Apropiació de terres: una altra batalla per Àfrica

Apropiació de terres: una altra batalla per Àfrica

Com és possible que en el segle XXI el món tingui la capacitat d'alimentar cada ésser humà al planeta, però la majoria de persones a l'Àfrica i a la resta del Sud, que són pobres - mentre l'obesitat es dispara a Occident -- passin cada cop més gana? A més, per què hi ha hagut una apropiació de terres recentment a l'Àfrica per pert dels països rics? La resposta directa a la primera qüestió rau en la desigual distribució i el control de la riquesa mundial i la seva propietat, que es troba en unes poques mans. La resposta a la segona qüestió està vinculada a la primera i és el tema d'aquest article.

La recent pressa, durant els darrers 12 mesos, per comprar terres a l'Àfrica té el seu origen en un seguit de factors relacionats amb els problemes de seguretat alimentària a nivell mundial, especialment l'augment dels preus mundials dels cereals entre 2007-2008 que va donar lloc a disturbis per aliments en més de 20 països de tot el món, entre ells Haití, Senegal, Iemen, Egipte i Camerun.

Una causa més d'aquesta situació ha estat la volatilitat dels preus dels aliments en el mercat internacional i l'especulació en els preus futurs dels aliments. Les nacions productures d'aliments han imposat aranzels als conreus bàsics per tal de reduir-ne al mínim les quantitats que surten d'aquests països. Arran d'això s'ha agreujat encara més la situació. Els Estats del Golf, Aràbia Saudita, Bahrain, Oman, Qatar (que controlen el 45 per cent del petroli del món), estan descobrint que ja no poden confiar en els mercats regionals i globals per alimentar les seves poblacions. I s'afanyen a la usurpació de terres a l'Àfrica tot esdevenint els pioners d'aquest agro-colonialisme que mira de garantir el proveïment d'aliments per a les seves pròpies poblacions. La conseqüència geopolítica és que els aliments poden esdevenir el recurs més cobejat després del petroli.

Altres factors inclouen el fracàs a l'hora d'afrontar les tendències ambientals com el canvi climàtic, que ha portat a l'escassetat d'aigua i la sequera a diversos llocs arreu del món. L'impacte de la sequera entre el poble massia de Kènia, a la Vall del Rift,  i entre els pagesos el Punjab al Pakistan, per exemple, ha estat totalment desastrós. Tot plegat, aquests esdeveniments mundials han portat països com la Xina, Corea del Sud, l'Aràbia Saudita i Kuwait, amb mancança de terra cultivable, a cercar inversions agrícoles a l'Àfrica. I s'hi han afegit Malàisia, Qatar, Bahrain, Índia, Suècia, Líbia, Brasil, Rússia i Ucraïna. Com es preveu que la població mundial augmenti de 6 mil milions fins a 9 mil milions el 2050, la capacitat del món per a produir de manara tan abundant com fins ara està començant a tenir dificultats. El món ha de canviar la forma en que es produeixen els aliments, les quantitats que es mengen a les parts més riques del planeta, i minvar el seu impacte negatiu sobre el medi ambient. En cas contrari la crisi en la seguretat alimentària a causa d'un augment de la demanda serà catastròfica en els propers anys, degut a que la producció d'aliments no podrà adequar-se al ritme creixent de la demanda. Això succeeix a països com l'Aràbia Saudita, que ja no pot alimentar la seva pròpia població i busca desesperadament comprar terres en altres països per tal de poder-ho fer.

Només alarmisme?

En els darrers 4 mesos un seguit d'articles en els mitjans de comunicació occidentals, amb titulars com: "La pressa d'aliments: l'augment de la demanda a la Xina i a Occident disparen l'acaparement de terres a l'Àfrica ", [1] "L'acaparement mundial de terres", [2] i 'Les nversions a l'Àfrica desencadenen la por a l'acaparament de terres."[3] - han donat publicitat a aquesta tendència emergent. Deixant de banda els titulars sensacionalistes, la tendència és profundament inquietant per les implicacions polítiques i econòmiques que suggereix.

