Adéu, jurisdicció universal. Benvinguda, impunitat

"Adéu, jurisdicció universal. Benvinguda, impunitat

Margalida Capellà

Quan una es pensa que, si s’han conquerit determinats drets, només en règims autoritaris aquests drets poden retrocedir, ara ens arriba del Congrés de Diputats una reforma legislativa que ha deixat a més d’un jurista perplex en comprovar allò que és possible fer també en democràcia malgrat tots els avenços assolits dins i fora d’Espanya en matèria de protecció dels drets humans. Aquesta és la reflexió que uneix actualment aquells juristes que llegim el projecte de llei que modifica la Llei orgànica del Poder Judicial reformant, en concret, l’article 23.4, que fins ara era la base jurídica de l’exercici de la jurisdicció universal per part dels tribunals espanyols i que ha col·locat Espanya al capdavant de la lluita contra la impunitat en els darrers deu anys.

Amb aquesta reforma, Espanya es situa gairebé a la cua d’aquesta lluita perquè aquest mateix article, així com quedarà si no s’aconsegueix convèncer la nostra classe política de la barbaritat jurídica que suposa, no és que limiti la jurisdicció universal espanyola sinó que, de fet, l’elimina. Aquesta jurisdicció implica que els tribunals espanyols (com tribunals d’altres països que hagin reconegut aquest tipus de jurisdicció, establerta en convenis i costums internacionals) puguin conèixer determinats crims (genocidi, crims contra la humanitat, però també pirateria, narcotràfic o tràfic il·elgal de persones) comesos fora d’Espanya encara que ni víctimes ni autors tenguin la nacionalitat espanyola. I aquí va una primera pregunta per a tots aquells que ocupen un escó al Senat o al Congrés: com és possible que votin a favor d’una reforma que beneficia els perpetradors de les violacions de drets humans i no les seves víctimes, posant tots els obstacles possibles perquè els pitjors criminals de guerra i genocides no siguin jutjats i perseguits efectivament quan en els seus respectius països gaudeixen de la impunitat guanyada per la força de les armes, del terror o de la impunitat?

Vegem quins són aquests obstacles. Fixin-se en allò que han votat ja la majoria de diputats i diputades del Congrés dels Diputats. En primer lloc, que malgrat els convenis internacionals subscrits per Espanya diguin altra cosa, els tribunals espanyols només podran conèixer crims comesos a l’estranger si es donen dues condicions: la primera, que s’acrediti que els seus presumptes responsables es troben físicament a Espanya o bé que les víctimes siguin espanyoles o bé que existeixi algun vincle de connexió rellevant amb Espanya; la segona, que no hi hagi “una investigació i una persecució efectiva dels fets punibles” en un altre país competent o per un tribunal internacional. Observin el marge de discrecionalitat que es dóna als jutges a l’hora de comprovar si existeix aquesta connexió. Remarquin com no s’exigeix que aquesta investigació sigui de naturalesa penal: basta que es creï una simple comissió militar o simplement administrativa per fer com que s’investiguen els fets denunciats per bloquejar l’acció judicial a Espanya, que és el que ha passat ara amb la querella sobre Gaza. Comprovin, finalment, que no s’estableix qui ha d’acreditar o provar tots aquests factors: serà possible que es faci recaure aquesta prova en les víctimes denunciants? Molts ens temem que sí.

En segon lloc, i quan no es creu possible juntar més despropòsits en un sol paràgraf d’un article, arriba la traca final: un procés penal que arribi a ser iniciat davant la jurisdicció espanyola malgrat tots els obstacles enumerats, haurà de ser arxivat provisionalment quan comenci un altre procés sobre els mateixos fets denunciats en un altre país competent o davant un tribunal internacional. Qualsevol persona que llegeixi detingudament aquestes línies s’adonarà de la conseqüència d’aquesta barbaritat perpetrada en algun despatx del Ministeri de Justícia: en contra dels principis processals comuns més bàsics, bastarà que es presenti una simple denúncia en qualsevol altre país per suspendre el cas, allargant el procés, el patiment de les víctimes i la impunitat dels criminals, que podrien impulsar indirectament processos en països on saben que no seran mai jutjats efectivament.

Finalment, sobre allò que no diu el projecte de llei encara hi ha encara més motius de preocupació, principalment perquè no es preveuen en disposicions transitòries específiques què passarà amb els processos ja iniciats davant l’Audiència Nacional. Serà possible que algun jutge accepti aplicar retroactivament aquesta reforma en funció del principi de llei penal més favorable al reu, quan aquesta reforma és només sobre una llei processal que determina la competència dels tribunals espanyols? Després del que ha passat amb les denúncies sobre els crims del franquisme i vist el “talant” de la Fiscalia de l’Audiència Nacional, no ens vendrà de nou que es vagin arxivant les denúncies sobre el Tíbet, el Sàhara ocupat o El Salvador en aplicació d’aquesta reforma.

Les víctimes i els seus advocats han treballat durant anys per arribar a l’Audiència Nacional. Han recollit diners, han aportat persones que han prestat testimoni malgrat el perill que això suposava per a elles o les seves famílies, han convençut els més pesimistes que la impunitat no havia de ser la norma i que l’excepció es trobava a Espanya.

Hi ha molts de motius per denunciar públicament tant les causes com les conseqüències d’aquesta reforma sobre la jurisdicció universal, però el més important, per mi, és que amb el seu vot a favor els diputats i les diputades d’aquest país han bufetejat sense cap contemplació la cara de mares, pares, avis, àvies, néts i nétes de milers de persones assassinades, violades, desaparegudes, torturades, destrossades i perseguides en països on no es respecten ni els drets humans ni la justícia. Ara, Espanya serà un més d’aquests països i la lluita obstinada de tantes persones no haurà valgut per a res. I tot per quatre convenis comercials i un parell de fotos per a l’àlbum d’aquest Govern que tant ens va il·lusionar fa uns anys i que ara ens fa empegueir.

Margalida Capellà i Roig és professora de Dret internacional públic a la UIB"