Contra el racisme, però dintre de la crisi

"Contra el racisme però dintre de la crisi

La preciosa transmissió en directe de Riccardo Iacona, que es va emetre el passat 6 de setembre (Respinti), ha ofert l'espai per a un debat que ens sembla que s'hauria de continuar. Les intervencions que l'han alimentat, com la crida llençada per Pierluigi Sullo (Carta), han estat una bona ocasió, creïem, per endinsar-nos en aquest dramàtic i relliscós tema que és avui la immigració, les brutalitats que l'acompanyen, però sobretot pels nous desafiaments, les dificultats que posa a la nostra agenda.

No n'hi ha cap dubte, això que està passant al llarg de les costes de la Mediterrània, ja siguin els xocs més espectaculars de la frontera sud, o aquells més silenciosos però no menys brutals, que es succeeixen quotidianament als port de Venezia, Ancona i Brindisi, han de trobar una resposta. Així com ha de trobar una resposta tot aquest sistema normatiu anomenat "pacchetto sicurezza (paquet seguretat)" que parla el llenguatge de la barbàrie, del "estigma oficial", com l'ha definit molt encertadament Alessandro Dal Lago fa alguns mesos, una edat mitjana dels drets que pesa sobre nosaltres i sobre el nostre futur.

Possant-nos a prova, això és provant a fer una immersió en la recerca de les possibles respostes, comencem a madurar algunes conviccions. Una d'aquestes té punts de contacte amb la idea de que aquest no és el moment de recollir les restes del que encara queda (de l'esquerra, del moviment no global, dels antiracistes), per produir simplement contra-informació, o encara pitjor, per actuar (òbviament sense resultats) sobre les consciències de milions de persones, com si tots fossin idiotes encegats pels spots publicitaris de la Lega Nord. Més aviat ens sembla que ha arribat el moment d'el·laborar un llenguatge, un pensament i una pràctica incisius i eficaços dintre d'un escenari de crisi que ha distorsionat radicalment tot: el·laborar respostes que siguin capaces de parlar a molts. És a partir d'això que, per exemple, la manifestació del proper 17 d'octubre pot ser un nou començament.

És obvi que el fet de poder veure en prime time a la televisió les experiències positives recollides en directe contraposades a la violència produïda als cossos dels migrants és una victòria per tots nosatlres. Una gran contribució a aixecar la hipocresia que governa el discurs i les normes sobre immigració.

Però al mateix temps seria un error no dir-nos que avui això no és suficient. Com no és prou tampoc per construir un nou lèxic polític, i amb això una nova pràctica, explicar això que está passant a les nostres ciutats com un error dels polítics i dels mitjans de comunicació.

Per què si bé és cert que la riquesa de la immigració sovint roman amagada, i que el leit motiv sobre segureta considerada en termes militars ha redissenyat el cos social, també és cert que no es pot continuar per aquest terreny.

D'això ens parla la pregunta adreçada a Iacona pel presentador de Fahrenheit.

Del fet que els aplaudiments a les deportacions, als militars que patrullen les ciutats, als centres de detenció, arriben precisament sobretot d'aquells que es troben dins de la precarietat, amb la negació del dret a tenir un habitatge, o amb el problema dels residus al seu territori. Del fet que, per exemple, mentre estiguem dins la crisi, no n'hi ha prou amb respondre al racisme i a les lleis injustes motivant els recorreguts tortuosos de les migracions amb l'argument de la fuga de la pobresa. La crisi és global, i igualment ho és la pobresa, també a les nostres ciutats. Com afrontem tot això?

Doncs ens fem desallotjar ràpidament del camp. No n'hi ha en allò que diguem cap sortida al pensament únic securitari. Afortunadament nosaltres no en tenim vots que recuperar dins la cursa electoral i ni tant sols hem participat mai a les votacions de lleis racistes o a governs que no les han canviades. Encara menys vivim el present amb resignació o pessimisme, al contrari. Enlloc d'això es tracta a provar de llegir la realitat i a madurar un lèxic i una pràctica forts, no residuals, que siguin capaços de transformar-la.

