unió europea

La constitució hongaresa anul·la el dret de vaga i obliga a desocupats a emprar-se en camps de treball, però la UE només ha qüestionat allò que fa referència a les competències del Banc Central. Orban acomiada a 6300 funcionaris per tranquil·litzar a Europa.

Tal i com diu l'autora Carmela Negrete, en aquest article publicat al número 166 del periòdic Diagonal, sembla que la Unió Europea té molt clares les seves prioritats: salvar l'euro i disciplina fiscal mitjançant una austeritat tal  que fins i tot el FMI la comença a qualificar d'excessiva... ara bé, pel que es veu no és tant prioritari que hi hagin països dintre de la Unió que dificultin el dret de vaga, redueixin la llibertat de premsa, plantegin camps de treball i comencin a atiar l'antisemitisme.

“La nova constitució suposa un retorn al passat. Anirà canviant de mica en mica la vida d'Hongria fins que esdevingui un Estat totalitari”, assegurava el periodista hongarès-austríac Paul Lendvai a la televisió franc-alemanya ARTE. En tant sols un dia el govern hongarès va acomiadar 228 jutges dels mes alts tribunals i els va substituir per uns altres, més acords als “nous temps”. El primer ministre hongarès, Viktor Orban, del partit d'extrema dreta Unió Cívica Hongaresa (Fidesz) va prometre durant la campanya electoral canviar-ho tot de socarrel per tal de treure Hongria de la crisi. A la segona volta de les eleccions, al maig de 2010, un 70% dels vots van ser favorables a aquesta formació política (a la primera va obtenir un 53%).

Us reproduïm aquest article que contextualitza la situació islandesa, escrit per  Mike Krolikowski, Yvette Krolikowski i Damien Millet, membres del Comitè per a l'Anul·lació del Deute del Tercer Mon (CADTM), traduït al castellà per Alberto Nadal per a Viento Sur.

El passat 9 d'abril de 2011, els islandesos s'han negat, en un percentatge de prop d'un 60%, a pagar per assumir els errors d'aquells que han dut el seu país a l'abisme. Una vegada més han rebutjat mitjançant referèndum l'acord Icesave, que preveu que l'Estat indemnitzi als centenars de milers d'estalviadors britànics i holandesos que han perdut diners en la fallida d'aquest banc “en línia” l'any 2008. Han confirmat per tant el primer "No" pronunciat al març de 2010, fet que irrita extremadament tant al govern islandès, com als governs britànic i holandès, a la Unió Europea, als banquers i als promotors de la mundialització neoliberal. Tots aquests alts responsables no veuen cap inconvenient que un banc on line anomenat Icesave proposi taxes al·lucinants per a atreure als clients, que ciutadans britànics i holandesos atrets per la promesa de guanys fàcils inverteixin en ell en tot coneixement de causa, que Londres i Amsterdam vinguin a eixugar les pèrdues d'aquests especuladors quan una crisi de gran amplitud esclata provocant la fallida del banc, i després que aquests governs es tornin contra l'Estat islandès perquè prengui al seu càrrec els 3,8 milers de milions d'euros que han gastat, i que la primera ministra islandesa estigui d'acord a imposar aquesta purga al seu país. Molt feliçment, el poble islandès ha dit que no una vegada més.

Article de Luis Picazo Casariego, aparegut seu blog "No sin mi bici" el passat 23 de gener, traduït al català pels companys del web de la CGT de Catalunya. D'obligada lectura. El ressaltat d'algunes parts és nostre.

Recentment ens han sorprès els esdeveniments de Tunísia que han desembocat en la fugida del tirà Ben Alí, tan demòcrata per a Occident fins a abans-d’ahir i alumne exemplar del FMI. No obstant això, una altra “revolució” que té lloc des de fa dos anys ha estat convenientment silenciada pels mitjans de comunicació al servei de les plutocràcies europees. Ha passat a la mateixa Europa (en el sentit geopolític), en un país amb la democràcia probablement més antiga del món, els orígens del qual es remunten a l’any 930, i que va ocupar el primer lloc en l’informe de l’ONU de l’Índex de Desenvolupament Humà de 2007/2008. Endevineu de quin país es tracta? Estic segur que la majoria no té ni idea, com no la tenia jo fins que m’he assabentat per casualitat (a pesar d’haver estat allí al 2009 i al 2010). Es tracta d’Islàndia, on es va fer dimitir a un govern al complet, es van nacionalitzar els principals bancs, es va decidir no pagar el deute que aquests han creat amb Gran Bretanya i Holanda a causa de la seva execrable política financera i s’acaba de crear una assemblea popular per a reescriure la seva constitució. I tot això de forma pacífica: a cop de cassola, crits i precís llançament d’ous. Aquesta ha estat una revolució contra el poder polític-financer neoliberal que ens ha conduït fins a la crisi actual. Heus aquí per què no s’han donat a conèixer tot just aquests fets durant dos anys o s’ha informat de manera frívola i de passada: Què passaria si la resta de ciutadans europeus prenguessin exemple? I de passada confirmem, una vegada més per si encara no estava clar, al servei de qui estan els mitjans de comunicació i com ens restringeixen el dret a la informació en la plutocràcia globalitzada de Planeta SA.

