El mecanoscrit d'Averrois. Llibre electrònic i drets d'autor

El mecanoscrit d'Averrois. Llibre electrònic i drets d'autor

Els monstres existeixen perquè formen part del pla diví, i àdhuc en les horribles faccions dels monstres es revela el poder del Creador. De la mateixa manera, el pla diví contempla l'existència dels llibres dels màgics, les càbales dels jueus, les faules dels poetes pagans i les mentides dels infidels. Els qui, durant segles, s'han estimat i sostingut aquesta abadia estaven fermament i santament persuadits de què fins i tot en els llibres que contenen mentides el lector sagaç pot percebre un pàl.lid resplendor de la saviesa divina. Per això, també hi ha aquesta mena d'obres a la biblioteca. Però, com comprendreu, precisament per això qualsevol no pugui penetrar-hi. De més a més -afegí l'Abat gairebé excusant-se per la feblesa d'aquest darrer argument-, el llibre és una criatura fràgil, es desgasta amb el temps, té por dels rosegadors, resisteix malament la intempèrie i pateix quan cau en mans inexpertes. Si durant els segles qualsevol hagués pogut tocar lliurement els nostres còdex, la majoria d'aquests ja no existirien. Per tant, el bibliotecari els defensa no només dels homes sinó també de la natura, i consagra la seva vida a aquesta guerra contra les forces de l'oblit, que és enemic de la veritat.

Umberto Eco, "El nom de la rosa"

Molt més que Alexandria

Els organitzadors d'aquest curs, als quals agraeixo la seva invitació, em van sol.licitar que, en la mesura possible, intentés de respondre amb aquesta conferència a la pregunta "És Internet la Biblioteca d'Alejandria actual?". La meva primera intenció va ser de respondre que sí, però després de donar-li moltes voltes, i d'analitzar tot el que ha passat a la Xarxa espanyola des que van plantejar-me la incògnita, avui respondré el contrari...

El passat 3 de març vaig intervenir en una jornada a la Universitat Politècnica de Madrid on es va debatre extensament sobre l'anomenada Llei Sinde, el projecte del Govern Zapatero d'establir un sistema de control dels continguts d'Internet, amb la finalitat de perseguir per via administrativa les infraccions contra els drets d'autor. A l'esmentada jornada vaig presentar un treball titulat "Torxes a la Biblioteca", al qual, partint d'Umberto Eco –guardonat fa poc amb un doctorat honoris causa per la Universitat de Sevilla- vaig intentar d'alertar sobre el perill de censura que amenaça aquesta gran Biblioteca que es diu Internet. El present treball n'és una continuació, i conforma un díptic sobre Biblioteca i Llibre Electrònic. Si a Madrid parlàvem del continent, avui parlarem del contingut. I de pas, contestaré la pregunta que se m'ha formulat.

Internet no és la Biblioteca d'Alexandria actual, afortunadament. I no ho és perquè, tractant-se d'una biblioteca descentralitzada, tots i cadascun de nosaltres podem salvar-ne una part, de la Biblioteca. La nova Alexandria mai no podrà cremar completament, mentre hi hagi un ciutadà disposat a salvar-ne els índexs i llibres.

El llibre electrònic és una eina gairebé màgica, destinada a preservar les obres de la intolerància. Però no és res per sí mateix: per a salvar tota Internet caldria el compromís personal de milions i milions de lectors, decidits a salvar personalment de la crema les seves respectives biblioteques.

I una nova regulació dels drets d'autor.

Llibre electrònic i indústria editorial: la fi d'un model de distribució

Durant més de cinc-cents anys, la difusió de la cultura en forma de llibre ha seguit les mateixes pautes de distribució. Per tal que les obres arribessin de la impremta als prestatges de les biblioteques, caliia una logística que ha restat inmutable durant segles, canviant únicament la tècnica i mitjans de transport. La impressió, empaquetat, càrrega, enviament, distribució i venda no diferien d'altres tipus de gèneres manufacturats.

