Breu diccionari de tòpics per sortir de la crisi

Breu diccionari de tòpics per sortir de la crisi

Davant l'absència de respostes reals als problemes plantejats a la humanitat, els ideòlegs i comentaristes econòmics persisteixen en reiterar una sèrie de mots màgics que, segons ells, ens treurien de la crisi. En temps de prevacances i després d'un trimestre en què aquest comentarista ha tingut la ment entretinguda en altres luctuosos menesters (per fortuna sense pèrdua de vides humanes) en plantejar-se la seva cita mensual amb el MT digital no li resta cap més idea que repassar algun dels tòpics que un dia sí i un altre també es presenten com a respostes escaients a la crisi. Com a passes d'un llibre d'instruccions que per la nostra obstinació en no seguir-lo ens mantenen en el marasme de l'atur massiu i la incertesa permanent. Es tracta d'idees força que han desenvolupat els principals think tanks capitalistes, que han rebut una certa cobertura acadèmica i que han penetrat també en el pensament de les pròpies víctimes. Sens dubte un pensament hegemònic que, en la meva modesta opinió, dificulta més que no pas ajuda a trobar solucions. Lògicament hom no té respostes per a tot, només la gosadia de plantejar algunes reflexions crítiques.

Capital humà i qualificació. El “mantra” que sempre obté una acceptació social més gran. L'únic que sol posar d'acord des del Fons Monetari Internacional a l'esquerra radical. La formació és vista com una qüestió neutra, com més millor. Si una empresa té poca rendibilitat, si un país té problemes, és per la baixa productivitat, el baix valor afegit. I la recepta bàsica és augmentar la formació.

És cert que per a produir, i per a qualsevol cosa de la vida, cal aprendre. Cada activitat, però, requereix el seu propi procés d'aprenentatge i hi ha coneixements que són enormement valuosos per al benestar humà, per a la participació social, per a l'enriquiment cultural i que no són necessàriament funcionals a les lògiques de l'empresa privada. De la mateixa manera que la mateixa mesura del valor del que cadascú produeix no és independent del marc jeràrquic, de les normes d'avaluació a les què cadascú s'aplica. Per posar-ne un exemple que conec: l'avaluació de la producció científica tendeix a fer-se cada vegada en funció de la quantitat d'articles que es publiquen, del tipus de publicacions (qui estableix la jerarquia de publicacions està definint “el valor”) i de l'ordre en què es firma un article. No és estrany trobar casos on ser director d'equip condueix automàticament a millorar el nombre de publicacions i la posició en la signatura. Aquesta mena de consideracions valen per al món en general. El valor afegit de les empreses n'expressa tant l'eficiència com el lloc de la cadena productiva què ocupen: les empreses que ocupen posicions centrals (com les ensambladores de cotxes o les grans cadenes comercials) estan en condicions de millorar la seva posició relativa sobre la resta d'empreses que cooperen en la realització del seu producte social. No és casualitat que els dos homes més rics d'Espanya segons la classificació de la revista Bloomberg siguin els propietaris de dues empreses situades en el nucli central d'una extensa cadena productiva (Amancio Ortega d'Inditex/Zara i Isaac Andic de Mango). Quan es fan comparacions internacionals s'adverteix fàcilment que una qüestió és la formació que cal per a dur a terme una activitat i una altra el mecanisme de reconeixement de la qualificació. Aquest darrer depèn del model institucional específic de cada país, de quin paper juga la certificació de coneixement, de com s'organitza l'específic mercat laboral de cada professió (com saben bé les dones els nínxols de feina de les quals són sovint considerads poc qualificats com a justificació de baixos salaris).

Tenir una població més culta és sens dubte bo. Formar les persones en activitats concretes també. Però pensar en una relació completa educació-productivitat és discutible: el creixement de les desigualtats a les últimes dècades s'ha donat en un periode d'expansió de l'educació i d'augment de la inseguretat econòmica global.

Competitivitat. Paraula màgica. Punt de referència de totes les propostes econòmiques. Ha penetrat fins i tot en alguns discursos de moviments socials (com en les propostes de la Plataforma a favor de la Reforma de la Diagonal de la qual dono informació en una altra secció d'aquest butlletí). No és estrany que passi en una societat on l'esport ha assolit un desproporcionat paper d'espectacle i mobilització social. Sobre la idea de competència, de lluita, de carrera promocional, d'èxit i fracàs es basteix una bona part del plantejament vital de les capes mitjanes, al menys dels sectors professionals, de les persones educades. Forma part també del punt de vista empresarial, del model institucional de l'empresa capitalista pensada ella mateixa com un “equip” que competeix per una quota de mercat. Però vista amb unes altres perspectives no resulta tan clar que aquesta sigui una bona línia de resposta social.

