1910-2010: Cent anys d’Anarcosindicalisme

"Manifest 100 anys d'anarcosindicalisme (1910-2010)

Secretariat Permanent de la CGT

Fa ara 100 anys el coratge i la rebel·lia d’un grapat de dones i homes va fer que el món comencés a canviar de base.

Conscients que l’emancipació dels treballadors i treballadores només podria realitzar-se per l’acció directa de la mateixa classe treballadora, gents sotmeses de totes condicions i oficis van decidir organitzar-se autònomament com a persones lliures i assumir el destí de les seves vides en comunitat al marge d’amos, governs i supersticions.

Naixia així el moviment anarcosindicalista sota les sigles històriques de la Confederació General de Treball i la Confederació Nacional del Treball, inspirades en els principis que van dinamitzar la Primera Internacional de Treballadors, la més democràtica, humanista i revolucionària expressió d’autodeterminació política i social que han conegut els temps moderns.

I l’experiència ha demostrat que aquestes sigles i ideals antiautoriaris han estat els que han promogut les transformacions socials més importants i ambicioses de la història. Refutant la cultura de submissió que predicaven les classes dirigents, les oligarquies i l’església, combatent sobre el terreny la intolerància de la burgesia depredadora, predicant amb l’exemple de la seva solidaritat i disputant pam a pam al totalitarisme en armes les conquestes amb tant sacrifici assolides.

Avançats al seu temps i pioners en la denúncia de les injustícies, van ser anarcosindicalistes els qui van arrencar de les urpes del capital la jornada laboral de 8 hores i qui amb la seva lluita fraternal van aconseguir després de segles d’humiliacions l’equiparació social de les dones, portant el seu ideari de revolució social plena, integral i llibertària per tot el món, i molt especialment a Amèrica Llatina, convertida des de llavors en la segona llar d’aquest heroic proletariat militant.

També va ser la resistència llibertària la que en un primer i crític moment va frenar en sec l’envestida criminal de les tropes mercenàries nazifeixistes cridades per la dictadura franquista per sotmetre al poble espanyol i castigar la seva insolència revolucionària. Encara avui, la revolució espanyola de 1936-1939 sorprèn el món i és universal la valoració d’aquella epopeia popular com a fita històrica. Mentre aquí, al propi escenari de la desigual contesa, el revengisme i la desmemòria còmplice continuen escatimant el llegat ètic d’aquella gent que portava un món nou als seus cors.

Per això avui, en complir-se el centenari d’aquell fulgor que encara il·lumina la fecunda senda de la llibertat i la solidaritat, desnonats ja definitivament funestos miratges autocràtics i estatalistes de poder que s’han revelat vençuts companys de viatge de la dominació i l’explotació, els anarcosindicalistes ens tornem a autoconvocar per denunciar les amenaces noves i insospitades que estan posant en perill l’existència del planeta i la convivència en dignitat i afirmar la nostra fe en la humanitat treballadora i en la derrota final de la barbàrie capitalista i els seus representants.

En despuntar el Segle XXI, convençuts que la pàtria dels oprimits i oprimides és el món i la seva família la humanitat, nosaltres, homes i dones, joves i grans, oriünds i forans, mestissos, enarborem la insubmissió, la pau i la paraula per cridar a trencar les recents i invisibles cadenes de la servitud voluntària.

Quan tot en les altures conspira per a ofegar els crits contra la injustícia establerta, anarcosindicalistes, sindicalistes revolucionaris, anarquistes, llibertaris, anticapitalistes i antiautoritaris, com a dipositaris de l’autèntica democràcia d’acció directa, afirmem que nosaltres som el poble i la seva rebel·lia infinita, i reconeixem l’immens deute contret amb les generacions que ens van precedir en la lluita per la llibertat, la justícia i la dignitat.

Perquè l’afany que guia la nostra anarquia representa la més alta expressió de l’ordre.

Perquè quan tot el poble governa, com pretén l’ideal de la verdadera democràcia, ningú no mana, com persegueix l’anarquisme.

SALUT I LLIBERTAT!!

Secretariat Permanent de la CGT

www.cgt.org.es/spip.php?article1589"

"CNT, 1910-2010: Un segle d'anarcosindicalisme

CNT-Barcelona
C/ Joaquim Costa, 34, ent 1a
Pl. Duc de Medinaceli 6, ent. 1a

Poc podia imaginar Giuseppe Fanelli, ambaixador de Bakunin i de la Internacional, l’èxit de la seva missió quan va arribar a Barcelona, el novembre de 1868. Després de la seva arribada, l’obrerisme català, que ja estava organitzant-se, va créixer des d’una inspiració llibertària.

Sobre aquesta base arrela, a principis del segle XX, el sindicalisme revolucionari que ve de França, per bé que algunes fonts parlen d’una mútua influència París-Barcelona. El 1907, aquests debats donen el seu fruit amb la fundació d’un sindicat, Solidaridad Obrera (SO), de composició diversa, però que aviat es convertirà en una organització llibertària, malgrat el rebuig inicial dels anarquistes ortodoxos, que sempre han desconfiat de la via revolucionària sindical.

