“Bolonya” i el dret a la protesta: alguns apunts sobre la forma i el fons

“Bolonya” i el dret a la protesta: alguns apunts sobre la forma i el fons

Per Gerardo Pisarello.

La severa repressió policial desencadenada després del desallotjament d'un grup d'estudiants tancats al Rectorat de la Universitat de Barcelona (UB) ha generat condemnes de tota mena. Entre els crítics de l'actuació policial no han faltat, fins i tot, els qui asseguren compartir els objectius de la reforma universitària en curs. En aquest darrer cas, però, el rebuig dels excessos policials ha vingut acompanyat d'aclariments del següent tipus: “Calia desallotjar, però no pas així. Els tancats eren una minoria que feia un ús il.legítim de l'espai públic; entre ells hi havia molts que ni tan sols n'eren, d'estudiants, i existia un risc cert de que augmentés la violència”.

A mesura que han anat passant els dies, aquesta suposada separació entre forma i fons, aquest “sí, però no així”, ha anat guanyant espai als mitjans de comunicació i en un cert “sentit comú”. Aquestes afirmacions, però, no poden ser acceptades sense més. Perquè allò que hi resta subjacent no és només una determinada concepció del paper de les forces policials. És també una idea del dret a la protesta i a la crítica i, en definitiva, de la pròpia democràcia.

Començant pel final, hi ha el tema de la violència. En el comunicat emès pel Rectorat s'hi assegura que els estudiants van traspassar determinades “línies vermelles” que justificaven el desallojtament. El propi Rector de la UB, Dídac Ramírez, es va encarregar d'assenyalar quines havien estat: a la Facultat de Geografia i Història, “un alumne va ser agredit per un altre”, “la vicerrectora no va poder impartir docència”, i durant el cap de setmana, “alguns manifestants es van mostrar agressius amb el personal de l'edifici històrico”. No sembla fàcil determinar que aquests fets genèrics, tot i admetre que puguin ser reprobables, puguin equiparar-se sense més a actes de violència. Molt més discutible és que puguin atribuir-se a tots o a la majoria dels estudiants mobilitzats, inclosos els qui eren tancats al Rectorat. ¿Hi va haver algun tipus d'intervenció en relació amb els esmentats fets de Geografia i Història?¿És raonable justificar el desallojtament d'un espai públic pels fets aïllats produits a un altre? ¿Què és exactament allò que feia tèmer “una escalada” en l'ús de la violència?

No és el primer cop, en realitat, que l'apelació genèrica al “perill de la violència” esdevé el preludi d'una intervenció coactiva o repressiva. Així va succeir, de fet, a la Universitat Pompeu Fabra i a la Universitat Autònoma de Barcelona, on, amb un argument semblant, s'hi van aplicar sancions individuals de dubtosa legalitat i s'hi van practicar desallotjaments. Tanmateix, i més enllà d'algunes conductes aïllades, les raons de fons sembla que són en una altra banda.

En el cas de la UB, no és menor el fet de que dies abans, la majoria del claustre hagués votat continuar endavant amb la instauració de l'Espai Europeu d'Educació Superior. En el fons, era aquesta decisió “majoritària” i inapelable la que justificava el desallotjament d'una “minoria” que portava mesos tancada i que abastava persones que “ni tan sols eren estudiants”. Desplaçat a aquest pla, l'argument adquireix una altra força, però resulta igualment contestable. En primer lloc, perquè el futur de la universitat pública no és una qüestió que concerneixi només als actuals membres de la comunitat universitària. És un afer públic, sobre el qual tothom s'hi pot pronunciar. Si el Cercle d'Empresaris o l'Organització Mundial del Comerç emeten comunicats i declaracions sobre el paper que hauria de tenir l'educació universitària ¿per què no poden fer-ho els activistes de moviments socials o els ciutadans corrents?

Tampoc no és admissible la manera en que es presenta l'argument de la “minoria”. Primer de tot, perquè en la mesura en que la participació generada al voltant de “Bolonya” no ha estat la que una reforma d'aquesta envergadura exigiria, és difícil saber qui recolza i qui no. Les crítiques no són una simple pensada d'un grapat de persones il.luminades o d'ignorants. Investigadors ilustres, professors i fins i tot rectors de tota Europa han coincidit amb els estudiants mobilitzats en que, en un context de manca de finançament escaient i de precarització laboral, molts dels objectius perseguits per la reforma, encomiables en abstracte, corren el risc d'esdevenir instruments de mercantilització i burocratització de la universitat. Qui sigui professor universitari, de fet, sap que entre els seus col.legues són més aviat pocs els qui tenen una opinió entusiasta sobre el procés de reforma en curs. Els pocs referenda celebrats per tal de conèixer l'opinió estudiantil, com els de Lleida, Girona o Barcelona, van enregistrar un rebuig gairebé unànim a la política de “fets consumats” avui en marxa. És cert que la participació estudiantil va ser-hi baixa en termes absoluts (en torn al 15 i al 20%), però fou molt més gran, per exemple, que la que té lloc quan s'escolleixen rectors.

