Comunicats des de Grècia

Comunicat de l'ocupació del Politècnic

Inmediatament després de l'assessinat de Alexandros Grigoropoulos pel policia Ep. Korkoneas i els primers enfrontaments als carrers d'Exarchia, la universitat Politècnica roman ocupada i esdevé un focus d'expressió de la ràbia social. Essent un espai històrica i simbòlicament connectat en la memòria viva dels rebels i per una gran part de la societat amb la lluita contra l'Autoritat -des de l'època de la dictadura fins a la democràcia totalitària moderna d'avui dia-, el Politècnic esdevé el lloc on centenars de persones s'apleguen espontàniament: companys, joves i treballadors, aturats, estudiants, inmigrants...

Els enfrontaments amb les forces repressives i les barricades cremant als carrers del voltant esdevenen la guspira d'una revolta que s'extèn amb manifestacions espontànies a la ciutat, l'ocupació de la Universitat Econòmica i l'Escola de Lleis, amb atacs contra objectius estatals i capitalistes al centre i als barris d'Atenes i a moltes ciutats del país.

Els dies següents, amb manifestacions de milers de persones que acabaven en avalots i atacs contra bancs, ministeris i grans magatzens, amb ocupacions d'escoles i edificis públics, amb joves assetjant i assaltant comissaries de policia, la policia antiavalots defensant Koridallos i el Parlament, la revolta esdevé generalitzada; aquesta revolta que va esclatar per l'assessinat de A. Grigoropoulos i la reacció inmediata de centenars de companys contra aquest episodi de violència estatal generalitzada, inspirant accions de ràbia i solidaritat més enllà de les fronteres, arreu del món.

Aquesta revolta era a punt d'esclatar en les condicions d'un atac generalitzat per l'estat i els amos contra la societat, donant-se en la realitat de la mort cotidiana de la llibertat i la dignitat que està reservada per a la gent oprimida per l'exclusió creixent, pobresa, explotació, repressió i control. Aquesta revolta ha estat persistentment "preparada", fins i tot en els temps més foscos del terrorisme feixista i d'estat, a través de cada gest petit o gran de resistència contra la submissió i entrega, mantenint obert el camí per a molta més gent per a trobar-se als carrers de la revolta, tal com ha succeït aquests dies.

En aquesta realitat social explosiva, el Politècnic ocupat ha esdevingut un punt de referència per a la lluita directa contra l'estat, en totes les formes i amb tots els mitjans possibles, a través de consecutius episodis insurreccionals que han arrasat l'ordre i la seguretat dels amos, fent miques la imatge falsa de consens social amb les seves intencions assessines. Ha esdevingut un indret on subjectes socials i polítics incontrolables s'han trobat i influenciat entre sí, a través de les assemblees generals i la presència diària a l'ocupació. Ha funcionat com una base per a la contrainformació, a través de comunicats i cartells, el seu blog i emissora de ràdio, i amb el sistema PA enviant missatges i notícies de la revolta en curs. I també ha donat vida a iniciatives polítiques de resistència, com la crida feta pe l'assemblea de l'ocupació del Politècnic per un dia global d'acció el 20 de desembre -que va produir mobilitzacions coordinades a més de cinquanta ciutats e diferents països, i a les que els ocupants del Politècnic van participar convocant una concentració al lloc on A. Grigoropoulos va ser assessinat-, com el concert celebrat el 22 de desembre en solidaritat i suport financer als hostatges de la revolta, i amb la crida a participar a la manifestació en solidaritat amb els presos que va ser organitzada per companys que van prendre part a l'assemblea oberta de la seu ocupada del GSEE (Confederació General de Treballadors).

Com a punt estable, durant 18 dies, de la revolta que s'expandia, el Politècnic ocupat era un crida contínua per la insubordinació a la gent resistent de tot el món, i un signe permanent de solidaritat amb els hostatges presos per l'estat en aquesta lluita.

