25è suïcidi a France Télécom

El vint-i-cinquè suïcidi en gairebé dos anys. Un enginyer de France Télécom es va penjar el passat dijous. El cos de l'home de 48 anys va ser trobat penjat a casa seva, a Lannion (Côtes-d’Armor). Dimecres, a Marsella, van salvar pels pèls un altre empleat de l'empresa de telefonia.

L'home, un pare de família, duia un mes de baixa. Li havia estat concedica pel metge de l'empresa. Un portaveu de la direcció de France Télécom va anunciar-ne la mort i va afegir que Didier Lombard, el President del grup que va acudir al lloc dels fets, "estava profundament afectat per aquest gest”. Un altre treballador de France Télécom, també de Lannion, es va suïcidar la nit del 29 al 30 del passat mes d'agost.

Aquest suïcidi és el vint-i-cinquè des del mes de febrer del 2008. «Els sindicats de France Télécom (CGT, CFDT, FO, CFTC, CFE-CGC/Unsa, Sud), assenyala Le Point, van fer una crida dijous al personal per a que el dia 20 d'octubre, data de la propera reunió de la taula de negociació sobre l'estrés laboral “portin a terme tota mena d'actuacions i, especialment, assemblees generals” en considerar que els treballadors són “encara en perill”».

Ahir, els serveis mèdics van poder impedir l'acció desesperada d'un treballador de France Télécom. És l'acció desesperada d'un company, executiu a la mateixa empresa, un empleat de 54 anys de baixa laboral des de fa mesos, que havia decidit acabar amb la seva vida dimarts, a casa seva, al districte onzè de Marsella. Van salvar-lo a temps de morir penjat.

Ahir, en Xavier Darcos [ministre de treball] es felicitava a Canal + de què s'hagués pogut salvar aquest hombe, alhora que remarcava que estava molt malalt des de feia alguns mesos. Abans de dur a terme l'acte fatal, el treballador, en un impuls, va enviar al seu cap un SMS informant-lo de les seves intencions. Aquest va alertar de seguida els serveis d'urgència. «Crec que a finals d'aquest any serem en condicions d'evitar que el que està succeint torni a passar” ha declarat al seu torn el Ministre de Treball Xavier Darcos que acaba de endagar un Pla de emergència per a la prevenció de l'estrés laboral, “les coses s'estan estabilitzant”». France Télécom ha distribuit, a partir del 19 d'octubre, uns qüestionaris sobre les condicions laborals dels seus 120.000 treballadors francesos.

Ell suïcida d'avui és la víctima d'un sistema que ha estat denunciat pel periodista Paul Moreira al seu llibre Travailler à en mourir (Treballar fins a morir-ne) publicat per Flammarion.

Olivier Bailly: No hi ha cap estudi de caire nacional sobre el suïcidi laboral a França. Per què?

Paul Moreira: N'hi ha un, fet a la conca de Baixa Normandia. A partir d'aqueses dades regionals, parcials, s'ha fet una projecció nacional que ha donat lloc a un informe del Consell Econòmic i Social. Segons aquesta projecció hi hauria aproximadament un suïcidi diari a la feina per causes laborals. Quan vaig estrenar el documental Travailler à en mourir, fa aproximadament any i mig, el Ministre de Treball d'aleshores, Xavier Bertrand, havia demanat que se'n fes un estudi, del tema.

En realitat, no hi ha una estimació real de l'impacte del patiment laboral. Ni quantitativa, ni qualitativa. En comptes d'assumir el problema i encarar-lo, s'opta cada cop més per negar-lo. Cosa que no em sorprèn… Enfrontar-s'hi suposa fer front a una cosa de força més abast, a saber, el funcionament del món empresarial en un moment de la història del capitalisme en que sembla que aquest s'hagi tornat boig.

OB: El seu llibre se centra en Renault. Per què aquesta elecció?

PM: Internet juga un paper essencial (i circumstancial...) en l'elecció de Renault. Quan es va difondre el documental Travailler à en mourir a France 2, la repercusió va ser enorme. El nivell d'audiència demostrava, sobre tot, que la película havia ficat el dit a la nafra. Arran d'això, vaig posar una entrada al meu blog on deia que havia estat a punt de titular la película Travailler plus pour mourir plus (Treballar més per a morir més).

Em van arribar molts comentaris dels internautes. Un d'ells era de Sylvie, la vídua de l'Antonio, un dels treballadors que s'havia suïcidat a Renault. Ella em deia que efectivament caldria haver-la titulat així perquè aquesta és la realitat que s'està imposant en algunes empreses. Vam començar a dialogar. Després ens vam veure i vaig adonar-me'n de que ella havia reflexionat molt sobre el tema. Vaig decidir d'escriure un llibre que continués la película però que inclogués també la història dels morts de Renault. Hubert Prolongeau, que és amic meu, tenia un projecte semblant amb Flammarion. Vam unir les nostres forces. El que m'interessava era entendre de la manera més objectiva possible el que havia passat. No es tractava de denunciar simplement els caps directes que són també víctimes.

