Inici / Díaz Ferrán, la història interminable
Díaz Ferrán, la història interminable
Durant el passat mes de desembre, arran de la fallida de l'empresa Air Comet, propietat de Díaz Ferrán, president de la CEOE, es van sentir veus qüestionant si aquest individu era el representant idoni de la patronal. Li han plogut les crítiques quan ha trascendit que no pagava els seus treballadors des de feia mesos, quan va declarar que ni ell mateix hauria volat amb la seva companyia, i per les manifestacions que fa contínuament en defensa de la baixada de salaris i l'eliminació de drets laborals. Però que Díaz Ferrán sí és el representant idoni de la patronal havia quedat demostrat uns mesos abans quan va declarar que, per front a la crisi econòmica, calia fer un "parèntesi en l'economia de lliure mercat".Díaz Ferrán, la història interminable
Parlar de la crisi d'Air Comet és repetir una història ja coneguda. La vaig relatar en aquestes mateixes pàgines fa tres anys amb motiu de la crisi d'Air Madrid. La història del transport aeri en temps de competència és una història de fallides empresarials recurrents. I amb efectes desastrosos per a les persones desgraciades que resten atrapades en el moment de la crisi.
L'únic realment diferent és la naturalesa del propietari de l'empresa. Ni més ni menys que el belicós President de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials, Gerardo Díaz Ferrán. L'insistent defensor de la llibertat de mercat i de la desregulació del mercat laboral. Una representació realment representativa del nucli central del capitalisme espanyol, aquest que sempre ha fet servir l'Estat com a base dels seus negocis, ja sigui per obtenir prebendes, o bé per disciplinar la classe obrera.
I si no, vet aquí el seu llarg historial professional.
El conglomerat empresarial que controla Díaz Ferrán i el seu soci Gonzalo Pascual té el seu origen a l'empresa de transport col.lectiu Trapsa que tots dos van fundar el 1966. Durant la dècada dels 1970s Trapsa es va dedicar a la compra de companyies de transports interurbans de viatgers a la zona de Madrid. Sembla que hi va tenir molt a veure la relació familiar de la família Díaz amb la de l'Arias Navarro, l'últim President de Govern de Franco. Trapsa ha continuat obtenint concessions de transport a ciutats com Almería o Guadalajara. Però el veritable salt empresarial el van fer el 1985 quan el Govern de Felipe González va procedir a la privatització del grup turístic Viatges Marsans (propietat del desaparegut INI des del 1965). Segons la premsa de l'època, l'Estat havia invertit 6 mil milions de pessetes per tal de reflotar el grup abans de la venda, però Trapsatur només va haver de pagar 907 milions (dos terços dels quals a crèdit). I és que tothom sap que les privatitzacions van ser un bon negoci. La tercera part de la història, Air Comet, també té una història semblant. L'empresa es crea el 2002 en el trist procés de venda-liquidació d'Aerolíneas Argentinas (anteriorment en mans d'Iberia com a resultat d'un altre procés de privatització). La història d'Aerolíneas en mans espanyoles ha estat sempre confusa, amb acusacions de descapitalització per part de l'esquerra argentina, i finalment Air Comet va haver de cedir la seva filial al Govern argentí. Ara s'arriba al final de la història de la filial aèria en un nou sainet que resultaria còmic de no comptar amb els milers de persones abandonades a Barajas i els centenars de treballadors que passaran a les llistes de l'atur.
Certament Díaz Ferrán és un espècimen. Quan es va referir a la necessitat de “suspendre el capitalisme” sabia de què parlava. Tota la seva vida empresarial és una història de normes d'excepció. I el que reclamava era una nova tanda d'aquesta mena de normes de les quals el gran capital espanyol tant en sap. Només els ingenus o els malament informats van creure que la seva petició s'orientava a establir un capitalisme domat i civilitzat. Qualsevol que sapigués la història podia esperar que succeís el que realment ha succeit. I és que un dels errors en els quals persistentment ha caigut una part de l'esquerra ha estat el de confondre la retòrica justificativa del neoliberalisme, el del predomini del mercat lliure, amb el de la seva història real. I aquesta no ha estat una altra que la de generar enormes beneficis al voltant del sector públic i/o activitats que per les seves característiques tendeixen a l'oligopoli i la concentració del poder. Per això Diaz Ferrán és un bon representant de l'elit dirigent. I per això resulta evident que, si cal fer reformes en profunditat, en comptes de començar pel mercat laboral cal fer-ho per les estructures empresarials. Potser si haguessin de viure una temporada amb la prestació d'atur i se'ls obligués a fer “accions formatives i de reciclatge” aprendrien on són les autèntiques rigideses del sistema.
(Traducció d'Enfocant.net)