Consum agroecològic, una opció política

Consum agroecològic, una opció política

Els grups i cooperatives de consum agroecològic són una realitat cada dia més present a nivell local. Encara que es tracta d'experiències que, en xifres totals, sumen un nombre reduit de persones, demostren que és possible dur a terme un altre model de consum que tingui en compte criteris socials i mediambientals.

Aquests col.lectius apleguen gent d'un mateix territori (barri, ciutat...) amb l'objectiu de dur a terme un consum alternatiu, ecològic, solidari amb el món rural, relocalitzant l'alimentació i establint unes relacions directes entre el consumidor i el productor a partir d'uns circuits curts de comercialització. Aquests nuclis es constitueixen majoritàriament a les grans ciutats on hi ha una distància més gran entre consumidors i productors/pagesos i el seu format acostuma a ser el d'associació o cooperativa. En el present article anomenarem a aquests col·lectius: “grups i cooperatives de consum agroecològic”. Malgrat que molts d'ells s'auto-defineixen a favor del consum de productes ecològics, considerem que la seva pràctica quotidiana s'insereix més en els principis de l'agroecologia, amb una càrrega no només ecològica sinó també social i política .

Alguns models

A l'Estat espanyol, hi trobem principalment dues grans tipologies de grups i cooperatives de consum agroecològic: aquells que integren al seu sí consumidors i productors i d'altres que només estan formats per consumidors.

En el primer grup destacarien experiències com la cooperativa de producció i consum Bajo el Asfalto está la Huerta! (BAH!) a Madrid, que s'inspira en models europeus de llarga trajectòria com les AMAP (Association pour le Maintien de l’Agriculture Paysanne) franceses , o moltes de les associacions històriques andaluses com La Ortiga de Sevilla, La Breva de Màlaga, El Encinar de Granada. Aquestes miren d'integrar en un mateix marc productors i consumidors aconseguint un compromís estable de solidaritat mútua, on els consumidors garanteixen la compra total de la producció del pagès anticipadament, solidaritzant-se tant en els beneficis com en les pèrdues. A determinats projectes, els seus membres treballen alguns dies a l'any a la finca recolzant els productors.

En el segon grup trobem la majoria d'experiències catalanes i altres cooperatives de referència com Landare a Pamplona, Bio Alai a Vitòria, La Llavoreta a València o Arbore a Vigo. En aquestes, la relació consumidor i pagès és més laxa, basant-se en una relació de confiança i coneixement mutu (amb visites periòdiques a les finques) però on cadascú treballa en marcs separats. Alguns grups i cooperatives mantenen una relació més estreta amb els pagesos amb qui treballen i d'altres menys.

Malgrat compartir uns criteris ideològics comuns hi ha, com veiem, una gran varietat de models organitzatius, de relació amb el productor/pagès, de format de compra, etc. Per exemple, alguns grups i cooperatives amb el pas del temps han anat augmentant i adequant l'oferta a les necessitats de consum dels seus membres. A l'actualitat, molts d'aquests ofereixen el que se'n diu “cistelles obertes”, on cada consumidor pot demanar periòdicament (en general cada setmana) aquells productes que necessita i pagar pels mateixos, però hi ha també altres formats de “cistelles tancades” on el consumidor rep periòdicament un cistell amb productes del pagès amb qui treballa pagant sempre la mateixa quantitat (amb l'objectiu de garantir anualment la compra del producte que el pagès elabora).

Un altre element que distingeix uns grups i cooperatives de consum agroecològic d'altres és el grau de professionalització dels mateixos. Moltes d'aquestes experiències compten amb persones contractades que duen a terme tasques de gestió. Aquest és el cas de moltes de les iniciatives històriques a Andalusia, València, algunes a Catalunya o d'altres més noves a Galícia. Sovint, aquests grups i cooperatives compten amb una botiga oberta al públic, accessible tant a socis com a no socis. Altres experiències, en canvi, revindiquen o opten per un model sense persones alliberades, com és el cas de diverses iniciatives catalanes.