(Vinyeta de Manel Fontdevila publicada al diari Público el passat 1 de febrer)

Article de José Nieto, publicat al web de Sodepau el passat 16 de gener.

La revolta popular i el final del regnat de Ben Ali i els seus, ha agafat amb el peu canviat a molts actors de la política internacional. A experts i governs occidentals i els seus aliats a la regió magrebina per descomptat; en el cas de la UE, com gairebé sempre li passa (Algèria, 1992; Palestina en incomptables ocasions; Turquia en unes quantes i un llarg etcètera); per descomptat, el propi Ben Ali i afins han estat els primers en no esperar-se’l, submergits en aquesta autocomplaença en que s’instal•len molts dictadors, sobretot quan ho són gairebé durant trenta anys i tenen una “claca” important, tant a nivell nacional com internacional, que els hi aplaudeix “les seves obres” (l’actitud preferida de la UE davant tipus com Ben Ali); però m’atreviria a dir que, fins i tot a la mateixa oposició tunisiana en l’exili, li ha sorprès la revolta popular i el ràpid desenvolupament dels esdeveniments.   

Article de Jaume Asens i Gerardo Pisarello

(Publicat a Sin Permiso www.sinpermiso.info, el passat 25 de desembre de 2010)

Mentre finalitza aquest 2010, tot indica que la Unió Europea ha abdicat de la tasca de construir d'un projecte social i democràtic a escala continental per a tornar-se més aviat en la seva més aferrissada adversària. L'eix Berlín-París-Londres està aconseguint imposar la seva pretensió de consolidar un mecanisme de rescat financer condicionat a l'acceptació de polítiques d'"austeritat" i de congelar fins a l'any 2020 un pressupost comunitari no més gran a l'1% del PIB dels Estats membres. Aquestes mesures només poden comportar l'aprofundiment d'un camí de servitud molt diferent a l'imaginat per Friedrich Hayek. Com a mínim, per als països situats a la perifèria de l'actual UE, que es veurien obligats a aplicar una sèrie de polítiques suïcides per a la seva pròpia recuperació interna, sota pena de perdre els fons comunitaris i, arribat el cas, el seu dret de vot en les institucions europees. Els impulsors d'aquestes polítiques són plenament conscients del seu caràcter anti-popular. Per això pretenen traslladar-les al somort Tractat de Lisboa mitjançant un procediment especial que exigiria el vistiplau dels parlaments estatals però que permetria, al mateix temps, sortejar els incòmodes i imprevists referèndums ciutadans. La deriva elitista i tecnocràtica de la UE ha esdevingut així en obstinació. Llevat de algunes honorables excepcions, les energies democratitzadores avui existents a l'espai europeu no provenen de les seves institucions. Més aviat, hi són a les veus que, des d'Atenes a París, de Dublín i Lisboa a Londres, Roma, Madrid o Barcelona, s'estan atrevint, amb enormes dificultats, a contestar aquest procés als carrers, als barris, als llocs d'estudi i de treball, negant-se a assumir-ho com si d'un irresistible designi diví es tractés.

Durant dècades vam veure extenses àrees d'Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica patint els anomenats programes d'ajust estructural de l'FMI, unes receptes econòmiques que van empobrir milions de persones, autèntics robatoris imposats per les instàncies dels capitals internacionals (encara no es feia servir tant l'eufemisme  cínic d' "els mercats").

