Editorial. Irlanda: NO al retrocés democràtic.

L'anterior episodi d'aquesta història va ser l'aprobació del que es va anomenar Constitució europea, la qual va ser sotmesa a referèndum a diversos països europeus i va perdre a llocs com França i Holanda. Arran d'aquell rebuig popular, la classe política europea ho va tenir molt clar: refem el tractat, li diem d'una altra manera i el tornem a aprovar, però ara sense referèndum, només amb la fórmula de ratificació als diferents parlaments dels estats membres. Però resulta que, per la seva constitució, qualsevol tractat internacional que signi el govern d'Irlanda ha de ser aprovat per referèndum vinculant. A Irlanda s'havia de sotmetre a votació popular. I ha sortit el NO. Hem hagut de sentir aquests dies tota mena d'explicacions molt curioses: que els irlandesos són uns desagraits perquè fins ara s'han beneficiat dels ajuts europeus, que si tenien por a una imposició de l'avortament, a la pèrdua de la seva neutralitat militar, a la pèrdua d'un comissari permanent a la Comissió, etc. Segurament les causes que han mogut cada votant individual són divereses, però la qüestió és, com hem dit abans: perquè als altres països no hem pogut votar? La resposta és clara: per evitar que tornés a guanyar el no. I quan la classe política de tota Europa vol evitar que decisions polítiques que ens diuen que són trascendents passin per les urnes, la conclusió a la que arribem només potser si no ha arribat un moment en què fins i tot la democràcia formal comença a fer nosa al poder. Aquesta democràcia formal que durant molt de temps hem atacat des d'alguns sectors polítics criticant la seva formalitat i escàs contingut real, el seu escàs poder decissori en questions pràctiques, pot ser que fins i tot aquesta minsa democràcia estigui en retrocés i calgui defensar-la. S'està constituint un nou govern a nivell europeu que pren i prendrà decisions que no passaran per les urnes, i si no volen que passin per les urnes només pot ser per una raó: perquè aquestes decisions seran tremandament impopulars i un desmantellament de certs drets socials que fins ara donàvem per assegurats. El recent episodi de la jornada laboral que es pot allargar fins a 65 hores setmanals n'és una bona prova del que estem dient. La classe política, amb la seva arrogància, ens diu que no tenen pla B, que la unificació europea és irreversible, que potser caldrà anar a dues velocitats deixant fora Irlanda, etc. En realitat, el NO irlandès ha estat un no contra la manca de democràcia que vol implantar la classe política europea. Cada vegada són més les decisions polítiques que es afecten i que són decidides per instàncies que no podem escollir ni fer fora amb unes eleccions. Els governs dels diferents estats membres imposen determinades polítiques excusant-se en què són directives europees d'obligat compliment, però mai no es qüestiona perquè ha de ser així. Quan aquí cada vegada més persones s'ofeguen per la repercusió que té l'augment dels tipus d'interès sobre les seves hipoteques, resulta que no tenim mecanismes democràtics per fer fora del seu càrrec el governador del Banc Central Europeu. La premsa fidel al règim es dedica vendre la idea que tot el que sigui europeu és bo per definició, quan resulta que aquesta construcció europea está constituint un autèntic desmantellament de la democràcia. La pregunta, doncs, no és perquè els irlandesos han votat no, sino perquè nosaltres no hem pogut fer-ho també.