Continuen les lluites contra els abusos de la banca

Cap habitatge no val una vida humana, però sí la lluita contra la tirania del sistema.

Carta de José Luis Burgos a totes les persones que le donin el seu suport.

La democràcia, amb governants corruptes que sucumbeixen als interessos d'un capital de minories, pot esdevenir la pitjor de les dictadures. Els ciutadans que amb el seu silenci es resisteixen a denunciar aquesta situació, forgen el seu negre destí i alimenten el botxí dels dèbils, amb una complicitat que pot ser algun dia hagin d'explicar als seus propis fills.

Estimats companys i amics:

Hi ha moments de la vida on cal prendre determinades decisions difícils, potser controvertides si voleu, perquè estic segur de que molts de vosaltres compartiu la meva lluita però no la manera de portar-la a terme. Certament, és una paradoxa lluitar contra el teu enemic tot afeblint el teu propi cos amb una vaga de fam, potser aquesta forma de procedir defineixi la meva naturalesa.

Vaig néixer fa 48 anys a una humil família de vuit germans. Als divuit mesos de vida vaig ser víctima de la pòlio, després d'una infecció vírica que castigar una gran part de la població infantil espanyola. Aquell era el primer pal que rebia com a conseqüència d'una dictadura franquista, que va decidir fer servir tot el seu presupost en la construcció del famós Valle de los Caídos, tot ignorant milers de nens que van ser vacunats, els més afortunats, entre 4 i 5 anys més tard que a la resta de països europeus o que als Estats Units, malgrat la contundent campanya mundial que es va llançar recomanant a tots els governs que debien vacunar aquella població d'indefenses criatures. Va ser una absoluta negligència de l'Administració Sanitària de l'època que marcaria la vida de milers d'infants innocents, privilegiats podríem dir-ne, ja que n'hi va haver molts que per manca de recursos no van superar l'afecció i varen perdre les seves vides. Sens dubte, un infanticidi sense precedents al nostre país, culpa de la tirania d'un dictador i el seu sistema.

A partir d'aquell moment va començar la meva crisi, però també la meva lluita per sobreviure. Superar una infantesa molt complicada, la dualitat pel desig d'una adolescència exultant, contra les limitacions físiques i els complexos. Vaig lluitar per tenir una vida semblant a la de qualsevol persona, per tenir una formació, una família, una feina digna, per a que els meus pares no patissin més del compte, que veiessin que no passava res. Buscava una felicitat que semblava haver trobat.

Crèiem que el final de la lluita s'acostava i obteníem el nostre premi. Aquella canalla va crèixer i es van fer dones i homes, havien aconseguit una estabilitat que els apropava a aquella felicitat. No va ser així, però, la vida s'acarnissa de nou amb nosaltres, allò no va ser més que un aperitiu en nostre gran banquet de patiment, el plat fort estava per servir, però als comensals invitats no ens n'havien advertit. A l'actualitat, molts de nosaltres ens veiem afectats per l'anomenat Síndrome Post-Pòlio.

La post-pòlio és una afecció neurològica que produeix un seguit de símptomes, com són la fatiga i la debilitat muscular progressiva amb pèrdua de funció acompanyada de dolor, sobre tot, en músculs i articulacions, a més d'atròfia muscular, problemes respiratoris, etc.

Hom creu que la causa radica en una utilització excessiva de les neurones motores que restaren vives, durant tot el temps, tot patint un esgotament metabòlic, que condueix a una incapacitat per regenerar nous axons que reemplacin els que es degeneren. Si el virus de la pòlio va matar el 50% de les nostres neurones motores, l'altre 50% restant ha vingut fent durant tots aquests anys un sobreesforç important per cobrir, en la mesura possible, aquestes mancances. I vosaltres us preguntareu si una cosa així, que sembla de tan lògic raonament per qualsevol neuròleg que es preï, no se savia i es podria haver previngut. Aquesta mateixa pregunta me la faig jo ben sovint.

Als meus 48 anys d'edat, en plena maduresa intel·lectual, és lamentable estar patint les seqüeles tardanes d'una poliomielitis que, tan lenta i dolorosament ens està causant una incapacitat per l'exercici de les nostres tasques i vida quotidiana. És lamentable que no rebem l'atenció mèdica adient per tal de retardar, o revertir els símptomes, i possibilitar la continuïtat de les nostres vides productives. És lamentable que després de llargs anys d'esforç i sacrifici, hàgim que viure una nova batalla per a la qual ens trobem absolutament indefensos i ignorats pels nostres governants.

Cap de nosaltres, d'aquells nens afectats, no podíem imaginar que algunes dècades després de patir la pòlio i haver lluitat per normalitzar les nostres vides, tornaríem a passar per la tortura d'aquest segon episodi. En què pensen les autoritats sanitàries d'aquest país? Quan reaccionaran davant dels nostres problemes? Que no pensen fer res per nosaltres? Esperaran a que passi el temps i a poc a poc anem desapareixent?