Ha esdevingut el territori usat per a difondre el missatge de solidaritat entre els oprimits, d'auto-organització i contraatac social i de classe contra el món de l'Autoritat, els seus mecanismes i símbols. Aquests elements i valors de la lluita han creat la base per a aplegar els oprimits rebels, armar les nostres consciències i, potser per primera vegada, esdevenir tan extensament incorrectes tanta gent de diferents edats i nacionalitats; gent amb la qual els anarquistes i antiautoritaris han compartit el mateix lema contra la policía, les mateixes paraules, les mateixes pràctiques de lluita, la mateixa ràbia contra aquells que saquegen les nostres vides i, molts cops, la mateixa visió d'un món de llibertat, igualtat i solidaritat.

Per aquesta raó, la repressió no s'ha expressat només en la forma de la brutalitat policial, detencions i empresonament de manifestants, sinó també un intens atac ideològic llençat des de totes bandes del sistema polític que ha vist tremolar els seus fonaments quan la repressió, en què es basa, no només era incapaç contenir les onades de revolta, sinó, pel contrari, n'era la primera causa.

Aquest atac ideològic apuntava selectivament contra els anarquistes, com a part política i no mediada de la revolta, exactament a causa de l'impacte que tenien les seves paraules i accions, i a causa del perill que es presentava per l'estat quan es comunicaven i coordinaven amb milers d'oprimits.

En aquest context, hi ha hagut un esforç histèric per a dividir els rebels en "bons estudiants" d'una banda, "malvats anarquistes encaputxats -'koukouloforoi" o "saquejadors inmigrants" de l'altra, així com el vell mite sobre els provocadors, per tal de manipular l'odi per l'assessinat, esgotar l'explosió social, criminalitzar, aïllar i aixafar els punts permanents de referència d'aquesta revolta.

Aquest és, per cert, la mateixa retòrica de repressió que ha conduit a l'assessinat d'A. Grigoropoulos, ja que és responsable de reconèixer determinats ambients político-socials, espais i gent, com "l'enemic intern" amb el qual la violència estatal estaria "legitimada".

En aquest esforç fet per l'estat, el Politècnic estava a la diana diàriament, amb declaracions de polítics i una campanya de difamació als mitjans. Després de les hores d'enfrontaments a Exarchia i al voltant del Politècnic durant la nit del 20 de desembre, l'estat, per via de l'acusador públic, va amenaçar amb incursió policial, després de suspendre l'asil acadèmic al campus, malgrat el desacord de les autoritats de l'universitat, per tal de suprimir la revolta tot atacant un dels primers llocs on havia començat. Les seves intencions van ser derrotades pel rebuig dels ocupants a obeir cap ultimàtim, la seva fermesa en defensar aquest territoria polític i social com a part de la revolta, la seva crida oberta a la gent per venir i recolzar l'ocupació amb la seva presència i celebrant el planejat concert en solidaritat amb els presos el 22 de desembre que va aplegar centenars de persones al Politècnic.

Les amenaces d'un desallotjament inmediat van esdevenir més fortes el dia següent, 23 de desembre, quan, mentre l'assemblea discutia la fi de l'ocupació, vam ser informats per personatges acadèmics i polítics de que el ministre d'Interior i la policia demanaven la nostra sortida inmediata del campus o sinó els policies entrarien. La resposta dels ocupants va ser que el Politècnic no pertany ni al ministeri ni a la policia per a rendir-nos a ells; pertany a la gent que lluita qui decideix què fer-hi basant-se exclusivament en criteris del moviment i sense acceptar xantatges i ultimàtums dels assessins. D'aquesta manera l'ocupació del Politècnic es va allargar un dia més, i va convocar a la manifestació que es va fer al centre d'Atenes en solidaritat amb els arrestats.

Ni plans repressius ni atacs ideològics han aconseguit ni aconseguiran fer xantatge per a tornar a la normalitat i imposar la pacificació social i de classe. Res no serà igual mai més!. La superació de la por, de l'aïllament i de les divisions socials dominants, fan que milers de joves, juntament amb dones i homes de totes les edats, refugiats i migrants, treballadors i aturats, estiguin junts als carrers i darrera de les barricades lluitant contra els tirans de la nostra vida, dignitat i llibertat. I aquesta és una realitat que ilumina amb les seves flames el futur de revolta, la seva intensificació i aprofundiment, fins la total subversió del món dels amos.

