repressió

Què és el Cabanyal? a la Viquipèdia en diuen: "El barri del Cabanyal-Canyamelar és, des de finals del segle XIX, un barri mariner de la ciutat de València. Aquest barri, fins a 1897, va ser un municipi independent anomenat el Poble Nou de la Mar. La seua peculiar trama en retícula deriva de les alineacions de les antigues barraques, paral·leles al mar. Aquest tret particular li conferí el títol de Bé d'Interés Nacional. Poble principalment de pescadors, prompte es va convertir en una zona d'interés com a lloc de descans i oci. Mostra d'això són un bon nombre d'alqueries que apareixien juntament amb les barraques, pertanyents als més afavorits en el s.XVIII, o la presència de fondes que s'anunciaven en la premsa de l'època. A la darreria del segle XX  es començà a estudiar projectes per a construir l'extensió de l'avinguda de Vicent Blasco Ibáñez, que passaria a través del barri i que requereix l'enderroc d'un gran nombre d'edificis, molts d'ells considerats d'interés nacional." Potser, si no en tenim prou amb aquesta definició tan neutra, podríem fer-li una ullada a algunes imatges per entendre l'oposició contra allò què l'oligarquia especuladora del PP valencià pretén fer, la destrucció no només d'un barri sinó d'un patrimoni històric i artístic únic.

Al conflicte d'El Cabanyal políticament hi juguen diversos agents. En primer lloc els veïns, organitzats a la Plataforma Salvem el Cabanyal, proven d'oposar-se als enderrocs de manera pacífica, malgrat els pejoratius dedicats pels demòcrates del PP, que encara parlen cansinament a aquestes alçades de "los violentos" referint-se als veïns opositors. D'altra banda els socialistes, que des del ministeri de cultura i el govern central  van provar durant el passat gener de frenar el pla paralitzant, via requeriment previ del Tribunal Suprem, la normativa urbanística que justificava el pla.

A tot això, un ajuntament de València i un govern de la Generalitat valenciana, tots dos d'un PP esquitxat pels escàndols de corrupció necessitaven urgentment tirar pilotes fóra i la Generalitat valenciana va aprovar urgentment un decret on es derogava la declaració del barri com a Bé d'Interés Cultural per així poder realitzar els enderrocaments i tirar endavant el perllongament de l'Avinguda Blasco Ibáñez. I al tornar de les vacances de Setmana Santa van iniciar els enderrocs. Malgrat l'oposició dels veïns, reprimits amb unes duríssimes càrregues policials que estan provocant ferits i detinguts. Amb la col·laboració del delegat socialista del govern central al País Valencià que va fer que la policia nacional a les seves ordres col·laborés en la brutal repressió que estan patint els veïns. Fet que va ser retret pels veïns a l'ex-ministra socialista Carme Alborch quan es feia gravar la setmana passada passejant solidàriament pel Cabanyal.

Milers de persones es van manifestar a València el passat dia 9 d'abril contra els enderrocs i contra la repressió, demanant la dimissió de l'alcaldessa Rita Barberà així com del delegat socialista del govern central Ricardo Peralta. Són particularment cíniques les declaracions del PP valencià on es demana "el respecte de la llei" quan el Consell d'Estat ha denunciat ja dues vegades la inconstitucionalitat de les mesures legals aprovades pel PP valencià per poder tirar endavant els enderrocs. Ahir dilluns, desenes de veïns van viatjar a Madrid per concentrar-se davant del Ministeri de Cultura demanant responsabilitats per les violentes càrregues patides i sol·licitant el cessament del delegat i del sots-delegat del govern espanyol a València com a 'responsables' de l'actuació 'indeguda i desproporcionada' de la policia nacional.

Podeu seguir el dia a dia del conflicte al web de la Plataforma Salvem el Cabanyal. Us enllacem un vídeo on podem apreciar la repressió contra els veïns. I us reproduïm l'article "El Cabanyal, anorreat" publicat per Llibertat.cat.

Cinc periodistes han estat assassinats durant el darrer mes a Hondures, assassinats que s'han perpetrat posteriorment del reconeixement del govern del país com a democràtic per part de les potències occidentals. Un lloc on certament ser periodista és perillós. En un altre règim democràtic com seria Colòmbia es reprodueixen els assassinats de camperols i d'indígenes. Al Brasil, ha estat assassinat un dirigent camperol partidari de la reforma agrària de l'Amazònia, Pedro Alcántara De Souza. I xifres de les organitzacions de drets humans brasileres calculen que durant els darrers 20 anys haurien mort unes 1200 persones per disputes pel control de la terra.

