Presentació del llibre “Llamamiento; y otros fogonazos”

El proper dia 25 de juny es presentarà a Enmedio el llibre “Llamamiento; y otros fogonazos” (Acuarela & A. Machado, Madrid, 2009), d'inminent publicació. Aquest volum aplega un seguit d'escrits germans, un conjunt de textos que emanen d'un mateix punt de l'esperit la localització del qual es va indicar, en altres llocs i entre altres mil possibles, mitjançant la menció Tiqqun o Comitè Invisible.

Enmedio, carrer Palaudàries 25-27, Barcelona.

Aquí va un fragment del llibre per tal d'obrir boca:

“Hem nascut a la catàstrofe i hem establert amb ella una estranya i tranquil.la relació de costum. Una intimitat, gairebé. Fins on ens arriba el record, no hi ha hagut cap altra actualitat que la de la guerra civil mundial. Hem estat educats com a supervivents, com a màquines de supervivència. Se'ns ha format en la idea de que la vida consisteix en avançar, avançar fins a esfondrar-se en mig d'altres cossos que marxen idènticament, que ensopeguen i s'esfondren, alhora, en la indiferència. Com a molt, l'única novetat de l'època present és que res de tot això no pot amagar-se ja, que en cert sentit tothom ho sap. D'aquí el recent enduriment, tan evident, del sistema: els seus ressorts són al descobert i no serviria de res voler escamotejar-los.

Molts se sorprenen de que cap fracció de l'esquerra o de l'extrema esquerra, de que cap de les forces polítiques conegudes sigui capaç d'oposar-hi, a aquest decurs de les coses. “Tanmateix, som en democràcia, no?”. I poden meravellar-se molta estona: res d'allò que s'expressa en el marc de la política clàssica podrà mai aturar l'avanç del desert, ja que la política clàssica n'és part, del desert.
Quan diem això, no és per a preconitzar una política extra-parlamentària com a antídot a la democràcia liberal. El famós manifest “Som l'esquerra”, signat fa uns anys per tots els col.lectius ciutadans i “moviments socials” francesos, enuncia prou bé la lògica que, des de fa trenta anys, anima la política extra-parlamentària: no volem prendre el poder, derribar l'Estat, etc.; per tant, volem ser reconeguts per ell com a interlocutors.

Allà on regna la concepció clàssica de la política, regna la mateixa impotència davant del desastre. Que aquesta impotència sigui modulada per una àmplia distribució d'identitats finalment conciliables no canvia res. L'anarquista de la Fédération Anarchiste (FA), el comunista dels consells, el trotskista d'Attac i el diputat de la UMP [dreta francesa] parteixen d'una mateixa amputació. Escampen el mateix desert.
La política, per a ells, és allò que s'hi juga, es diu, es fa i es decideix entre els homes. L'assemblea, que aplega tothom, que aplega tots els humans fent-ne abstracció dels seus mons respectius, conforma la circumstància política ideal. L'economia, l'esfera de l'economia, en deriva lògicament: com a necessària i impossible gestió de tot allò que deixem a la porta de l'assemblea, de tot allò que ha estat constituit d'aquesta manera com a no-polític i convertit després en família, empresa, vida privada, passatemps, passions, cultura, etc.
Es així com la definició clàssica de la política escampa el desert: abstraient els humans del seu món, separant-los de la xarxa de coses, de costums, de paraules, de fetitxes, d'afectes, de llocs i de solidaritats que conformen el seu món. El seu món sensible. I allò que els atorga la seva consistència pròpia.

La política clàssica és la gloriosa posada en escena dels cossos sense món. Però l'assemblea teatral de les individualitats polítiques dissimula malament el desert que és. No n'hi ha, de societat humana, separada de la resta dels éssers. N'hi ha una pluralitat, de mons. Mons que són encara més reals en tant que són compartits. I que coexisteixen.
La política, en veritat, és el joc entre els diferents mons, l'aliança entre aquells que són compatibles i l'enfrontament entre els irreconciliables.