L'alarmisme entre els africans es justifica quan el fenomen és anomenat "sistema neo-colonial" pel cap de la FAO (Organització per l'Alimentació i l'Agricultura de les Nacions Unides), Jacques Diouf. El director adjunt de la FAO, David Hallam, afirma: «Això podria ser una situació on tothom hi guanyés, o podria ser una mena de neo-colonialisme, amb conseqüències desastroses per a alguns dels països involucrats. Hi ha el perill de que els països on està passant, especialment dels més políticament sensibles i que pateixen inseguretat alimentària, perdin el control sobre el seu propi subministrament d'aliments quan més ho necessiten". D'altres s'hi refereixen com "nou colonialisme" i "colonialisme agrari" . La realitat és que en l'últim any milions d'hectàrees de terra han estat llogats per a la producció de combustible biològic i d'aliments a països com Ghana, Etiòpia, Mali, Tanzània, Kenya i Sudan. Per exemple, Aràbia Saudita s'ha adreçat al govern de Tanzània l'abril de 2008 per a llogar 500.000 hectàrees de terres de cultiu d'arròs i blat [4].

Els pros i els contres d'aquestes noves adquisicions a gran escala de terres han estat recentment presentats en un document titulat Apropiació de terres o Oportunitat de Desenvolupament? Inversions Agrícoles i Comerç International de Terres a l'Àfrica, publicat al juny per la FAO, l'Institut de Medi Ambient i el Desenvolupament (IIED) i el Fons Internacional de Desenvolupament Agrícola (FIDA). La posició liberal dels autors és que el seu "objectiu no és donar respostes definitives, sinó facilitar un debat seriós entre governs, sector privat i grups d'interès de la societat civil." [5] Assenyalen que "hi ha una gran diferència entre anunciar  plans [de vendre o arrendar la terra] i la seva adquisició efectiva (i amb començar a cultivar-la)." Afirmen que algunes de les compres de terres no tenen precedents i són significatives. Coincideixen amb The Economist en que "la inversió en les explotacions agrícoles estrangeres no és nova." [6] El que no té precedents és, en primer lloc, la magnitud de les transaccions de terres que han estat acordades. El grup d'estudis International Food Policy Research Institute (IFRI) (Institut internacional d'Investigació sobre políticques alimentàrias), de la ciutat de Washington, estima que les transaccions s'apugen a entre 20 i 30 mil milions de dòlars i impliquen entre 15 i 20 milions d'hectàrees de terres de conreu als països pobres de l'Àfrica, Cambodja, el Pakistan i Filipines. Segons la FAO, aquestes enormes transaccions podrien ser només la punta de l'iceberg. Ja durant els darrers cinc anys 2,5 milions d'hectàrees de terres de conreu han estat comprades o llogades en cinc països de l'Àfrica sub-sahariana, a un cost total de 920 millones dòlars (£ 563 milions) [7].

La segona característica important d'aquestes adquisicions de noves terres és que se centren en productes bàsics (per exemple, el blat, el blat de moro, l'arròs, la jatrofa o pinyó de l'Índia) o en biocombustibles. Per exemple, el 2002 el Sudan va signar l'Acord d'Inversió Especial Agrari amb Síria. Es tracta d'un contracte d'arrendament per 50 anys del govern del Sudan al de Síria. Segons un informe de la FAO, «l'empresa saudí va Hadco ha adquirit 25.000 hectàrees de terres de conreu al Sudan, amb el 60 del cost del projecte a càrrec del Fons de Desenvolupament Industrial del govern saudí" [8] A Etiòpia, el Govern de Meles Zenawi, ha acceptat recentment un acord de 100 milions de dòlars per terres a les quals l'Aràbia Saudita hi conrearà ordi i blat.

