Cultura o Petroli en el NO de Tentayapi

L'últim refugi

No en va, Tentayape és per als guaranís de Bolívia la darrera llavor d'una cultura que desapareix silenciosa en tot el continent. Aquesta comunitat de 400 habitants, i un territori legalitzat de 22.000 hectáries , és reconeguda com la que millor ha preservat els valors, mode de vida i l'espiritualitat del poble guaraní.

Tentayapi vol dir en guaraní la darrera casa. Com últim refugi que és, la comunitat avui resisteix per segona vegada a un projecte d'exploració sísmica de Repsol YPF. Seria el primer pas de dècades de colonització i contaminació del seu territori. Al 2004 ja ho van intentar, armats per un paper signat per l'engany i divisió de la comunitat. Aquest tipus de “consulta” omple pàgines als obligatoris -però funcionals- Estudis d'Avalució d'Impacte Ambiental amb els quals les companyies obtenen la llicència per a començar operacions.

Però la resposta de Tentayapi va ser ràpida i unànima: alertada per l'ingrés dels primers topògrafs, l' assemblea de la comunitat va consensuar una oposició frontal a qualsevol maneig de la petroliera. De res van servir les ofertes de congeladors i altres electrodomèstics en una comunitat que rebutja qualsevol intervenció cultural o tecnològica externa. Ja sigui una escola, una església o un generador.

El conflicte va precipitar ser declarada per llei, l'any 2005, com a “Patrimoni històric cultural i natural dels Guaranís Simbas” [1] sobre la base de la preservació cultural intacta en relació al seu origen i el treball de reafirmació de la seva cultura, la seva història i la conservació del seu idioma en forma autònoma.

Viure sobre una bossa de gas

Repsol-YPF reporta diàriament milionaris beneficis del gas que exporta del Bloc Caipipendi i pretén ampliar la producció amb nous camps petroliers en aquesta zona. A la primera dècada a la regió, altres territoris guaranís com el TCO Itika Guasú,[2] han vist com gradualment s'han deteriorat les condicions de vida per l'activitat petroliera. El camp Margarita, amb 4 pous i un embull de cremadors, gasoductes, carreteres i campaments, ha significat un canvi irreversible per a les comunitats originàries. Ara, aprofitant les periòdiques crisis energètiques d'Argentina, ha aconseguit dels governs d'ambdós països avantatjosos contractes, aprofitant la compassió de Bolívia i la necessitat Argentina.

L'aposta exportadora de Repsol cap a l'Argentina inclou la construcció d'un nou gasoducte que recorrerà el nordest argentí amb una capacitat de 27 milions de metres cúbics de gas diari. Motivats pels beneficis que reportaria aquesta accelerada exportació, Repsol i les seves sòcies British Gas i Pa Américan, es van comprometre a invertir 1.500 milions de dòlars a principis d'any.
Com us podeu imaginar, aquestes notícies alegren les pàgines salmó dels diaris d 'Europa i Estats Units, esperonant la inflamada cotització borsària. Les seves previsions, evidentment, no contemplen la rotunda oposició dels amos del territori d'on pretenen forrar-se.

Dret a “dir NO”

“També podem dir NO”, diuen els tentayapenys que, coneixedors del Dret a decidir el tipus de desenvolupament que volen com a poble, han negat legítimament l'entrada a la seva comunitat de les empreses petrolieres. Consideren que és el moment de demostrar a la pràctica, aquell famós Conveni 169 de l'Organització Internacional del Treball, adherit per països com Bolívia, Argentina i Espanya, que obliga a una consulta lliure i prèviament informada, als pobles indígenes els territoris dels quals puguin ser afectats per un projecte extractiu.[3] A Bolívia, la decisió guaraní ha estat recolzada per organitzacions indígenes i camperoles. També per moviments socials de Suïssa i Catalunya, que prioritzen el dret dels pobles a l'afany de les corporacions.

Segurament, la companyia petroliera tindrà molt rendibles arguments per a justificar llurs inversions en territoris guaranís. Però a Barcelona, organitzacions i moviments socials volien abrigallar a la delegació de Tentayapi donant suport la seva ferma resistència.

Aquell fred matí del 17 de desembre, el dirigent Guayari va quedar-se als vestíbuls de l'Aeroport de Ginebra. El seu missatge però, ha arribat a casa nostra per a què corri la veu. I de retorn a les fins ara inaccessibles muntanyes d'Igüembe, a l' àrida regió del Chaco bolivià, la comunitat de Tentayapi rebrà al seu portanveu sabent que ja no estàn sols. Perquè a l'altra punta del kilomètric recorregut hidrocarburífer, hi ha consumidors captius de Repsol-YPF que no estàn d'acord amb la política invasiva de la companyia. Veurem quant Socialment Responsable resulta la Corporació.

(La imatge Tentayapi que il·lustra aquest article és de Maria Prestamo)

-------------------

Notes al peu:

1 El poble Ava-guaraní és una branca dels guaranís que habiten encara a Brasil, Paraguai, Argentina i Bolivia. També s'anomenen Guaranís Simbas fent esment a les trenes que portaven els homes envolcallades amb un mocador al cap. Tentayapi és dels últims indrets on aquest tret cultural encara es practica.

2 Les comunitats del Territorio Comunitario de Orígen (TCO) Itika-Guasú, ja van publicar al 2005 un informe denunciant l'erosió, deforestació i contaminació de les operacions de Repsol al Bloc Caipipendi . APG ITIKA GUASU, Impactos ambientales, socials y culturales de REPSOL YPF en territorios indígenas del Pueblo Guaraní, CEADES, Bolivia, 2005. Descarregable a: http://ceades.org

3 “Resolución determinativa de la Nación Guaraní”, Asamblea del Pueblo Guaraní (APG) i Consejo de Capitanes Guaraní de Chuqusaca (CCCH), Camiri, 20/09/2010