Condemnats els 11 del Raval

La majoria dels 11 del Raval han estat absolts de les dues principals acusacions que poden fer-se contra qualsevol membre d'una organització terrorista. Tenença d'explosius i homicidi i estralls en grau de conspiració, són delictes que ha descartat el tribunal per a 9 dels 11 detinguts. Dos d'ells, Qaader Malik i Shaib Iqbal, sí han estat condemnats per possessió d'explosius, després de que el tribunal hagi considerat que podien considerar-se com a tals les bengales de les quals provenia la pirotècnia aportada com a prova.

La Sala III Penal de l'Audiència Nacional, admet que els acusats no estaven preparant cap atemptat ni haurien adquirit el material per a fer-ho. En canvi, però, sí considera que pertanyen al grup Tehrik e Taliban Pakistan, liderat pel difunt Baitullah Mehsuh; raó per la qual 10 dels acusats han estat condemnts a 8 anys i 6 mesos i un d'ells, Maroof Ahmed Mirza, a 10 per ser el suposat líder de la cèl.lula.

Al dictamen, basat exclusivament en la declaració del testimoni protegit F1, s'hi afirma que els imputats «es van anar radicalitzant en la seva ideologia, fins al punt de decidir continuar els postulats de violència i ús de la jihad, preconitzats pel líder taliban BAITULLAH MEHSUD, i entrar en contacte amb els dirigents d'aquest grup, vinculat a Al-Qaeda, i localitzat al Pakistan». Quan i de quina manera es va produir aquest contacte, és una cosa que no s'explica a cap dels 32 folis dels que consta la sentència.

En general, aquesta dóna per sobreenteses les suposades intencions dels imputats, tot fent un relat que hom pretén coherent, però que continua sense correspondre's amb el suposat material provatori. La sentència és un degoteig permanent de suposicions d'aquesta mena: «no s'explica que les minuteres s'extreguin de les seves carcasses, llançant les carcasses, i que la pòlvora es tregui dels cilindres de les bengales, llançant els cilindres buits, sobretot quan s'hi afegeixen piles, perdigons, cables i connectors». Això malgrat que ja durant el judici un membre dels TEDAX va admetre de manera explícita que amb aquests materials és impossible fabricar un explosiu o ni tan sols un detonador.

En general, el tribunal fa un ús extremadament selectiu de les proves i els testimonis i descarta de manera sistemàtica aquells que resulten desfavorables al relat dels darrers deu mesos. Tan selectiu que al final les carcasses de les minuteres, les bengales i la pols de les bengales són tot el material en que s'hi basa la sentència per a condemnar 11 homes a una dècada entre reixes. De fet, tots els informes científics han desaparegut de la resolució. Amb prou feines se'n fa esment a la pàgina 20, adreçada a relatitvizar-ne el valor: «s'han trobat empremtes dactilars no identificades, la qual cosa per a les defenses és indiciari de que aquestes empremtes poden ser del testimoni protegit, però donat que no s'ha realitzat aquesta comparativa no pot estimar-se així, sobretot quan la troballa de guants de làtex i goma explica l'absència d'empremtes dels acusats».

El text mostra una fe infrangible en el testimoni de F1, donant carta de naturalesa a alguns dels seus aspectes més inversemblants, com és la suposada trucada del testimoni protegit a un conegut seu, membre de la policia francesa: «Com F-1 no es resignava a actuar com a suïcida, va aconseguir, sense que els altres se n'adonessin, de trucar per telèfon a una persona a França, que sabia vinculat a la policia francesa, i li va expusar la gravetat de la situació en que es trobava, demanant-li ajut». Per al tribunal aquesta relació amb un membre de les forces de seguretat gales no contradiu la condició de terrorista confés del testimoni: «Aquest testimoni F-1 ha relatat que va treballar uns tres anys per al líder taliban BAITULLAH MEHSUD, que en aquest temps ell s'encarregava de recollir diners per a l'organització en diferents països europeus, i que va s'hi va estar al Paquistan i a l'Afganistan en camps d'entrenament».

Una de les principals contradiccions de la resolució és que considera entre els «fets provats» que els ara condemnats «es van preparar per a dur a terme una acció amb explosius contra el metro de Barcelona, i estant resolts a portar-la a terme van començar a preparar-la», malgrat que posteriorment els exculpa precisament del delicte de conspiració. El tribunal tracta de salvar aquesta incongruència escudant-se en la manca de concreció d'un pla: «no s'havia avançat encara prou en la planificació per a estimar l'existència del delicte de conspiració, en relació a un homicidi o uns estralls». Però sense un pla concret és difícil d'entendre el sentit de confabulació que se li dóna a la reunió del 18 al 19 de gener a la qual va intervenir-hi la policia, o l'afirmació de F1 de que després realitzar una trucada a la seva família va ser avisat de que aquesta en seria l'última que feia.

Pel que fa al vídeo on suposadament el portaveu del grup Tehrik e Taliban Pakistan, reivindica un atemptat inexistent a Barcelona, la sentència ignora la confessada manca de professionalitat del seu suposat autor: Claudio Franco. Malgrat que durant la seva declaració al judici Franco va reconèixer que mai no va tenir contacte físic, telefònic o escrit amb l'entrevistat, el tribunal presidit per Javier Gómez Bermudez li dóna credibilitat per dues raons. La primera és que «no consta que [el vídeo] hagi estat rebutjat per l'entrevistat». La segona font de credibilitat es refereix a la indumentària dels qui apareixen a la gravació: «la manera en que van vestides les persones que hi apareixen, com el paisatge que les envolta, i les armes que porten, concorda amb que es tracta d'un campament de terroristes talibans».

Però potser el més delirant de la sentència és que el tribunal s'ha vist en l'obligació de negar la filiació religiosa dels acusats. Encara que des del primer informe policial els detinguts són identificats com a membres del Moviment Tabligh i que fins i tot el testimoni F1 els va enquadrar en aquesta tendència religiosa, ara la sentència considera que no està provada la pertinença dels imputats al Tabligh. El motiu n'és la prova pericial on una antropòloga va afirmar de manera taxativa el caràcter no-violent i pacifista d'aquest corrent islàmic. Això, per a la sentència no posa en dubte les suposades tendències terroristes dels acusats. Per la qual cosa «no s'estima provat que els acusats siguin seguidors d'aquest corrent».

En qualsevol cas, cal destacar el rebuig de la línia dura plantejada pel Ministeri Fiscal al seu alegat final, on demanava entre 17 i 26 anys per als acusats.  En general, sembla que som davant de condemnes de compromís, ja que tant els delictes d'organització com els de tinença d'explosius se sostenen sobre elements mínims. Una sentència que sembla dictada en compliment dels «serveis mínims» (a les cotes més altes de la injustícia) requerits per tal de mantenir les aparences d'un sumari insostenible.

http://rastrosdedixan.wordpress.com

(Traducció d'Enfocant.net)