Però això, amics i companys, no és més que un cas entre els milers d'injustícies que a diari es cometen a la nostra societat. El meu cas no és ni més ni menys dramàtic que el de qualsevol persona amb o sense discapacitat.

Han estat molts anys d'esforç i periple professional per compte propi, després de 17 anys com a professional lliure vaig haver d'abandonar el meu despatx per no poder-me centrar com calia, el deteriorament físic i mental que estic travessant em va trencar completament la meva vida i l'estabilitat de la meva família. Es van esfondrar amb rapidesa uns pilars que m'havia costat molt de construir. A partir d'aquí comença un camí dur, duríssim! Algunes de les amistats que creia tenir i a les que tant havia beneficiat amb el meu despatx em van donar l'esquena i m'ignoraren.

Obligat a iniciar una nova vida amb més limitacions i reduïda mobilitat que abans no tenia. Fer front als compromisos i obligacions contretes amb una planificació de vida que no tenia res a veure amb la d'ara, una manca de comprensió i sensibilitat total per part d'agents econòmics i fins i tot socials. Però sobre tot, una manca de consciència política i una total ignorància que et fan sentir, després d'haver aportat el meu granet de riquesa i pagat tants d'impostos, com a residu humà al qual, després d'haver usat, se'l rebutja.

A l'actualitat em trobo afectat per una nova discapacitat, com a resultat d'una severa escoliosi a la columna que abans no tenia i que m'ha deixat a una cadira de rodes. Aquesta nova situació ha derivat en una gran invalidesa, que m'ha estat reconeguda per les Autoritats Sanitàries de Catalunya, concedint-me la pensió que pertoca per aquest concepte. Després de l'important retallada d'ingressos que va patir la meva economia familiar, em vaig veure obligat a fer ús de l'assegurança que tenia contractada amb el Banc de Santander, per tal de liquidar la hipoteca que hi tinc. Aquests degenerats i pocavergonyes, en comptes de satisfer l'import de la prima que cobria l'assegurança i a la que tinc dret per cancel·lar la meva hipoteca, han decidit de no pagar-me un cèntim i embargar-me casa meva. El motiu que argumenten és que desconeixien la meva discapacitat anterior i que si arriben a saber-ho mai no m'haguessin fet una assegurança. Algú creu que una paràlisi a les dues extremitats inferiors es pot amagar?

Ho he intentat abans de prendre aquesta determinació: Tal i com podeu veure al meu blog, vaig estar un parell de mesos protestant davant de les portes de la central del “Banc de Satan” a Barcelona. Va ser humiliant la falta d'atenció i menyspreu que vaig patir per part dels responsables d'aquesta entitat a Barcelona. Després d'aquests dos mesos vaig decidir d'ampliar la meva protesta a altres ciutats espanyoles, però fent gala a la gran sort que m'acompanya aquests últims anys, al tercer dia d'estar a Saragossa davant de les portes de la central d'aquella Comunitat, vaig sentir un fort dolor en un costat i vaig començar a orinar abundant sang, la qual cosa em va obligar a abandonar la meva lluita i tornar al meu domicili. Un munt de proves mèdiques i analítiques acompanyades d'un llarg periode de repòs. Repòs que s'ha vist alterat novament per aquests cràpules de Satanàs, que segueixen en el seu afany de guanyar diners a qualsevol preu, fins i tot robant els més dèbils.

Aquesta és la segona dictadura a la m'he d'enfrontar, la dictadura dels mercats financers, molt pijor que la primera que em va tocar de viure. La meva lluita personal contra la tirania totalitària que s'està implantant arreu del món, no pararà mentre em quedin un mínim de neurones semi-sanes. Soc una de les persones febles d'aquest sistema i com a tal, considero que el meu lloc és al costat dels dèbils, ajudant-nos a superar els abusos que patim a diari i, combatent com ho he vingut fent durant tota la meva vida.

Agraeixo enormement les mostres d'afecte i suport que estic rebent aquests dies. Soc conscient de que m'esperen uns dies força difícils, tremendament inhumans, però també soc conscient de que no fent res estaré més mort que viu la resta dels meus dies. El meu èxit no depèn tant de la meva pròpia gesta, sinó del suport que rebi de tots vosaltres i de la manifestació que feu en el mateix lloc de batalla, cadascú en la mesura de les seves pròpies possibilitats. Guanyarem aquesta batalla, i aleshores no hauré obtingut un èxit personal, sinó que serà l'èxit de tots nosaltres, el de la gent compromesa que lluita per un món millor i que anteposa els valors humans a l'egoïsme personal i del sistema.

(Traducció d'Enfocant.net)