A Europa, curiosament, aquestes notícies no ens arriben o passen desapercebudes. Des del final del cicle guerriller a finals dels vuitanta potser aquestes notícies han passat de moda. O potser és perquè els grups mediàtics hegemònics de la regió ens pinten a les víctimes de la guerra social com si fossin víctimes de la delinqüència comuna. Pel camí, hem de suportar les extenses cròniques de periòdics com El País cada cop que una blocaire cubana té topades amb el règim. Ja ens sembla bé que ho faci, però potser podria dedicar el mateix espai mediàtic a les morts a Sud-amèrica de camperols i indígenes. I de periodistes que sí que realitzen correctament la seva feina.

Us reproduïm l'article "Cinc periodistes assassinats en un mes", de Thelma Mejía, publicat per Periodismohumano.com el passat 1 d'abril de 2010.

Ens assabentem que el passat 4 de març Meryem Mehdi va arribar a un acord amistós amb els advocats de la multinacional britànica British Gas, donant per acabada la seva vaga de fam que va durar 80 dies. Recordem als nostres lectors que aquesta vaga es va originar quan la multinacional hauria revisat, unilateralment i saltant-se alegrement la legislació algeriana -segons denuncia el seu comitè de suport-, les condicions laborals de Meryem, oferint-li com a única alternativa l'acomiadament.

Ens arriba també d'Algèria la notícia de com membres del Departament d'Informació i Seguretat (l'ex-seguretat militar) haurien amenaçat directament als responsables del sindicat autònom de professors d'ensenyament secundari i tècnic (Cnapest), per tal d'aturar una vaga a l'ensenyament que feia ja quinze dies que durava, vaga que finalment va ser declarada "ilegal" per un tribunal d'Alger.

Us reproduïm els comunicats "Meryem Mehdi atura la vaga de fam després de 80 dies" del Comitè de Dones del SNAPAP (sindicat autònom de personal de l'administració algeriana), i "Algèria: pressions de la policia política sobre sindicalistes per tal d'aturar la vaga a l'ensenyament", distribuïts i traduïts del francès per la CGT d'Andalusia. Més informació al web del CISA: Comité international de soutien au syndicalisme autonome algérien.

Amnistia Internacional acaba de denunciar que empreses de diferents estats membres de la Unió Europea aprofiten un seguit de buits legals per a fabricar i vendre instruments de tortura, com ara manilles per a polzes, manilles de subjecció a la paret o cinturons que poden inflingir descàrregues elèctriques.

La República Txeca i Alemanya són alguns dels països d'origen, els quals autoritzen l'exportació d'aquest material qualificant-lo de dispositius de subjecció de persones detingudes. L'estat espanyol apareix com un dels compradors d'aquests productes destinats a tasques policials.

Tot seguit, reproduim la nota de premsa feta pública per AI, que conté un enllaç a l'informe complet i a un apartat amb dades concretes sobre l'estat espanyol.

Actualització. Diumenge 28 de març a les 16 hores, xerrada sobre la resistència anti-MAT a Can Masdeu.

El passat dimecres 24 de gener va ser desallotjada pels mossos d'esquadra l'acampada contra la línia de Molt Alta Tensió (MAT) que es vol construir a les comarques gironines. Aquesta acampada als boscos de les Guilleries feia ja diversos mesos que funcionava, una petita obra col·lectiva de resistència contra moltes coses en general i contra la construcció d'aquesta línia de Molt Alta Tensió en particular. I curiosament desallotjada poques setmanes després de la gran nevada que va paralitzar el Principat, i que va originar una apagada que va durar ben bé una setmana a bona part de les comarques gironines. Desallotjament produït al bell mig de la polèmica sobre la manca de planificació de responsables polítics en aquesta nevada i posterior apagada i sobre les possibles responsabilitats de Fecsa Endesa en el manteniment de les infrastructures elèctriques de mitjana tensió (fet assenyalat per diverses fonts com la possible veritable causa de l'apagada).