Orígens i evolució

Els primers grups a l'Estat espanyol varen sorgir a finals dels anys 80 i començaments dels 90. A Andalusia, arran de la constitució de l'Instituto de Sociología y Estudios Campesinos (ISEC) a la Universitat de Còrdoba s'hi introduiren els principis de l'agroecologia donant lloc a experiències com la cooperativa Almocafre a Còrdoba (1994). Altres iniciatives andaluses foren La Ortiga a Sevilla (1993), El Encinar a Granada (1993), La Breva a Màlaga (1995) o El Zoco a Jaén (1995). A Catalunya, es va constituir El Brot a Reus (1987), El Rebost a Girona (1988) i Germinal a Barcelona (1993). A Pamplona ses va crear Landare (1992), a València La Llavoreta (1993), a Euskadi Bio Alai (1993), entre d'altres.

La major part d'aquestes experiències van sorgir de nuclis militants en moviments socials de l'època, encara que hi ha distintes trajectòries i motivacions al darrere de cadascuna d'elles. A Andalusia, per exemple, es van desenvolupar creant vincles amb el Sindicato de Obreros del Campo (SOC) . En aquesta primera onada, algunes iniciatives es van constituir formalment com a societat cooperativa mentre que d'altres optaren pel format d'associació. Encara que és interessant observar com, amb el temps, algunes d'aquestes últimes es legalitzaren com a cooperativa en considerar que era un model més escaient amb els seus principis.

Una segona onada es va produir als anys 2000. A Catalunya es va passar de menys de deu cooperatives el 2000 a més de noranta a l'actualitat, sumant avui dia un total de 2880 unitats de consum . D'aquestes, un 86% es troben a la província de Barcelona i un 46% a la capital catalana .

A Madrid, a finals dels anys 90 s'impulsaren els Grupos Autogestionados de Konsumo (GAKs) per part de diverses persones que venien de moviments socials i que buscaven de consumir d'una altra manera en base als principis de la sobirania alimentària i l'agroecologia, i en poc temps van sumar uns sis col·lectius. Poc després, el 2000, es va crear Bajo el Asfalto está la Huerta! que donà lloc a deu grups de consum a diferents barris de Madrid, sumant un total de 130 unitats de consum, i un grup de producció (encarregat de treballar els terrenys del col·lectiu), i que va inspirar altres iniciatives madrilenyes com Surco a Surco.

En altres territoris on no hi havia experiències d'aquesta mena, com a Galícia, van sorgir-ne de noves. A Vigo, el 2001, es va crear la cooperativa Arbore , que avui suma 290 unitats de consum i que ha multiplicat per deu el seu nombre de socis inicial, alhora que ha acompanyat la creació d'altres iniciatives gallegues com la cooperativa A Xoaninha al Ferrol.

Durant els anys 2000, aquells grups i cooperatives històriques van veure multiplicar els seus membres i augmentar els seus socis, alhora que foren capaces d'oferir una varietat més gran de productes. Germinal va passar de tenir un grup a comptar-ne amb cinc, principalment a Barcelona, que sumen un total de 200 unitats de consum. Bio Alai a Vitòria té, segons dades del 2008, 650 unitats. Landare a Pamplona va veure multiplicar per quaranta el nombre de socis en disset anys i avui compte amb 800 unitats familiars i calcula que unes quatre mil persones s'alimenten amb productes de la seva botiga . I en aquest periode han sorgit nous grups a Madrid, Múrcia, Catalunya, Euskadi, País Valencià, Andalusia, Illes Balears, entre molts altres territoris.

És important tenir en compte com, en aquest periode, organitzacions de comerç just amb una visió global i transformadora d'aquesta pràctica van començar a incloure a les seves botigues productes agroecològics o a promoure als seus locals grups de consum. Aquest ha estat el cas de moltes de les organitzacions de la xarxa de l'Espai per un Comerç Just , com la Xarxa de Consum Solidari a Barcelona que avui compta amb sis grups de consum agroecològic, Sodepaz a Madrid, A Cova da Terra a Lugo, Gira por el Desarrollo a Santander, Picu Rabicu a Xixon, entre d'altres. Posant de relleu la necessitat “d'actualitzar” el concepte de comerç just Nord-Sud amb una perspectiva més global de solidaritat i de justícia comercial i camperola “Nord-Nord” i “Sud-Sud” vinculada a la defensa de la sobirania alimentària.

