El Corredor Euroasiàtic: Geopolítica d'Oleoductes i la Nova Guerra Freda

L'actual crisi al Caucas està íntimament relacionada amb el control estratègic sobre els oleoductes i els corredors de transport.

Hi ha evidència que l'atac georgià a Ossètia del Sud el set d'agost va ser planificat acuradament. Consultes d'alt nivell van tenir lloc amb oficials dels Estats Units i l'OTAN durant els mesos que van precedir els atacs.

Els atacs a Ossètia del Sud van tenir lloc una setmana després de l'acabament d'unes extenses maniobres militars conjuntes dels Estats Units i Geòrgia (del 15 al 31 de juliol del 2008). També van ser precedits per reunions d'alt nivell sota els auspicis del GUAM, una aliança militar regional patrocinada pels Estas Units i l'OTAN.

 

Cronologia de la guerra a Geòrgia.

1-2 de juliol, 2008: cimera del GUAM a Batumi, Geòrgia.

1 de juliol: cimera Estats Units-GUAM paral.lela a la trobada oficial del GUAM.

5-12 de juliol: el ministeri de defensa rus celebra maniobres militars a la regió del Caucas Nord sota el nom “Frontera del Caucas 2008”.

9 de juliol: Xina i Kazakhstan anuncien l'inici de la construcció del gaseoducte Kazakhstan-Xina (KCP).

15-31 de juliol: Estats Units i Geòrgia celebren maniobres militars sota el nom “Operació Resposta Inmediata”. Mil militars dels Estats Units participen als exercicis.

7 d'agost: forces terrestres i aèries de Geòrgia ataquen Ossètia del Sud.

8 d'agost: forces russes intervenen a Ossètia del Sud.

14 d'agost: signatura de l'acord entre Estats Units i Polònia per l'estacionament de l'escut antimíssils nordamericà a territori polonès.

 

Introducció: la Cimera del GUAM.

A començaments de juliol de 2008, una cimera regional va tenir lloc a la ciutat georgiana de Batumi sota els auspicis del GUAM.

El GUAM és un acord militar entre Geòrgia, Ucraïna, Azerbaijan i Moldàvia establert el 1997. Des del 2006, després de la retirada de l'Uzbekistan, el GUAM va ser rebatejat: Organització per la Democràcia i el Desenvolupament Econòmic-GUAM.

El GUAM tè poc a veure amb “Democràcia i Desenvolupament Econòmic”. És de facte un apèndix de l'OTAN. Ha estat usat pels Estats Units i la Aliança Atlàntica per extendre la seva zona d'influència cap el cor de l'antiga Unió Soviètica.

La punta de llança principal del GUAM com a aliança militar és “protegir” els corredors d'energia i transport, en nom del gegants petrolers anglo-americans. Els països del GUAM també reben ajuda i entrenament militars dels Estats Units i l'OTAN.

La militarització d'aquests corredors és una característica central dels plans dels Estats Units-OTAN. L'ingrés de Geòrgia i Ucraïna a l'OTAN forma part de l'agenda per controlar els corredors d'energia i transport des de la conca de laMar Càspia cap a Europa Occidental.

L'ú i el dos de juliol, les reunions de la cimera del GUAM a Batumi, sota la presidència de Saakashvili, es van centrar en l'assumpte dels corredors d'oleoductes i transports. El tema de la cimera era “GUAM – Integrant Europa de l'Est”, des d'un punt de vista econòmic i estratègic-militar, essencialment amb vistes a l'aïllament de Rússia.

Els presidents de Azerbaijan, Geòrgia i Ucraïna (respectivament Ilham Aliyev, Mikheil Saakashvili i Viktor Yushchenko) van estar acompanyats pels presidents de Polònia, Lech Kaczynski, i Lituània, Valdas Adamkus. El cap d'Estat de Moldàvia es va negar categòricament a assistir-hi a la cimera.

 

Afeblint Rússia.

 

L'agenda de la cimera del GUAM es va centrar en afeblir la influència de Moscou al Caucas i a l'Europa de l'Est. El president polonès hi era present.

