Destarotaments per la pau

La il·legalització de ANV i del PCTV ha vingut a reforçar la impressió que la llei de partits no és més que un instrument ad hoc que solament opera respecte de qui pretenen transcendir el marc constitucional i segons les conveniències polítiques del moment. Del que es tracta, així, és d'imposar un veto més o menys discrecional sobre els sectors majoritaris de l'esquerra abertzale i intimidar a qui persegueixin fins o sostinguin idees similars. Poc importa que el partit en qüestió renunciés a la violència en els seus estatuts, com ocorria amb el octogenari ANV, o que hagués apostat explícitament per vies polítiques per a impulsar els seus principis, com el PCTV. N'hi ha prou que hagi mantingut contactes amb membres d'altre partit il·legalitzat o que es negui a “condemnar” la violència en els mateixos termes que el PSOE i el Partit Popular, perquè es desencadenin sobre ell desenes de sancions, suspensions i vetos preventius.

Quin és el sentit d'aquest afany punitiu? Es pensa per ventura que servirà per a convertir de la nit al dia a gairebé el 15% de la població basca a les estratègies discursives i als punts de vista dels partits estatals majoritaris? La pròpia Constitució establix que l'objectiu dels partits és expressar, no el consens, sinó el pluralisme polític. Com es pot forçar a un partit com ANV, amb una llarga tradició abertzale, a no mantenir relacions amb membres d'altres formacions afins sense sacrificar el dret de participació política o d'associació? Com es pot obligar-los a expressar-se d'una manera o altra sense retallar la seva llibertat ideològica? Què es pretén que facin els membres de partits il·legalitzats la capacitat dels quals d'actuació política queda segada per endavant?

Una mica similar pot dir-se de la sentència del TC que va frenar la llei de consulta. L'objectiu era senzill: recaptar l'opinió de la ciutadania basca entorn d'un acord democràtic sobre el dret “a decidir”, prèvia renúncia inequívoca d'ETA a la violència. Segons el TC, no obstant això, la proposta no podia prosperar, perquè es tractava d'un referèndum en tota regla i necessitava, per tant, autorització de l'Estat central. La veritat és que, en el cas espanyol, les consultes populars són freqüents en l'àmbit municipal, mentre que en altres països com Alemanya, Estats Units, Mèxic o Suïssa, es recorre a elles també en àmbits subestatals més amplis. Per al TC, això últim no podria obtenir-se sinó a través d'una reforma dels Estatuts o de la pròpia Constitució. Aquesta afirmació, però, oculta que en aplicació del principi democràtic el propi Estat central podria transferir la competència en la matèria a les Comunitats Autònomes, com establix l'article 150.2. Per què no es fa? Consultar, després de tot, no pressuposa un resultat. Un debat ampli sobre el dret “a decidir” podria dur a modificar, però també a mantenir, l'actual relació entre el País Basc i l'Estat central. Què es tem en realitat?

En el fons, tant les sentències del TS com la del TC reflecteixen una enorme falta de confiança en el propi principi democràtic. L'aplicació abusiva de la llei de partits, la il·legalització de Gestores, el macro-procés 18/98 contra moviments socials nacionalistes i no nacionalistes, solament aconsegueixen apuntalar les tesis dels més violents i afeblir a qui busquen alternatives pacífiques a la situació actual. El veto a la llei de consulta complix un paper semblant. Lluny de ser, com es voldria, un simple capritx del lehendakari Ibarretxe, havia estat donada suport també per Eusko Alkartasuna, Ezker Batua i Aralar. Això sense contar al sector no menyspreable de la societat basca que comparteix la fi però qüestiona la ingenuïtat o la insuficiència del mitjà. Per quin un sistema que assegura sostenir-se sobre la democràcia representativa hauria de prioritzar el statu quo que propugna una minoria parlamentària que –encara que rellevant– s'oposa a aquest tipus d'iniciatives?

En realitat, aquest tipus d'actuacions té beneficiaris molt concrets. Per descomptat, ETA, que tindrà més possibilitats d'arrossegar a la seva lògica de menyspreu per la vida a molts dels quals s'han quedat sense espai efectiu per a fer política. Però també el nacionalisme espanyol, les obsessions del qual, no condemnes o silencis mai són objecte d'il·legalització, i el dret “ “de la qual a decidir” –sobre si i sobre els altres– s'assegura dia a dia. Gens d'això, com és evident, millorarà la convivència ni portarà la pau. La majoria de la dreta espanyola i una part de l'esquerra poden sentir-se complagudes. Però, i la resta? Quan les alternatives raonables es bloquegen: on es pot col·locar el propi compromís amb l'aprofundiment democràtic, el pluralisme polític i el garantismo jurídic?