També cal remarcar la iniciativa ARCO (Agricultura de Responsabilitat Compartida) del sindicat pagès COAG, presentada públicament el 2009 però a la que ja s'estava treballant des del 2006, amb l'objectiu de promoure els circuits curts de comercialització (mercats de productors, grups de consum, capses a domicili, venda en explotacions, menjadors col·lectius, etc.) i evitar intermediaris. La crisi en què es troba el sector i les dificultats per accedir directament als consumidors ha portat els agricultors a cercar alternatives. Una experiència que des de fa algun temps ve funcionant a Andalusia, Múrcia, Madrid... adaptant-se a la realitat de cada territori i posant en contacte pagesos amb consumidors.

Causes i perquès

Però, quines han estat les causes d'aquest creixement tan important després d l'any 2000 dels grups de consum agroecològic? Es podrien assenyalar dos grans perquès. En primer lloc, el creixement del moviment “antiglobalització” va deixar un substrat de relacions fèrtils i de complicitats locals que facilitaren la creació d'aquests espais, alhora que es va fer evident per a molts activistes la necessitat de vincular la lluita global amb la pràctica quotidiana. Això explicaria que una nova generació militant, força activa en el moviment “antiglobalització”, participés a posteriori en aquestes experiències de consum alternatiu, ja fos com a usuaris o com a promotors.

Un segon element seria la creixent presa de consciència de l'impacte negatiu de l'actual model agroalimentari i els seus efectes a la salut. La multiplicació de casos com les vaques boges, els pollastres amb dioxines, la grip aviària... ha fet que cada cop més persones es preocupin sobre com s'ha elaborat o d'on prové allò que mengem. D'aquesta manera, encara que sigui a partir d'una preocupació individual, més persones opten per consumir productes ecològics.

Aquest augment dels grups i les cooperatives de consum va plantejar la necessitat d'establir marcs de coordinació i de suport mutu. A Andalusia es va crear el 1995 la Federación Andaluza de Consumidores y Productores Ecológicos y Artesanales (FACPE), que aplega les associacions i cooperatives agroecològiques històriques andaluses (El Encinar, La Breva, La Ortiga, El Zoco, Almocafre) i algunes de més joves (Serranía Ecológica a Ronda, La Borraja a Càdis, etc) . La FACPE compta amb una junta directiva, un equip tècnic i diverses comissions de treball i el seu objectiu és donar suport a les organitzacions membres, disposar de criteris de distribució i producció propis i dur a terme accions de sensibilització. Cal tenir en compte que la majoria dels seus membres són associacions o cooperatives compostes per productors i consumidors.

A Catalunya, el 2005 es va legalitzar la Coordinadora Catalana d'Organitzacions de Consumidors de Productes Ecològics Ecoconsum, que ja venia treballant des de feia anys, i que a l'actualitat aplega uns vint grups, principalment aquells que porten més temps funcionant i amb estructures més consolidades mentre que resulta difícil integrar-hi aquells més joves i petits. Cal tenir en compte que a Catalunya hi ha uns noranta col·lectius. Ecoconsum no compta amb persones contractades sinó que es basa en la feina voluntària dels seus membres a través de comissions i només aplega consumidors, ja que a Catalunya pràcticament no hi ha associacions que integrin consum i producció. Posteriorment, va sorgir un nou espai, amb el nom de La Repera, que tenia per objectiu ser un marc de trobada entre grups de consum i productors. A la seva primer jornada, el 2008, varen participar unes 110 persones, tot i que amb el temps s'ha fet palesa la dificultat de mantenir aquest espai com un mecanisme estable de coordinació entre consumidors i pagesos, més enllà de trobades anuals i d'una bona sistematització de dades i experiències .