Les instal.lacions dels Estats Units-OTAN a l'Europa de l'Est, incloent-hi l'Escut de Defensa de Míssils, estan directament relacionades amb l'evolució de la situació geopolítica al Caucas. A penes una setmana després del bombardeig d'Ossètia del Sud per forces georgianes, els Estats Units i Polònia van signar un acord (el 14 d'agost) que permetria a les forces aèries nordamericanes desplegar “míssils interceptors” americans en territori polonès:

“... Com els estrategues militars han assenyalat, els míssils nordamericans a Polònia plantegen una amenaça existencial total a la futura existència de la nació russa. El govern rús n'ha avisat repetidament des que els plans nordamericans van ser desvetllats per primera vegada a començaments de 2007. Ara, malgrat repetits intents diplomàtics de Rússia d'arribar a un acord amb Washington, l'administració Bush, en l'estela d'una humiliant derrota americana a Geòrgia, ha pressionat el govern de Polònia per a signar finalment el pacte. Les conseqüències podrien ser impensables per Europa i el planeta.” (William Engdahl, Missile Defense: Washington and Poland just moved the World closer to War, Global Research, 15 d'agost, 2008).

 

La cimera Estats Units-GUAM

Amb prou feines coneguda pels mitjans, una anomenada “cimera Estats Units-GUAM” va tenir lloc el primer de juliol paral.lelament a la trobada oficial del GUAM.

El vicesecretari adjunt d'estat dels Estats Units, David Merkel, es va reunir amb delegacions tant del GUAM com alienes a porta tancada. Es van celebrar algunes trobades bilaterals incloent-hi una reunió Polònia-GUAM (durant la qual el tema de l'escut de defensa antimíssils americà en territori polonès var ser molt probablement tractat). També es van celebrar trobades privades l'ú i el dos de juliol a la residència del president georgià.

Maniobres Estats Units-Geòrgia.

A penes dues setmanes després de la cimera del GUAM de l'ú i dos de juliol, van tenir lloc uns exercicis militars americans-georgians a la base de Vaziani, als afores de Tblisi.

Mil soldats americans i sis-cents de georgians van començar un exercici militar sota l'operació “Resposta Inmediata”. Les tropes americanes incloien la participació de la força aèria, l'armada, els marins i la Guàrdia Nacional. Mentre que s'havia considerat un escenari de guerra a l'Irak, els exercicis militars van ser un assaig general per a una operació operació propera.

Soldats d'Ucraïna i d'Azerbaijan, que són membres del GUAM, també van participar a l'operació “Resposta Inmediata”. Inesperadament, Armènia, que és aliada de Rússia i ferma oponent d'Azerbaijan, va participar en aquestes maniobres, que també van servir per a crear un ambient de “entrenament i treball conjunt” entre forces àzeris i armènies (fonamentalment adreçat contra Rússia).

El general de brigada William B. Garrett, comandant de les forces militars americanes al sud d'Europa, va ser el responsable de la coordinació de les maniobres americano-georgianes.

 

 

Maniobres russes al Caucas Nord.

Rússia va començar el 5 de juliol uns exercicis militars de gran escala amb aproximadament 8000 soldats, 700 carros blindats i uns 30 avions, a les repúbliques nordcaucàsiques de la Federació Russa (Georgian Times, 28 de juliol de 2008).

Les maniobres russes van ser portades a terme en resposta a l'evolució de la situació de seguretat a Abkhàzia i Ossètia del Sud. L'exercici, anomenat “Frontera del Caucas 2008”, aplegaba unitats del 58è Exèrcit i del 4rt Exèrcit de l'Aire, estacionats en el districte militar del nord del Caucas.

Un portaveu del ministeri de defensa rús reconeixia que els exercicis militars celebrats en el districte federal del sud eren duts a terme en resposta a “una escalada de tensió en les zones de conflicte entre Geòrgia i Abkhàzia i Geòrgia i Ossètia,... (i) que el Districte Militar Nordcaucàsic de Rússia estava preparat per a suministrar assitència a les forces de pau a Abkhàzia i Ossètia del Sud si calgués”. (Georgian Times, 28 de juliol 2008, RIA-Novosti, 5 de juliol 2008).

Aquestes unitats del Districte Militar del Nord del Caucas (Exèrcit i Força Aèria) van ser a continuació usades per a dirigir el contraatac rús contra les forces georgianes a Ossètia del Sud el 8 d'agost.

Geopolítica d'Oleoductes.

