Continua la repressió a Hondures i la resistència al cop

COMUNICAT N. 26
El Front Nacional de Resistència Contra el Cop d'Estat, comunica al poble hondureny i a la comunitat internacional:

1.        Que amparats en l'Article 3 de la Constitució de la República d'Hondures, condemnem, rebutgem i desconeixem la totalitat del decret executiu PCM-M-016-2009, divulgat a la cadena nacional el dia dilluns 27 de setembre del 2009 pel règim de facto d'Hondures, mitjançant el qual intenten restringir les garanties constitucionals de la població hondurenya en resistència, durant un periode de 45 dies, la qual cosa és una demostració més de les violacions dels drets humans perpetrades per la dictadura encapcelada per Roberto Micheletti i sostinguda per l'exèrcit i la policia nacional, amb el finançament de la dreta empresarial.

2.        Que condemnem i rebutgem enèrgicament el covard assalt armat que ha executat el règim de facto contra les instal.lacions de Cholusat-Sur Canal 36 i Radio Globo, mitjans de comunicació independents que han acompanyat la lluita popular contra el cop d'Estat, divulgant nacional i internacionalment els fets nefastos esdevinguts en aquest periode fosc de la història nacional, per la qual cosa declarem la nostra solidaritat i suport de totes les maneres possibles al nostre abast.

3.        Que exhortem al digne poble hondureny en Resistència a no deixar-nos atemorir per les accions ill.egals del règim colpista, que intenta costi el que costi d'aturar la lluita popular per a consolidar-se al poder i continuar amb el menyspreu, explotació i humiliació a la qual ens han tingut sotmesos.

4.        Que renovem el nostre compromís de mantenir la lluita popular, fins aconseguir la refundació d'Hondures com a país en ruta cap a l'alliberament de les oligarquies que han oprimit històricament el poble hondureny.

Tegucigalpa, 28 de setembre del 2009

Hondures: la repressió per impedir una democràcia participativa

Francesca Gargallo.

El dilluns 21 de setembre, el retorn per sorpresa a Tegucigalpa de Manuel Zelaya, el president d'Hondures derrocat per un cop d'estat el 28 de juny passat, va desfermar en menys de 24 hores que l'onada d'entusiasme popular per la seva arribada fos reprimida pel règim colpista amb detencions arbitràries, ús massiu de gasos lacrimògens als carrers i gasificació de les cases amb les famílies dins, trets de bala a l'alçada del cos, pallisses amb porres metàliques per a la dispersió de més de 20 persones reunides, tocs de queda allargats per més de 48 hores successives, segrest de persones ferides dels hospitals sense que la Creu Roja intervingui, tortura, empresonaments massius als estadis, violacions de domicili i talls del subministrament d'aigua i energia elèctrica. Al menys quatre persones han estat assessinades i tres infants han mort ofegats per l'ús de gasos durant la més violenta repressió política realitzada per un règimen llatinoamericà en més de 20 anys.

Quan el diumenge 20 amb les companyes de la Xarxa d'Escriptores Feministes vam marxar d'Hondures, a on haviem anat a manifestar la nostra solidaritat al col.lectiu de Feministes en Resistència, la nostra anàlisi de la situació era que la resistència duraria molt de temps, enfortint-se en les seves demandes i aprofundint l'anàlisi política de la situació mitjançant el diàleg propiciat per la reunió de ciutadans disconformes i organitzacions socials diverses a l'espai públic. Un dia després el panorama havia canviat radicalment.

Refugiat a l'ambaixada del Brasil, on va demanar asil una hora abans d'arribar-hi a peu, a cavall i en cotxe des de la frontera terrestre amb Guatemala, Zelaya ha demanat a la comunitat internacional que intervingui per tal d'aturar la violència contra la població. Tanmateix, el propi president corre el risc de ser assessinat pels franctiradors apostats als voltants o de que els militars hondurenys el segrestin violant l'extraterritorialitat de la mateixa ambaixada. La brutalitat de la repressió, la manca d'atenció a les crides de l'OEA i de la mateixa ONU per a que el règim colpista pacti un retorn a l'ordre democràtic, i l'estupidesa de les respostes del mandatari de facto Micheletti a les mesures econòmiques amb què la comunitat internacional ha acompanyat el seu rebuig al cop, permeten de pensar que aquestes accions poden realitzar-se.

El retorn dels ambaixadors europeus i l'arribada del secretari general de l'OEA,  Miguel Insulsa, el dissabte 26 pel matí, semblen predir una sortida diplomàtica tendent a un retorn de Zelaya a la presidència sense el poder real per a satisfer la demanda popular d'una reforma constitucional (la principal demanda de la resistència pacífica al cop, que s'ha manifestat durant 88 dies seguits amb marxes, plantaments, dejunis i concentracions, se sintetitza en la consigna més corejada: “No a les eleccions, sí a l'Assemblea Constituent”).

La por de l'oligarquia hondurenya a que “l'esquerra”(o “els chavistes”, títol amb el qual miren de satanitzar els membres d'una Resistència que va treure al carrer el 10 per cent de la població hondurenya el 15 de setembre, data en que se celebra la Independència centreamericana) es faci amb els poders locals per a dur a terme l'Assemblea Constituent és el motiu pel qual Micheletti va aconseguir una ordre del Congrés per a arrestar i deportar a Costa Rica en Zelaya amb l'acusació d'atemptar contra la constitució hondurenya (un article d'aquesta mateixa constitució, redactada el 1983 pels militars en el moment de cedir el poder a un govern civil, defineix tot intent de reforma com un atemptat contra la mateixa).

Malgrat la total manca de legalitat de l'acte, la premsa internacional se n'ha fet ressò de la paranoia anti-chavista dels colpistes tot informant que en Zelaya intentava imposar la reforma constitucional per tal de poder ser reelegit. Paral.lelament, una part de l'esquerra llatinoamericana ha insistit en el populisme de Zelaya, tot destacant que va ser escollit pel Partit Liberal, el mateix de Micheletti, suavitzant d'aquesta manera la seva condemna al cop. Els governs pretesament populars de Nicaràgua i El Salvador no han expressat el seu rebuig amb força. Probablement aquestes actituds responen a la por de portar la contrària a uns Estats Units que no es defineixen clarament en la condemna del cop. Tanmateix, qui està pagant les conseqüències de la violència militar desfermada pel Congrés és un poble que en la Resistència ha recuperat la dignitat que havia perdut a la dècada del 1980 quan, després d'una duríssima repressió interna, no va poder impedir que el seu país esdevingués el portavions dels Estats Units contra la guerrilla salvadorenya i el govern revolucionari sandinista.

Francesca Gargallo, italiana d'origen i resident a Mèxic, DF,  és una reconeguda especialista en feminisme llatinoamericà, amb una llarga i compromesa trajectòria en la militància pels drets de les dones a Centreamèrica i Mèxic. Article publicat a www.sinpermiso.info (versió al català d'enfocant.net)