En primer lloc, competir i guanyar es pot fer de moltes maneres:jugant bé, comprant l'àrbitre, fent trampes. De fet qualsevol afeccionat a l'esport sap que les regles de joc influeixen i que els recursos que cadascú té acostumen a ser determinants. Gairebé totes les lligues del món tenen un petit grapat de guanyadors. Traspassat a la realitat econòmica això vol dir moltes coses: que es pot guanyar amb més o menys eficiència social (externalitzant els costos socials en forma de depredació ambiental, empitjorant les condicions de treball, evadint impostos, per exemple). Individualment, la via pot ser indiferent, però socialment el resultat és completament distint.

En segon lloc, els jocs competitius solen acabar sent jocs de suma zero, on algú guanya però molts altres hi perden. En una competició esportiva, en una activitat lúdica, que passi això és trivial, els efectes per als perdedors són sovint més simbòlics que reals. Però en d'altres camps els efectes poden ser devastadors. Dissenyar l'economia com una activitat de suma zero és condemnar individus, grups socials, regions o països a situacions de perpètua inseguretat econòmica (sobret tot quan pensem en economies reals on la distribució dels recursos i de poders econòmics parteix d'una desigualtat extrema).

En tercer lloc perquè moltes de les pràctiques competitives estan subjectes a la “paradoxa de la composició” (pensar que si hom adopta una actuació els altres no ho faran). Quan passa el contrari i tothom fa la mateixa acció el resultat és el contrari de l'esperat, com va exposar fa uns setanta anys Joan Robinson tot assenyalant que si un es posa dret al cine pot ser que vegi millor la película que la resta, però si tots l'imiten simplement la veuran igual de malament i amb més incomoditat. És bo de recordar-ho perquè alguna de les vies de la competitivitat condueix directament a aquesta mena de paradoxes. Tal és el cas de la reducció de salaris per tal d'incrementar les exportacions. En termes de l'economia mundial si un país té superàvit comercial un altre ha de tenir dèficit, és impossible que tots els països exportin més que importin. Si tots segueixen una política de reduccions salarials per tal de fomentar les exportacions el resultat més probable és que es contraigui la demanda mundial de consum i amb això l'efecte final és que estem en una economia més deprimida que la inicial. Una altra vegada el resultat nefast de la paradoxa de la composició. (Per cert que Espanya ha estat el segon país de la UE 27 amb una reducció més gran dels costos salarials unitaris a la darrera dècada i això no li ha permès resoldre el problema exterior).

El contrari de competitivitat és cooperació i regles d'interacció social que promoguin l'eficiència i limitin els abusos. Moltes de les desigualtats de l'actual sistema mundial es troben en els bloquejos a la cooperació social i la persistència de normes que afavoreixen els poderosos. El bloqueig a la cooperació està en gran part lligat a la voluntat de mantenir un model distributiu que concedeix a uns pocs una inusitada porció del producte social.

Flexibilitat (laboral per suposat). La paraula d'ordre des de la dècada de 1980. Amb un substrat raonable: la necessitat d'adaptació és essencial a l'existència humana. Però amb una plasmació que a la majoria de casos es tradueix en inseguretat econòmica aplicada als assalariats (tant més gran com més a sota se situen a la jerarquia ocupacional), en un augment de les desigualtats i en una creixent impossibilitat d'articular la vida laboral amb la resta d'activitats que donen sentit i organitzen la nostra sencera vida social.

Els estudis sobre la flexibilitat mostren que existeixen vies diverses per a la resposta adaptativa. La que ha predominat, però, és la flexibilitat quantitativa externa, l'ajust del treball davant de les variacions de l'activitat productiva. El mercat laboral espanyol és, al respecte, força flexible, ja que l'ocupació s'expandeix o contrau a molta velocitat davant de qualsevol gir conjuntural. Els sindicats venen exigint un canvi de model, amb un pes més gran de la flexibilitat interna que no afecti l'ocupació (flexibilitat d'horaris, mobilitat interna, polivalència). En molts casos els seus efectes fan menys de mal però no constitueixen una alternativa completa. És eloqüent l'exemple de la indústria de l'automòbil, on porten anys de negociació d'aquestes mesures: quan la crisi apreta els mecanismes de flexibilitat interna (per exemple el compte d'hores) deixen de servir i s'adopta la flexibilitat externa (cosa que cal contemplar no només a les grans empreses d'ensamblatge sinó al conjunt de la xarxa productiva, amb centenars de subcontrates).

