Cohets de destrucció massiva palestins

Deia Marx que els grans fets i personatges de la història universal apareixen dues vegades: un cop com a tragèdia i un altre com a farsa. Els pretextos, els preparatius i els objectius de la invasió israeliana a Gaza tenen un fort paral·lelisme amb el guió que Estats Units i els seus al·liats van dissenyar per envair i ocupar l'Irak. Les armes de destrucció massiva palestines que han robat la son al govern amb més armaments destructius i il·legals de l'Orient Mitjà, no són res més que uns cohets Qassem fets d'un material desconegut que posen en ridicul a qualsevol afeccionat de jocs militars: el poder destructiu d'una vintena d'ells no es pot igualar ni en la ficció el poder d'un misil israelià. El bloqueig de Gaza, la presó més gran del planeta, recorda les sancions genocides a les que va ser sotmès el poble iraquià des de l'any 1991 fins al 2003, i amb el mateix objectiu supossat: forçar-los a rebelar-se contra els seus mandataris. És evident que no té cap mena de mèrit assaltar i dominar un poble moribund.

Més enllà del victimisme tradicional del govern israelià i el seu abús premeditat dels sentiments de culpa dels governs occidentals implicats a l'Holocaust, el cert és que ha estat Israel qui ha violat la treva signada amb Hamas, trencant l'alto el foc el passat 4 de novembre a l'assassinar a 19 palestins, a més d'incomplir la clausula de la treva que exigia a Tel Aviv obrir els passos fronterers i aixecar el bloqueig.

Ni els "cohets de Hamas" ni el fet que les el·leccions parlamentàries estiguin a prop pot explicar el nivell de la nova proesa de Tel Aviv contra Palestina, tenint en compte el seu cost militar, humà i polític (a l'escena mundial). Es tracta d'una cortina de fum per camuflar objectius més ambiciossos, com aprofitar la penosa situació de la zona per declarar la seva hegemonia i el buit de poder a la Casa Blanca per col·locar a Barak Obama davant dels fets consumats, sobretot abortar la seva promesa de conversar (que no negociar) amb l'Iran? Absurda preocupació, donat que el nou president ha entregat els llocs més claus del seu govern a dos falcons proisraelians: Hillary Clinton, secretaria d'estat i Rahm Israel Emanuel, que és ni més ni menys que el cap de gabinet.

El setge als palestins data de l'estiu de 2005, quan Sharon assetjava a Al Fatah, per tal de destruir qualsevol possibilitat d'autogestió en aquelles terres. El govern de Hamas, és, entre d'altres factors, el resultat de la constant persecució les forces laiques palestines per part d'Israel, el tancar totes les portes a les seves gents, que no trobaven cap altra d'oberta que no fos la de les mesquites. Els palestins també tenen la seva part de responsabilitat, a l'haver caigut a la clàssica trampa plantejada per Israel del "divide et impera", separant la Franja de Gaza de la Cisjordània; cegant-se en una lluita pel poder; unes polítiques desastrosses; poca habilitat per fer maniobres i pactes massa foscos, que han exposat a centenars de milers de civils als canons dels invasors israelites.

La mateixa base ideològica de Hamas de no reconèixer l'Estat hebreu l'impideix arribar a qualsevol mena d'acord amb ell, i en circunstàncies com les actuals no tenen cap altra política que no sigui la de la venjança, oblidant que tot bon estratega en una batalla desproporcionada ha de saber donar un pas enrere, per tal de poder donar dos endavant en el futur, sinó seria un suicidi.

En aquesta nova aventura bèlica, Tel Aviv persegueix diversos objectius: enderrocar a Hamas i posar fi a la idea d'un estat palestí, fent més fàcil el camí per al següent pas: fer front a Iran amb l'ajut dels governs occidentals i dels països àrabs. Els últims moviments a la zona assenyalen en aquesta direcció: Arabia Saudí ha estat acusada per Teheran de ser la responsable de l'espectacular baixasa del preu del petroli en dos mesos que ha passat de 184 dòlars a uns 45, sent el principal perjudicat l'Iran (els beneficis del petroli composen gairebé el 80% de la seva renda); a més, la reunió celebrada el 15 de desembre a New York entre els cinc membres permanents del Consell de Seguretat amb representats d'Arabia, Emirats Àrabs, Kuwait, Bahrein, Qatar i Oman, Jordània, Egipte i Irak va ser obertament per coordinar les seves polítiques de pressió sobre Iran, país que malgrat els estrets lligams que manté a Hamas, encara no ha respost a les crides d'auxili dels palestins. La situació és d'extrema complexitat. Mentre que alguns sectors del règim demanen a la màxima autoritat del país, Alí Jamenei, entrar militarment en guerra contra Israel, uns altres han avisat que precisament l'atac contra Gaza pugui ser una de les trampes plantejades per Tel Aviv per tal d'involucrar a Iran en aquesta batalla i aconseguir el desitjat pretexte d'atacar el país. Fa temps que els habitants de Gaza no s'esperen res dels governs àrabs. Egipte, amb fronteres comunes amb aquesta franja, ha fet tot el possible per tal d'afeblir a Hamas, no només per les seves connexions amb l'enemic persa-xiïta iranià, també perquè aquesta organització és una branca dels Germans Musulmans d'Egipte. Mubarak, preocupat per la possible desestabilització del seu règim, manté a l'exèrcit en estat d'alerta, mentre que pel camí, vigilen el gasoducte que subministra gas a Israel.

Sorprenentment, també el grup libanés d'Hezbolah, germà de Hamas està actuant amb cautela: no vol desviar la guerra cap al Líban, ni ser objectiu d'atacs, a més de mantenir la distància respecte a Iran i no provocar l'enemistat dels governs àrabs.

Tel Aviv així somia dolçament en ser la única superpotència regional. Aquell qui va ser el seu gran enemic, el poderós Irak, avui no és més que un munt de runes, el Líban ha estat afeblit, Siria està acorralada, Iran bloquejat, sancionat i amenaçat pels quatre costats. Així, es continua avortant qualsevol mena d'intent de democratizació dels països de l'Orient Mitjà; la radicalització, encara més, dels moviments religiosos (tindrem negoci de "guerra contra el terrorisme" per molt de temps); la desintegració de les organitzacions palestines i el final de la solució dels dos estats, en un futur proper.

La situació bèlica a la zona, farà crèixer especialment encara mes la pròspera economia militaritzada d'Israel, uns dels principals estats fabricants d'armes i material de seguretat del món. No cal buscar petroli a Gaza: el mateix "problema" palestí és la gallina dels ous d'or per als interessos econòmics, així com per les pretensions i ambicions estratègiques dels mandataris israelians.