Un tema central al tauler del GUAM-OTAN a la cimera de juliol a Batumi, va ser l'oleoducte Odessa-Brody-Plotsk (OBP) (veure mapes 3 i 4), que porta petroli d'Àsia Central via Odessa, al nord 'Europa, passant per territoria rus. Una extensió del OBP al port polonès de Gdansk al mar Bàltic està essent també considerat.

Cal remarcar que el OBP també enllaça amb l'Oleoducte de l'Amistat rus (oleoducte de Druzhba) en un acord amb Rússia.

L'objectiu final de Washington és afeblir i desestabilizar la xarxa d'oleoductes de Rússia – incloent-hi l'oleoducte de l'Amistat i el sistema d'oleoductes del Bàltic (BPS) – i també els diferents corredors que enllacen amb el mercat energètic d'Europa occidental.

Cal remarcar que Rússia ha establert com a part de la xarxa d'oleoductes de Druzhba un oleoducte que passa a través de Bielorússia evitant així Ucraïna. (Veieu mapes 2 i 3).

El sistema d'oleoductes del Bàltic (BPS) també dirigit per la russa Transneft enllaça Samara amb la terminal russa de petroliers de Primorsk, en el golf de Finlàndia (veieu mapa a sota). Transporta cru des de la regió occidental siberiana cap els mercats del nord i l'oest d'Europa.

Un altre sistema estratègic d'oleoductes, majoritàriament controlat per Rússia, és el Consorci d'Oleoductes de la mar Càspia (CPC). El CPC és una empresa conjunta entre Rússia i Kazakhstan, amb participació com accionistes d'empreses petroleres del Pròxim Orient.

El Sistema d'Oleoductes del Bàltic (BPS) està lligat amb l'oleoducte Atyaru-Samara (AS), que és una empresa conjunta entre la russa Transneft i l'operador nacional d'oleoductes del Kazakhstan, KazTransOil. L'oleoducte AS, alhora, enllaça amb el Consorci Petrolier rus-kazakh del Caspi (CPC), que bombeja cru des de Atyarau (Kazakhstan Occidental) a la terminal russa de petroliers de CPC, prop de Novorossiysk a la mar Negra.

El 10 de juliol de 2008, a penes una setmana després de la cimera del GUAM, Transneft i KazTransOil varen anunciar que mantenien converses per tal d'ampliar la capacitat de l'oleoducte Atyrau-Samara de 16 a 26 milions de tones de petroli per any. (RBC Daily, 10 de juliol de 2008).

El corredor de transport del GUAM

Els governs del GUAM representats a la cimera de Batumi també van aprovar el posterior desenvolupament del Corredor de Transport del GUAM (GTC), que complementa el controvertit oleoducte Baku Tblisi Ceyhan (BTC). Aquest darrer connecta la conca de la mar Càspia amb la Mediterrània oriental, via Georgia amb Turquia, evitant totalment el territori rus. L'oleoducte BTC està controlat per un consorci petroler liderat per British Petroleum.

Tots dos corredors, el GTC i el BTC, estan protegits militarment pel GUAM i l'OTAN. El corrredor GTC connectaria la capital àzeri, Bakú, a la mar Càspia, amb els ports georgians de Poti o Batumi a la mar Negra, que enllaçaria aleshores amb el port ucraïnès d'Odessa a la mar Negra. (I des d'Odessa, a través de rutes terrestres i marítimes amb el nord i oest d'Europa).

 

 

 

 

L'oleoducte Bakú Tblisi Ceyan (BTC).

L'oleoducte BTC controlat per British Petroleum i inaugurat el 2006 durant la guerra del Líban, ha canviat dramàticament la geopolítica de la Mediterrània Oriental, que està ara connectada, a través d'un corredor energètic, amb la conca de la mar Càspia:

“(L'oleoducte BTC) canvia considerablement l'estatus dels països de la regió i consolida una nova aliança prooccidental. Havent pres l'oleoducte cap a la Mediterrània, Washington ha establert, a la pràctica, un nou bloc amb Azerbaijan, Geòrgia, Turquia i Israel,” (Komerzant, Moscou, 14 de juliol de 2006).

 

 

Geopolítica d'Oleoductes i el paper d'Israel.