Durant molt de temps l'oposició al racisme ha parlat de la riquesa de les immigracions. Però com podem pensar que amb això en tinguem prou com per invertir la tendència en aquesta realitat de crisi? En una realitat dins la que les ciutats i les províncies sovint són trasvalsades per conflictes identitaris i comunitaris també per part dels migrants? com podem tornar a parlar als barris i als carrers d'una solidaritat i sobretot de lluites en grau d'aturar aquesta edat mitjana que avança? Junts, clandestino.carta.org, www.meltingpot.org i molts d'altres, podran donar una gran contribució a mirar amb altres ulls la realitat.

A condició d'aconseguir alliberar-nos de massa conviccions madurades.

És el cas per exemple d'assumir fins al fons un dels trets dominants del present. És el cas de dir-nos sense por, que la societat dels molts origens, dintre de la crisis, és enfrontament. Ho és ara i ho serà, però no ens endinsem amb previsions (i menys encara en auspicis) malgrat que quan aquells joves que avui creixen a les escoles junt als italians se n'adonaran de ser estrangers, o negres, perquè una llei despietada estarà allà per recordar-lis-ho. Es tracta llavors de posicionar-se dintre d'aquest escenari.

Es el cas, en definitiva, d'assumir aquest terreny veraç, carregat de tensions, de contradiccions, sense negar-lo simplement perquè és real. Perquè sinó, haurem de continuar omplint les pàgines de les nostres webs, diaris o programes de ràdio i vídeo, d'altres paquets de seguretat o d'altres i innumerables violacions dels drets humans cada cop més legitimades pel consens...

No necessitem el manifest de l'anti-racisme, però ens cal una brúixola per orientar-nos dins de tantes contradiccions que ens trobarem. Una trajectòria ètica podriem dir, que ens permeti estar dins del caos que la crisi ha provocat també dintre de la composició social dins del qual ens trobem immersos.

Alguns terrenys a partir dels quals recomençar hi són. El coneixement, a condició d'aconseguir ficar en discussió moltes de les certeses que hem madurat en aquests anys, que la immigració com a resposta a les crides del mercat de treball no pot (i potser no ho ha fet mai plenament) explicar els fenòmens migratoris, confirmada per exemple per l'expulsió massiva dels migrants del mercat de treball. La idea que avui parlar d'immigració (i no només dels immigrants) és afrontar un paradigma de la nostra societat. El discurs sobre la immigració és producció de govern, abans que de riquesa. L'estímul a redissenyar les trajectòries que hem assenyalat durant tot aquest temps, a sortir de la idea que la recomposició dels migrants pot succeïr només sobre el terreny del seu protagonisme com a força de treball, per agredir el racisme i la injustícia social del presente fent més gran el panorama. Assumint tota la problemàtica de qüestions tals com la diferència, la integració (o assimilació?), la representació, la identitat, el mestissatge. I més posteriorment encara, la convicció que la batalla pel dret d'asil és una batalla de civilització que té relació amb la guerra i amb les tortures, amb els traficants i les tragèdies (culpables) del mar. No n'hi ha cap possiblitat de sortir-se'n del deure de frenar aquesta barbàrie. Conscients que el joc és més complexe i que cal dirigir la mirada també cap a l'enfrontament que continuament viu a les nostres ciutats. Un escenari que no pot trobar un antídot adient si està viciat per la suficiència d'aquell que interpreta el tema de les diferències com una qüestió ideològica o als migrants com simples víctimes que esperen ser salvades pels professionals de l'antiracisme. Sovint l'enfrontament creix sobre temes com l'homofòbia, el paper de la dona, o la religió. Estem a l'alçada d'aquest desafiament?

Jo crec que sí. Si som capaços de substituir la ideologia per la enquesta, la residualitat per la voluntat de transformació.

Conscients que serà el terreny dels drets i de les seves conquistes en comú a mesurar la nostra capacitat junt amb la dels migrants de contruir un nou futur."