En tercer lloc, en el passat, la inversió estrangera en agricultura era feta per inversors privats. Ara, alguns dels nous acords són entre governs. De vegades, els compradors són empreses estrangeres. Els venedors són els governs dels països amb terres, per exemple,  el de Cambodja, que arrendava terres a inversors de Kuwait l'agost del 2008. En el mateix any, els governs del Sudan i de Qatar van crear una empresa conjunta al Sudan. Normalment la terra acostuma a ser llogada concedida a través de concessions, però, de vegades, es compra. A la complexitat dels acords de compres de terres s'hi afegeix, segons l'informe de la FAO, que «no hi ha un model dominant únic per als acords financers i de propietat, sinó més aviat una àmplia varietat d'acords específics a nivell local entre el govern i el sector privat. [ 9]

Un escenari on tothom hi surt guanyant?

L'informe de la FAO tracta de maniobrar entre la lloança i la crítica de les transaccions de terres. Els autors escriuen, "Aquest context  d'evolució ràpida crea oportunitats, desafiaments i riscos. L'augment de la inversió pot portar beneficis a nivell macroeconòmic (creixement del PIB i dels ingressos del govern), i crear oportunitats per elevar el nivell de vida localment. Per als països més pobres, amb una abundància relativa de terres, els nous inversors poden aportar capital, tecnologia, coneixments i accés al mercat, i poden tenir un important paper com a catalitzadors del desenvolupament econòmic a les zones rurals. D'altra banda, les adquisicions a gran escala poden provocar que la població local perdi l'accés als recursos dels quals depenen per al seu manteniment i seguretat alimentària. "[10]

El que aquestes acords no reflecteixen clarament és el cost per al medi ambient de l'agricultura molt intensiva  -la devastació del sòl, l'esgotament dels aqüífers i els danys ecològics per contaminació química. Aquest cost serà assumit pel país d'acollida hoste - i no serà gaire diferent dels danys provocats per l'empresa anglo-neerlandesa Shell a la regió del Delta del Níger a Nigèria.

La doctora Vandana Shiva, directora de la Research Foundation for Science, Technology and Ecology, a l'Índia, qüestiona l'entusiasme pels biocarburants a Occident, el conreu dels quals no només requereix de milions d'hectàrees, sinó que, com assenyala, «estan molt centralitzats i  són molt industrials. [11] Han estat un factor amagat darrere de l'augment la 2007-8 en dels preus mundials dels aliments el 2007-2008. Shiva assenyala, però, que la producció de biocarburants com a alternativa als combustibles fòssils està obligant a molts agricultors a canviar la seva producció en terres que, en una altra situació, serien utilitzades per a conrear-hi aliments.

A l'Índia central, a la regió de Chattisgarh, els pagesos han arrencat camps de jatrofa  (la jatrofa o pinya de l'Índia produeix un oli que pot servir de biodièsel). Una dona que va ser empresonada per això, va dir clarament: "el problema que tenim amb la jatrofa és que no es pot menjar. No la podem cremar, no la podem fer servir per a res. Els pobres han de viure de la terra.  La jatrofa només serveix per a combustible. Però com que no  en tenim, de vehicles,  no és de cap valor per a nosaltres. A més, hi ha el problema de que si els nostres animals en mengen, de jatrofa, moren."[12]

Fa poc, s'ha sabut que al nord de Ghana s'ha ofert terra a una companyia noruega de biocombustible per a fer-hi una  gran plantació de jatrofa. La població del nord de Ghana hauria de parar atenció a l'experiència dels pagesos desposseïts de Chattisgarh que desitgen ser autosuficients en la producció d'aliments, però les seves terres han estat lliurades a l'explotació de la jatrofa per a obtenir guanys.

En Walden Bello sosté, encertadament, que molts països africans eren autosuficients en la producció d'aliments  en el moment de la seva independència i n'eren exportadors. Aquesta situació ha canviat dràsticament. Les polítiques dels Programes d'Ajust Estructural (PAE) dictades pel FMI i el Banc Mundial durant els anys 1980 i 1990 van ajudar a destruir l'agricultura africana a través de la imposició de condicions per a pagar el deute per  l'assistència rebuda. Els governs africans es van veure obligats a retirar els controls governamentals de preus i els mecanismes de suport,  apujant-se  els preus dels fertilitzants i despareixent alhora el sistema de crèdit agrícola; la qual cosa que va comportar una disminució de les inversions i la reducció de les collites ". [13]