Perquè vam cridar de totes les maneres que aquells dies pertanyen a Alexis, a Michalis Kaltezas, a Carlo Giuliani, a Christoforos Marinos, a Michalis Prekas, a Maria Koulouri i a tots els companys assessinats pels assessins uniformats de l'estat; no van ser dies pertanyents a la mort i sí a la VIDA. Viure aquestes flors a les lluites, a les barricades, a la revolta que continua.

En acabar l'ocupació del Politècnic després de 18 dies, enviem la solidaritat més càlida a tota la gent que ha esdevingut part d'aquesta protesta de tantes maneres, no només a Grècia sinó també a nombrosos països d'Europa, de Sudamèrica, Nordamèrica, Àsia i Austràlia-N. Zelanda. Per a tots aquells amb els quals ens hem trobat i estarem junts, lluitant per l'alliberament dels presos d'aquesta revolta, però també per la seva continuitat fins a l'alliberament social global. Per un món sense amos ni esclaus, sense policies ni exèrcits, sense fronteres ni presons.

MORT A L'ESTAT - LLARGA VIDA A L'ANARQUIA!

ALLIBERAMENT INMEDIAT DE TOTS ELS PRESOS DE LA REVOLTA!

LA LLUITA CONTINUA!

Convoquem a l'assemblea oberta que tindrà lloc al Politècnic el dissabte 27 de desembre a les 16.00, que tractarà sobre l'organització de la solidaritat amb els presos, que ha estat convocada pels companys a l'assemblea del GSEE ocupat.

L'Ocupació del Politècnic

24-12-2008

Comunicat dels proletaris de l'ocupada ASOEE (Universitat d'Economia d'Atenes)

La primera llum de l'alba arriba després de la foscor més profunda

Fins el dissabte 6 de desembre de 2008 per la nit podriem dir que jusqu’ ici tout va bien, observant la caiguda individual de cadascú de nosatres al desert del sistema capitalista. En aquest moment va arribar l'esquerda, i la bogeria destructora de bona part del jovent del país. En un primer moment, com tants cops a la història, van ser els fets els qui van prendre la paraula.
Primer, l'arma del policia, reivindicant com a seva la repulsa del fenòmen de la vida per part de qualsevol tipus d'Autoridad. Es va vessar la sang d'un adolescent, i inmediatament el plor es va transmetre de forma instantània des d'Exarhia fins el centre econòmic de la metrópoli i altres grans ciutats, un plor de flames i vidres trencats, que transformava bancs i centres comercials en un núvol de ràbia amb la inscripció: VENJANÇA.

Dos dies més tard els centres nadalencs de les ciutats semblaben haver estat objectius de bombardejos de guerra, mentre que l'economia de crisi rebia una altra bufada de mort al seu cor per hordes de “hooligans” destroçant mercaderies. “El Tractat de Varkiza s'ha trencat, estem en guerra novament”. Parlem del retorn de la lluita de classes al primer pla, parlem de la solució a la crisi: Per a nosaltres. I només estem començant. Anem cap endavant…

Som part de la revolta de la vida contra la mort quotidiana que ens imposen les relacions socials existents. Amb la força destructora que bategava dins nostre, portem a terme un salvatge (tot i que contradictori) atac a la institució de la propietat privada. Ocupem els carrers, respirem lliures malgrat el gas lacrimògen, atacant la pitjor part de nosaltres mateixos: la nostra imatge com a esclaus dels nostres amos, la forma més extrema i repugnant de la qual és el policia.

Bastim una barricada inquebrantable contra la repugnant normaliat del cicle de producció i distribució. A la situació actual, res no és més important que consolidar aquesta barricada davant l'enemic de classe. Fins i tot encara que ens arrepleguem davant la pressió de l'èscoria (para-) estatal i la insuficiència de la barricada, sabem que ja res no tornarà a ser igual a les nostres vides.