Cal canviar el debat. Limitar la flexibilitat al nivell d'empresa impedeix de plantejar altres qüestions. La principal és analitzar quina part de la variabilitat productiva respon a necessitats inevitables d'adaptació;  quina a la inestabilitat global del sistema econòmic generat per elements com l'especulació financera (i els seus efectes sobre els mercats de divises), les estratègies d'escorçament dels cicles de vida del producte, etc; i quanta no és més que una forma de socialitzar riscos i costos socials de les empreses. Discutir seriosament de flexibilitat no ha de ser només discutir de les respostes de l'empresa individual a un ambient hostil i dels seus objectius de captar excedent a costa de les condicions de vida dels seus empleats, sinó analitzar com cal reformar l'organització social per tal de reduir les inestabilitats inacceptables i com ha de distribuir-se socialment el pes dels ajustos.

Liberalització i privatització. Per decrete, hom suposa que el mercat i la competència estableixen tal nivell de disciplina que converteix les empreses en eficients, mentre que les activitats públiques són el domini d'una burocràcia parasitària. En una economia de petites empreses independents podria ser que l'existència de normes comunes provoqués la recerca de l'eficiència (encara que sempre exposada a l'enorme varietat de costos socials i factors externs que fan poc creïble que la rendibilitat sigui una bona mesura de l'eficiència). Però en temps on predominen les grans concentracions empresarials, on a la major part de processos productius s'estableixen complexes xarxes empresarials on predomina més la jerarquia que el mercat, aquesta pretensió és sovint infundada. L'experiència de les privatitzacions i liberalitzacions dels nostres mercats de l'electricitat (Endesa n'és un exemple a figurar en qualsevol tractat sobre el tema) i telecomunicacions en són una bona falsació, d'aquestes teories, i el funcionament de mercats amb moltes empreses com l'immobiliari o el de la restauració (el sector més inflacionari dels últims anys) tampoc no anima en aquesta direcció.

Més aviat hauriem d'exigir als economistes un bon enteniment del funcionament de cada sector específic, de les seves interaccions i efectes socials. I en funció d'això adoptar models organitzatius adients al que hauria ser una bona gestió econòmica (equitat distributiva, cooperació productiva, bona qualitat del servei, minimització de costos socials...).

Reforma estructural. Si les coses van malament és perquè l'estructura falla (una altra proposta raonable, però on la visió de què falla a l'estructura acostuma a ser estràbica). Reforma estructural es tradueix gairebé sempre en menys drets laborals, aprimament del sector públic i retallades a tot el sistema de protecció social. Allò que alguns porten mesos exigint: cal prendre mesures impopulars. Els resultats són de tots coneguts i no pot considerar-se que allà on s'han aplicat les reformes estructurals els resultats hagin estat espectaculars ni que hi hagi evidència empírica de que en els països con menys estat i menys protecció social s'hi visqui millor o l'economia sigui més eficient. Però és una fórmula que agrada “als mercats” (quin gran eufemisme!, quan tothom sap que es tracta només d'un grapat de grands grups financers i un reduit grupet de milionaris mundials que imposen els seus interessos al conjunt de la societat).

Aquí sí que cal prendre seriosament això de les reformes estructurals. Començant per la financera i entrant en totes aquelles activitats socials i econòmiques manifestament millorables i clarament necessitades d'una democratització social. No trigarem en sentir que el què demanem no són reformes, sinó la revolució.

Amb un còctel d'aquests elements, i algú més que deixo per una altra ocasió, es prepara tota la cuina de l'economia neoliberal. Qui diu que ser economista és difícil i altament qualificat? Amb aprendre's unes poques receptes i un argot adient, n'hi ha prou. I mentre poden oblidar-se els grans reptes de la humanitat, els que realment exigeixen de repensar el funcionament conjunt de l'activitat econòmica: la crisi ambiental, la pobresa i la desigualtat intolerable, la irresolta crisi de les cures, la democratització, la militarització... Però per articular un altre projecte cal aplicar un altre, de diccionari bàsic, un altre marc conceptual amb el qual pensar les coses i enfocar els problemes. Un marc conceptual del qual estan mancats no només els funcionaris del poder sinó també bona part dels representants de les classes socials i grups subalterns, dels qui aspiren a un altre món desitjable. Transformar la lògica del discurs es tan urgent i necessari com organitzar-se davant de la nova onada d'ajustos i reformes estructurals que volen aplicar-nos aquells que simplement pretenen mantenir intacte el statu quo.

(traducció d'enfocant.net)