Mentre el FMI i el Banc Mundial insistien que la seva política conduiria a la inversió estrangera directa en un país rere l'altre, les prediccions de la doctrina neoliberal van produir precisament el contrari: la retirada de l'Estat va fer desaparèixer la inversió privada en comptes de atreure-la.  En resum, com en moltes altres regions, l'ajustament estructural a l'Àfrica no ha consistit simplement en una disminució de les inversions estatals sinó en la seva desaparició total. Actualment governs africans com el d'Etiòpia i el Sudan fan servir l'argument de que l'atracció d'inversió estrangera directa és la raó per la qual han convidat els països rics a comprar terres. Fins i tot abans d'aquestes compres de terres sense precedents, els agricultors de l'Àfrica es veien obligats a produir els cultius que el mercat demanava per tal de guanyar-se la vida. Pocs agricultors tenien opcions autèntiques. Sovint s'endeutaven per a la compra o lloguer de maquinària, l'obtenció d'un crèdit per a comprar llavors, fertilitzants, o abandonaven l'agricultura totalment per tal d'emigrar a zones urbanes a la recerca d'un mitjà alternatiu de vida.

En general, els riscos polítics i econòmics d'aquestes compres de terres són enormes i superen àmpliament els guanys. Les raons són moltes. En primer lloc, les relacions desiguals de poder en aquests acords posen en perill la subsistència dels pobres. En essència, l'inversior estranger té mitjans en diners per a comprar les elits locals i el favor del govern. D'aquesta manera, els petits propietaris seran legalment trepitjats, desplaçats, si no desposseïts de les seves terres. Ruth Meinzen-Dick, una investigadora del IFPR afirma: 'El poder de negociació en aquests acords és al costat de l'inversionista estranger, sobretot quan les seves aspiracions són recolzades per l'Estat d'acollida o les elits locals.

Sovint, aquests petits propietaris tenen poca educació formal i no entenen les implicacions de la lletra petita en els documents legals. A més d'això, l'ONU i altres organismes adverteixen que molts agricultors de l'Àfrica sovint no tenen drets formals a la terra que cultiven i per tant seran desposseïts a favor de l'inversor.

En segon lloc, molts països africans no tenen els mecanismes o procediments legals per protegir els drets dels petits propietaris. Per agreujar l'assumpte, sovint hi manca  transparència i controls en les negociacions d'aquest contracte. Això crea un terreny fèrtil per a la corrupció,  sovint degut a les diferències entre el que figura en els llibres de registre i la realitat sobre el terreny, que poden ser manipulades a favor d'interessos particulars.

És només qüestió d'una major transparència o de la necessitat d'un codi de conducta? La reunió del juliol del G8, el grup de països rics, al nord-est d'Itàlia, es va comprometre a elaborar una proposta sobre els principis i les millors pràctiques en la compra de terres en els països en desenvolupament. Aquest codi de conducta tindrà el suport de la IFPRI i la Unió Africana (UA).

L'expressió "tots hi sortim guanyant" de les empreses agràries occidentals oculta el fet que, com assenyala Raj Patel, "a mesura que les terres han anat a parar a mans dels bancs, i amb les revendes i  recompres, les taxes de suïcidi d'agricultors a tot el món s'han disparat." [14] Tot i que les xifres de suïcidis entre els agricultors africans són desconegudes, d'acord amb P. Sainath, entre 1997 i 2007 el nombre oficial d'agricultors indis que s'han suïcidat és de 182.936. Assenyala: "Aquells que s'han llevat la vida tenien grans deutes - les famílies camperoles endeutade es van duplicar a la primera dècada de les reformes econòmiques neoliberals". [15] Mentrestant, és irònic que mentre els agricultors indis se suïciden, el Govern de l'Índia intenti 'adquirir terres per al cultiu d'aliments a Etiòpia i al Sudan.

