El dret a l'habitatge

"Fa poc més d'un any i mig, el Relator Especial de l'ONU pel dret a un habitatge digne va venir a Espanya en visita oficial. El seu objectiu era avaluar el grau d'adequació de la situació de l'habitatge a les declaracions i pactes internacionals de drets humans. Les seves conclusions van ser demolidores: dintre dels països de la Unió Europea, Espanya era el país que més construïa, el què més habitatges buits en tenia i el que menys habitatge assequible posava a disposició de la població.

Naturalment, aquest panorama no podia atribuir-se a l'atzar o a alguna misteriosa conjura divina. Els enormes costos socials i ambientals del model urbanístic i immobiliari espanyol, el seu nervi especulatiu, estaven estretament imbricats en polítiques públiques concretes dissenyades al llarg dels anys vuitanta i noranta. Aquestes polítiques havien girat entorn d'obsessions clarament identificables: la consideració de la propietat privada com règim principal d'accés a la tinença d'habitatge; la progressiva liberalització del sòl i la privatització, en general, del règim urbanístic i immobiliari.

Si les obsessions d'aquest antimodel, comparades amb el panorama europeu, podien considerar-se singularment espanyoles, les seves conseqüències també ho eren. Així quedava descrit en l'Informe del Relator de l'ONU i així ho van acceptar, encara que amb la boca petita, diferents organismes públics. De fet, la constatació de la gravetat de la situació va conduir a diverses comunitats autònomes, i a l'Estat central més tard, a aprovar una sèrie de mesures que pretenien inscriure's en un horitzó urbanístic diferent. Les lleis de sòl basques, les lleis catalanes de barris i del dret a l'habitatge, o la nova llei estatal del sòl, reflectien un propòsit d'esmena i l'assumpció de l'estrepitós fracàs de la gestió neoliberal de l'habitatge i del territori.

Passats alguns anys, no obstant això, les expectatives generades, malgrat honroses excepcions, han quedat insatisfetes. El desenvolupament de les previsions normatives més garantistes ha estat insuficient, quan no d'una exasperant lentitud. Les minses i moltes vegades discrecionals ajudes en matèria d'habitatge disten molt del que hauria de ser un servei públic orientat a garantir un autèntic dret, com la salut o l'educació. Mentre, la consideració de l'habitatge com un bé d'inversió, com motor de l'economia i aliment de les arques públiques, ha continuat sent l'eix de la política estatal i de la majoria de les comunitats autònomes.

La recent crisi financera i immobiliària ha fet més evident, si es vol, l'escassa incidència d'aquestes polítiques públiques en la realitat quotidiana. Als milers de persones que no podien accedir a un habitatge digne en el mercat de lloguer se sumen ara els milers de famílies –moltes d'elles immigrants– que han perdut la seva casa o que corren el risc de perdre-la a causa d'hipoteques que s'han tornat impagables.

En la línia dels seus homòlegs europeus, el govern espanyol ha respost a la nova situació anteposant els interessos dels senyors del mercat als dels ciutadans del carrer i els col·lectius més vulnerables. Gairebé una tercera part del pressupost públic es destinarà a empreses i institucions financeres que en molts casos, a més d'enriquir-se, han tingut una responsabilitat inocultable en l'actual crisi. Ni les condicions de les ajudes ni les obligacions assumides pels destinataris han quedat clares.

La voluntat política exhibida per a socórrer als qui han urdit aquesta trama especulativa ha estat molt més decidida que la desplegada per a rescatar a les famílies que corren el risc de quedar-se sense sostre o que segueixen sense poder pagar-se'l en el mercat. Mesures com la moratòria en el pagament de les hipoteques o en l'ús dels comptes d'estalvi habitatge beneficien més als propis bancs que als col·lectius amb recursos més modests. El súmmum dels despropòsits és el recent avantprojecte de llei estatal que pretén afavorir l'accés al lloguer… facilitant el desnonament dels arrendataris més vulnerables!

És precisament en contextos crítics com l'actual quan els poders públics haurien de demostrar el seu compromís, no amb els privilegis d'uns pocs sinó amb els drets de tots els habitants, començant per l'elemental dret de tots a l'una habitatge adequat i a una existència digna. Res d'això s'aconseguirà mitjançant “estímuls” als grans propietaris i constructors o insuflant aires a un sistema financer que agonitza fruit de la seva pròpia desmesura. Per contra, avui més que mai, cal  determinació per a canviar el rumb de socarrel: posant límits als preus abusius del mercat privat de lloguer, creant amb l'habitatge ja construït un parc d'habitatge públic assequible, suficient i de qualitat i sotmetent el sistema financer a estrictes controls democràtics que permetin transcendir, en definitiva, la gestió neoliberal i productivista del territori. Aquesta determinació es podrà tenir o no. Però cal saber que en això s'està jugant la credibilitat de les institucions enfront d'una ciutadania la paciència de la qual no hauria de presumir-se infinita."

Gerardo Pisarello és professor de Dret Internacional de la Universitat de Barcelona

Jaume Asens és vocal de la Comissió de Defensa del Col·legi d'Advocats de Barcelona