Només tres anys després, SO aglutinarà entitats de la resta de l’Estat en una nova estructura; així, entre el 30 d’octubre i l’1 de novembre de 1910 –fa ara, en efecte, 100 anys– tindrà lloc a Barcelona el congrés constituent de la CNT. La central anarcosindicalista sabrà adaptar-se a les necessitats de temps convulsos; la seva aposta: una implicació profunda amb els barris i la riquíssima vida popular i associativa del moviment llibertari (per exemple, la CNT afavorirà fins i tot diverses vagues en el pagament dels lloguers); un decidit apoliticisme que afovereix el caràcter autònom de la lluita obrera; i l’acció directa com a principi bàsic de la intervenció social. Entre els anys 1918 i 1919, l’organització passa de 345.000 afiliats a 715.000, 250.000 dels quals es compten a Barcelona.

L’organització aconsegueix sobreviure a la persecució de la dictadura de Primo de Rivera. L’arribada de la República coincidirà amb una nova estratègia de la CNT i la Federació Anarquista Ibèrica (FAI), que s’havia fundat el 1927: comença un cicle d’obert insurreccionalisme amb què ambdues organitzacions s’enfronten a una República que rebutgen per burgesa; a la vegada, la CNT s’escindeix, i dóna lloc als anomenats Sindicats d’Oposició, partidaris de mantenir la lluita sindical. L’organització es reunifica a les portes de la guerra social de 1936-1939. Durant el conflicte, el moviment llibertari (CNT, FAI, Mujeres Libres i les Joventuts Llibertàries) viurà una situació particular: mentre alguns destacats militants pressionen perquè els anarquistes entrin al Govern de la República i de la Generalitat, hi ho aconsegueixen durant diversos períodes, les bases confederals es llancen a la Revolució durant el que s’anomenarà “el curt estiu de l’anarquia”. Col·lectivitzacions d’empreses i terres, sanitat, educació, costums… un món nou, sustentat per més d’un milió d’afiliats, brilla breument per caure sota els embats del Govern republicà, de la Generalitat i dels agents soviètics, que no estan disposats a tolerar una revolució social. Després, la victòria de Franco i, definitivament, el desastre de tota una societat paral·lela construïda pels anarquistes. Amb la derrota, arriba l’exili. Mentre el moviment llibertari a França es dessagna en lluites internes, a la Península cauen, un darrere l’altre, els successius comitès de la CNT clandestina, els membres de la qual són afusellats o pateixen llarguíssimes condemnes a les presons franquistes. Paral·lelament, els maquis mantenen una lluita ferotge i cada vegada més desesperançada fins que cauen els últims, al final dels 50. Durant la dècada següent, un nou organisme, Defensa Interior, manté la lluita contra l’Estat.

Contra tot pronòstic, la CNT sobreviu a la Dictadura. El 29 de febrer de 1976, a la parròquia de sant Medir, al barri de Sants, la Confederació es reconstitueix públicament. Només un any després, la Central aconsegueix reunir més de 250.000 persones en el míting de Montjuïc i agitar la vida barcelonina amb les mítiques Jornades Llibertàries de 1977.

Però CNT no està disposada a participar en la farsa de la Transició i l’Estat li declara la guerra; un episodi de terrorisme d’Estat, conegut com Cas Scala, desencadena el 1978 la caça de bruixes contra l’organització, que a la vegada entra en un procés d’escissió que culmina amb la formació de CGT, entitat que accepta participar en les eleccions sindicals. Des de llavors, amb dues organitzacions es mantenen separades.

Però, i demà?

Entre les ruïnes d’una esquerra que, o bé vaga en els llimbs ecosocialistes després de creure’s la mort de les ideologies, o bé qüestiona les institucions mentre sucumbeix a les seves regles des d’incongruents partits anticapitalistes, en aquest panorama, diem, l’anarcosindicalisme manté la vigència de les lluites autogestionàries i autoemancipadores. L’anarcosindical està liderant conflictes en sectors tan precaris com ara el comerç, l’arqueologia, els subcontractistes de serveis municipals, etc; alhora, dóna suport solidàriament a altres lluites, contra tancaments patronals o ERO’s, demostrant la viabilitat del projecte anarcosindicalista.

Però, com ahir, el seu compromís excedeix l’àmbit laboral i, per això, on estan els sense papers, en el suport als grups d’alliberament animal, a les okupacions, a la lluita antipatriarcal, animant el cooperativisme, denunciant el sistema carcerari, en guerra oberta contra la dictadura de mercat, en totes aquestes lluites, en fi, la CNT manté la seva presència.

Seguim sent els homes i les dones que han decidit ser amos de la seva vida. A la utopia no hi renunciarem mai; la justícia, l’exigim ja. I tenim clar en quin territori ens la juguem: en el futur, i pel futur."