A Madrid va existir, abans del 2005, la Coordinadora de Grups de Consum Agroecològic que aplegava una desena de col·lectius, però tensions internes van fer fracassar aquesta iniciativa. A posteriori, es va constituir la Coordinadora de Grups de Consum Ecològic de Madrid formada per alguns dels grups més consolidats, uns nou, amb l'objectiu de resoldre afers logístics i gestionar comandes més grans, encara que molts no hi participen, en aquest espai, com els GAKs, el BAH! o d'altres que tenen, cadascú, marcs propis de coordinació per als seus grups membres. També a Madrid, des de fa poc, s'han intentat promoure espais de trobada entre consumidors i productors com les trobades de La Rehuerta.

Altres experiències de coordinació s'han dut a terme a Galícia, Illes Balears, Múrcia... A nivell estatal, tot i que hi han hagut intents per impulsar una xarxa o una coordinadora estatal, aquests no han acabat de reeixir.

Límits i oportunitats

La multiplicació de grups i cooperatives de consum agroecològic planteja un seguit d'oportunitats, però el desenvolupament dut a terme fins el moment també ha fet palès un seguit de límits.

a) “Menjar bé” versus activisme polític. En molts dels grups de consum trobem, a grans trets, dues sensibilitats. D'una banda, sectors interessats en “menjar bé” i amb poca trajectòria activista i de l'altra persones que provenen de moviments socials i que veuen els grups de consum com a espais polítics i de militància. L'equilibri entre aquestes dues sensibilitats no és sempre fàcil i implica debats a fons sobre els principis i objectius del grup, alhora que els sectors més activistes no sempre comparteixen uns mateixos criteris, per exemple en relació al consum de carn.

Però si considerem els grups de consum com una eina de transformació política i social, amb voluntat d'oposar-se a un determinat model de producció i distribució en mans de la indústria agroalimentària, la perspectiva d'acció política col·lectiva és fonamental. Una opció que només busqui el “menjar bé” fàcilment pot ser cooptada per un discurs i una pràctica capitalista verda. A Catalunya, per exemple, han sorgit els supermercats Veritas que venen productes certificats com a ecològics, però on tant se'n fa si una poma és africana o catalana sempre i quan estigui certificada. En aquests, els criteris de proximitat, drets laborals, etc., no disten gaire dels de la gran distribució.

Les potencialitats d'aquesta acció política col·lectiva es van fer paleses, a Catalunya, a la recollida de més de cent mil signatures a favor d'una Iniciativa Legislativa Popular (ILP) contra els transgènics promoguda per la Plataforma Som lo que Sembrem. Encara que aquesta finalment fou tombada al Parlament Català el juliol del 2009. És fonamental, però, conscienciar aquells sectors menys polititzats de que si volem “menjar bé” això implica necessàriament una acció política. En el cas dels transgènics està ben clar. Si no se'n prohibeix el conreu (en el qual l'Estat espanyol és capdavanter a Europa cultivant fins i tot varietats prohibides en altres països) arribarà el dia en què tota l'agricultura, tant ecològica com convencional, serà transgènica, fruit dels processos de contaminació d'aquesta última. O aturem els transgènics, i per tal de fer-ho cal que sortim al carrer, o ja podem dir adéu al consum ecològic.

b) Una gestió i participació que ens paralitza? Però el dia a dia de bona part d'aquests grups de consum acaba centrant-se en tasques quotidianes de gestió: comptabilitat, comandes, neteja, control de stocks..., que resten temps i esforç a una acció i a un debat polític més enllà del consum. Igualment, la disponibilitat de temps que requereixen provoca, d'una banda, una alta rotativitat entre els seus membres, que els resta força i capacitat de consolidació (moltes persones en no poder seguir el ritme abandonen el grup), i, d'altra banda, fa que persones o activistes, amb poca disponibilitat horària, no puguin participar-hi.