Igualment, és injust presentar les “tancades” com a fets protagonitzats per unes poques desenes d'irreductibles. En realitat, centenars de persones, incloent-hi professors i altres membres de la comunitat universitària s'hi han passat durant aquests mesos. És més, sovint han estat escenari de debats i centres d'informació més fèrtils que els predisposats per les pròpies institucions.

Una altra cosa diferent, naturalment, és la seva justificació com a mecanismes de protesta. Per a bona part dels responsables institucionals, les tancades serien una via inacceptable d'expressió de participació, ja que la Universitat té els seus propis canals formals i perquè comportarien un ús il.legítim de l'espai públic. Davant d'una situació com l'actual, però, el primer que caldria plantejar-se és si els canals formals han donat als estudiants, que seran els principals destinataris de la reforma, informació i veu suficients per tal de poder dir-hi la seva. A la llum del que ha succeit, tot sembla indicar el contrari. No hi ha dubte, per exemple, de que les posicions favorables a l'actual reforma han comptat amb molts més canals institucionals que les posicions crítiques. Als mitjans institucionals, per exemple, la informació a disposició d'uns i d'altres ha estat totalment asimètrica. I el mateix ha succeit en altres espais. N'hi ha prou amb veure, com a exemple, la propaganda oficial a favor de “Bolonya” difosa pel govern, un dia sí i l'altre també, en diaris i altres mitjans de difusió estatal.

Res de semblant se'n pot dir de les posicions més crítiques. Els estudiants mobilitzats han presentat, com s'ha indicat ja, nombroses objeccions sustantives a allò el “Bolonya” els suposa. Tanmateix, una de les principales té a veure amb el procediment: reclamen una “moratòria”, precisament, per tal de poder discutir més i millor, abans que no sigui massa tard. És en aquest context, precisament, on caldria situar-hi accions com les tancades. En efecte, quan els canals formals resulten insuficients o es limiten a actuar amb la lògica dels fets consumats, quines alternatives queden? ¿per què no veure a les “tancades” una de les poques formes de protesta a l'abast d'un sector de la comunitat universitària que no ha estat escoltat o consultat de manera adient?

En declaracions a Onda Cero, el secretari general de la UB celebrava que, després del desallotjament policial, l'edifici històric del Rectorat tornés a recuperar el seu “sentit públic” previ, quan “ciutadans i turistes que volien contemplar l'edifici o pasejar pels jardins podien fer-ho sense problemes”. No s'encerta, però, a entreveure quina és la idea de sentit públic que resta subjacent en aquesta afirmació ¿Poden la contemplació estètica o l'atracció turística col.locar-se en el mateix pla que el propòsit de debatre al voltant del futur mateix de l'educació pública? No sembla ser aquesta l'opinió del Rector, que amb bones raons va permetre que els estudiants hi romanguessin, a l'edifici, durant alguns mesos.

La crítica de la inadmissible repressió policial d'aquesta setmana i la crítica a l'anomenat “procés de Bolonya” són, certament, dues coses diferents. S'entén que n'hi hagi, de gent, disposada rebutjar el primer recolzant el segon. Tanmateix, el que ha passat no té a veure només amb una qüestió policial. En un sistema que es consideri democràtic, el dret a la crítica n'és el primer, dels drets, sobre tot quan la protesta prové d'aquells qui no han tingut oportunitat de veu en els processos formals de participació. Que es tracti o no d'una minoria, no és argument suficient per a desqualificar-los. Després de tot, res no impedeix que les minories d'un determinat moment puguin defensar interessos generalitzables, susceptibles d'esdevenir majoritaris, o que les majories conjunturals siguin portaveus de privilegis, vells o nous, que només beneficien una minoria. Que això sigui així, depèn de molts factors. La informació disponible i la qualitat i abast del debat públic en són alguns dels més importants. D'aquí que el lloc que se'ls atorgui sigui un reflex, també, de la idea de democràcia que es professa.

Gerardo Pisarello és un constitucionalista argentí radicat a Barcelona. És professor de Dret Constitucional de la Universitat de Barcelona i forma part del grup de col.laboradors habituals de SINPERMISO. Traduit per enfocant.net