sobirania alimentària

Us reproduïm aquest article, de l'escriptor Vicent Boix, autor d"El parque de las hamacas" on es fa un repàs exhaustiu a un seguit de mites i de falsos arguments sobre la crisi alimentària, les seves causes i les seves solucions. Publicat originalment a la revista "Soberanía alimentaria, biodiversidad y culturas".

Des de fa un any el món es troba immers en una crisi alimentària a causa de l'increment en els preus d'alguns aliments. Els primers balanços socials conseqüència d'aquest terratrèmol els va donar a conèixer el Banc Mundial (BM) a mitjans de febrer de 2011, anunciant que durant aquest any el nombre de famolencs podria créixer en 75 milions [i] fins a arribar a un total de 1000 milions; complicant-se d'aquesta forma el primer dels Objectius del Mil·lenni, que es compromet a reduir a la meitat el percentatge de persones famolenques. L'augment també està sent una llosa per a les pobres economies familiars, que destinen entre un 50 i un 80% del pressupost a la compra d'aliments. Segons un informe recent del BM, l'increment dels preus en els països asiàtics ha oscil·lat sobre un 10%, el que podria empènyer a 64 milions de persones a la pobresa. [ii]

Des que, als anys 90, la desregularització dels mercats de matèries primeres va portar a la compra-venda dels aliments a través dels anomenats mercats de futurs –acords per fer transaccions de mercaderies físiques en un temps futur establert–, l’especulació en aquest camp ha augmentat fins a representar un 75% del sector agrícola. Un exemple d’això el trobem en el “dipòsit 100% natural” de Catalunya Caixa, que inverteix directament en productes bàsics com el sucre, el cafè i el blat de moro, fent-ne augmentar els preus.

En l’article que us presentem, publicat al número 221 de La Directa, Esther Vivas repassa les causes de l’actual crisi alimentària –l’especulació amb els aliments, el pas dels inversos en hipoteques cap a mercats més segurs en època de crisi, l’augment del preu del petroli i de la demanda d’agrocombustibles–, comenta com aquesta crisi ha estat un dels factors detonants de les revoltes al Nord d’Àfrica i a l’Orient Mitjà i proposa la sobirania alimentària com a alternativa.

Blog de Jordi Martí i Font

“El 2010 el preu del sucre es va incrementar un 61,3% i previsiblement seguirà creixent perquè, entre altres motius, la demanda és superior a la producció. El consum de cafè continuarà creixent i, segons tots els experts, la recessió actual hi tindrà un impacte mínim. El consum de blat de moro també continuarà en ascens per causa de la demanda per al consum humà i de la seva utilització per a la producció de biocombustibles”.

Què us sembla? Un fragment d'article d'un d'aquests diaris de premsa groga de color salmó? Un trosset, pescat al vol, d'algun discurs poc profund d'algun dirigent ja sigui del FMI o de l'OMC? El locutor de “Valor afegit” o un qualsevol d'Intereconomía traduït al català? La mínima expressió de les mentides mundials en alimentació en la veu d'algun presentador d'un programa de debat seriós a la Teletrès? O el començament de la classe d'un professor d'Economia d'ESADE o de la Ramon Llull?

Res de tot això sinó tot el contrari.

En aquest article, publicat al número 108 de la revista Viento Sur, la seva autora, Esther Vivas, explica la història i l'actualitat de les cooperatives de consum agroecològic.

En un món on la producció d'aliments està cada cop més industrialitzada i on la distribució resta en mans d'unes poques empreses que controlen el mercat, les cooperatives de consum representen una alternativa no només en el sentit de "menjar bé", és a dir, menjar productes que han tingut un procés d'elaboració ecològic, sinó també una distribucio més justa, saltant-se tota la cadena d'intermediaris i posant directament en contacte el pagès i el consumidor.

Tal dia com avui i durant aquestes dates de Nadal, les famílies incrementaran notablement la seva despesa en productes alimentaris, entre d'altres. Aquests productes en molts casos i cada cop més, estan controlats per grans multinacionals alimentàries. Us reproduïm l'article "Qui decideix allò que mengem?"  d'Esther Vivas, publicat a la revista Diagonal nº 115.