Per tal de donar resposta a aquests problemes, alguns grups i cooperatives han optat per professionalitzar-se i comptar amb personal contractat per a fer determinades tasques de gestió, però això, sovint, els ha restat implicació d'una part important dels seus socis. Encara que la participació activa en aquells grups que només compten amb voluntaris tampoc està assegurada ni és gaire elevada.

Un altre element a tenir en compte en el funcionament d'aquestes experiències, principalment a les que no compten amb personal contractat, és la gran quantitat de temps que requereixen els processos de presa de decisions, amb múltiples reunions de treball i llargues assemblees, que poden generar frustració i paràlisi a la pròpia organització. Si bé buscar la participació activa de la major part dels membres és cabdal per a comptar amb organitzacions vives i saludables, també és clau distingir entre aquells temes que requereixen debats profunds i a llarg termini dels que tenen un caire més aviat tècnic. Del contrari, la “participació” pot quedar rellegada tan sols als qui compten amb més temps i disponibilitat i acabar excloent una part important dels socis.

c) La cooperativa com a finalitat o com a eina. També cal reflexionar sobre el valor estratègic que alguns dels seus membres donen a aquests grups com a eina de transformació. Encara que aquestes experiències tenen un valor simbòlic important, tot demostrant que és possible dur a terme un altre model de consum, aquestes no poden ser un fi en sí mateixes i no podem considerar que la seva simple generalització ens menarà a un canvi de model i de societat. La realitat en què vivim requereix de canvis profunds en multitud d'àmbits.

Les cooperatives i els grups de consum són una peça més d'un complex engranatge per a transformar l'actual model polític, econòmic i social. Aquestes han d'aliar-se amb altres actors socials (pagesos, treballadors, dones, ecologistes, ramaders, pescadors...) per tal de canviar l'actual model agroalimentari, però alhora cal que vagin més enllà i unir-se a altres col·lectius, participar en altres espais (fòrums socials, contra-cimeres, campanyes contra la crisi, plataformes àmplies...) per a col·lectivament aconseguir anteposar un paradigma polític que posi al seu centre les persones i el planeta.

La lògica capitalista que impera a l'actual model agrícola i alimentari és la mateixa que afecta altres àmbits de les nostres vides: la privatització dels serveis públics, l'especulació amb el territori i l'habitatge, la deslocalització empresarial, la precarietat laboral, etc. Canviar aquest sistema agroalimentari implica un canvi radical de paradigma i la crisi múltiple del capitalisme a la qual som immersos (financera, climàtica, social, política, alimentària, energètica) ho deixa clarament de manifest.

d) Una relació igualitària entre consumidor i pagesia. Cal assenyalar també quina mena de relacions s'estableixen entre consumidors i pagesos/productors i quins interessos tenen uns i altres. De la mateixa manera que cal rebutjar una relació purament mercantil entre tots dos, no és positiu tampoc caure en una mistificació de la pràctica pagesa ni d'aquells que l'exerceixen. Els grups i cooperatives de consum tenen unes necessitats específiques de consum (rutines al seu funcionament, oferta àmplia, qualitat dels productes...) que de vegades poden no casar amb els de la pagesia (producció limitada, diversos clients, rutes de repartiment...). Hem de considerar aquestes “tensions” com a naturals entre actors que juguen rols diferents. Els consumidors han de ser conscients de que consumir d'una "altra manera" implica adaptar-se a les característiques d'un determinat model de producció agroecològica i els pagesos han d'acceptar unes rutines i pràctiques organitzatives. Allò fonamental és que aquestes relacions s'estableixin d'igual a igual, en base a la confiança i el coneixement mutu, trencant amb una pràctica i una lògica mercantil.

e) Créixer, ser viables i mantenir uns principis. Un dels reptes actuals dels grups i cooperatives de consum és com arribar a més gent tot mantenint, però, uns principis ideològics clars. Diversos són els problemes que es plantegen. D'una banda, el considerable augment d'aquestes experiències, per exemple, a Catalunya ha generat alguns problemes de subministrament. La demanda creix però el percentatge de persones que treballen al camp, i des d'una perspectiva agroecològica, no ho fa al mateix ritme. L'Estat espanyol és un dels països amb més producció ecològica d'Europa, però la majoria d'aquesta es destina a l'exportació. A més a més, assistim a una creixent descamperolització del món rural, l'empobriment de la pagesia és cada cop més gran, situació que deixa les nostres necessitats alimentícies en mans de la indústria. Sense un món rural viu, la nostra seguretat alimentària està greument amenaçada. És fonamental una perspectiva de solidaritat camp-ciutat.