L'indicador de l'angoixa social es veu en l'augment de les taxes de suïcidi a països com Sri Lanka, la Xina i Corea del Sud. Com assenyala Patel: "aquestes tragèdies no són només individuals, sinó també socials. [16] Expliquen la història de la manca de poder polític i econòmic d'una comunitat. Són un símptoma agut de la incapacitat d'una societat per garantir no només la sobirania alimentària, sinó la seguretat econòmica de la gent. També són indicatius de l'absurd de la lògica capitalista del lliure comerç de l'Organització Mundial del Comerç (OMC) que estableix que la competència és bona i eliminarà els productors ineficients. Mentrestant, els agricultors occidentals continuen rebent subsidis agrícoles que els donen un avantatge en el joc capitalista i estan en condicions d'oferir preus amb els quals no poden competir els agricultors africans.

Per què l'apropiació de terres és una qüestió clau per als africans?

Per a la majoria dels africans la terra continua sent tant un problema polític com emotiu. Només cal mirar la història del colonialisme a l'Àfrica, a països com Zimbabwe, Kenya i Sud-àfrica per veure que la terra no és només una qüestió de recursos econòmics, i per tant un mitjà de subsistència, sinó que també està vinculada a la identitat. La compra continuada de les terres africanes és una qüestió cabdal per a l'Àfrica, perquè és una dimensió integrant de l'associació neo-colonail que existeix entre l'elit dels països africans i els governs occidentals i les empreses transnacionals.

Aquesta classe continua exercint el paper de guardians de l'Estat rendista, és a dir, el lloguer dels recursos de l'Estat, ja sigui petroli, diamants, coltan o les terres, que s'haurien d'aprofitar per al benefici de la majoria d'africans, per tal de consolidar-ne la base política i econòmica i per reforçar els seus règims il.legítims en termes de defensa i seguretat. Frantz Fanon descriu encertadament aquesta elit com a gent que es consideren a si mateixos sense "res a veure amb la transformació de la nació, que consisteixen, prosaicament, en ser la línia de transmissió entre la nació i un capitalisme desenfrenat encara que camuflat, que avui es posa la màscara de la neo -colonialisme."[17]

A la vista d'aquesta mascarada, cal preguntar: en quina mesura els líders del Sudan i d'Etiòpia són diferents dels caps africans i reis que durant els dies del colonialisme cedien les seves terres sense saber exactament el que estaven signant? Avui dia, a diferència dels caps de l'època colonial, els líders africans, com Meles Zenawi i Omar Bashir, signen aquests contractes de manera calculada i deliberada. És més, ¿en quina mesura Europa, la Gran Bretanya o els EUA s'haurien desenvolupat de la manera en què ho han fet, si s'haguessin venut o arrendat moltes hectàrees de les seves terres a altres països? Aquesta externalització de la terra africana és una característica profundament negativa de la globalització i cal impedir que els nostres governants ens converteixin de nou en colònies. Aquestes aliances neo-colonials són, indirectament, una re-colonització dels recursos de l'Àfrica, i no és probable que tothom se'n beneficiï per igual.

Per exemple, la Unió Europea (UE) ha pagat als països en desenvolupament 125 milions de lliures el 2008 per permetre  que les modernes flotes d'Europa pesquessin en aigües de països en desenvolupament. Aquests acords, però, han estat i són objecte de controvèrsia. Durant anys els  vaixells arrossegadors de tot el món i en particular d'Europa, han pescat a les costes del Senegal, alguns legalment i d'altres no. Cada any s'exporten a la UE prop de 25.000 tones de peix. Molts dels grans arrossegadors enarbolen banderes del Senegal i suposadament són vaixells senegalesos. Tanmateix, com assenyala Moussa Faye, d'ActionAid, que fa campanyes contra la pesca excessiva: "estan enganyant el govern i el poble senegalès, perquè en realitat són empreses europees que venen pels nostres recursos i que exporten el peix i els beneficis que produeixen. Crec que aquesta activitat hauria d'estar al servei de la gent del Senegal i ser un mitjà de vida per a la gent d'aquí. Hi ha també una seriosa limitació en el nombre de vaixells autoritzats a pescar. Ens basem principalment en el peix com a font de proteïna animal al Senegal, la qual cosa vol dir que hi ha menys proteïna animal per a les persones que no poden permetre's el luxe de comprar carn. El resultat serà la desnutrició."[18]