Vivim a més una situació històrica on es recompon un nou subjecte de classe, que porta des de fa molt la responsabilitat d'assumir el rol d'enterrador del sistema capitalista. Creiem que el proletariat mai ha estat una classe per la seva posició, sinó que més aviat al contrari, es constitueix com a classe per a sí mateixa en l'enfrontament contra el capital, primer en la pràctica per a només després adquirir conciència dels seus propis actes. La recomposició està tenint lloc per part de grups de subjectes que se n'adonen de que no tenen cap control sobre les seves pròpies vides, provinents d'estrats socials que han estat –o estan sent- exprimits en el fons del barril, i que s'estan endinsant en una contradictòria trajectòria cap a la unificació.

El treball assalariat sempre ha estat un xantatge. Actualment n'és amb més intensitat, en tant que augmenta el nombre de treballadors empleats només circunstancialment i amb contractes precaris en sectors que, si bé són necessaris per a la reproducció de la dominació capitalista, no tenen utilitat social en absolut. En aquests sectors, les lluites de classe, desterrades del camp de l'autogestió de la producció, es mouen en el del bloqueig i el sabotatge generalitzats.

De manera simultània, l'automatització de la producció i l'abandonament de les polítiques de plena ocupació creen grans reserves de proletaris en atur empesos al marge de la societat, que recorren a feines insegures o a l'economia submergida i ilegal per a sobreviure. Aturats, treballadors precaris, estudiants d'institut i universitat destinats a ser futurs esclaus assalariats, treballadors inmigrants de la primera o de la segona generació que diàriament viuen la marginalització i la repressió constitueixen, juntament amb les minories de treballadors radicals, la comunitat d'insurrectes de desembre, una comunitat basada en la comuna condició de l'alienació i l'explotació que defineix una societat basada en el treball-mercaderia.
Recordem que la víspera d'aquests dies festius la van celebrar aquells que són en un graó encara inferior, els qui han perdut tot gaudi en el martiri de la democràcia, els presos de les presons gregues.

Els propietaris de la mercaderia anomenada força de treball, que l'han invertida en el mercat a canvi de seguretat social i amb l'esperança de veure la seva prole fugir de la seva condició mitjançant l'ascens a l'escala social, continuen observant els insurrectes sense prendre-hi parte, però també sense cridar la policia per a dissoldre-ho. Juntament amb la substitució de la seguretat social per la seguretat policial i el colapse del mercat de la mobilitat social, molts treballadors, sota la càrrega del fracassat univers de l'ideologia petit burgesa i l'economia mixta, es mouen cap a una (socialment important) justificació moral de l'aixecament juvenil, però sense unir-se encara al seu atac contra aquest món assessí.

Continuen arrossegant els seus cadàvers a les lletanies de tres mesos els sindicalistes professionals, i defensant un trist derrotisme sectorial contra la rabiosa agresivitat de classe que ràpidament passa a primer pla. Aquests dos mons es van trobar el dilluns, 8 de desembre, als carrers, i el país al complet va cremar. El món del derrotisme sectorial va prendre els carrers per a defensar el dret democràtic dels rols separats del ciutadà, el treballador, el consumidor, a participar en manifestacions sense que els disparessin.
Molt a prop d'allà, el món de l'agressivitat de classe va prendre els carrers en forma de petites “bandes” organitzades que trenquen, cremen, saquegen i destrossen les voreres per a llançar llambordes als assessins. El primer món (al menys tal com s'expresa al discurs dels sindicalistes professionals) temia tant la presència del segon, que el dimecres 10 de desembre, va intentar manifestar-se sense la molesta presència dels “riff-raff”.
Ja hi era sobre la taula el dilema sobre com sortir al carrer: bé amb la seguretat democràtica dels ciutadans, o bé amb l'enfrontament solidari del grup, el bloc agressiu, la marxa que defensa l'existència de cadascú amb barricades i atacs contundents.