D'altra banda, com arribar a més gent tot mantenint uns criteris de ruptura amb el model agroalimentari actual? Diversos són els grups i les cooperatives de consum que diuen no voler créixer i mantenir-se en un nombre determinat de membres que en permeti la viabilitat. Però, si volem canviar l'actual ordre de coses és fonamental arribar a més gent. Com fer-ho? És aquí on es plantegen opcions i debats com la contractació de personal que faci algunes tasques logístiques. Per alguns, això significa no respectar el model, per a d'altres l'única manera d'anar més enllà. El que és important és que, d'una manera o d'una altra, es mantinguin uns determinats criteris polítics vinculats a la sobirania alimentària i a l'agroecologia. Un grup de consum que només funcioni amb persones voluntàries no és immune a adoptar criteris de compra totalment laxos pel que fa als principis agroecològics i una experiència professional pot funcionar amb uns criteris polítics ben clars i a més insertar-se en el marc de l'economia cooperativa i solidària, reivindicant que una altra economia i que una altra pràctica comercial és possible, com passa amb experiències com Arbore a Galícia o la Xarxa de Consum Solidari a Catalunya, per esmentar-ne algunes.

Un altre element a tenir en compte en analitzar el creixement d'aquestes experiències és la capacitat de coordinació entre les mateixes.  Als territoris amb un nombre més gran de grups i cooperatives de consum s'han consolidat coordinadores i federacions que acompleixen aquest paper, però que, majoritàriament, només apleguen una part d'aquestes iniciatives, mentre que moltes altres resten fora. El gran repte està en fer que aquestes eines de coordinació siguin realment útils.

Així mateix, hem de plantejar-nos de quins marcs ens dotem per a una coordinació més gran entre els grups de consum i altres actors que treballen en la mateixa direcció. Algunes cooperatives ja inclouen consumidors i productors, però moltes altres no. Per tal de millorar el contacte entre tots dos, s'estan engegant iniciatives que permetin de coordinar aquells que consumeixen amb els qui treballen la terra. Es tracta d'experiències com La Repera a Catalunya o La Rehuerta a Madrid.

En un sentit més ampli existeix Plataforma Rural , un espai on es troben organitzacions pageses, ecologistes, ONGs, cristians de base, consumidors, comerç just... amb l'objectiu de treballar per un món rural viu i que en trobades celebrades cada dos anys acorden línies de treball i accions a favor de la sobirania alimentària, contra els transgènics, de denúncia de la Política Agrícola Comunitària (PAC), etc.

Precisament, a la darrera trobada, en el sisè Fòrum per un Món Rural Viu, a Andorra (Terol) s'aprovà d'engegar un procés de construcció de xarxes a favor de la sobirania alimentària des de l'àmbit local, que es diu Aliança per la Sobirania Alimentària dels Pobles. I és aquí on pagesos i consumidors hi tenen molt a dir, juntament amb altres actors. Aquest procés ja està en marxa en diversos territoris (Madrid, Andalusia, Galícia, País Valencià, Euskadi, Catalunya, Castella-La Manxa...) i pot ser una molt bona oportunitat per enfortir aliances i anar més enllà en la defensa de la sobirania alimentària ajuntant diversos col·lectius i creant xarxes amb altres campanyes i plataformes.

L'alimentació és una cosa que ens incumbeix a tots. “Menjar bé”, però, implica canviar l'actual model agroalimentari industrial i per a fer-ho hi ha una premisa imprescindible: canviar el sistema.

(Traducció d'Enfocant.net)