunya), més l'estoc que caixes i bancs estan acumulant fruit de les execucions hipotecàries a particulars i condonacions de deute a immobiliàries. El Síndic també sap que un altre desafortunat récord de l'estat espanyol és el reduit parc d'habitatge en règim de lloguer (només el 13%), el gairebé inexistent habitatge de lloguer social (al voltant del 1%) i un insuficient parc d'habitatge protegit, majoritàriament en règim de propietat i inaccessible -pel seu elevat preu- per al 20% de la població més necessitada d'habitatge assequible. En un panorama com aquest, es pot encara afirmar que la ocupació ilegal d'habitatges no té a veure amb una situació generalitzada de vulneració del dret a l'habitatge?

D'altra banda, tal i com deiem al principi, cal posar èmfasi en que estem parlant de situacions molt diverses. De fet, al final de la nota el mateix Síndic recorda que hi ha dos figures penals per donar resposta al fenomen: la violació del domicili (art. 202 CP) i la usurpació (art. 245 CP). Però donat que el Síndic no especifica ni fa distincions, cal entendre que la seva demanda d'abreujament del procediment penal es refereix a tot tipus d'ocupació ilegal. Qualsevol jurista i fins i tot la policia tenen molt clara la importància de distingir fenòmens que no són equiparables i que, per tant, no poden tenir el mateix tractament: el delicte de violació del domicili és un delicte contra la intimitat i es distingeix clarament del de usurpació perquè significa ocupar un domicili habitual. La usurpació és un delicte contra la propietat i és menys greu en la mesura en que suposa ocupar un habitatge buit o en desús, és a dir, que no és residència habitual de ningú. Això fa que la pena prevista sigui més alta en el cas de violació del domicili i que la intervenció policial sigui ràpida davant la flagrància del delicte. En paraules de Felipe Brihuega, secretari general de Madrid del Sindicato Unificado de Policía, en el cas de violació de domicili “el proceso es rápido ya que la actuación policial no requiere de autorizaciones provenientes del juzgado. En este caso, la policía tiene potestad para derribar la puerta si fuese necesario”.

I finalment, en qualsevol cas, la violació del domicili suposa una absoluta minoria del total de casos d'ocupació ilegal d'habitatges. Segons fonts judicials i policials, la gran majoria de casos d'ocupació ilegal són de pisos buïts. Per tant, si tenim en compte que la violació de domicili habitual ja està prou protegida i permet una ràpida intervenció, que a més són pocs casos, i aleshores tornem a llegir la nota del Síndic, on demana que s'abreujin encara més els procediments de desallotjament en general, en podem deduir que el Síndic es posiciona clarament en defensa dels interessos dels propietaris de pisos buits.

I així torna amb més força la perplexitat inicial: perquè aquesta nota del Síndic i perquè ara? Una mirada ben intencionada podria pensar que a la sindicatura poden haver arribat algunes queixes de ciutadans protagonistes dels casos més atípics, els de violacions de domicili habitual o els de petits propietaris amb “només” una segona residència que per motius puntuals o de força major es troba buida i a qui una ocupació ilegal pot suposar un gran trasvals. Si fos així, caldria esperar de la professionalitat del Síndic que no es deixés commoure per pocs casos no representatius a l'hora de demanar una reforma legislativa que suposaria un enduriment per tots els casos, és a dir, també pels majoritaris.

Una altra possible explicació seria que el Síndic s'hagués vist influenciat per una determinada retòrica demagoga impulsada amb força en els darrers temps per sectors empresarials immobiliaris, i que desafortunadament ha trobat un desmesurat ressó mediàtic. Segons aquestes veus, la majoria de propietaris són petits propietaris, que el poc que tenen ho tenen fruit de tota una vida de treball i estalvi, i segons les mateixes veus, l'ocupació ilegal d'habitatges seria un fenomen protagonitzat majoritàriament per “ganduls” i desalmats que farien la vida impossible a les “persones normals treballadores” que tenen casa seva ocupada sense que la policia ni els tribunals facin res.

Però això és objectiva i estadísticament fals. En primer lloc, pel que ja hem dit: els casos de violació del domicili habitual són anècdotes puntuals, que quan es donen la policia pot intervenir immediatament però que generalment es poden resoldre amb la simple mediació. En segon lloc, perquè a l'estat espanyol hi ha una forta concentració de la propietat immobiliària i, per tant, més enllà d'aquelles persones que són propietàries del seu propi habitatge en el que resideixen, la majoria dels pisos estan en mans de grans propietaris (multipropietaris rentistes, immobiliàries, constructores, entitats financeres), tal i com reflecteixen els treballs del Catedràtic d'Economia J.M. Naredo, o les dades oficials recollides a la Encuesta Financiera de las Familias del Banc d'Espanya. Amb la crisi, aquesta concentració de la propietat augmenta encara més, concretament amb els pisos que acumulen les entitats financeres després de desnonar sense pietat milers de families (segons dades del Consell General del Poder Judicial, només entre 2008 i 2010, més de 350.000 execucions hipotecàries a tot l'estat. És a dir, com a mínim 350.000 pisos que passen a mans d'entitats financeres). Per tant, quan parlem de pisos buits quasi mai parlem de “petits propietaris”, sino de grans propietaris que es poden permetre el luxe de tenir pisos buits per especular amb ells. En tercer lloc, tampoc és certa la imatge demonitzada de l'ocupant: ocupar ilegalment no és “divertit” ni descansat, suposa un alt risc de ser detingut, afrontar un procediment penal i haver de pagar multes quantioses, i per això qui sol ocupar un habitatge no ho fa per diversió, sino per necessitat. Així, no estem parlant de “ganduls”, sino de persones sistemàticament excloses d'un bé tan necessari com és l'habitatge (però que no és escàs): gent jove, immigrants, treballadors precaris sense contracte fixe, famílies desnonades... gent “normal” a qui es vulnera el dret fonamental a un habitatge digne mentres veuen com augmenta el nombre de pisos buits.