Els esdeveniments de desembre de 2008 (“Dekemvriana”) són el darrer capítul d'una seguit d'insurreccions que recorren tot el món capitalista. A la seva fase decadent, la societat capitalista ni pot, ni té com a objectiu aconseguir el consentiment dels explotats mitjançant l'acceptació de demandes parcials. Només resta la repressió. Amb la reestructuració començada a mitjans dels setanta (per a contenir el motí proletari anomenat “moviment del 68”), el capital es va trobar amb la següent contradicció: mentre que d'una banda posseia l'habilitat de crear una massa humana de passius telespectadors i consumidors de mercaderies, de manera simultània debia negar-los (mitjançant la reducció de salaris) la possibilitat d'adquirir aquestes mercaderies. Des d'aquest punt de vista, no hauria de sorprendre el saqueig d'un centre comercial al carrer Stadiou per part de gent que diàriament comparteix les promeses d'una falsa felicitat de consum mentre veu com se li neguen els mitjans per a satisfer aquestes promeses.

La insurrecció de desembre no porta amb ella cap demanda concreta, precisament perquè els subjectes que hi participen pateixen dia rera dia la negativa de la classe dominant a acceptar qualsevol demanda, i per tant la coneixen a la perfecció. Els murmuris de l'esquerra, que en un començament demanava la retirada del govern, es van transformar en un terror mut i un intent desesperat per calmar la incontrolable onada insurreccional. L'absència de demandes reformistes reflecteix una subjacent (tot i que encara inconscient) disposició a la subversió radical i a la superació de les relacions mercantils existents, i la creació d'unes relacions qualitativament noves.

Tot comença i madura en la violència –però res no s'hi atura allà. La violència destructora que va esclatar als esdeveniments de desembre ha causat la interrupció de la normalitat capitalista al centre de la metrópoli, una condició necessària però insuficient per a la transformació de la insurrecció en un intent d'alliberament social. La desestabilització de la societat capitalista és impossible sense paralitzar-ne l'economia –és a dir, sense interrompre la funció dels centrs de producció i distribució, mitjançant el sabotatge, les ocupacions i les vagues. L'absència d'una proposta positiva i creadora d'una nova manera d'organitzar les relacions socials era –fins ara- una cosa més que evident. Tanmateix, la insurrecció de desembre s'ha d'entendre en el context històric de l'enduriment de la lluita de classes que s'està donant a nivell internacional.

Un seguit de pràctiques de lluita –algunes de les quals han sortit a la superfície de forma elemental en molts països on han tingut lloc importants conflictes de classe- proposen i desenvolupen a un nivell embrionari la comunitat humana que abolirà i trascendirà de manera creativa les relacions mercantils alienades: les escoles ocupades es poden fer servir com a centres on organitzar-se per a prendre els carrers i l'espai públic en general; les anti-lliçons organitzades en el context del recent moviment d'estudiants/treballadors precaris a Itàlia, posant el coneixement al servei de la comunitat que s'està formant; expropiacions colectives a supermercats i llibreries, i la vida colectiva a les ocupacions com a manera d'auto-acompliment de les promeses d'alimentació, habitatge i llibres gratis; una contestació radical a les relacions de propietat, la cooperació en comptes de l'apropiació personal (i de vegades la revenda) de les mercaderies expropiades, la connexió d'assemblees de barri, començant pels afers locals, prefigura doncs una societat on les decisions són preses i executades sense la mediació de cap poder separat (sf. Oaxaca); transport gratuit amb els mitjans de transport públics, les déménages (invair les agències d'ocupació i llençar-ne tot el material al carrer) com es van fer al moviment anti-CPE a França. Aquestes (i moltes altres, que resulten de la inteligència personal i colectiva), són les pràctiques que poden enriquir i abobar les forces de la negació, per a que en mig de la confusió de la insurrecció, comenci a prendre forma la societat lliure i comunista.

Fem tot el que hi ha al nostre abast per a no abandonar les ocupacions i els carrers, perquè no volem marxar a casa. Ens entristeix la idea “realista” de que tard o d'hora haurem de tornar a la normalitat. Ens omplim de joia amb la idea de que estem en el començament d'un procés històric d'auge de la lluita de classes, i de que si volem, si lluitem, si hi creiem, ens pot treure de la crisi, a la sortida revolucionària del sistema.

Proletaris de l'ocupada ASOEE (Universitat d'Economia d'Atenes)

24 de desembre de 2008