Ara Israel forma part de l'eix militar anglo-americà, al servei dels interessos de les gegants petrolíferes occidentals al Pròxim Orient i Àsia Central. No és sorprenent, doncs, que Israel tingui acords de cooperació militar amb Geòrgia i Azerbaijan.

Mentre els informes oficials declaren que l'oleoducte BTC “conduirà petroli als mercats occidentals”, el que és rarament reconegut és que part del petroli de la mar Càspia seria directament conduit cap a Israel. Amb aquest propòsit, s'ha considerat un projecte d'oleoducte submarí entre Israel i Turquia que connectaria Ceyhan amb el port israelià de Ashkelon i des d'allà cap al sistema principal d'oleoductes d'Israel fins al mar Roig.

L'objectiu d'Israel és no només adquirir petroli de la mar Càspia per les seves pròpies necessitats de consum sinó jugar un paper principal en la re-exportació d'aquest petroli cap els mercats asiàtics a través del port d'Eliat al mar Roig. Les implicacions estratègiques d'aquest redireccionament del petroli de la mar Càspia són de gran abast.

El plantejament és enllaçar l'oleoducte BTC amb l'oleoducte Trans-Israel Eilat-Ashkelon, des de Ceyhan al port israelià d'Ashkelon. (Per a més informació, veieu Michel Chossudovsky, The War on Lebanon and the Battle for Oil, Global Research, 26 de juliol 2006).

 

L'estratègia americana de la Ruta de la Seda: El Sistema de Seguretat Trans-Euroasiàtic.

L'estratègia de la Ruta de la Seda (SRS) constitueix una peça essencial de la política exterior dels Estats Units en la era post Guerra Freda.

La SRS va ser formulada com un projecte de llei al Congrés dels Estats Units el 1999. Invocava la creació d'una xarxa de corredors d'energia i transport enllaçant Europa Occidental i Asia Central i, eventualment, l'Extrem Orient.

L'estratègia de la Ruta de la Seda ha estat definida com un “sistema de seguretat trans-euroasiàtic”. El SRS es proposa la “militarització del corredor euroasiàtic” com a part integral del “Gran Joc”. L'objectiu declarat, tal com està formulat a l'Acta d'Estratègia de la Ruta de la Seda, proposada el març de 1999, és desenvolupar l'imperi econòmic americà al llarg d'un extens corredor geogràfic.

Malgrat que la legislació SRS 1999 (HR 3196) va ser adoptada per la Cambra de Representants, no va esdevenir llei. Però a pesar d'aquest entrebanc, l'estratègia de la Ruta de la Seda va esdevenir, durant l'administració Bush, la base per l'intervencionisme dels Estats Units-OTAN, amb vistes a la integració de les antigues repúbliques soviètiques del sud del Caucas i Asia central en l'esfera d'influència americana.

L'èxit de la implementació de la SRS requeria la simultània “militarització” de tot el corredor euroasiàtic des de la Mediterrània oriental fins a la frontera occidental de la Xina amb Afganistan, com un mitjà per assegurar el control sobre extenses reserves de gas i petroli, i també per a “protegir” les rutes d'oleoducte i les rutes comercials. La invasió de l'Afganistan l'octubre de 2001 ha servit de suport als objectius estratègics americans a l'Asia central, incloent-hi el control de les rutes d'oleoductes i la frontera entre l'oest de la Xina i l'Afganistan. També és un pont estratègic que connecta la gran riquesa petrolera de la conca de la mar Càspia amb el mar d'Aràbia.

El procés de militarització sota el SRS está adreçat principalment contra Xina, Rússia i l'Iran. El SRS, dissenay per a:

“El desenvolupament de forts lligams polítics, econòmics i de seguretat entre els països del sud del Caucas i de l'Asia central i occidental (que) fomentarà l'estabilitat en aquesta regió, que és vulnerable a les pressions polítiques i econòmiques des del sud, nord i est. (volent dir Rússia al nord, Iraq, Iran i el Pròxim Orient al sud, i Xina a l'est) (106è Congrés, Silk Road Strategy Act de 1999).

L'adopció d'una agenda política neoliberal sota el consell del FMI i del Banc Mundial és una part integral del SRS, que cerca fomentar “obrir economies de mercat ... (que) proveïran incentius positius per les inversions privades internacionals, més comerç, i altres formes d'interaccions econòmiques”. (Ibid).

