El nou acaparament de terres a l'Amèrica Llatina

El nou acaparament de terres a l'Amèrica Llatina

Les comunitats de tot el món —però també de l'Amèrica Llatina— estan patint una renovada invasió de les seves terres, que assumeix ara un nou rostre. No són els terratinents d'abans, hereus dels invasors europeus que van obrir encomiendas, van aplegar esclaus i van explotar els dominis colonials. No són els grans propietaris de finques dels últims dos segles, que varen expandir els seus dominis a costa dels territoris dels pobles indis per emprendre negocis d'exportació amb monoconreus bàsics com la canya de sucre, el cafè, el cacau, la banana, la pita, el xiclet o la fusta, i que depenien dels peons allotjats, en el sistema de “servitud per deute” —literalment empresonats pels seus amos. No són ja aquells que van imposar i expandir per primera cop el sistema industrial agrícola, ni els qui van saquejar els sabers ancestrals de la gent per anar-se adaptant als seus nous entorns i a desconegudes condicions climàtiques.

Aquests personatges, lligats a terrenys i hisendes, eren allà, esdevenien caps polítics de la localitat o la regió, lluitaven entre ells amb força morts per a consolidar els seus feus, es van fer enemics i van forjar aliances, algunes ben nefastes, per tal de controlar terres, aigua, mà d'obra, comerç, eleccions, polítiques públiques i drets de pas i àdhuc el dret a la vida. Però eren allà. Vivien allà o hi anaven sovint, a les seves propietats, i d'aquesta manera estaven subjectes a la resistència real dels pobles als quals van  envair, desposseir  i explotar. Les comunitats que lluitaven per les seves terres podien fer alguna cosa directament, sabien contra qui combatien, on fer-ho i quan.

La història de l'Amèrica Llatina és una història de conflictes agraris, en defensa dels territoris ancestrals dels pobles. Avui, però, els acaparaments de terres porten rere seu un aura de “neutralitat”. Són deguts, ens expliquen en els fullets governamentals, a la inseguretat alimentària, a la crisi mundial d'aliments “que ens obliga a conrear, on poguem, els nostres propis aliments i encara que disloquem la producció, portarem els aliments al país per a benefici de la nostra ciutadania”. Burxant una mica, ensenya la cua el monstre financer que impulsa des de grans consorcis i empreses conjuntes, capitals diversos per invertir en terres, producció, exportació i importació de productes bàsics, en especulació alimentària.

Aquests inversionistes estrangers han acaparat en pocs anys milions d'hectàrees de terres de conreu a l'Amèrica Llatina per produir-hi cultius alimentaris o agrocombustibles i exportar-los. Gran part dels diners provenen de fons de pensions, bancs, grups d'inversió privada d'Europa i dels Estats Units, o d'individus rics com George Soros, i flueix a través de mecanismes d'inversió en terres de conreu posats a operar mitjançant companyies estrangeres i locals. Cosan, la companyia més gran del Brasil, compta amb un fons d'inversions especialitzat en terres de conreu, Radar Propriedades, que compra terra agrícola brasilera a nom de clients tals com la Teachers’ Insurance and Annuity Association-College Retirement Equities Fund [un fons d'inversions de jubilació i seguretat del professorat] als Estats Units. El grup Louis Dreyfus, una de les multinacionals més grans del món en el comerç de grans, compta amb un fons semblant al qual l'American International Group (AIG) ha invertit 65 milions de dòlars.

Mentre l'atenció dels mitjans està posada en negocis agraris a l'Àfrica, al menys la mateixa quantitat de projectes (i fins i tot més) comencen a funcionar a l'Amèrica Llatina, on els inversionistes proclamen que les seves inversions en terres agrícoles són més segures i menys controvertides —passant per alt les perllongades lluites agràries vigents a pràcticament tots els països del continent. Així, més i més inversionistes i governs d'Àsia i del Golf Pèrsic enfoquen els seus esforços a l'Amèrica Llatina, i la consideren un lloc segur per deslocalitzar la seva producció alimentària.

