Descontrol policíac: dilema de l'esquerra

"Descontrol policíac: dilema de l'esquerra

Una de les maneres que els Estats tenen de recollir legitimitat entre la ciutadania consisteix a presentar l'ús de la força com l'última opció un cop s'han esgotat les vies de solució pacífica dels conflictes. Amb aquesta finalitat, precisament, nombroses normes internacionals i estatals supediten l'ús de la força a l'observança d'estrictes criteris de congruència, oportunitat o proporcionalitat. La lògica sobre la qual es fonamenten aquests principis és simple: els poders públics només poden disposar de l'aparell coactiu si és absolutament imprescindible i s'han d'assegurar, en tots els cassos, que no es provoqui un mal major.

Contemplats des d'aquesta perspectiva, els fets que es van viure als carrers de Barcelona el passat 18 de març són un clar exemple de la distància que hi ha tot sovint entre allò que hauria d'haver estat i  l'actuació policíaca que va haver-hi realment. Més de 200 persones van resultar ferides, una trentena de periodistes entre ells, i una protesta social –el rebuig al ‘Pla Bolonya’– que fins  llavors havia transcorregut sense incidents remarcables, va esdevenir una qüestió d'ordre ‘públic’. La irrupció violenta de la policia dins l'edifici històric de la Universitat i el menyspreu exhibit cap a estudiants, vianants i reporters gràfics visiblement identificats, va generar una forta indignació entre amplis sectors de la societat.

En un gest bastant atípic en aquest tipus d'àmbits, la cúpula d'Interior va reaccionar admetent errors i demanant disculpes als afectats. La major part de la classe política, malgrat això, va tancar files en defensa de l'actuació policíaca i va centrar les seves crítiques contra el conseller Joan Saura. Des del PSC fins a CIU, des d'ERC fins al PP, no van faltar veus que van qualificar la intervenció com “normal”, ja que entre els manifestants hi haurien participat “elements antisistema” que haurien “provocat” l'enfrontament amb la policia. L'ex consellera d'Interior, Montserrat Tura, va arribar a reclamar més mà dura contra els estudiants, al·legant que “un acte de protesta que no compleix amb tots els requisits, no és una manifestació, sinó un acte de desordre públic”. A més dels evidents interessos partidistes, darrere de totes aquestes afirmacions batega una perillosa concepció de la seguretat que sembla que faci tornar qualsevol forma de protesta no convencional en una qüestió d'ordre públic, abans que d'ordre polític. Els manifestants com un tot passen a ser considerats “violents en potència”, enemics, i el camí cap a la militarització de l'espai públic i a la duresa policial queda lliure.

Més intel·ligents

Malgrat el seu suposat realisme, aquest sentit de la raó d'Estat és, en rigor, molt poc realista. Atorgar una mena de carta blanca a les forces policíaques, a més d'exposar-les a una constant deslegitimació, les fa tornar-se una font de nous i més greus enfrontaments. Amb freqüència la saturació policíaca de l'espai públic, lluny de dissuadir el conflicte, ho esperona. Per al dia 26 de març, Interior va exhortar a la ciutadania a no acostar-se al centre de la ciutat ni participar en una manifestació qualificada d'alt “risc” pels serveis secrets, i es va disposar l'establiment d'un ferri control policíac. Més intel·ligents que la policia, els estudiants van variar el recorregut, burlant-se de  l'operatiu i van protagonitzar una manifestació nodrida i totalment pacífica.

Aquesta concepció de la seguretat i de l'ordre públic, defensada per molts d'aquells què la combatien fa anys, reflecteix fet i fet una pobra concepció de la democràcia i dels drets. El conflicte és fonamental per a l'aprofundiment de la democràcia, sobretot quan permet donar veu a grups injustament marginats de l'espai públic. Del que es tractaria és d'evitar que aquests conflictes es resolguin a través del recurs indiscriminat a la violència. I aquí els poders públics, que aspiren al monopoli del seu ús legítim, són els principals obligats. Per això, mesures com les càmeres de vigilància a les comissaries,  distintius d'identificació dels agents, prohibició d'armes no reglamentades, creació d'unitats de mediació en conflictes o l'establiment d'estrictes protocols d'actuació dels antidisturbis, són fonamentals per a construir un model de seguretat basat en l'obertura de nous espais de discussió democràtica i en la minimització de l'ús arbitrari de la força.

Una altra cosa és que aquests objectius, així com la pedagogia de fons que ha d'acompanyar la seva consecució, puguin ser assolits  des d'una conselleria dirigida pel màxim líder d'un partit d'esquerres que és el soci menor en un govern de coalició. Malgrat els exabruptes conservadors, no han estat pocs els intents de democratització dels cossos de seguretat. La veritat, no obstant això, és que per cada petit progrés registrat s'han produït perilloses reculades que enfosqueixen el balanç de conjunt. Més enllà de les seves declaracions d'intencions, la Conselleria d'Interior catalana no ha pogut, no ha sabut o no ha tingut la valentia suficient per a afrontar les resistències externes i, sobretot, les provinents de l'interior del cos policíac. És fa difícil acceptar que la crisi originada pels excessos policíacs pugui resoldre's amb la dimissió d'un càrrec intermedi, sense obrir cap expedient i atorgant tots els poders de comandament a un conspicu representant de les inèrcies autoritàries del passat com és l'actual secretari general de Seguretat Pública, Joan Delort. Una altra política de seguretat més democràtica, més garantista, i a mitjà termini, més realista, segueix sent necessària. Allò que seria més discutible seria en quin espai haurien de generar-se la força social i les iniciatives capaces de fer-la possible. "

Jaume Assens i Gerardo Pisarello / del Col·legi d'Advocats i professor de Dret, respectivament (Barcelona)

Dijous 21 de maig de 2009 . Número 102.