Als poderosos aquesta democràcia ja no els serveix, ni per Hondures, ni per Veneçuela, ni per...

Als poderosos aquesta democràcia ja no els serveix, ni per Hondures, ni per Veneçuela, ni per...

Per alguns el titular d'aquest article pot semblar d'una evidència innecessària. Tanmateix, això no resulta tan clar si mirem la història d'aquestes dues darreres dècades a Llatinoamèrica.En pocs anys, les dictadures variades van donar peu a democràcies econòmicament força rendibles. El retorn dels països americans als canals formals de l'occidental “sistema de partits polítics”, va significar en termes directes l'increment exponencial dels guanys dels poderosos empresaris en aliança amb capitalistes estrangers.

Les dictadures militars varen servir per ordenar la casa i mantenir a ratlla els intents de “revolució a la cubana” que van crèixer per tot el continent des de mitjans dels 50'. El “nou ordre mundial”, però, requeria posar a to llibertat econòmica amb llibertat política. El tot configuraria una identitat global que, alguns suposaven, dotaria les economies llatinoamericanes d'una estabilitat política que afavorís els negocis, fins a la fi dels temps. I cal que acceptem que l'aposta va funcionar de forma quasi perfecta durant gairebé dues dècadas. Fins i tot en alguns països més que no pas a d'altres, es va enfortir , encara que només de manera momentània , una incipient classe mitjana, que va accedir als beneficis de la societat de consum, a través del sobreendeutament.

Però avui aquesta estabilitat i la millora de les condicions de vida només resten a la memòria dels qui es van sentir triomfadors per un dia. Encara que els pesi a molts, Marx continua tenint porfiadament la raó: la lluita de classes reprèn el seu pes a la història, i són els pobles, passant per sobre de les anquilosades estructures dels partits de l'esquerra militant, els qui van reprendre el seu protagonisme.

Amb un vigor i una empenta inesperada, els carrers s'han tornat a omplir de protesta i la reivindicació pels drets perduts ha fet esclatar totes les estratègies desmobilitzadores implementades des dels governs.

I el que resulta més sorprenent encara és que tota aquesta energia s'ha bolcat en el suport a candidatures populars que de manera més o menys radical pretenen impulsar transformacions que acabin amb les profundes desigualtats.

Esgotats els camins de l'esquerra avantguardista, els aldarulls dels carrers s'han transformat en els millors canals per a transmetre els missatges dels nous líders populars. Amb total flexibilitat, i ajustant-se a les condicions històriques concretes de cada país, aquestes empentes populars han fet servir les eleccions democràtiques per a portar al davant del govern a militars, capellans, sindicalistes, líders indígenes o periodistes.

Tot plegat, per a sorpresa de la dreta intel.lectual, el poble en la seva “suposada” desorganització ha demostrat una enorme habilitat per a donar respostes polítiques a un moment on, des de la intel.lectualitat d'esquerra es continua actuant, en general, com un espectador que veu l'actual escenari polític com una cosa llunyana  i estranya.

La democràcia, sustentada sobre processos electorals, ha estat presa per assalt pels pobles d'Amèrica. Sense embuts, hem pogut presenciar com una vegada i una altra, malgrat els diners, la corrupció, l'enorme pes dels mitjans de comunicació i l'embrutiment sistemàtic de segles de manipulació, l'emergència de governs populars radicalitza l'actual moment polític que viu Llatinoamèrica.

Per tot plegat, la dreta necessita provocar profunds canvis a l'actual context. I això passa per “domesticar” la democràcia.

Els poderosos ja no poden confiar en que el sistema de partits polítics sigui capaç d'actuar com a agent regulador dels conflicts socials, propis de les societats capitalistes.

Els partits tradicionals de l'esquerra i la dreta sobreviuen actualment i en el millor dels casos com a petits reductes de poder però marginals en termes de pes electoral. Llevat d'excepcions, la crisi del sistema de representació basat en els partits polítics tradicionals, és terminal.

Per això, les eleccions han passat a ser un joc perillós, vistes des dels ulls de les burgesies llatinoamericanes. L'avanç del que en diuen el “populisme” en cada procés electoral sembla imparable, crida necessàriament a definir els marges de la democràcia.

(Traducció d'Enfocant.net)