Igual que passa amb els vaixells arrossegadors europeus que pesquen en aigües africanes, no hi ha dubte de que els països involucrats en la compra de terres a l'Àfrica, els Estats del Golf, l'Índia, Corea del Sud i la Xina, estan tractant de garantir aliments barats per als seus propis ciutadans. De la mateixa manera, durant el comerç d'esclaus i l'època colonial a l'Àfrica, les nacions europees van aconseguir mantenir un contracte social tàcit amb les seves classes treballadores: la classe dominant mantenia baixos nivells de fam i  privacions dins del possible, tot garantint una suficient quantitat d'aliment disponible. Aquest contracte es va mantenir a costa dels milions d'esclaus africans al Nou Món i dels súbdits a les colònies africanes, que produien sucre, te, cotó, cautxú, estany, oli de palma barats que eren enviats a la metròpoli colonial. Llavors - com ara - el sucre i altres productes agrícoles barats estaven destinats a apaivagar els cossos dels treballadors europeus. A la llum dels disturbis que es van succeir en més de 20 països el 2007-8, l'allau de transaccions de noves terres juga un paper semblant en la pacificació d'aquests ciutadans a costa de les comunitats agrícoles pobres de l'Àfrica. En aquesta situació, qui apaivagarà la fam d'Àfrica?

Què cal fer?

Fa poc, els pagesos de Madagascar han donat, als agricultors de tot el món, un exemple del que s'ha de fer. De fet, el seu exemple requereix una cobertura més àmplia dels mitjans per tal de difondre i globalitzar la resistència i les victòries contra el tràfic d'aquestes terres. Els agricultors de Madagascar s'han resistit a l'acord neo-colonial entre l'empresa sud-coreana Daewoo Logistics i el Govern de Marc Ravalomana. L'anunci de l'acord va portar a l'enderrocament del govern Ravalomana quan es va informar al poble que el govern havia arribat a un acord d'arrendament, amb Daewoo Logistics, de 1,3 milions d'hectàrees de terres a l'est i l'oest de Madagascar, per un periode de 99 anys. El contracte donava a Daewoo Logística el dret a conrear i exportar blat de moro i oli de palma a Corea del Sud per l'esfereïdora xifra de 6 mil milions de dòlars.

El nou president de Madagascar, de 34 anys, va dir que, al seu país, la terra no estava en venda. La Confederació de Pagesos de Madagascar (Fekritana) va mobilitzar els seus treballadors per oposar-s'hi, a l'acord. El seu responsable de programes, Rihatiana Rasonarivo, va dir que l'arrendament de terres per aliment no estava entre els interessos de Madagascar. Va declarar: 'No estem d'acord amb la idea  de que els estrangers vinguin a comprar terres a Madagascar. El nostre interès principal és el govern faciliti l'accés a la terra als agricultors locals abans de negociar amb estrangers. Un dels grans problemes dels pagesos a Madagascar és la propietat de la terra, així que crec que és injust que el govern vengui o arrendi terres a estrangers quan els agricultors locals no tenen prou terra.

Així mateix, a les Filipines, un país pobre del Sud-est Asiàtic de 90 milions d'habitants, el polític Rafael Mariano, que representa els agricultors filipins va presentar una resolució demanant una investigació immediata sobre el que ell qualifica com "gran acaparació de terres per estrangers". Mariano va afirmar: "És el súmmum de l'estupidesa, per al nostre país, oferir les nostres terres en nom de la seguretat alimentària d'altres nacions, mentre depenem de la importació per la nostra pròpia seguretat alimentària." Per tant, cal preguntar-se com és possible que Etiòpia , un país  relacionat durant molt de temps amb la fam i el Live Aid, és capaç de signar acords sobre terres amb l'Aràbia Saudita i que mentre no és capaç d'alimentar la seva població promet de fer-ho amb el poble de l'Aràbia Saudita? De la mateixa manera, per què el govern de Kènia considera l'arrendament de parcel.les de les riques terres costaneres del delta del riu Tana, que és la llar de comunitats agrícoles i ramaderes, quan Kènia actualment s'enfronta a una escassetat d'aliments  i a preus alts, a més d'una sequera per tercer any consecutiu?