Així les coses, i suposant que la nota de premsa del Síndic respongués a casos puntuals de petits propietaris no representatius del fenomen general d'ocupació ilegal d'habitatges buits, caldria que el Síndic es replantegés si realment pertoca a la institució que reprenta defensar un enduriment penal que majoritàriament beneficiaria als sectors rentistes multipropietaris que es poden permetre el luxe de tenir la propietat de més d'un habitatge i utilitzar-lo per especular o mantenir-lo buit i que en realitat ja tenen els seus lobys empresarials i canals directes amb l'administració per defensar-se. Segons el seu mandat com a Síndic, aquest no ha de prioritzar la defensa d'aquests sectors, sino vetllar pels drets socials dels “col·lectius més vulnerables” i “les persones més necessitades”.

Per acabar, considero essencial una darrera puntualització: més enllà de la distinció entre petits i grans propietaris, hi ha un tema de fons que no pot ser secundari pel Síndic en la mesura en que no ho pot ser per a qualsevol persona o institució interessada en el respecte dels drets socials. L'habitatge no és un bé amb el que es pugui fer qualsevol cosa, com si es tractés d'un televisor o qualsevol altre bé de consum. És un dret fonamental i, tot i que pugui ser una propietat privada, també està obligat a complir la seva funció social, és a dir, ser destinat a residència habitual que és el fi per al qual està disenyat. Per tant, més enllà de si un propietari ho és de dos, tres o vint habitatges, si té un o més habitatges buits en un context d'emergència habitacional, com a societat cal trobar els mecanismes que garanteixin que l'habitatge acompleixi la seva funció social, seguint el mandat de la Constitució (art. 33 i 47) i el que estableix la Llei pel Dret a l'Habitatge de Catalunya de 2007, entre d'altres normatives.

És més, els propietaris que tenen pisos buits actualment encara tenen menys justificació ja que la Generalitat ofereix tot un seguit de garanties i ajuts per llogar aquests pisos: subvenció de 6 mil euros a fons perdut, aval en cas d'impagament, i fins i tot, si un propietari no es vol complicar la vida gestionant el lloguer, la mateixa Generalitat se'l gestiona i se'l retorna en perfecte estat 6 anys després del lloguer. Així que no hi ha excusa, ni moral ni material, per tenir un pis buit.

La tutela penal dels pisos buits que el Síndic no qüestiona, i per tant hi dona suport, i l'abreujament del procediment de desnonament que proposa, significa consolidar i augmentar la desigualtat social: amb els diners públics que es deriven dels impostos que paguem els ciutadans que treballem, es paga la seguretat de multipropietaris, la majoria dels quals viuen de rendes. En un moment en que els recursos públics escassegen cada cop més, alhora que augmenten les persones amb necessitats bàsiques sense cobrir com l'habitatge, l'administració destina policia i jutjats a vigilar el patrimoni i en particular els pisos buits d'immobiliàries, entitats financeres i grans fortunes que especulen amb un dret fonamental.

Davant tanta injustícia, l'ocupació d'habitatges no només és una resposta a una necessitat, sino que esdevé una pràctica de desobediència civil essencial per assenyalar les contradiccions d'un sistema pervers en el qual es premia viure de rendes i es criminalitza la pobresa. En un conflicte com aquest, en el que es posa a debat quines han de ser les prioritats de la societat, no vull pensar que la posició del Síndic sigui la de posar encara més recursos de l'administració al servei dels poders econòmics dominants a costa d'un empobriment progressiu de la majoria de la població. Hagués aplaudit en canvi que la nota atípica del Síndic fos per instar a la Generalitat a començar a aplicar l'article 42.6 de la Llei pel Dret a l'Habitatge que preveu l'acció de l'administració per garantir la funció social dels habitatges buits a través de l'expropiació temporal de l'usdefruit. O, si parlem d'àmbit estatal, per instar a la reforma urgent de la LEC, de manera que en els milers d'execucions hipotecàries que estan deixant milers de families al carrer, com a mínim el deute quedés liquidat i les persones poguessin començar de zero, com passa a altres països europeus o a Estats Units, acabant amb una anomalia jurídica que està lucrant a les entitats financeres i deixant milers de families condemnades al carrer i amb un deute de per vida sense que l'administració digui ni faci res.

Qui té diversos habitatges és algú amb una seguretat per sobre de la mitja: no només té garantit un lloc per viure, també disposa d'altres habitatges per ingressar rendes a través del lloguer. I si se sent insegur, té suficient capacitat econòmica per posar una alarma o per contractar seguretat privada, garantint la possessió del seu patrimoni immobiliari i disposant d'ell quan vulgui per viure-hi o vendre'l. És, en definitiva, algú amb moltes opcions. Qui no té cap patrimoni, qui es queda a l'atur o té feines precàries amb contractes temporals o directament sense contracte, qui és desnonat per impagament d'hipoteca i a més queda amb un deute de per vida i fitxat com a morós al registre Asnef (motiu pel qual pot perdre feines o no ser considerat un llogater de fiar), aquests no tenen opció: no tenen on anar, no tenen res. En un conflicte en el que els drets d'uns i altres col·lisionen irremediablament, al costat de qui ha d'estar el Síndic?

Ada Colau

Membre de l'Observatori de drets socials DESC, de la Confederació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Catalunya (CONFAVC) i de la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca.

NOTA: Per aquelles persones que amb aquests arguments o altres vulguin fer arribar la seva opinió al Síndic, ho poden fer a través del web: https://www.sindic.cat/ca/page.asp?id=94