L'arribada de l'era de la informació no ha suposat fins ara un gran canvi, i això demostra que el llibre físic és un dels grans invents de la història de la humanitat. Ni les impresores làser, ni tan sols Internet, no han aconseguit de desplaçar el llibre en paper en els més de trenta anys de revolució de la microinformàtica. Només l'aparició de la tinta electrònica sembla que pot desafiar l'imperi editorial tradicional.

A Espanya, editorials com Planeta, Random House Mondadori, Santillana i Anagrama estan preparant una Plataforma Comuna orientada a la distribució de llibres electrònics, la presentació de la qual és prevista per a la Fira del Llibre de Madrid, el juny del 2010. Han trigat molt, potser massa. L'extrema prudència amb què actua la indústria pot estar motivada, d'una banda, per la por a les conseqüències de la còpia privada a Internet, però, d'altra banda, i de forma menys transparent, pel risc de “matar abans de temps” el sistema tradicional de distribució -“sistema paper”- que actualment és sobre el que descansa el negoci editorial: distribuïdors i llibreries.

Amb por o sense, la veritat és que res no pot aturar el progrés. Els llibres en paper continuaran existint, al menys mentre no s'inventi un sistema tan agradable al tacte i a la vista. Passa amb el llibre el mateix que amb les mules: per molt que els exèrcits s'entossudeixen a fabricar mules robot mecanitzades, la tradició analògica té el seu encant.

Els criteris econòmics, però, s'acabaran imposant. Si poden transportar-se les obres per la Xarxa a cost zero, la impressió acabarà esdevenint un servei afegit per al consumidor final que així ho desitgi, mentre el gruix de les obres es visualitzaran directament en aparells electrònics. La qual cosa obre la porta a la còpia privada dels arxius binaris que contenen les obres, protegits per fràgils sistemes anticòpia.

És una cursa contra el temps: si els editors són hàbils, poden minimitzar els riscos, especialment si els nous llançaments fan servir sistemes de xifrat d'informació, en combinació amb un hardware específic. Res no pot evitar que els usuaris digitalitzin i comparteixin les seves pròpies biblioteques, llevat de la mandra.

Personalment soc optimista: crec que la indústria editorial té un gran futur per davant. Les obres clàssiques es poden comercialitzar a costos ridículs, que facin desistir els lectors de l'esforç de recerca en canals alternatius. Les obres de nova producció poden ser més problemàtiques, però el factor decisiu serà la instantaneïtat que atorga la compra directa des del lector electrònic. Si bé caldrà revisar el procés de “consagració” d'autors, fins ara molt condicionat per interessos polítics i econòmics derivats de la concentració de poder dels grans grups mediàtics, la veritat és que sempre hi haurà una llista d'autors més venuts, que precisament per això també seran els més copiats.

Llibre electrònic i contracte d'edició: un marc jurídic insuficient

La meva visió del problema a analitzar és necessàriament limitada, i està condicionada per la meva perspectiva de ciutadà espanyol. En conseqüència, el meu enfocament estarà orientat al mercat espanyol, i des de l'òptica del vigent dret espanyol.

El contracte d'edició de llibres, regulat a la vigent llei de propietat intel.lectual, és completament insuficient per abordar la problemàtica del llibre electrònic. Els articles 58 i següents de la LPI es redactaren pensant en la reproducció i distribució d'obres en format físic, i especialment l'edició en forma de llibre.

Tot i que no s'exclou expressament l'edició electrònica, ni se circumscriu als llibres en paper, la regulació actual del contracte d'edició no està pensada per als llibres electrònics. La manca de definició legal només pot ser subsanada mitjançant contractes elaborats a l'efecte, que prevegin la posta a disposició interactiva de les obres en format electrònic.

Els criteris econòmics, abans esmentats en parlar del negoci editorial, acabaran també empaitant escriptors i traductors vers l'edició electrònica. Suprimits els costos de logística, res no justifica els percentatges habituals en el món analògic, en la major part dels casos inferiors al 10 per cent per a l'autor.