Per exemple, la cap de l'Antonio. Sens dubte, alguna cosa hi té a veure, amb la seva mort. Però curiosament, indagant, vam descobrir que és l'única que va anar a dir la veritat als investigadors, a la policia. Ella insistirà en veure'ls mentre tota l'empresa s'amagava a sota de la taula. I diu que no li extranya que l'Antonio se suïcidés, que la pressió era enorme. Tot el contrari de la versió oficial de Renault. Aquesta dona carregarà tota la seva vida amb la culpabilitat de la mort d'un home. I d'una manera o d'altra, perquè sempre es tendeix a simplificar, serà considerada el cap de turc de la història. La qual cosa és injusta. Perquè realment són un sistema i una mecànica els que han dut un home a la mort. És el que intentem mostrar al llibre, amb subtilesa, amb un màxim de detalls i entrevistant-nos amb tota la gent possible. Cosa que no ha estat gens fàcil. El món de l'empresa és avui el món del silenci. És més fàcil trobar mafiosos o jihadistes disposats a parlar que treballadors de les grans empreses franceses.

OB: N'hi ha prou amb la mediatització d'aquests suïcidis per causes laborals per a canviar les coses?

PM: La mobilització de la societat civil és el que donarà lloc a les lleis. Els polítics van per darrere de la realitat. Intenten controlar l'espectacle i quan realment els supera, actuen. Fa poc vaig estar al programa de Franz-Olivier Giesbert (Vous aurez le dernier mot a France 2). Xavier Darcos, el Ministre de Treball, també hi era invitat. Li vaig preguntar si realment hi havia un problema a les empreses franceses i em va respondre: «Vostè en té una imatge, de l'empresa, semblant a la de la película La Tapadora però n'hi ha moltes, d'empreses, on tot va força bé». Ho sé! Aquest no és el problema, sinó què s'hi ha de fer, en aquelles on les coses van malament. I són moltes.

Avui l'únic que fa reaccionar a l'empresa no és la moral, perquè no en té, només té una vocació econòmica: produir beneficis per a ella mateixa i per als seus accionistes. El seu taló d'Aquiles és la imatge. Això li serveix de moral. El  que ha fet que avui els responsables de Renault o de France Télécom es belluguin no és la mort dels seus treballadors, sinó l'impacte sobre la imatge de l'empresa, el fet de que hi hagi clients que es donin de baixa d'Orange, que hi hagi gent que triï una marca que no sigui Renault en el moment de canviar de cotxe. Una de les maneres més eficaces de lluitar contra el clima infernal que ha imposat un cert tipus de gestió a les empreses és la reacció de la societat civil. Que nosaltres, els periodistes, hi parem més atenció, que els sindicats estiguin més a l'aguait, que se'n parli més. No hi ha res com la paraula i la transparència per a millorar les coses. Les empreses, com, d'altra banda, tothom, quan se senten vigilades tendeixen a modificar el seu comportament. Els polítics aniran al darrere. Faran el que la societat civil els imposi.

OB: Indústria automobilística (Renault i Peugeot), energia (central EDF de Chinon), telefonia (Orange i SFR), bancs. Per què aquests sectors es veuen més afectats que d'altres?

PM: El tema està força relacionat amb els objectius i la individualització. A Renault ha estat el contracte 2009, imposat per Carlos Ghosn, que augmenta espectacularment la producció i els seus ritmes. Ghosn presenta les coses amb una mena d'amenaza subtil: «o l'aconseguim o anem cap a un pla social massiu»; «No són objectius sinó compromisos» - en anglès el mot és commitment, un terme mol fort per a indicar un compromís profund que se signa amb sang.

A France Télécom, evidentment, es tracta de l'entrada al món de la competència, la qual cosa ha provocat una reorganització. No en puc parlar amb autoritat perquè no he investigat en aquesta empresa, però el que descobreixo quan llegeixo els diaris és alucinant. El súmmum: la política de traslladar els executius cada tres anys per a que tinguin una mobilitat permanent. Molt sovint, quan els directius es prenen per demiürgs, hi ha gent que mor.

Als bancs passa el mateix. Fan servir un discurs que no és només econòmic sinó que està ideologitzat: l'ambició, la promoció, els objectius... I, curiosament, tot això recau sobre els millors. En el fons, els qui ho porten millor són aquells que troben camins de fugida per tal d'evitar que els trituri la màquina. Sovint, els qui moren són aquells que s'impliquen de debò a la feina, la gent per a qui el treball representa una part important de la seva identitat, els qui tenen por de no estar a l'alçada... Els morts dels quals parlem són sovint directius, és a dir, aquells que estan més aïllats, que estan ficats en històries d'entrevistes individuals amb objectius anuals, per als quals el col.lectiu està completament dividit. Hi ha més patiment entre aquesta gent que entre els obrers on, malgrat tot, resta alguna cosa de l'esperit col.lectiu dels tallers.

OB: Creu que aquests suïcidis són generacionals, que afecten més la gent gran que els joves?