A tot això aquest desallotjament es produeix com si Endesa volgués aprofitar la situació actual de desgavell polític i institucional donant un cop de puny sobre la taula i exigint la construcció d'una infrastructura discutible però que li està servint per tirar pilotes fora en el tema de l'apagada. Ens sembla molt curiosa aquesta curiosa coincidència temporal entre el desallotjament i la polèmica sobre l'apagada i la MAT. És molt curiós perquè poder judicial, departament d'interior i Endesa són administracions, institucions i empreses privades diferents i independents. De totes maneres, com ja hem repetit alguna vegada, des d'aquí considerem que el veritable poder de Catalunya no rau en el govern de la Generalitat, ni molt menys en l'estatal,  sinó en aquelles entitats bancàries, financeres, gairebé monopolistes (La Caixa, Endesa, Agbar, etcètera). Un poder al vell estil, al que mai podrem votar en unes eleccions, gairebé omnímode i incontrolable.

Us reproduïm el comunicat aparegut al web "Des dels boscos", el vídeo sobre l'okupació realitzat per Okupem les Ones i un text explicatiu del què suposava aquesta acampada, publicat a la revista llibertària de l'Alt Llobregat i el Cardener El Pèsol Negre.

El passat 9 de març, Amadeu Casellas va sortir en llibertat de la presó de Girona, com recordarem, després d'haver acomplert més de 8 anys de presó que no li corresponien, aquells que havia passat en presó provisional. Ha passat un calvari de vagues de fam, com diu el seu grup de familiars, amigues i amics: una lluita tan esgotadora com complicada i llarga. Us reproduïm el comunicat del citat col·lectiu, de moment només aparegut a Indymedia Barcelona.

Està vist que tant aquí com a Grècia i per tot arreu, això només ho pagarem entre tots. Aquesta és la idea que hi ha al darrere de tots els plans d'ajustament estructural de les economies sud-europees. L'ortodòxia econòmica exigeix que els dèficits públics no superin uns determinats llindars, i això significa ja ara mateix privatitzacions, pèrdua de drets laborals, reducció de salaris, retallades en serveis públics (educació, sanitat,...), pensions, etc. Quina llàstima que els mateixos que propugnen aquesta ortodòxia i que ens exigeixen a tots aquest enorme esforç no hagin tingut tants escrúpols a l'hora de demanar injeccions de milers i milers de milions d'euros precisament públics (els hi hem pagat entre tots) per tal de tapar els seus forats ocasionats justament per la seva imperícia i avarícia especuladora. Però a veure, els seus problemes no els havien d'arreglar els mercats i la seva famosa mà invisible? En què quedem?

El cas espanyol ja l'anem seguint de prop: propostes de retard de l'edat de jubilació, retallades al sector educatiu i a la sanitat, augment d'impostos indirectes, la famosa reforma laboral que es prepara, etc. Aquí el govern es sotmet completament als dictats dels mercats, aquell ens ("el mercat") que sembla com si tingués personalitat i vida pròpia, i no hi hagi al darrere especuladors que se n'aprofiten, amb noms i cognoms. I poders polítics, governs europeus i buròcrates de Brusel·les que són aquells que fa uns anys impulsaren aquella Constitució Europea que es va tirar enrere -i que el partit al govern hi va donar suport-, però que malgrat això se'ns apliquen molts dels capítols econòmics ortodoxos de la mateixa sense cap mena de pudor.

El cas grec encara és més sagnant. Aquí els governants dissimulen, potser a Grècia són més sincers: desembre passat el ministre de treball grec (també socialista) anunciava "hi haurà sang", referint-se a les retallades que se'ls demana des d'Europa per tal de rescatar el país. Malgrat tot, sembla que  la població grega està plantant cara. El passat 11 de març va haver-hi una vaga general amb diverses manifestacions on es van produir forts enfrontaments amb les forces de seguretat (més informació). La contestació llibertària és forta i s'expressa de moltes maneres i en molts àmbits de la societat. Aquest  context d'increment de la conflictivitat social, tal i com ens anunciava el mencionat ministre, porta i portarà sang: doncs de moment ja hem de lamentar la mort tirotejat del company llibertari Lámbros Fóundas. Us reproduïm els articles "Grècia esdevinguda un protectorat", de Jorge Altamira, publicat a Argenpress.info i "Qui són aquells que ataquen les economies grega i espanyola i perquè ho fan? I què cal fer per evitar-ho?" de Juan Torres López publicat al web Rebelión. Més informació sobre la situació grega al web Grecia-libertaria.blogspot.com.