Ara estem veient com s'apropa la tempesta, mentre, "per calmar els mercats", ja ens estan aplicant les retallades de manera preventiva, retallades que quan ens toqui directament el nostre torn, encara les faran més grans. Ara li ha tocat a Irlanda. Hem vist caure Grècia, i no fa tant, Letònia. Fa dècades que veiem com aquestes retallades mai van aconseguir els objectius d'eliminació de la pobresa ni a l'Àfrica, ni a l'Àsia, ni a Amèrica Llatina. Ni ara, que ens ha tocat a Europa, què ens pensàvem? que mai no ens tocaria?.

Tot i així, tot i que mai van poder eliminar la pobresa amb aquestes polítiques, hi insisteixen, perquè aquestes retallades no eliminen la pobresa, però sí augmenten la riquesa. D'uns quants, dels de sempre, d'aquells mercats i bancs que ens van  collar al seu moment amb hipoteques prohibitives, que ara ens desnonen i ens deixen al carrer, mentre els governs de torn els hi estan abocant milers de milions d'€ públics per tapar els seus forats, diners públics per tant de tots, diners que treuen de les escoles, de la sanitat i de les pensions. Això es un robatori, és com el conte infantil de Robin Hood però a l'inrevès: robar als pobres per donar-li als rics. Robar les pensions, els calés de tota una vida de treball dels nostres pares, per donar-li a bancs i caixes amb l'excusa de "tranquilitzar els mercats", per molt "nostres" que siguin, és directament miserable.

Hem vist fa poc un nou episodi de la paròdia de democràcia en que vivim, una democràcia on els nostres governants juguen als superherois i compten senyeres, o bé volen reeditar tripartits que ja ens retallaven i feien la feina bruta a compte de qui? efectivament, de... "els mercats". Ens queda la magra esperança que si ara a algunes parts d'Amèrica Llatina està guanyant l'esquerra real i està aplicant polítiques d'esquerres i sobiranistes reals (o sigui sobiranistes respecte de "els mercats", els nostres autèntics governants i explotadors) va ser gràcies precisament a aquestes polítiques d'ajust estructural, que van aconseguir aquest ascens de l'esquerra real (no com les paròdies tripartites) a Amèrica Llatina, aturar un procés d'integració territorial neoliberal com era l'ALCA (el que està esdevenint la Unió Europea) i proposar una alternativa com l'ALBA. Magra esperança, però fent servir termes futbolístics que els hi entén tothom, potser encara hi ha partit, i en tot cas, encara queda molta lliga.

Us reproduïm l'article "Irlanda: L'FMI consolidarà l'economia de manicomi", escrit per Éirígí, organització política socialista republicana irlandesa i traduït al català i reproduït per La Fàbrica.

La gent del Centre d'Estudis per la Pau JMDelàs ha informat de la publicació de l'infome NeoConOpticon, elaborat per la xarxa d'investigació crítica Transnational Institute. L'informe explica els negocis milionaris que estan fent contractistes de defensa i tecnologia d'Europa amb els programes 'd'investigació en seguretat' de la UE. Segons la seva presentació:

Aquest informe està compost per dos apartats cabdals. El primer revisa el desenvolupament del Programa Europeu d'Investigació en Seguretat fins el dia d'avui. S'hi mostra que el disseny de l'ESRP s'ha externalitzat precisament a les empreses que es poden veure més afavorides per la seva implementació. El segon se centra en la implementació de l'ESRP i en la consolidació del complex industrial de seguretat de la UE, més enllà d'aquest programa. S'hi examina el paper que exerceixen alguns elements i la relació entre determinats projectes “d'investigació” i mesures polítiques de la UE. En aquest informe s'analitzen els 95 projectes finançats fins a la data en el marc del programa d'investigació en seguretat (fins a finals del 2008) i s'han consultat alguns milers de projectes d'altres programes temàtics d'I+D i finançats per la UE. El que es desprèn de l'aclaparadora selecció de contractes, acrònims i polítiques de la UE és el veloç desenvolupament d'un poderós nou sistema de vigilància “interoperable” europeu que es farà servir amb finalitats civils, comercials, policials, de seguretat i de defensa.

Enfocant crea llocs de treball. Sí, finalment. I sense subvencions, ni "beques". Perquè d'alguna manera s'haurà de detectar qui són els membres d'Enfocant.net i filtrar i analitzar qui són els seus lectors i els continguts publicats i/o reproduïts. I això, si no subcontracten fins i tot aquestes funcions que pertanyen al cor de l'estat, crearà alguns llocs de treball al sector públic ... tot i que com a nous censors i policies del pensament.