L'Associació Col.legial d'Escriptors Espanyols, conscient del problema, va publicar fa poc un seguit de recomanacions per als seus associats, tendents a garantir-ne els drets en el nou entorn digital. Des del punt de vista de l'esmentada Associació, les condicions més favorables per a cedir una obra a una plataforma digital serien les següents:

1. Sempre s'han de cedir els drets NOMÉS PER A FORMAT de llibre electrònic. Si les empreses editorials miren de comprar la llicència per a descàrrega de mòbil o un altre format, hom recomana de fer un contracte diferent i a preu més gran.

2. Les cessions cal que siguin per un curt periode de temps (un o dos anys, com a màxim), perquè no se sap per on anirà el nou model del negoci del Llibre ni la reforma de la Llei de Propietat Intel.lectual (LPI).

3. L'autor ha d'exigir de tenir un control de descàrregues/vendes, tenint accés al Comptador de Descàrregues (cosa tècnicament ben senzilla perquè l'editor només ha de facilitar la clau d'accés).

4. Si hom fixa una bestreta per la cessió de la llicència, l'autor començarà a cobrar quan s'amortitzi la bestreta. Si no n'hi ha, de bestreta,  (que serà el més freqüent) l'autor ha d'exigir liquidació positiva des de la primera descàrrega.

5. A efectes de cobrament de drets, cal distingir entre llibres ja editats (en aquest cas el percentatge hauria de rondar el 50% per a l'escriptor i multiplicar-se per 2.5 per al traductor) i llibres nous (en aquest cas poden pactar-se condicions de promoció, un avançament sobre drets equivalent a un nombre mínim de descàrregues (1.000, per exemple) i uns drets en torn al 30%, per a que l'escriptor no perdi poder adquisitiu. En el cas del traductor, a més a més d'una bestreta semblant, equivalent a un nombre mínim de descàrregues, caldrà tenir en compte el preu del llibre en paper i el preu de llibre digital per a calcular l'equivalència de tots dos percentatges.

L'Associació Col.legial d'Escriptors Espanyols insisteix, de més a més, en què la cessió digital no és un contracte d'edició, sinó una llicència de'explotació, opinió que comparteixo. Com a conseqüència d'això, afegeix l'Associació, la cessió de drets per a publicació electrònica ha de cedir-se en un contracte individualitzat per a cada obra, antiga o nova, sent nul.la de ple dret qualsevol clàusula que s'hagi signat en un contracte d'edició per a llibre en paper que inclogui el dret de l'editor per a explotar-ne els drets digitals.

Aquesta darrera apreciació de l'associació d'escriptors, sobre la nul.litat de contractes en vigor, molt em temo que serà objecte de feixugues discussions jurídiques, que en no pocs casos acabaran als tribunals.

La regulació del préstec bibliotecari a la Llei de Propietat Intel.lectual

El problema de la manca de definició legal no es limita al contracte d'edició. Tota la llei espanyola continua girant al voltant del concepte de còpia, articulat en torn al món físic, i tot el que s'ha afegit al text legislatiu per tal d'adaptar la normativa a la societat de la informació no ha estat més que un pegat circumstancial, que ofereix poques garanties de futur.

Parem atenció al que estableix la Llei de Propietat Intel.lectual en allò que es refereix a préstec bibliotecari:

Article 37. Reproducció, préstec i consulta d'obres mitjançant terminals especialitzats en determinats establiments.

1. Els titulars dels drets d'autor no podran oposar-se a les reproduccions de les obres, quan aquelles es facin sense finalitat lucrativa pels museus, biblioteques, fonoteques, filmoteques, hemeroteques o arxius de titularitat pública o integrades en institucions de caire cultural o científic i la reproducció es faci exclusivament per a finalitats d'investigació o conservació.

