Inici / Catalunya: educació amb classe
Catalunya: educació amb classe
S'acaba d'aprovar al Parlament la Llei d'Educació de Catalunya (LEC) que entrarà en vigor el curs que ve. La principal característica d'aquesta llei és que consagra legalment el model dual que ja venia funcionant de facto i l'aprofondirà encara més. Aquest model dual consisteix en que, al costat de l'escola pública, hi ha una extensa xarxa d'escoles privades, i en bona part subvencionades amb diners públics, on podran anar aquells que s'ho puguin permetre econòmicament i que desitgin una educació de qualitat i sense la problemàtica de la pública (fracàs escolar, conflictivitat social, concentració dels sectors més pobres i de la immigració...). Es pot establir un paral.lelisme entre aquest model escolar i el món laboral. Cada vegada que la patronal parla d'incrementar la productivitat, la competitivitat i la baixada de costos, parla del mateix: que la mà d'obra sigui com més barata millor. I la mà d'obra més barata és aquella que necessita poca formació: la història del capitalisme és, en bona mesura, la història de l'automatització de la producció. Es va passar de l'artesà que coneixia el seu ofici a l'obrer que només havia de vigilar una cadena de muntatge. I aquest procés continua ara en aquesta societat de la informació: els coneixements, les habilitats, es van transferint al software de manera que els operaris s'han de limitar a pitjar unes icones. És clar que hi ha també mà d'obra qualificada, algú ha de dissenyar i programar les màquines; però estan dissenyades, en molts casos, per a que aquells que les han de fer servir no necessitin saber gaire. Això és reducció de costos laborals i augment de la competitivitat de les empreses. El fracàs escolar a la pública és un tema recurrent. Hi ha tota una expertocràcia que viu d'emetre diagnòstics i remeis al problema. Però si pensem que l'escola privada forma professionals qualificats, quin paper resta per a la pública? Formar mà d'obra barata no formada? En un sistema econòmic que demanda peons de la construcció i cambrers, potser el fracàs escolar de l'ensenyament públic sigui en realitat el senyal del seu èxit: fa precisament aquella cosa per a la qual està pensat. I la LEC, al marge de tota la sofística que continuarà produint l'expertocràcia pedagògica, només ve a reafirmar-ho.I tot seguit us deixem amb un article de l'Albert Recio, publicat a la revista mientrastanto.e, on fa una interessant ressenya de la història del model escolar a casa nostra.
Catalunya: educació amb classe
Les referències a l'educació com a inversió en capital humà, a l'educació com a vehicle d'integració social, a l'educació com a mecanisme de superació de les classes socials, constitueixen tòpics recurrents en el vademecum de frases fetes de qualsevol polític. Especialment en els d'esquerres.
A Catalunya, però, fa anys que aquesta retòrica és contradita per una realitat tossuda. Ni s'inverteix gaire en educació ni, sobre tot, podem considerar que el nostre model educatiu sigui integrador i anivellador de desigualtats, El sistema educatiu català és profundament classista.
Els origens d'aquesta realitat venen de lluny. De l'època en lque l'educació era simplement considerada un mitjà per a la formació de les elits. Unes elits que es formaven fonamentalment en centres religiosos. Hom anava a estudiar a un col.legi o a un altre, a un orde o a un altre, d'acord amb el rang social. L'escola pública, insuficient en places i instal.lacions, es concentrava als barris de classe obrera, on coexistia al costat d'un munt de xiringuitos privats que suplien, pèssimament, la manca de cobertura pública. Per això era habitual a la lluita dels barris la demanda d'educació pública, d'escoles i instituts. Cosa que tenia el seu correlat en un ampli moviment d'ensenyants defensors d'una escola pública de qualitat. Una lluita que incloïa un important grup de cooperatives escolars privades que aspiraven, i en bona part ho van aconseguir, esdevenir veritables escoles públiques.
Aquesta àmplia aspiració democràtica va topar, però, amb la política desenvolupada pel govern de Convergència i Unió. El seu caràcter classista i les connexions amb l'Església Catòlica van reforçar un sistema escolar dual. D'una banda les escoles privades, orientades majoritàriament a l'alumnat de classe mitjana-alta (encara que sempre hi ha forats per a aspirants a desclassar-se). De l'altra, un sistema escolar públic, implantat bàsicament als barris de classe obrera. Un sistema públic que, al menys, es va consolidar pel que feia al seu volum d'equipaments, cosa que va permetre d'erradicar les velles acadèmies privades (moltes d'elles en instal.lacions infectes) on molts escolars havien patit una escolarització deficient. Però aquest sistema públic va patir, des de sempre, una discriminació evident en dotació, prestigi, etc.
