Crims de guerra a Gaza i jurisdicció universal a Espanya... i a Israel

Sembla com si el jutge espanyol hagués tramitat la querella per caprici o fins i tot per motius polítics, com se'n podria deduir de les declaracions de les autoritats polítiques i militars d'Israel, i la realitat no és pas així.

És fonamental entendre el perquè de la querella i també el sentit de la jurisdicció universal per a contrarestar una batalla mediàtica que podria arribar a influir en l'àmbit polític i diplomàtic fins a portar a l'eliminació del mecanisme de la jurisdicció universal de l'ordenament jurídic espanyol, tal com ha succeït ja en altres països com Bèlgica o Alemanya.

Per això, vet aquí les tres claus d'aquest procés: la responsabilitat penal internacional dels individus per crims de guerra, l'obligació dels estats d'investigar i perseguir les violacions del dret internacional humanitari i, finalment, la necessitat de mantenir la jurisdicció universal quan fallen els mecanismes penals nacionals i internacionals.

L'objecte de la querella és determinar la responsabilitat penal per uns fets constitutius de crims de guerra, no la de l'Estat

La querella no es dirigeix contra l'Estat d'Israel ni s'hi jutja el seu dret a existir ni tampoc el seu dret a la legítima defensa. Ni tan sols s'hi sol.licita una responsabilitat subsidiària del Govern israelià, per la qual cosa l'Estat no és part en el procediment encara que sovint ho sembli. El què es pretèn es determinar una responsabilitat penal per un atac militar amb resultat de quinze homicidis de persones civiles el juliol de 2002 (i no pels atacs dels passats mesos de desembre i gener) i per això s'adreça la querella contra uns individus que pressumtament han infringit el dret internacional humanitari.

En qualsevol conflicte armat els membres de les forces armades han d'actuar de conformitat amb unes regles establertes internacionalment i també en els cods militars nacionals, i el dret israelià no és pas una excepció. Els soldats i els seus comandaments superiors tenen un seguit d'obligacions i entre elles les més bàsiques són protegir la població civil i respectar el principi de proporcionalitat. També tenen drets, evidentment, i el de negar-se a executar ordres contràries al dret humanitari n'és un dels més importants. A aquest dret s'hi acullen els refuseniks israelians: soldats i reservistes que es neguen a participar en operacions militars en territoris ocupats o a executar accions ilegals que, a més, denuncien com a crims de guerra comesos per l'exèrcit israelià.

Els fets relatats a la querella presenten clars indicis de criminalitat: amb el propòsit de cometre l'assassinat d'un pressumpte membre de Hamas, les Forces Armades d'Israel, amb el coneixement de les conseqüències que aquesta acció podria comportar, va decidir llançar un artefacte explosiu de gran potència a una zona densament poblada, tot produint, a més a més de la mort d'aquest individu, la d'altres catorze persones, així com ferides de diversa consideració a uns altres cent cinquanta ciutadans palestins, entre ells infants i nadons. L'operació s'atribueix a tota la cadena de comandament, arribant fins i tot al Ministre de Defensa d'Israel en el moment de cometre's els fets denunciats.

L'Audiència Nacional espanyola intervé perquè els tribunals israelians no han investigat ni perseguit aquests fets

Les violacions del dret internacional humanitari han de ser perseguides i investigades pels Estats, en especial pels Estats part dels Convenis de Ginebra de 1949 sigui quina sigui la seva nacionalitat. Israel n'és part des de 1950, del IV Conveni, aplicable a la protecció de la població civil, però no investiga ni persegueix els fets que són denunciats davant dels seus tribunals militars i penals israelians, en alguns casos pels propis refuseniks. Aquests han acudit a la justícia britànica i neozelandesa i han aconseguit ja l'admissió a tràmit d'alguns casos, amb les conseqüents ordres internacionals d'arrest que han motivat més d'una incomoditat als querellats i al Govern israelià.

Quan fallen els tribunals de l'Estat amb jurisdicció sobre les infraccions de dret humanitari, poden actuar els tribunals d'altres Estats (jurisdicció universal), ja que tots els Estats estan obligats a respectar i fer respectar els Convenis: per això, la jurisdicció universal pot ser un mecanisme adient, encara que per tal d'evitar conflictes diplomàtics el més convenient fora que la Cort Penal Internacional tingués competència sobre aquests fets.

Tanmateix, Israel no és part de l'Estatut de la Cort Penal Internacional i els crims de guerra (infraccions greus del dret humanitari) perpetrats al seu territori o pels seus nacionals han restat fins ara a la més absoluta impunitat. En aquest context, l'exercici de la jurisdicció universal és actualment el darrer recurs que queda per a aquells que no es resignen a l'ús de la força indiscriminada i desproporcionada contra la població civil com a mètode de guerra ni, és clar, com a estratègia per a aconseguir la pau.