Perquè la idea d'aquesta directiva, aprobada durant la presidència espanyola de la UE, en una reunió presidida pel ministre d'exteriors Miguel Ángel Moratinos i amb la participació del secretari d'estat Diego López Garrido, és aquesta: no només combatre i perseguir els actes terroristes i la seva propaganda o apologia, sinó directament també els ciutadans sospitosos d'experimentar un procés de radicalització. Així es vigilarà si aquests han patit algun deteriorament del seu nivell de vida i /o s'involucren en moviments antiglobalització.

Us reproduïm l'article "La UE vigilarà als ciutadans d'opinions radicals", escrit per Irene Lozano i publicat al web Cuarto Poder.

Coincidint amb la vaga general de la funció pública que se celebra avui contra les retallades econòmiques del govern Zapatero, aquestes mesures han estat presentades davant de l'ECOFIN, el grup de Ministres d'Economia de la Unió Europea, el qual s'ha atorgat  a sí mateix el dret d'avaluar-les. De moment han donat el seu vist-i-plau, però n'han demanat més, d'això que ara anomenen "mesures valentes"; en concret exigeixen la reforma del mercat laboral, és a dir, el definitiu desmantellament dels escassos drets laborals que encara són en vigor.

Però no només aquí. Els governs d'Alemanya i el Regne Unit també han anunciat retallades. El primer ministre britànic, Cameron, ha dit que aquests mesures d'austeritat seran molt dures i afectaran l'estil de vida de la població durant anys o dècades. En mig de tanta mesura "valenta" i decidida, cap d'aquests líders polítics han explicat encara perquè la població europea ha de baixar el seu nivell de vida si se suposa que vivim a una economia cada cop més productiva. I tampoc no expliquen com és que la "refundació del capitalisme" s'ha tornat, de cop i volta, en capitalisme desbocat i embogit.

Ara, per tal de "tranquilitzar els mercats", s'està plantejant que tots els governs de la Unió Europea hauran de sotmetre els seus presupostos anuals (és a dir, la seva política econòmica i social) a un examen previ per part de l'ECOFIN, el grup de ministres d'economia. I només si aquest hi dóna el seu vist-i-plau, aquests presupostos podran ser debatuts i aprovats als respectius Parlaments. El fet de que, a més, la retallada del govern Zapatero hagi de passar una avaluació, i el fet de que governs com els d'Alemanya o Regne Unit, que se suposen d'un altre color polític, anunciïn mesures semblants a les d'aquí, fan pensar en la pèrdua definitiva de sobirania democràtica davant dels interessos d'un capitalisme cada cop més desbocat i lliurat a una embogida fugida cap endavant.

Aquesta és una de les tesis del següent article, La UE i Zapatero se superen, publicat per Antoni Domènech, Alejandro Nadal i Gustavo Búster a la revista SInPermiso, on podem trobar una crònica dels fets esdevinguts durant els dies previs a tota aquesta "valentia" econòmica anunciada ara pels governs europeus. I fan una adevertència: si una esquerra desmantellada i derrotada es nega a lluitar contra aquestes tendències tot deixant que la impotència i la resignació es facin sentit comú entre la població, serà l'extrema dreta qui en treurà profit.

Entre el 14 i el 18 de maig ha tingut lloc a Madrid la celebració de la Cimera dels Pobles Enllaçant Alternatives. Aquesta trobada coincidia amb la cimera de caps d'Estat i govern europeus i llatinoamericans que tenia el propòsit d'avançar en l'establiment de Tractats de Lliure Comerç (TLC) entre la Unió Europea i diversos països llatinoamericans. La Cimera dels Pobles vol denunciar que aquests tractats són l'instrument d'una recolonització del continent americà. Una nova colonització impulsada pels governs en benefici de les empreses transnacionals europees. Paral.lelament, s'ha reunit també el Tribunal Permanent dels Pobles (TPP), el qual ha analitzat el comportament d'aquestes empreses i ha conclòs que les seves pràctiques violen sistemàticament drets humans, socials, econòmics i mediambientals amb la complicitat dels governs de la Unió Europea, com queda palès al document La Unión Europea y las empresas transnacionales en América Latina així com a la sentència final del TPP. Pel que fa a les conclusions de la pròpia Cimera dels Pobles, queden reflectides a la següent Declaració Final.