I afegim que el fet polític central d'aquests darrers trenta anys ha passat desapercebut. Perquè s'ha desenvolupat en una capa de la realitat tan profunda que no se'n pot dir “política” sense provocar una revolució a la noció mateixa de política. Perquè en definitiva, aquesta capa de la realitat és aquella on s'elabora la partició entre allò que s'admet com a real i la resta. Aquest fet central és el triomf del liberalisme existencial. El fet de que s'admeti d'aquí en endavant com a natural una relació amb el món basada en la idea segons la qual cadascú té la seva vida. Que aquesta consisteix en una seguit d'eleccions, bones o dolentes. Que cadascú es defineix por un conjunt de qualitats, de propietats, que fan d'ell, segons una ponderació variable, un ésser únic i irreemplaçable. Que el contracte sintetitza de manera adient el compromís dels éssers entre sí, i el respecte, tota virtut. Que el llenguatge no és més que un mitjà per a fer-se entendre. Que cadascú és un meu-jo entre els altres meu-jo. Que el món està en realitat composat de coses a gestionar i d'un oceà de meu-jos. Que aquests darrers tenen, d'altra banda, l'enutjosa tendència a transformar-se en coses a força de deixar-se gestionar.
Per suposat, el cinisme només és un dels possibles trets de l'infinit quadre clínic del liberalisme existencial: la depressió, l'apatia, la deficiència inmunitària –tot sistema inmunitari és d'entrada col.lectiu–, la mala fe, l'assetjament judicial, la insatisfacció crònica, els vincles negats, l'aïllament, les ilusions ciutadanes o la pèrdua de tota generositat, també en formen part.

Finalment, el liberalisme existencial ha sabut escampar tan bé el seu desert que els més sincers esquerrans enuncien les seves utopies fent servir els mateixos termes:
“Reconstruirem una societat igualitària a la qual cadascú aporti la seva contribució i de la qual cadascú rebi les satisfaccions que espera. [...] Pel que fa als desitjos individuals, podria ser igualitari que cadascú consumeixi a la mida dels esforços que està disposat a aportar. Caldrà redefinir la manera d'avaluació de l'esforç fet per cadascú”, escriuen els organitzadors del “Village alternatif”, anticapitalista i antiguerra, contra el G8 d'Evian, en un text titulat “Quan haurem abolit el capitalisme i el treball assalariat!”. Aquí s'hi troba una clau del triomf de l'imperi: aconseguir mantenir a l'ombra, envoltar de silenci, el terreny mateix on ell maniobra, el pla sobre el qual entaula la batalla decisiva: el disseny de la realitat sensible, l'ajustament de les sensibilitats. De manera que paralitza preventivament tota defensa en el mateix moment en què opera, tot destruint fins i tot la idea d'una contraofensiva. La victòria s'aconsegueix cada vegada que el militant, al final d'una dura jornada de “treball polític”, s'estira davant d'una película d'acció.

Quan ens veuen retirar-nos dels penosos rituals de la política clàssica –l'assemblea general, la negociació, la contestació, la reivindicació–, quan ens senten parlar de món sensible més que no pas de treball, de papers, de jubilacions o de llibertat de circulació, els militants ens miren amb llàstima. “Pobres, sembla que diuen, s'estan resignant a ser minoritaris, es tanquen al seu ghetto, renuncien a estendre's. No seran mai un moviment.” Nosaltres creiem exactament el contrari: són ells qui es resignen a ser minoritaris, parlant el seu llenguatge de falsa objectivitat, l'únic valor del qual és el de la repetició i la retòrica. Ningú no s'enganya pel que fa al dissimulat menyspreu que fan servir per parlar de les preocupacions de “la gent”, cosa que els permet anar de l'aturat al sense papers, del vaguista a la prostituta sense mai posar-se en joc, perquè aquest menyspreu és una evidència sensible. La seva voluntat “d'estendre's” és només una manera de fugir d'aquells que ja hi són, d'aquells amb els quals, sobre tot, tindrien por de viure-hi. I finalment, aquells a qui repugna admetre la significació política de la sensibilitat, són els més exposats als lamentables efectes d'atracció de la sensibleria. Mirant-ho bé, preferim partir de nuclis densos i reduits que no pas d'una xarxa àmplia i feble. Hem conegut prou aquesta covardia”.