Cimera de Cancún: el dubte i l'esperança continuen

"Cimera de Cancún: el dubte i l'esperança continuen

Lola Yllescas

L'any passat, el món va reconèixer que la última cimera sobre el clima celebrada a Copenhaguen va ser un fracàs tant pel que fa a la seva organització com pel que fa als seus resultats. Aquest any teníem una altra oportunitat a la nova reunió de Cancún (Mèxic), a celebrar durant els primers dies d'aquest mes de desembre. El que es volia tractar era com donar continuïtat al protocol de Kioto, la primera fase del qual s'acaba al 2012. Es buscava un acord legalment vinculant i just per al període 2012-2020 evitant un buit legal entre la primera fase del compliment del Protocol de Kioto (2008-2012) i el nou acord.

S'ha de recordar que el Protocol de Kioto és un acord internacional que té com a objectiu reduir les emissions de sis gasos que causen l'escalfament global (Gasos d'Efecte Hivernacle): diòxid de carboni (CO2), gas metà (CH4) i òxid nitrós (N2O), a més de tres gasos industrials fluorats: Hidrofluorocarbonis , Perfluorocarbonis i Hexafluorur de sofre. El conjunt d'aquests gasos ha de reduir-se en un percentatge d'almenys un 5% respecte a les emissions de l'any 1990, en el període que va des de l'any 2008 al 2012.

La Conferència de Cancún venia precedida d'una certa campanya mediàtica i d'opinió que feia reduir les expectatives sobre la mateixa. En efecte, la 16ª Conferència de la Convenció Marc de Nacions Unides sobre Canvi Climàtic (CMNUCC), va començar malament. El text de partida per a la negociació feia referència a les propostes de reducció d'emissions que la majoria dels països va acordar a Copenhaguen. Però per una altra banda, es demanava que l'augment de la temperatura no hagués de superar els 2ºC. El problema és que ambdues coses són incompatibles; amb les propostes de Copenhaguen la temperatura del planeta podria ascendir 3º o 4º C, ja que sobrarien entre 5.000 i 9.000 milions de tones de CO2 a l'any en 2020.

Les notícies que arribaven a Espanya ens venien a dir com s'anaven rebutjant diferents propostes (de la UE, Costa Rica, de Bolívia i de l'aliança de petits Estats-illes amenaçades per l'escalfament) i es temia que, una vegada més, no fos possible assegurar la continuïtat del Protocol de Kioto.

A les 4 de la matinada del dia final de la conferència els debats continuaven i l'esborrany de decisió presentat ’in extremis’ per la presidència mexicana va ser adoptat després de diverses hores de discussió. La cimera acabava cap a les vuit del matí amb un acord que, malgrat no ser l'acord climàtic internacional que el clima necessita, posa els fonaments per a negociar l'any 2011 i tancar-lo a la cimera de Durban (Sud-àfrica).

L'acord adoptat, que no se sap si és vinculant o voluntari, deixa per a 2011 la decisió sobre si hi haurà un acord que substitueixi al Protocol de Kioto, reconeix que amb els compromisos presentats fins ara no hi ha prou com per a estabilitzar el clima, compromet als països rics a mobilitzar 100.000 milions de dòlars a l'any pel 2020, i inclou un pacte per a reduir la deforestació. Dit d' una altra manera:

- Reconeix la necessitat que l'augment de temperatura global no ha de superar els 2ºC.

- Estableix un objectiu de reducció d'emissions d'entre el 25 i el 40% per al 2020 (prenent com a base els nivells de 1990).

- Reconeix la insuficiència dels actuals compromisos de reducció d'emissions per a evitar els pitjors impactes del Canvi Climàtic, així com la necessitat de revisar-los d'acord amb el límit anterior.

- Estableix el fons verd per a determinar les aportacions dels països industrialitzats per a donar suport a la lluita contra el Canvi Climàtic.

- Estableix el mecanisme econòmic per a la reducció de la deforestació i la protecció dels boscos tropicals.

En definitiva, es reconeixen les mancances i les necessitats en les quals l'ONU assoleix que tothom estigui d'acord, però no es concreta com suplir les mancances i superar aquestes necessitats. Com passa amb tantes reunions, ens reunim per a acordar que necessitem altra reunió.

Allò positiu de la cimera és que els països industrialitzats membres del Protocol de Kioto han reconegut finalment que és necessari reduir les seves emissions del 25 al 40% per al 2020 i que es requereix molt més que les actuals promeses de reducció realitzades en l'Acord de Copenhaguen per a arribar a una meta compartida que permeti limitar l'augment de la temperatura a 2°C.

Allò negatiu és que el Protocol de Kioto no s'ha complert durant el període 2008-2012 i ara, amb l'acord de Cancún, no es posen correctius a això. Com a mostra dels incompliments tenim Espanya: emet actualment un 34% més que l'any 1990, per sobre del 15% que li va donar la UE per a complir Kioto i això que la crisi i les energies renovables han fet que les emissions caiguin gairebé 20 punts des de 2005.

Les propostes camperoles acordades per 35.000 persones a la Conferència Mundial dels Pobles de Cochabamba a l'abril de 2010 juntament amb les de Bolívia no s'han escoltat. Per això han denunciat que «Cancún torna a ser un reflex més de trobades internacionals que busquen solucions-pegat que en res puguin fer trontollar les veritables causes, el model capitalista que escalfa el planeta. La qual cosa té una senzilla explicació: la política actual actua (o s'inhibeix) submissa al poder econòmic». Insisteixen que «les nacions més riques no van oferir res de nou en reducció d'emissions o de finançament, i al seu lloc han buscat fer marxa enrere als compromisos existents».

Ecologistes en Acció s'oposa a qualsevol temptativa d'aniquilar el Protocol de Kioto i de no implantar el segon període de compromisos. Per això demanem:

- Que els països enriquits, com a màxims responsables del Canvi Climàtic, són els encarregats de promoure un acord ambiciós.

- Que el límit d'augment de temperatura ha de ser de 1,5ºC respecte als nivells de 1990.

- Que els països emissors històrics haurien de portar a terme unes reduccions d'emissions del 40% sobre la situació de 1990. Aquesta reducció haurà de realitzar-se íntegrament en el territori de cada país.

- Els països enriquits, per a saldar el seu deute climàtic i combatre el Canvi Climàtic, han de transferir als països del Sud Global 275.000 milions de dòlars anuals per a labors de mitigació i adaptació. Anem cap a una situació d'insostenibilidad: consumim de forma accelerada i contínua recursos naturals (petroli.) i dipositem de la mateixa manera accelerada i contínua residus (gasos d'efecte hivernacle.). Hem de canviar aquesta dinàmica. Hem d'actuar a les Cimeres sobre el Clima de La Terra."