La debacle va començar als Instituts públics amb la implantació de l'E.S.O. Una implantació amb pocs recursos. I que implicava que els centres, acostumats a rebre un alumnat seleccionat, passaven a rebre el conjunt de la població escolar. Ni molts dels nous escolars arribaven prou motivats, ni molts professors tenien experiència i capacitat per a enfrontar els problemes que plantegen uns adolescents provinents de mitjans amb baix nivell cultural. Les tensions d'aquesta implantació es van traduir en una pèrdua d'atractiu de l'ensenyament mitjà públic i en una nova legitimació de l'escola privada selectiva (per a fortuna de les poques escoles privades implantades a barris obrers, que es “venien” com a escoles “excel.lents” sobre tot perquè evitaven l'entrada de menors “indesitjables”). I la debacle es va materialitzar amb l'arribada del nou flux migratori que va alentar pors i tics racistes entre les famiíies autòctones i va permetre noves maniobres selectives vers l'escola privada mimada per l'Administració.
Amb el nou govern tripartit d'esquerres va haver-hi esperances de que les coses comencessin a equilibrar-se. Encara que ningú no esperava que acabés el sistema dual, al menys podia exigir-se un reforçament de l'escola pública, en recursos, prestigi. I calia esperar que s'exigissin a la privada algunes contrapartides en forma de pràctiques menys discriminatòries en l'accés d'alumnes, especialment estrangers. Malgrat algunes mesures positives, com la convocatòria massiva d'oposicions que ha permès de reduir la precarietat laboral del professorat públic, o un cert impuls a la construcció de nous equipaments (necessaris per tal d'absorbir el creixement demogràfic), no hi ha hagut cap gran actuació orientada a canviar l'estructura bàsica del sistema dual. Més aviat al contrari. En el procés d'elaboració de la nova Llei d’Educació de Catalunya, el Partit dels Socialistes Catalans i Esquerra Republicana de Catalunya han assolit un acord amb Convergència i Unió pel qual s'obre la possibilitat d'extendre els convenis de finançament de l'escola privada als centres de segon ensenyament i formació professional. Quelcom que la dreta catalanista no va gosar fer per la por d'una reacció social. No només es consolida el model dual, s'accepta fins i tot de mantenir el concert econòmic amb les escoles de l'Opus Dei que imposen a més una segregació de nens i nenes, mantenint el model escolar del franquisme.
La reacció ha existit, en forma de mobilitzacions d'ensenyants públics, però no ha estat capaç de generar un debat amb la prou amplitud com per a trencar el setge d'interessos dominants. Potser perquè no només es tracta de mantenir el vell poder de l'Església Catòlica. Allò que veritablement reflecteix aquest pacte és el predomini de la cultura de la “distinció”, de la segregació, del racisme que rau en els valors i comportaments d'amplis sectors de classe mitjana. Valors que impregnen bona part dels quadres dels propis partits i les seves bases més properes. N'hi ha prou amb veure a quines escoles acudeixen els infants de molts dels nostres colegues universitaris (i analitzar el discurs amb el qual justifiquen la seva preferència per la “concertada”). Ampliar la concertació envers la classe mitjana és, sobre tot, una transferència de renda cap amunt. Quan qualsevol plantejament igualitari, o simplement reformista, demanaria realitzar una despesa compensatòria orientada a cobrir des de l'escola les limitacions de recursos de les famílies de baixos ingressos. I on es fa palès que l'escolarització exitosa de nens i nenes provinents d'altres països requireix d'un esforç adicional per a facilitar, per exemple, una inmersió lingüística exitosa. Finançar amb diners públics la xarxa privada de formació professional no només suposa abandonar el projecte d'una bona xarxa pública (pràcticament inexistent), sinó també continuar apostant per la mala qualitat d'una formació que constitueix un element estratègic bàsic per a qualsevol país seriós.
Si alguna cosa resta clara en tota la política del Conseller d’Educació, Ernest Maragall, és que l'importa poc la formació de la classe obrera. O al menys això se'n dedueix de la seva aferrissada política de tancar aules de batxillerat nocturn, o del seu menyspreu a l'hora d'articular la vella xarxa d'Escoles d'Adults (que abans van permetre l'alfabetització de milers de persones i avui serveixen eficaçment de centres d'aprenentatge d'idiomes i informàtica, així com de centres de relació i aprenentatge cultural). Ja sabem que els mots “esquerra” i “dreta” són relatius, però del que no hi ha cap dubte és de que la política educativa del PSC eé clarament regressiva. Han optat per abortar qualsevol reforma d'un sistema hereu del franquisme i desenvolupat pels conservadors catalans.
L'escola igualitària és la gran víctima. Però hi ha efectes colaterals. Iniciativa Verds-EUiA s'ha oposat a la llei i votarà en contra. Un cop més ha mostrat la seva incapacitat d'influir de forma important en la política del Govern del que en forma part. I encara que el seu gest d'oposició ha estat nítid no està clar que pugui convèncer de la utilitat de la seva política a una part del seu propi electorat. La imatge d'impotència que generen els pactes i decisions que es generen a les seves esquenes (com la d'augmentar les subvencions al sector automobilístic) més aviat desanima els seus votants més crítics. Per a l'esquerra aquest nou pacte és una ignomínia. També la necessitat de revisar i repensar quines són les formes d'articular respostes i d'aconseguir alguna influència sobre decisions crucials per al futur.
(Traducció al català d'Enfocant.net)