La majoria dels governs a l'Amèrica Llatina estan disposats a aquests nous negocis, i les missions diplomàtiques van sovint a l'estranger a vendre els avantatges d'invertir a les terres agrícoles dels seus països. Fa poc, el ministre brasiler de desenvolupament, Miguel Jorge, va dir als reporters: “Alguns prínceps saudís amb els quals ens vam reunir l'any passat […] li digueren al president Lula que no volien invertir en agricultura al Brasil per vendre aquí en el país, sinó que volen fonts de proveïment d'aliments. Necessiten queviures. Així que seria molt més efectiu que invertissin a l'agricultura del Brasil per a que nosaltres fóssim els proveïdors directes d'aquests països”.[1]

El Brasil, però, no és només un objectiu dels nous acaparadors de terra, n'és també un promotor. Els inversors brasilers, amb suport del seu govern, estan comprant terres per tal de produir aliments i agrocombustibles a un nombre creixent de països de l'Amèrica Llatina i Àfrica. El govern brasiler, per exemple, està finançant la construcció de camins, ponts i altres infraestructures a la veïna Guyana per tal d'obrir la sabana Rupununi, molt fràgil ecològicament, a projectes agrícoles de gran escala d'on s'exportaran cultius al Brasil. La companyia de llavors multinacional RiceTec s'ha apropat al govern de Guyana interessada en 2 mil hectàrees de terra a la mateixa regió —un ecosistema divers i fràgil que és la llar de diversos pobles indígenes. Alguns productors brasilers d'arròs que ara negocien amb el govern de Guyana contractes d'arrendament per 99 anys en terres indígenes de la sabana Rupununi, s'havien vist forçats per resolucions de la Suprema Cort del Brasil a abandonar terres que havien arrabassat il.legalment a comunitats indígenes en el costat brasiler, a Raposa Serra do Sol.[2]

Amb aquesta manera de fer negocis, els antics invasors i terratinents aconsegueixen noves oportunitats d'acaparar terres, amb menys riscos polítics i econòmics, i un nou aire “respectable” “d'inversors estrangers”.

Evadir responsabilitats

Hi ha molt en joc en aquesta nova onada d'acaparaments de terres a gran escala. Qualsevol país que vengui, o llogui a llarg termini, grans extensions de terra de conreu a altres governs o empreses estrangeres està posant en risc la seva pròpia sobirania nacional. Aquests acords contribueixen al desmantellament general de l'Estat —es redueixen més i més funcions de l'Estat i els seus aparells, o aquestes es privatitzen i es transformen per correspondre amb els interessos dels grans negocis—  amb la qual cosa té lloc una desterritorialització més gran de molts pobles i comunitats. I per tant hi ha un creixement de la migració, una deslocalització de mà d'obra, i una deslocalització dels conreus, donat que els governs o els inversors privats s'apoderen de terra per tal de produir-hi aliments per exportar-los. Els inversors estrangers arriben al país hoste amb les seves llavors i tractors, fins i tot amb els seus treballadors, aprofiten l'aigua, extreuen els fruits de la terra i després els embarquen als seus països d'origen o al mercat global de mercaderies d'exportació. Aquests països “hostes” no poden ser considerats llavors exportadors en el sentit tradicional, ja que que aquests països, o fins i tot la seva gent, realment no estan involucrats en aquests projectes, és només la terra [vista com a mercaderia] que les corporacions exploten per als seus propis guanys, sense cap restricció. Això implica aleshores un desfasament general de l'economia.

I malgrat això, les cobejades terras mai no estan buides, ni ocioses, i sempre hi ha gent local que les necessita amb urgència. Aleshores l'actual acaparament agrari ens obliga a una pregunta vital: de qui són les terres/territoris que estan sent acaparades, controlades?, mitjançant quins mecanisms legals els governs, o els particulars, posen a disposició d'uns altres governs o d'empreses d'aquesta mena aquestes extensions inmenses de terres?, tenen amo o els Estats les expropien per tal de poder fer els acords comercials ad hoc?

Hom diu com a excusa que en molts casos les terres no es venen sinó que són llogades, però què afavoreix més la devastació sense miraments de les terres: que es venguin, o que es lloguin per cinquanta o noranta-nou anys? Al final d'aquests contractes, els “llogaters” tornaran una terra exhaurida, erosionada, contaminada, a la qual serà molt difícil recuperar-ne la fertilitat, i ells simplement es canvien a noves terres “disponibles”. La conseqüència directa és que amb aquests acaparaments s'expandeix l'agricultura industrial amb el seu model destructiu.