Altres protestes que han tingut poc ressò als mitjans occidentals i africans és la campanya de la Caravana per la Terra i la Subsistència, de la Coalició Camperola d'Àsia (APC) i la Lliga Internacional dels camperols d'Àsia, entre el juliol i el novembre del 2009, portada a terme a deu països asiàtics. El lema de la Caravana de Camperols és 'Aturem  l'acaparament global de la terra! Lluitem per una autèntica Reforma Agrària i la Sobirania Alimentària dels Pobles." Aquest moviment de base mira de treure a la llum la difícil situació dels pagesos pobres, els mitjans de vida dels quals han empitjorat per les polítiques neoliberals de les empreses transnacionals, l'OMC i la implantació de grans empreses a l'agricultura . Els seus objectius són "difondre els èxits i victòries dels pagesos en la lluita per una autèntica reforma agrària que inspiri i meni a un canvi de la situació agrària favorable als interessos dels pagesos asiàtics.

En el moment d'abordar el que s'ha de fer, hi ha un seguit d'accions i punts de lluita per on cal començar. En primer lloc, els governs africans han de fer de la seguretat alimentària i la suficiència del seu propi poble una prioritat. La inversió en agricultura és la necessitat i prioritat número u, així com l'ajut als petits agricultors per a obtenir un rendiment més gran que permeti frenar la fam de les zones rurals i urbanes. Els agricultors africans han de rebre salaris decents per tal produir per a la nació i no per als inversors estrangers. En segon lloc, la societat civil, inclosos els sindicats d'agricultors i les cooperatives d'Àfrica han d'educar la població local i els petits agricultors, en el sentit de que aquestes transaccions de terres no són del seu interès, encara que es presentin amb un llenguatge atractiu i basat en el "tots hi sortim guanyant". En tercer lloc, la resistència dels sindicats d'agricultors de Madagascar i de la Coalició Campesina d'Àsia ha de ser compartida pels sindicats d'agricultors de la totalitat del Sud, no només per un esperit de solidaritat, sinó també com una prova concreta de que el canvi col.lectiu contra les transaccions de terres és una possibilitat i una realitat. En última instància, hem de lluitar pel dret del poble africà a controlar la terra i altres recursos crítics en el seu propi interès.

Notes

[1] The Guardian, divendres, 3 de juliol de 2009.

[2] http://farmlandgrab.org/6623

[3] http://news.bbc.co.uk/go/pr/fr/-/1/hi/business/8150241.stm

[4] Christian Science Monitor, 8 de juliol de 2009.

[5] Pàg. 16.

[6] 21 de maig de 2009.

[7] The Guardian, divendres, 3 de juliol de 2009.

[8] Document de la FAO, pàg. 39.

[9] Ibid, pàg. 35.

[10] Ibid, pàg. 15.

[11] Future of Food, British Broadcasting Corporation, documental del canal BBC2 presentat per George Alagiah, 24 d'agost de 2009.

[12] Ibid.

[13] Walden Bello, 'Destroying African Agriculture', a Global Research, 5 de juny de 2008.

[14] Raj Patel, Stuffed & Starved: Markets, Power and the Hidden Battle for the World's Food System, Portobello, 2007, pàg. 15.

[15] P. Sainath, 'The Largest Wave of Suicides in History', a CounterPunch, 12 de febrer de 2009.

[16] Raj Patel, Stuffed & Starved, pàg. 27.

[17] Frantz Fanon, The Wretched of the Earth, pàg. 122.

[18] Future of Food, British Broadcasting Corporation, documental del canal BBC2 presentat per George Alagiah, 24 d'agost de 2009.

Traducció d'Enfocant.net