2. Igualment, els museus, arxius, biblioteques, hemeroteques, fonoteques o filmoteques de titularitat pública o que pertanyin a entitats d'interès general de caire cultural, científic o educatiu sense ànim de lucre, o a institucions docents integrades en el sistema educatiu espanyol, no necessitaran autorització dels titulars de drets pels préstecs que facin.

Els titulars d'aquests establiments remuneraran els autors pels préstecs que realitzin de les seves obres en la quantia que es determini mitjançant Reial Decret. La remuneració es farà efectiva a través de les entidats de gestió dels drets de propietat intel.lectual.

Resten eximits de l'obligació de remuneració els establiments de titularitat pública que prestin servei en municipis de menys de 5.000 habitants, així com les biblioteques de les institucions docents integrades en el sistema educatiu espanyol.

El Reial Decret pel qual s'estableixi la quantia contemplarà igualment els mecanismes de col.laboració necessaris entre l'Estat, les comunitats autònomes i les corporacions locals per al compliment de les obligacions de remuneració que afectin a establiments de titularitat pública.

3. No necessitarà autorització de l'autor la comunicació d'obres o la seva posta a disposició de persones concretes del públic a efectes d'investigació quan es faci mitjançant xarxa tancada i interna a través de terminals especialitzats instal.lats a tal efecte en els locals dels establiments esmentats a l'anterior apartat i sempre que aquestes obres figurin a les col.leccions del propi establiment i no siguin objecte de condicions d'adquisició o de llicència. Tot això sense perjudici del dret de l'autor a percebre una remuneració equitativa.

Imaginem un supòsit de fet perfectament possible a curt termini: una biblioteca pública vol prestar per Internet llibres electrònics. El marc jurídic citat és completament insuficient, i ho és sobre tot perquè està orientat al préstec i reproducció d'objectes físics. Observeu que la llei parla fins i tot de posta a disposició mitjançant xarxa tancada i interna, no mitjançant una xarxa oberta com teòricament hauria de ser Internet.

L'absència d'una regulació adient, tant pel que fa al contracte d'edició com al préstec bibliotecari, obligarà a la pràctica a regular aquestes relacions jurídiques mitjançant contractes privats. I això en els casos en què per part d'autors, editors o bibliotecaris es vulgui filar prim i ser respectuós amb el dret d'autor.

A la pràctica, la conseqüència de la manca de regulació no pot ser una altra que una absoluta anarquia. Una anarquia que en el terreny cultural no té perquè tenir connotacions pejoratives, sinó llibertàries. És clar, però, que a mitjà termini caldrà una regulació, que atorgui seguretat jurídica a tots els agents que intervenen en les relacions jurídiques que es generen al món editorial.

Soc bibliotecari i vull prestar llibres electrònics. Em demandarà algú?

Si analitzem el text vigent de l'article 37 de la Llei de Propietat Intel.lectual, i l'interpretem a la llum del fet evident de l'existència de llibres electrònics a Internet, ens trobem amb una situació fantàstica: si el Govern no espavila dictant un Reial Decret sobre préstecs bibliotecaris de llibres digitals, això pot ser xauxa.

Cenyint-nos al text de la llei, els titulars de drets d'autor no poden oposar-se a la realització de còpies de llibres electrònics amb finalitats no lucratives -tals com la investigació o conservació-, com tampoc al seu préstec, o la posta a disposició a la xarxa interna de la biblioteca. Encara que la llei estableix que s'ha d'establir mitjançant Reial Decret una compensació, la veritat és que amb independència de la fixació d'aquest cànon bibliotecari, allò previst per al llibre físic val per al llibre electrònic.

En conseqüència, el meu consell als bibliotecaris no pot ser un altre que “Carpe Diem”: aprofitem el moment. En comptes de prestar llibres físics, que tant es deterioren, les biblioteces poden prestar aparells de lectura electrònica.

Aquests aparells poden proveir-se amb obres digitals que estiguin en el repertori de la biblioteca, bé perquè aquesta hagi efectuat el procés o bé per una altra causa com acords de col.laboració amb altres biblioteques. En aquest cas es podrien instal.lar mecanismes que impedissin la ulterior còpia de l'obra des de l'aparell de lectura objecte de préstec.