L'accés estratègic al gas i al petroli del sud del Caucas i de l'Asia central és una característica principal de l'estratègia de la Ruta de la Seda:

“La regió del sud del Caucas i l'Asia central podria produir petroli i gas en prou quantitat com per a reduir la dependència energètica dels Estats Units de la volàtil regió del Golf Pèrsic.” (Ibid)

El SRS també intenta prevenir que les antigues repúbliques soviètiques desenvolupin lligams propis de cooperació econòmica, política i militar i que estableixin àmplies relacions amb Xina, Rússia i l'Iran. (Veure Michel Chossudovsky, America's “War on Terrorism”, Global Research, Montreal, 2005).

En relació amb això, la formació del GUAM, que data del 1997, tenia la intenció d'integrar les antigues repúbliques soviètiques en acords de cooperació militar amb els Estats Units i l'OTAN, que les prevendrien de reestablir els seus lligams amb la Federació Russa.

Sota l'Acta SRS de 1999, el terme “països del sud del Caucas i Asia central” vol dir Armènia, Azerbaijan, Geòrgia, Kazakhstan, Kirguizistan, Tajikistan, Turkmenistan i Uzbekistan. (106è Congrés, Silk Road Strategy Act, 1999).

L'estratègia americana, per tant, no ha complert els seus objectius declarats: mentre Ucraïna, Azerbaijan i Geòrgia han esdevingut de facto protectorats americans, Kirgizistan, Kazakhstan, Tajikistan, Armènia i Bielorússia estan, des d'un punt de vista geopolític, aliniats amb Moscou.

Aquesta extensa xarxa euroasiàtica de corredors de transport i energia ha estat definida per Washington com a part de la seva esfera d'influència:

“A la regió de les mars Negra i Càspia, la Unió Europea i els Estats Units s'han concentrat en establir una cadena logística fiable per a connectar Asia central amb la Unió Europea via el Caucas central i Turquia/Ucraïna. Les rutes formen la peça central dels projectes INOGATE (un sistema integrat de comunicació a través les rutes que enllacen les fonts d'hidrocarburs amb Europa) i TRACECA (el corredor multi-canal Europa-Caucas-Asia).

Les rutes de transport i comunicació TRACECA van sorgir de la idea de la Gran Ruta de la Seda (la via euroasiàtica tradicional de comunicació a l'antiguitat). Incloia ports georgians i turcs a la mar Negra (Poti, Batumi i Ceyhan), vies fèrries de Geòrgia i Azerbaijan, l'oleoducte Baku-Tblisi-Ceyahn, línies de ferry que connecten Turkmenistan i Kazakhstan amb Azerbaijan a través de la mar Càspia (Turkmenbashi-Baku, Aktau-Baku), ferrocarrils i autopistes ara en construcció a Turkmenistan, Uzbekistan, Kirguizistan, Kazakhstan i Xina, així com terminals a la costa xinesa de l'oceà Pacífic com a parts estratègica i sistemàticament importants del mega-corredor.” (Veure GUAM and the Trans-Caspian Gas Transportation Corridor: Is it about Politics or Economics?).

 

El gaseoducte Kazakhstan-Xina (KCP)

A penes uns dies després de la cimera del GUAM a Batumi, Xina i Kazakhstan van anunciar (9 de juliol, 2008) el començament dels treballs de construcció d'un gaseoducte de 1300 kilòmetres. La ceremònia inaugural va tenir lloc a prop de la capital kazakha, Almaty.

El gaseoducte, que serà construit en diverses etapes, està previst que comenci a bombejar gas el 2010. (Veure silkroadintelligencer.com, 9 juliol, 2008).

“La nova ruta forma part d'un projecte més gran de construcció de dos tuberies paral.leles que connectaran Xina amb les grans reserves centreasiàtiques de gas natural. Els gaseoductes s'extendran per més de 7000 kilòmetres des de Turkmenistan, travessant Uzbekistan i Kazakhstan, i entrant a la regió xinesa noroccidental de Xinjiang. Uzbekistan va començar la construcció de la seva part aquest mes, mentre que Turkmenistan va iniciar el seu segmen l'any passat.” (Ibid).