Aquests nous acaparaments compliquen també les possibilitats de que els pobles defensin els seus territoris. L'invasor és més difícil d'identificar. Els mecanisms jurídics necessaris i el marc on s'hi poden plantejar els litigis per espoli, o els litigis per devastació o contaminació directa o indirecta deixen de ser clars. El nou corporativisme agrari és anònim, o gairebé. Fins i tot quan identifiquem els inversors, estan protegits de les comunitats per la distància i per les embolicades i denses estructures legals. Qualsevol “batalla” contra ells estarà situada en un altre espai i en uns altres temps que les comunitats o organitzacions afectades no tenen el poder de definir.

Els Estats, en comptes de protegir la seva gent, protegeixen les inversions dels governs o empreses estrangeres —criminalitzant i reprimint les comunitats que defensen els seus territoris. Les fronteres perden sentit. Les estructures de l'Estat “hoste” serveixen a patrons vinguts de fora, però no com en el sistema colonial de tributació, sinó en l'esquema mercantil neoliberal les regulacions del qual són als Tratcats de Lliure Comerç i no a les Constitucions nacionals.

Però l'objectiu més profund dels grans capitals en aquesta nova onada d'acaparament agrari és controlar totalment la producció d'aliments. Han estat establint les bases per això durant els últims cinquanta anys i ara miren de fer la collita. L'acaparament de terres no és simplement la darrera oportunitat de fer inversions especulatives amb guanys grans i ràpids: és part d'un llarg procés de presa de control de l'agricultura per part de les corporacions amb interessos agroquímics, farmacèutics, de transport i venda d'aliments. Per això els autogoverns comunitaris disposats a defensar els seus territoris, els seus règims de béns comunals i els seus sistemes propis de gestió territorial, són un fre a tot aquest esquema.

Les organitzacions que impulsen la sobirania alimentària des de sota, des del nivell comunitat, entenen amb molta claredat que la seva lluita esdevé impossible o es dificulta moltíssim en els règims o països que permeten l'acaparament de terra, perquè sense una terra pròpia, qualsevol producció es mediatitza. Aleshores més i més comunitats i organitzacions insisteixen en que hem de propiciar un vincle entre collites pròpies, llavors nadiues i els seus sabers locals lliures, autogoverns i territoris amb control d'aigua, bosc, sòls, patró d'assentament i recorreguts, i insisteixen en el seu autogovern, i en que les decisions es prenen en assemblees.

En canvi, els nous amos de la terra miren de tornar a confinar els àmbits comuns, però ara en l'anonimat “neutre” d'estrangers que des dels seus llunyans països controlen a distància els nostres destins. Ja no cal que envaeixin; fan tractes comercials. Ja no tenen la càrrega de mantenir esclaus; tenen peons hiper-precaritzats. Ja no es responsabilitzen per combatre els insubmisos, que això ho faci el govern hoste o els sicaris a propòsit, proporcionats per companyies internacionals que presten aquest servei. El neoliberalisme és la invenció de fórmula rere fórmula per tal d'evadir responsabilitats. Per remuntar el corrent  cal que basem el nostre futur en la responsabilitat.

Aprofundint

•   El lloc electrònic que monitoreja l'acaparament de terres a nivell mundial és http://farmlandgrab.org
•   GRAIN, Los nuevos dueños de la tierra, A contrapelo, octubre 2009, http://www.grain.org/articles/?id=57
•   GRAIN, ¡Se adueñan de la tierra! El proceso de acaparamiento agrario por seguridad alimentaria y de negocios en 2008, Documentos de análisis, octubre 2008, http://www.grain.org/briefings/?id=214

[1] Alexandre Rocha, “Brazilian Minister: Arabs are great opportunity”, ANBA, 8 de febrer de 2010: http://farmlandgrab.org/11020

[2] “Expelled Brazil Rice Farmer looking to Shift Operations to Guyana”, Stabroek News, 14 de maig de 2009: http://www.stabroeknews.com/2009/stories/05/14/expelled-brazil-rice-farmer-looking-to-shift-operations-to-guyana/

(traducció d'enfocant.net)