El passat 29 de novembre es van celebrar unes eleccions a Hondures on va ser elegit Porfirio Lobo. Llàstima que aquestes eleccions estiguessin convocades i organitzades pels colpistes en un context absolutament anormal: cinc mesos després d'un cop d'estat i de la instauració d'un govern il·legal. Malgrat tot, el sr. Lobo ha estat reconegut com a president per 29 països, entre ells, per cert, Espanya. Aquestes eleccions no han estat reconegudes ni pel president legítim Zelaya, ni pel Front de Resistència hondureny, per tant, deixant fora del panorama representatiu a bona part de la població hondurenya. Cosa que tampoc suposa gaire problema: al segle XXI un sistema és reconegut internacionalment i pels grups mediàtics com a democràcia si i només si no suposa un problema pels veritables propietaris del poder econòmic i mediàtic. Aquesta és la diferència entre govern i règim. Aquells governs que no respectin aquesta norma no escrita sortiran de la categoria govern i passaran a ser anomenats règims, i ja poden ser governs que hagin estat elegits amb totes les garanties democràtiques.

Així, una oligarquia pot executar un cop d'estat, desencadenar una repressió brutal però control·lada, aturar les tímides reformes socials de Zelaya, obrir la possibilitat de més privatitzacions de recursos naturals, executar un degoteig incessant però limitat de morts, realitzar unes eleccions a mida sense participació de l'oposició popular, i el resultat de tot això ser reconegut  com a govern democràtic, fins i tot per governs pressumptament d'esquerres com el d'Espanya. No serà un règim, aquest calificatiu es reserva al règim chavista.

Pel camí el degoteig incessant de morts contra l'oposició continua, i no només a Hondures. Els útlims i sense ser exhaustius: el passat 24 de febrer Claudia Larissa Brizuela (a la foto), de 36 anys, activista sindical i filla de destacat líder de la resistència hondurenya, assassinat perpetrat en vísperes d'una gran mobilització de l'oposició. El passat 11 de març va ser assassinat David Meza Montecinos, periodista i corresponsal de Radio América, i pocs dies després, el passat 15 de març va ser assassinat el periodista Nahum Palacios, just mentre s'estava clausurant la IIa Trobada Nacional per la Refundació d'Hondures. S'ha de fer notar que aquests últims morts s'han produït poc després d'un viatge de Hillary Clinton per la zona demanant la reinserció del govern hondureny en instàncies internacionals, i també que els morts eren precisament  periodistes crítics amb el govern colpista, i que en un dels casos la mateixa Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH) havia demanat protecció per la víctima, mesura que mai va ser implementada. Us reproduïm els comunicats al respecte el·laborats pel sindicat Rel-UITA. Més informació a Honduras en lucha!.

Diferents informacions aparegudes en diversos mitjans de comunicació (Vilaweb, Kaosenlared, Setmanari la Directa, etc) anuncien la posada en llibertat d'Amadeu Casellas Ramón. Aquest ja feliçment ex-pres, ha estat posat en llibertat el passat 9 de març al migdia a la presó de Girona, quan s'ha considerat no només que ja havia acomplert la seva condemna -a l'haver comptat també el temps que portava en presó provisional-, sinó que a més portava 8 anys de més dins de les presons. Aquest fet era conegut i ja havia estat denunciat pels diferents grups de solidaritat amb el pres, que han protagonitzat una llarga i dura campanya de suport demanant la seva posada en llibertat. Recordem que Amadeu ha realitzat diverses llargues vagues de fam demanant la seva llibertat i denunciant la situació a les presons.

Us reproduïm les notícies publicades a Vilaweb i al web del setmanari La Directa,que en el número en format paper d'aquesta setmana publiquen una entrevista a Amadeu acabat de sortir de la presó. Esperem estendre la informació sobre aquesta feliç notícia durant els propers dies.

El passat 30 de gener es presentava públicament a un centre social de Madrid el projecte de les Brigades Veïnals d'Observació de Drets Humans. L'expressió "brigades veïnals" acostuma a despertar ressonàncies feixistes i parapolicials; recordem, si més no, el cas d'Itàlia, on el passat mes d'agost es van legalitzar les patrulles ciutadanes, a les quals s'hi han integrat persones amb idees feixistes i xenòfobes, seguint la tendència, tan extesa, d'identificar conflicte i malestar social amb la presència d'immigrants.

Aquest projecte que s'ha presentat a Madrid, però, té un caire ben diferent. Pretenen lluitar contra la persecució indiscriminada d'immigrants, les detencions massives, les identificacions a persones amb aspecte estranger... una experiència que, després de viure el cas de l'empadronament a Vic, resultarà especialment interessant de seguir de prop. De moment, podem llegir la seva declaració d'objectius, que presentem tot seguit.