PM: No. Per exemple, l'Antonio, a Renault, no arribava als quarenta anys quan es va suïcidar. A priori la pressió sobre la gent de cinquanta anys és més gran perquè hi ha a més tota una ideologia que envia senyals del tipus “ets vell, ja no serveixes per a res".

OB: Els suïcidis estan menys relacionats amb la feina en sí o amb les condicions laborals que amb la forma de gestió de l'empresa. Quina diferència creu que existeix entre aquesta forma de gestió i l'assetjament moral?

PM: La gran diferència és que l'assetjament moral és una mena d'ajustament de comptes entre un treballador i el seu responsable jeràrquic que farà de tot per destruir-lo, perquè li té mania. En els suïcidis dels quals en parlem, l'important no és això, sinó l'estructura, la reorganització, la fusió, el fet de que els empleats perdin el contacte amb el seu superior. És el cas de Raymond, que treballava a Renault. Raymond perd el contacte amb un superior que podia ajudar-lo, recolzar-lo, després d'una reorganització on divideixen els equips en dos.

L'objectiu és produir catorze models més (30%) sense contractar personal i reduint els costos. S'arriba a una situació on la gent treballa entre un 30 i un 40 % més. Arran d'aquesta reorganització, Raymond perd el seu superior jeràrquic i es troba amb un responsable directe que no coneix el sector i, a més, ho admet.

Per damunt arriba, i això és conseqüència directa de la reorganització, un equip de directius matricials, paios als quals anomenen els khemers roigs de Renault perquè tenen accés directe a Carlos Ghosn, i que els enginyers i tècnics veuen com a policies. Aquests assenyalen els errors, els problemes, les preocupacions, envien correus electrònics amb 47 còpies i pressionen per a què els terminis s'acompleixin. No són caps “normals”. No s'hi pot comptar, amb ells, per a cercar solucions. La seva missió consisteix en localitzar els problemes i, eventualment, aconseguir que se solucionin. No és tampoc una tasca de destrucció, però l'impacte que això pot tenir en gent vulnerable que comença a desestabilitzar-se, pot ser terrible.

OB: Què en pensa, de l'actitud de la CPAM [Caisse Primaire d’Assurance Maladie] que no estableix cap relació entre el suïcidi i les condicions laborals a Renault?

PM: Això és vàlid en el cas de Raymond que es va suïcidar a casa seva, fins i tot quan a la seva nota de suïcidi denuncia clarament les seves condicions laborals i els seus directius. Com va succeir a casa seva, assumpte tancat. Però n'hi ha de pitjors.. .Antonio que es va suïcidar al Technocentre de Renault. Durant la investigació, vàrem descobrir que al començament la CPAM no volia reconèixer l'accident laboral. I ho va fer sense notificar-ho ni a la seva dona ni al treballador. Sylvie es va rebelar i va canviar les coses.

L'actitud de la CPAM m'ha deixat astorat. Incompetència? ¿Por de ficar-se en el terreny d'empreses tan grans com Renault? No tenim la resposta perquè, com de costum, s'han negat a parlar amb nosaltres.

OB: A més a més dels mètodes de gestió que generen estrés entre els treballadors, vostès parlen també d'explotació de la mà d'obra en precari.

PM: Sí, Patrick Darcy que treballava a Arcelor sense estar contractat. Rudy Norbert que va treballar 21 hores seguides. Gérard Libier va morir directament a l'empresa. Jean-Luc Pruvost, un altre treballador temporal, acumulava els pitjors horaris, per exemple de 21 h a 5 h del matí, el tipus d'horari que necessita al menys tres dies de recuperació, és a dir, el temps per a que l'organisme es recuperi. Tanamteix, el cridaven durant aquest periode per a que treballés de nou, cosa totalment il.legal. Va patir un accident vascular. Una aturada cardíaca. És difícil demostrar que aquest atac fos degut únicament al fet de que s'ignoressin els horaris de recuperació. En canvio, sí se sap que hi va haver una infracció a la legislació laboral. I si existeix la legislació laboral també és per a protegir la salut dels treballadors.

OB: Fa la impressió de que la inspecció de treball està totalment desarmada.

PM: Un dels grans problemes a França és que, a part de Gérard Filoche, que és conegut com el llop blanc i que exerceix la seva llibertat d'expressió tot arriscant la seva carrera, els inspectors estan subjectes al secret professional. Amb els més valients és possible tenir una conversa off the record on revelen algunes coses, però no és possible accedir als seus informes.

Una de les mesures positives per als assalariats seria retornar la llibertat d'expressió als inspectors de treball, que puguessin esdevenir fonts d'informació, com  als països normals i democràtics. Els inspectors de treball són l'autoritat pública, som nosaltres, són l'ull independent de la societat civil dins de les empreses. No hi ha raó per a que hagin de mantenir el secret professional. Hauria de ser possible llegir-ne i comentar els informes. Aquesta podria ser la manera d'aconseguir que les empreses actuin una mica millor.

Foto: bellaciao