Cicló a Birmània, terratrèmol a la Xina

"Quan van arribar les notícies sobre el terratrèmol catastròfic a Sichuan, em vaig enrecordar de Zheng Sun Man, un activíssim executiu de seguretat amb qui vaig coincidir durant un recent viatge a la Xina. Zheng dirigeix l'Aebell Electrical Technology, una empresa de Guangzhou que fabrica càmeres de videovigilància i sistemes de megafonia per vendre'ls al govern.

Zheng, un llicenciat de 28 anys adicte als missatges per telefonia mòbil, volia convènce'm que les seves càmeres i els seus micròfons no s'usaven contra els activistes a favor de la democràcia ni contra els organitzadors dels treballadors a les fàbriques. Serveixen per a la gestió dels desastres naturals, em va explicar Zheng, posant com a exemple les tempestes de neu d'abans de l'Any Nou Lunar. Durant aquesta crisi, el govern "va aconseguir servir-se de la informació procedent de les càmeres instal·lades a les vies dels ferrocarrils per transmetre la manera d'afrontar la situació i organitzar l'evacuació. Vam veure com el govern central va poder dirigir des del nord les situacions d'emergència al sud. "

Evidentment, les càmeres de vigilància tenen també d'altres usos, com ajudar a imprimir cartells amb les cares dels activistes tibetans "més buscats". Però no li falta certa raó a Zheng: res no acovardeix més un règim repressiu que un desastre natural. Els Estats autoritaris governen amb la por i per la via de projectar una aura de control total. Quan, de sobte, ofereixen la impressió de caminar curts de personal, d'estar absents o de manca d'organització, els seus súbdits poden encoratgar-se perillosament. Cal tenir això en ment quan s'observa l'esforç de dos dels règims més repressius del planeta -La Xina i Birmània- per respondre a sengles desastres devastadors: el terratrèmol de Sichuan i el cicló Nargis. En tots dos casos, els desastres han posat de relleu greus febleses polítiques d'aquests règims, i les dues crisis tenen prou potencial com per originar brots incendiaris de fúria política difícils de controlar.

Quan la Xina construeix i aixeca edificis, els residents tendeixen a callar respecte allò que tothom sap: que els constructors acostumen a saltar-se les normes de seguretat i que els funcionaris locals accepten suborns per tal de silenciar aquesta situació. Però quan la Xina s'ensorra -incloses almenys vuit escoles-, la veritat acaba sortint. "Mireu tots aquests edificis. Tenien la mateixa alçada, però per què va caure el segon? ", preguntava a Juyuan un familiar desolat. Una mare a Dujiangyan va declarar al Guardian: "Els funcionaris xinesos són massa corruptes i malvats... Tenen diners per a prostitutes i amants, però no per als nostres fills".

Que els estadis olímpics hagin estat construïts a prova de terratrèmols, és un pobre consol. Quan vaig estar a la Xina, no era fàcil trobar qui critiqués la torrentada de la despesa olímpica. Ara, una multitud de missatges als principals portals electrònics parlen de "malbaratament" i consideren "inhumana" la continuació dels relleus de la torxa olímpica.

Però res d'això no pot comparar-se amb la ràbia despertada pels esdeveniments de Birmània, on els supervivents del cicló han apallissat almenys un funcionari local, indignats amb la seva incapacitat per distribuir els socors. El govern militar birmà ha emès dotzenes de comunicats atribuint-se el mèrit dels subministraments procedents de països estrangers. I segons ha acabat per veure's, ha fet més fins i tot que arrogar-se mèrits: en alguns casos, s'ha apropiat dels ajuts. Segons un informe del diari Àsia Times, el règim hauria distret carregaments amb aliments per distribuir-los entre els seus 400.000 soldats. El motiu que hi ha per aquest comportament revela l'amenaça que el desastre representa per a l'existència mateixa del règim. Es diria que els generals estan "obsessionats amb una por gairebé patològica de la divisió a les seves pròpies files... si no es dóna als soldats prioritat en la distribució de l'ajut i no aconsegueixen aliments per a si mateixos, creix la probabilitat de motins". Mark Farmaner, director de la campanya d'ajut a Birmània al Regne Unit, confirma que abans del cicló els militars estaven lluitant ja contra una onada de desercions.

Aquest robatori d'aliments, d'escala relativament petita, serveix per enfortir la junta militar de cara a un cop molt important: el que té lloc a través del referèndum constitucional, amb la celebració del qual a qualsevol preu els generals no han deixat d'insistir. Temptats per uns preus alts, els generals birmans han espremut l'abundància natural del país, desposseint-lo de pedres precioses, fustes nobles, arròs i olis. De totes maneres, per beneficiós que això resulti, el general Than Shwe sap que no podrà resistir indefinidament les exigències de democràcia.

Copiant una pàgina del llibre d'instruccions del dictador xilè Augusto Pinochet, els generals han confeccionat una Constitució que permet eleccions, però garantint que cap govern futur no tindrà mai poder per perseguir-los pels seus crims o obligar-los a retornar la seva riquesa mal adquirida. Com bé diu Farmaner, després de les eleccions, els dirigents de la junta militar "canviaran les botes pels vestits". I, ara el cicló ve a oferir-los una última -i enorme- possibilitat de negoci: bloquejar l'arribada de l'ajut al fertilíssim delta d'Irrawaddy que vol dir tant com condemnar a mort centenars de milers de camperols arrossers (el gruix d'ells, membres de l'ètnia Karen). Segons Farmaner, "aquestes terres poden acabar en mans d'homes de negocis organitzats amb els generals" (emulant el robatori de terres als fronts de platja que va tenir lloc a Sri Lanka i a Tailàndia després del Tsunami asiàtic). Això no és incompetència; ni tan sols demència. És neteja ètnica a l'estil laissez-faire.

Si la junta militar birmana aconsegueix evitar l'amotinament i aconsegueix aquests objectius, serà en bona mesura gràcies a Xina, que ve bloquejant amb gran diligència tots els intents de l'ONU per intervenir humanitàriament. Dins la Xina, on el govern central s'esforça agosaradament per mostrar-se compassiu, les notícies d'aquesta complicitat resultarien explosives. Les rebran els ciutadans xinesos? És molt possible, sens dubte. Fins ara, Beijing ha mostrat una tremenda determinació a l'hora de censurar i controlar tota forma de comunicació. Però, després del terratrèmol, el conegut "Mur de Foc" encarregat de censurar Internet està fallant de mala manera. Els blogs proliferen salvatgement, i fins i tot els reporters dels mitjans de comunicació estatals s'atreveixen a informar de les notícies.

Aquesta és potser l'amenaça més gran que els desastres naturals representen per als règims repressius. Per als amos xinesos, res no ha resultat més crucial de cara a mantenir el seu poder que la capacitat per controlar el que la gent veu i escolta. Si perden aquesta capacitat, ni càmeres de vigilància ni megàfons no els serviran de gran cosa."