Però també, en combinació amb les terminals d'accés a Internet de la pròpia biblioteca, i la ingent diversitat de llocs de descàrrega de llibres, es posa a disposició del públic una inmensa varietat de títols, que es poden multiplicar fins a l'infinit si a més els propis usuaris es dediquen a digitalitzar les obres.
La biblioteca no pot limitar artificialment al seu públic les obres a descarregar o digitalitzar. El control, tècnic i jurídic, dels drets d'autor en el marc digital, és una responsabilitat de fabricants, editorials i poders públics. El paper d'un bibliotecari, però, és el de conservar llibres i difondre la cultura, mai el de censor o vigilant.

Una biblioteca no es pot regir per criteris de mercat. Les obres en el domini públic s'han de poder difondre sense cap límit, sense condicionaments d'autors, distribuïdors o intermediaris. Defensar el patrimoni de les biblioteques, fins i tot davant d'imposicions tan perjudicials per la cultura com el préstec de pagament, ha de ser la primera obligació de tot bibliotecari.

Bibliotecaris del món, uniu-vos

Per a preparar aquesta conferència i l'anterior, Torxes a la Biblioteca, he rellegit “El nom de la Rosa”, l'obra mestra d'Umberto Eco. I us puc assegurar que, des de la perspectiva dels meus 47 anys, l'obra no té res a veure amb el llibre que vaig llegir als 20. En qualsevol cas, tant si el lector és adolescent com ancià, es tracta d'una lectura obligatòria, fonamental per a comprendre el conflicte entre coneixement i intolerància.

No és casualitat que el bibliotecari de l'abadia es digui Jorge de Burgos, sigui cec i no li agradi el riure. Ni tampoc no és casualitat que la trama giri al voltant d'una gran ficció: el segon volum de la Poètica d'Aristòtil.

Tot comença a “La cerca d'Averrois”, un conte recollit per Jorge Luis Borges a “L'Aleph”, on també apareixen l'Estagirita i la seva Poètica. Una faula on es narra la incapacitat del traductor cordovès per a comprendre la diferència entre tragèdia i comèdia, en estar tancat en un Islam on no tenia cabuda el concepte de teatre. Faula a través de la qual el bibliotecari porteny evoca el mite fundacional de la caverna, obra de Plató, mentor d'Aristòtil.

Plató, Aristòtil, Averrois, Borges, Eco. Referències creuades entre autors immortals, embarcats en el gran desafiament de l'espècie humana: la conservació del coneixement. Per tal que Eco pugués fer una faula al voltant de la Poètica d'Aristòtil, primer va haver de ser traduïda per un home que no la podia entendre del tot. La nostra cultura comuna va haver de superar segles d'intolerància per tal d'arribar fins aquí.

Averrois, responsable de que l'obra d'Aristòtil arribés al món cristià, va patir la intolerància almohade: fou exiliat a Lucena, i les seves obres van ser prohibides. A la Vikipèdia podem llegir que moltes de les seves obres de lògica i metafísica s'han perdut definitivament com a conseqüència de la censura. Gran part de la seva obra només ha pogut sobreviure a través de traduccions en hebreu i llatí, i no en el seu original àrab.

La cultura se salva amb les mans, rescatant els llibres abans de que caiguin a la foguera. Mentre preparava aquest curs, vaig trobar a Internet un teletip d'EFE on s'informava de la troballa d'un manuscrit d'Averrois recuperat en una biblioteca andalusí, ni més ni menys que a Tombuctú.

Avui com ahir. Els fanatismes religiosos o ideològics han estat substituits pel no menys rígid dogmatisme del dret d'autor. Les fogueres i la censura d'ahir han estat substituides per la mordassa de la propietat intel.lectual, responsable del captiveri de milions i milions de llibres.

Potser ha arribat l'hora d'alliberar-los.

Sevilla, 16 de març del 2010.

(traducció d'enfocant.net)