Autogovern des de baix

"Autogovern des de baix

Geraldo Pisarello i Jaume Asens

A l'espera de la sentència sobre l'Estatut, les enquestes revelen que gairebé un 60% de la població de Catalunya és partidària d'alternatives federals o independentistes a l'actual model autonòmic. Hi ha una raó de pes: la percepció de la incapacitat dels grans partits espanyols per a assumir una comprensió àmplia del pluralisme i del principi democràtic. És en aquesta clau regeneracionista i republicana-democràtica, més que merament identitària, com haurien de llegir-se algunes proclames federalistes o les consultes d'autodeterminació celebrades en ja més de 150 localitats catalanes.

Quan es va aprovar la Llei de Partits, es va dir que tots els projectes polítics tindrien cabuda per vies pacífiques i democràtiques. Malgrat això, el règim constitucional espanyol s'ha mostrat reticent davant dels mecanismes de participació directa o no convencional de la ciutadania. Aquesta actitud s'ha expressat en la restringida recepció de la iniciativa legislativa popular o del referèndum. Però també en els intents de frenar els processos participatius lligats a una major demanda d'autogovern territorial. La pròpia configuració de l'article 149.1.32 de la Constitució, que exigeix l'autorització estatal a la convocatòria de referèndums autonòmics, és una constatació d'això.

En realitat, la democratització territorial de l'Estat porta ja temps llastrada per aquestes inèrcies. Amb freqüència, els avanços autonòmics han tingut lloc malgrat la predisposició dels governs centrals de torn. Aquesta dificultat per a entendre una realitat territorial històrica, social i culturalment plural ha marcat la relació amb gairebé totes les comunitats autònomes. Però sobretot amb Euskadi i Catalunya.

Ja al seu moment, el PP va fer de la convocatòria autonòmica de referèndums un delicte sancionat amb penes de presó. Quan el Parlament basc va intentar trencar aquest cercle amb una llei de consultes, Govern i oposició van tancar files. El Tribunal Constitucional (TC) va impugnar la norma, recordant que la Constitució prioritzava la democràcia de representants sobre el principi participatiu i que la única via possible per a impulsar aquestes iniciatives era la reforma estatutària o constitucional. La interpretació, no obstant això, semblava desmesurada. Principalment, perquè la pròpia Constitució, malgrat les seves reticències, assegura apostar per una “societat democràtica avançada” que contempli la participació directa, i no només mitjançant representants, de la ciutadania. De fet, és discutible que un govern vinculat per aquests principis pugui servir-se de manera discrecional del seu poder de veto sobre la realització d'aquestes consultes, sobretot quan existeixi una clara iniciativa autonòmica o local.

Amb les intrigues generades entorn de l'Estatut, ha crescut l'escepticisme davant la via autonòmica. Però també davant una eventual revisió del marc constitucional que exigiria el vistiplau d'uns partits estatals les conviccions federalistes dels quals són febles, quan no inexistents. Aquesta percepció de carreró sense sortida és la que ha encoratjat la irrupció d'una ciutadania decidida a apel·lar, no ja al poder de reforma constitucional (les Corts Generals i, eventualment, el poble espanyol) sinó a un altre demos diferent (les persones que viuen a Catalunya, en aquest cas) per a fer valer els seus drets. En realitat, les consultes celebrades en els últims mesos no són sinó l'intent d'obrir a la discussió pública un tema prohibit de manera repetida per les institucions estatals. És un error, per tant, desacreditar-les com “una pantomima nacionalista”. No és una dada menor que entre les més de 200.000 persones que s'han pronunciat hi hagi un nombre important d'immigrants, titulars del dret a vot pel només fet de ser veïns d'un municipi. Tampoc que hi hagi qui, sense ser independentista, consideri que només a través de l'exercici “des de baix” del dret a l'autodeterminació podria obrir-se camí una alternativa federal i pluralista. O que entre els partidaris de la independència hi hagi votants declaradament no nacionalistes que senzillament es confessen fastiguejats de limitacions no justificades a la voluntat d'autogovern.

És veritat que la participació en aquestes consultes no ha anat més enllà del 30% dels inscrits en el cens. Però aquest percentatge és similar al registrat en moltes circumscripcions espanyoles en els comicis europeus o en el referèndum sobre el Tractat constitucional de 2005. Amb un element diferenciador: les actuals consultes han estat impulsades des de la societat i, almenys en un començament, al marge dels partits, donant un inusitat protagonisme a d'altres actors. En un clima de rebot als escàndols de corrupció i a les formes tradicionals de fer política, les comissions promotores es van articular a través de centenars de voluntaris, associacions de veïns i d'immigrants, sindicats, grups ecologistes o d'altra índole. Tot això amb uns recursos escassos, sense ajudes ni subvencions ni una campanya electoral que les precedís.

Seria un acte miop desestimar aquest fenomen com un simple gest d'essencialisme nacionalista sense veure en ell la petjada cultural del republicanisme democràtic i una inequívoca voluntat d'eixamplar les vies de participació. Encara que la possibilitat de que creixi i fins i tot s'estengui a altres territoris de l'Estat no és evident, tampoc se l'hauria de  descartar.

Més enllà de la sentència del TC, sembla difícil que l'actual Estat (reticentment) autonòmic pugui seguir presentant-se com una alternativa definitiva. Que la sortida sigui un enroc neocentralista, alguna variant de federalisme o la independència dependrà, en realitat, de la noció de democràcia i de pluralisme que els actors socials i polítics involucrats estiguin disposats a assumir.

Gerardo Pisarello i Jaume Asens són Juristes i membres de l'Observatori de Drets Econòmics, Socials i Culturals de Barcelona "