La Corporació Petrolera Nacional Xinesa (CNPC), que encapçala el consorci, “ha signat acords amb firmes estatals de gas i petroli de Turkmenistan, Uzbekistan i Kazakhstan, donant-los el 50 per cent de les participacions en les seves respectives parts de la tuberia.”

El projecte d'oleoducte KPC xoca amb els interessos estratègics americans a Euràsia. Afebleix la lògica de l'estratègia de la Ruta de la Seda americana. El KPC forma part d'una estratègia competidora basada en el transport i l'energia, en bona mesura dominada per Rússia, Iran i Xina.

 

Estratègia Euroasiàtica Competidora protegida per l'Aliança Militar SCO-CSTO.

El corredors euroasiàtics competidors estan protegits (contra la intrusió dels Estats Units-OTAN) per dues aliances militars regionals: l'Organització de Cooperació de Shanghai (SCO) i l'Organització del Tractat de Seguretat Colectiva (CSTO).

La SCO és una aliança militar entre Rússia i Xina amb algunes antigues repúbliques soviètiques centre-asiàtiques incloent-hi Kazakhstan, Kirguizistan, Tajikistan i Uzbekistan. Iran hi té l'estatus d'observador.

L'organització del Tractat de Seguretat Colectiva (CSTO), que juga un paper geopolític clau en relació amb els corredors de transport i energia, opera en estret lligam amb el SCO. El CSTO agrupa els següents estats membres: Armènia, Bielorússia, Kazakshtan, Kirguizistan, Rússia, Tajikistan i Uzbekistan.

Significativament, des de 2006, els països membres del SCO i del CSTO han dut a terme maniobres militars conjuntes i colaboren activament amb l'Iran.

A l'octubre del 2007, el CSTO i el SCO van signar un Memoràndum 'Acord, establint els fonaments per a una cooperació militar entre les dues organitzacions. Aquest acord SCO-CSTO, a penes esmentat pels mitjans occidentals, inclou la creació d'una aliança militar entre Xina, Rússia i els estats membres del SCO/CSTO. Val la penar fer palès que el SCTO i el SCO van celebrar exercicis militars conjunts el 2006, els quals van coincidir amb els realitzats per Iran. (Per a més detalls veure Michel Chossudovsky, Russia and Central Asian Allies Conduct War Game in Response to US Threats, Global Research, agost de 2006).

Encara que diferents des d'un punt de vista organitzatiu, a la pràctica, aquestes dues aliances militars regionals (SCO I SCTO) constitueixen un únic bloc militar, que s'enfronta a l'expansionisme Estats Units-OTAN a l'Asia central i el Caucas.

 

El cercle tancat

Els corredors d'energia i transport euroasiàtics, SRS, protegits per Estats Units-OTAN, estan cridats a enllaçar Asia Central amb Extrem Orient, com va ser esbossat a l'Estratègia de la Ruta de la Seda. Ara com ara, els corredors cap a l'est que connecten Asia Central amb la Xina estan protegits militarment pel SCO-CSTO.

En termes de l'agenda estratègica i militar global de Washington, els corredors euroasiàtics contemplats sota el SRS colisionarien inevitablement amb la sobirania territorial xinesa. Els corredors de transport i oleoductes proposats pels Estats Units-OTAN-GUAM estan pensats per connectar, en alguna data futura, amb els corredors planejats a l'hemisferi occidental, incloent-hi els considerats sota la Associació de Prosperitat i Seguretat (Security Prosperity Partnership, SPP).

El SPP eś a Nordamèrica l'equivalent al SRS al Caucas i l'Asia central. Són components estratègics regionals de l'imperi econòmic americà. Són els blocs de construcció del Nou Ordre Mundial.

El SPP és el resultat d'un procés semblant de planejament estratègic, militarització i integració econòmica de lliure mercat, basada sobretot en el control dels recursos estratègics incloses l'aigua i l'energia, així com la “protecció” dels corredors de transport i energia (rutes marítimes i terrestres) des d'Alaska i l'Artic canadenc fins a l'Amèrica central i la conca del Carib.

 

Nota de l'autor: Aquest article s'ha centrat selectivament en els corredors principals d'oleoductes i gaseoductes amb vistes a l'anàlisi geopolític i estratègic. Una anàlisi de la xarxa global d'oleoductes i gaseoductes euroasiàtics requiriria una presentació molt més exhaustiva i detallada.