Democràcia? Depèn...

Democràcia? Depèn...

Després de la dècada perduda dels “vuitanta”, Llatinoamèrica inaugurava el canvi de segle materialitzant molts dels seus projectes populars amb l'arribada al poder.  Chávez arribava a la presidència abans d'inaugurar el segle amb el suport de més de la meitat de la població i el seu projecte progressista popular l'ha dut a continuar liderant la revolució bolivariana més d'una dècada després. Lula el va seguir després de dos intents fallits, amb més del 60 per cent dels vots (2002) i a l'Argentina va arribar el matrimoni Kirchner (2003) amb el repte de treure de la bancarrota el país. Va venir més tard Morales (2005) i després Ortega i Correa (2007), Lugo (2008), Funes (2009) i ara Mújica, que seguirà el 2010 el camí obert abans.

En aquest canvi de segle, Llatinoamèrica es presenta organitzada i conscient de que està escrivint la història. Els governs plantegen un altre tipus de relacions amb els moviments populars i la voluntat integracionista dels pobles dóna vida a l'Alternativa Bolivariana dels Pobles (ALBA), un espai d'intercanvi fonamentat no sobre els principis del lliure mercat, sinó en els principis de la solidaritat entre els pobles germans. El somni de la pàtria gran es teixia una mica més i els representants governamentals establien 19 àrees de treball conjunt per al bon viure: Petroli i energia, Comunicació i transport, àmbit Militar, Deute extern, Economia i finances, Llum i indústries bàsiques, Recursos Naturals, Menjar, sobirania alimentària i reforma agrària, Educació, Universitat, Desenvolupament científic i tecnològic, Mitjans de Comunicació, Salut, Gènere, Migracions i identitat, Habitatge, Protagonisme i Participació democràtica, Moviments indígenes, i Moviment treballador.

Malgrat el moment històric, l'avenç de l'esquerra -en les seves diferents tonalitats- es topava amb l'afirmació conservadora d'enclavaments estratègics (Colòmbia, Mèxic i el Perú) al qual s'hi sumava aquest cap de setmana passat l'anunciat gir a la dreta de Xile. Llatinoamèrica polaritzada. I és que, com ja anunciava qui fos ex-vicepresident dels Estats Units de l'administració Bush, cap de l'empresa petroliera més gran dels Estats Units, Halliburton i membre del Projecte per al nou segle nord-americà (PNAC en les seves sigles angleses) en el seu Informe Cheney “la seguretat energètica nacional depèn del proveïment d'energia per a finançar els Estats Units i també el creixement econòmic global. Cal fer de la seguretat energètica una prioritat del nostre comerç i de la nostra política exterior”. Després d'ell, ha arribat Obama i l'administració nord-americana ha canviat per a que res no canviï. Calia continuar polaritzant el pati del darrere per tal que tots els països s'alineessin.

Després d'adherir-se a l'ALBA, el 28 de juliol Michelleti, encarnant el desig de la burgesia nacional i les aspiracions imperialistes, donava un cop a la voluntat popular i s'erigia com a president del país. La comunitat internacional va mirar a una altra banda primer i va mesurar després per a que el poble hondureny acceptés el seu designi, mentre la tinta dels mitjans s'escampava escrivint mil eufemismes que s'allunyessin de descriure els fets com a “cop militar”. La resistència no va abaixar el cap i la democràcia es va fer servir com a últim instrument per a tornar al país la governabilitat. Després, com sempre, els grups de poder es van encarregar de posar l'epitafi del conflicte tot descrivint la transparència d'un procés electoral que neixia amb olor de pólvora. Res no van escriure del percentatge de la població que no va cedir la seva sobirania per a redimir la democràcia (el 78% de la població no va acudir a les urnes) i ho van amagar publicant el 61% de participació electoral presentat pel Tribunal Suprem electoral – percentatge fins i tot superior (47% de participació) al que va presentar l'organització d'observadors internacionals Fem Democràcia, organització autoritzada a seguir el procés electoral, vinculada amb el Departament d'Estat nord-americà. Ni una sola línia va ser escrita tampoc sobre la pressió dels grans grups econòmics del país que anunciaven descomptes de fins a un 40% per aquells clients que mostressin el seu dit tacat de negre ni d'aquelles multinacionals i dependències de l'Estat que van amenaçar als treballadors d'acomiadar-los si no anaven a les urnes. Tampoc no se'n va parlar de les 83 detencions il.legals (entre elles les del Secretari General del Servei de Pau i Justícia per a Amèrica Llatina i membre de la Missió de l'Observatori Ecumènic de Drets Humans de la CLAI, Gustavo Enrique Cabrera) ni dels assasinats que es van produir durant les violacions dels locals del Frent de Resistència i a la marxa pacífica de San Pedro de Sula. L'Assemblea de Solidaritat amb el Poble Hondureny va haver de ser els ulls de molts, davant de tant silenci.

S'ha aplaudit la legitimitat del procés.

Pel contrari, i malgrat que diferents agències d'observacions electorals internacionals (de diferent signe) han avalat els processos d'elecció dels presidents de caire popular, la majoria han estat titllats de tirans i dictadors. Deia aquests dies Morales: “M'acusen de totalitari i dictador els cadells de la dictadura. El MAS és l'únic partit que ha guanyat amb més del 50 per cent de vots i, tan mateix, em van dur al referèndum revocatori; en comptes de revocar-me, però, em van ratificar i aquells que volien revocar-me van ser revocats. És una vergonya que ara els revocats siguin candidats”. El dia 6 de desembre Bolívia feia un (altre) pas històric en la seva història democràtica: per primer cop un president bolivià rebia el suport de més del 60% de la població.

Semblava que no n'hi havia prou: els grans grups de comunicació “atemorien” la població tot dient que l'obtenció de més dels dos terços desfermarà encara més el poder despòtic de Morales i reformarà la constitució per tal de perpetuar-se en el poder; com si la rotació en el poder fos un indicador de la qualitat democràtica d'un país (veieu, si més no, l'exemple rus).

L'objectiu és ara: polaritzar, polaritzar i polaritzar l'escenari llatinoamericà. Acabar amb els governs roses i aïllar els rojos, amb advertències, mentides i, arribat el cas, amb cops a la taula. I la veritat és que sembla que l'estratègia comença a donar algun resultat ja que Funes anunciava que el seu país no ingressaria a l'ALBA en basar la seva política exterior en una "concepció central, bàsica: no més aliniaments ideològics; no més amics o enemics determinats per la ideologia".

I és que quan governs i moviments populars són dos rails d'una mateixa via i qüestionen si els privilegis d'alguns són “l'interès general”, hi ha qui sentim que pensa… “Democràcia? Depèn…”