A Espanya, l'article 23.4 de la Llei Orgànica del Poder Judicial faculta els tribunals espanyols a conèixer determinats crims comesos fora del territori espanyol i la jurisprudència del Tribunal Constitucional ha assentat que no cal cap vincle de nacionalitat espanyola de les víctimes per això. La única limitació expresa a l'exercici d'aquesta jurisdicció universal és la de la cosa jutjada, i, després de l'admissió a tràmit de la querella, les autoridats israelianes han de provar que els fets objecte de la querella s'estan investigant per tal de suspendre la instrucció del cas, set anys després de l'atac.

Israel i la jurisdicció universal

El 1961 el ciutadà alemany Adolf Eichmann va ser condemnat a mort i després penjat a Israel per crims contra la humanitat comesos a Alemanya, després d'haver estat segrestat pels serveis secrets israelians a l'Argentina, on s'hi havia refugiat des del final de la II Guerra mundial. Aquest judici es va basar en la Llei per al càstig dels nazis i els seus col.laboradors, adoptada el 1950 per a la persecució i sanció de crims contra el poble jueu, crims contra la humanitat i crims de guerra, que encara és vigent i ha servit per a l'extradició de pressumptes criminals nazis a Israel per a ser jutjats.

La sentència del Tribunal del Districte de Jerusalem és una referència internacional a l'hora d'afirmar la jurisdicció universal per a la repressió dels crims contra la humanitat, basada en el dret de cada Estat d'exercir extraterritorialment la seva jurisdicció per tal d'evitar la impunitat per aquests crims. Israel estava tan interessat en jutjar uns crims que van horroritzar la Humanitat que va ser precursor d'una jurisdicció que ara rebutja.

Per això, d'aquesta sentència paga la pena recordar unes frases, ara que Israel tant qüestiona l'admissió a tràmite d'una querella per l'Audiència Nacional espanyola contra ciutadans israelians per crims de guerra i contra la humanitat:

“Els horribles crims definits en aquesta Llei –assenyala el Tribunal- són crims no només segons el Dret israelià. Aquells crims que ofenen el conjunt de la humanitat i trasbalsen la conciència de les nacions són greus atemptats contra el Dret internacional. En absència d'un tribunal internacional, el Dret internacional necessita les autoritats judicials i legislatives de cada país per tal de fer efectives les seves normes penals i portar els criminals a judici. La jurisdicció per a conèixer aquests crims de dret internacional és universal”.

Recordant aquestes dades, no es pretèn equiparar els crims d'Eichmann als què ara s'imputen a set ciutadans israelians, perquè són incomparables: no n'hi ha de crims contra la humanitat o crims de guerra més greus que d'altres, tot són atacs contra la població civil, que ha d'estar protegida tant en temps de pau com en temps de guerra, especialment la població de territoris ocupats. És tan crim contra la humanitat la deportació de milers de persones com l'homicidi intencionat d'una dotzena. La pena podrà variar, però la qualificació no i, en qualsevol cas, correspon a un jutge determinar tant l'una com l'altra.

Finalment, caldria respondre unes preguntes que llancen aquests dies els dirigents israelians i que, sorprenentment, semblen provocar en alguns algun dubte a l'hora de felicitar a la Audiència Nacional per haver tramitat la querella en compliment de les obligacions contretes per Espanya per a lluitar contra la impunitat per infraccions greus del dret humanitari: Els terroristes de Hamas s'envolten d'hostatges i d'escuts humans, què farieu vosaltres si volguessiu matar-los? Evidentement, no mataríem ni els hostatges ni els escuts humans i intentaríem, si fos possible, reduïr els qui els retenen per la força o fins i tot amb el seu acord. ¿Com és possible que es pretengui jutjar uns militars que vetllen per la seguretat dels israelians i no els terroristes que ens ataquen? Israel no jutja els terroristes, que mai en són “pressumptament”, de terroristes: senzillament, els mata abans amb “atacs letals selectius” que són una afrenta no només al dret humanitari sinó al principi més bàsic del dret: el de la pressumpció d'innocència, un dret humà que tenen també aquells dels quals se sospita que cometen actes de terrorisme. A un pressumpte estat de dret com l'israelià, on ni els infants palestins són considerats víctimes innocents, el procés normal de detenir i jutjar un pressumpte terrorista no existeix: primer se'l mata, i després els comandaments militars es pregunten si van calcular bé la potència de la bomba o si la informació que tenien sobre el domicili a destruir era exacta. No hi ha rendició de comptes, no n'hi ha, de justícia. I per això hi ha la jurisdicció universal.

La transcripció de la sentència del Tribunal Suprem d'Israel està disponible a The Nizkor Project.

Margalida Capellà