Com ha canviat la vida a Grècia

La gent pensa així: "Si plou, no aniré al parc." Esperem a veure què passa, i després actuem.

Fa tres anys, la vida a Grècia va començar en funció d'un altre tipus de coses - coses que la gent no podia evitar o planificar. Primer van ser les retallades de les pagues extra: Si no rep la paga de Nadal, no m’arreglaré les dents. La ira.

Després van ser les retallades salarials: Si em retallen un 30 per cent del meu sou, estalviaré per a la matrícula de la universitat de la meva filla. Dolor.

Llavors vingueren els acomiadaments: Si tinc una feina el mes que ve, pagaré els meus préstecs. Frustració.

Després vingué la desocupació: Si trobe una feina el mes que ve, pagaré el nou impost a la meua factura d'electricitat. Ansietat.

Després va ser l'endeutament: Si ningú em dóna un préstec, acabaré al carrers. Pànic.

Després van ser els nous impostos i més pagaments de préstecs: Si ningú fa res per canviar per complet aquesta situació, no podré viure. Desesperació.

Abans de 2009, el temps a Grècia es movia de forma lineal com la vostra: En primer lloc , vaig a l'escola. Després, tinc un títol. Trobe un treball. Faig una família. Tinc fills. Els ajude a l'escola. I, finalment, em retire a gaudir la resta de la meua vida. Després de 2009, pels grecs, aquesta línia temporal va ser reemplaçada amb violència per pics de ira, dolor, frustració, ansietat, pànic i desesperació.

Però no tothom viu a Grècia en aquesta línia temporal nova. Hi ha empreses al país que estan creixent en aquest moment, però tot i així encara retallen pagues extra i acomiaden personal. Els que donen suport a les empreses diuen que el benefici actual existeix només si és visible en el futur.

Però no tothom a Grècia experimenta cada un d’aquests punts  d’aquesta nova línia temporal de la mateixa manera ni al mateix temps. Alguns són acomiadats més tard que d’altres. Alguns troben  llocs de treball precaris, però d’altres no troben cap treball. Alguns es muden a casa dels seus pares, mentre que d’altres es queden al carrer. Alguns ja no poden permetre’s tenir un cotxe, i alguns ja no poden donar-se el luxe d'alimentar els seus fills cada dia. Alguns emigren, altres se suïciden.

Al principi, algunes persones tenien l'esperança de que la nova línia temporal no els afectaria. Es van limitar a esperar. Però la majoria es va adonar que la pertorbació s'aproxima inexorablement cap a ells, posant-los en perill a ells i a les seues vides.

La gent es va preguntar sobre la política. Si el vell ordre polític no es restableix, estaré desenganyat de la il·lusió que el meu sacrifici en silenci tenia un objectiu. Claustrofòbia.

Si s’estableix un nou ordre polític, possiblement, em decebré un cop més. La por a l'esperança.

Les primeres eleccions van arribar, i la claustrofòbia va donar pas a l'esperança. Hauríeu  d'haver estat ací per veure els somriures. Després ens preparem per a una altra elecció.

Hi va haver una bifurcació en la línia de temps.

Si Grècia fora expulsada de la zona de l'euro, jo no seria capaç de pensar en el futur de la meua vida. Allò impensable.

Si Grècia no és alliberada de les mesures d'austeritat- que acaben amb els nostres treballs, les nostres pensions, les nostres cases, les nostres prestacions de seguretat social i el futur dels nostres fills-, no seré capaç de viure la vida que correspon a un ésser humà. Allò impossible de viure.

Alguns representants de la Unió Europea, del Banc Central Europeu i del Fons Monetari Internacional digueren que Grècia podria romandre a l’eurozona només si els grecs votaven a favor d'imposar més mesures d'austeritat contra ells mateixos. I aquestes institucions, digueren que els grecs tenien plena llibertat per triar entre l'austeritat a l’eurozona o la vida fora d’ella.

Vingueren les segones eleccions. La por va guanyar a l'esperança per un marge xicotet. Aquells que lluitarem per l'esperança ens mirarem els uns als altres i vérem éssers humans necessitats de la llibertat.

Diem que amb austeritat a l’eurozona és impossible viure i que la vida fora de la zona euro és impensable. I diem que cap ésser humà és lliure si està cridat a triar entre allò que no es pot viure  i allò impensable.