privatitzacions

És imminent l'aprovació definitiva de la modificació de la Llei de Costes. Una llei que, tot i demostrar-se insuficient, ha suposat un relatiu fre a la destrucció del poc entorn de la costa que resta natural i ha consolidat la idea de que la costa és un bé públic que no pot ser privatitzat. Ara, en canvi, amb la nova llei, queda oberta la porta a la privatització i destrucció d'aquest entorn, entestant-se en aprofundir en un model econòmic, el monocultiu del totxo, que no porta enlloc. I, com ens expliquen Mar Aguilera, Àlex Peñalver i Lluís-Xavier, membres del Fons de Defensa Ambiental, en el següent article publicat a Mientras Tanto, tot aquest canvi es porta endavant en contra dels convenis i acords internacionals signats pel mateix govern.

La modificació de la Llei de Costes.  Una reforma per a desprotegir i privatitzar la costa

La Llei de Costes del 1988 ha estat una eina que s'ha revelat útil, malgrat les seves limitacions, ja que ha encarnat un dels encerts més que notables en la protecció del litoral frenant així, en part, l'aniquilació de la costa espanyola que venia produint-se a les dècades que la precedeixen. Aquests 35 anys de vigència de la Llei de Costes han estat un exemple de transversalitat ideològica en la preservació de la costa. N'és una prova la seva supervivència normativa durant aquests anys de governs de diferent signe. Una cosa que seria força positiva en els temps actuals. Aquest procés de conservació ha implicat molts ciutadans de totes les tendències i color polític. No és just que ara s'abandoni la costa a aquest perillós fantasma conegut com “el mercat”.

Comunicat de la Confederació de Federacions d'Associacions Veïnals de Catalunya (CONFAVC) i de la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona (FAVB).

Convocades per les organitzacions veïnals a debatre plegades de l’actual situació, tot un seguit de plataformes unitàries sindicals i d’entitats de l’àmbit de l’educació, la sanitat i la funció pública, però igualment moviments socials i assemblees de barri, han decidit fer confluir les seves protestes i reivindicacions en una gran manifestació ciutadana, que se celebrarà el diumenge 28 d’abril sota el lema: “Aturem els pressupostos antisocials. Juntes podem”.

La Plataforma Aigua és Vida demana al Parlament de Catalunya, en el següent comunicat, que derogui la privatització de l'empresa pública Aigües del Ter-Llobregat, adjudicada fa poc a la multinacional Acciona per un periode de cinquanta anys. Una adjudicació sotmesa ara mateix a un litigi amb l'altra empresa competidora, Agbar (controlada majoritàriament per Suez). No pot ser que un bé tant essencial per a la vida i que, a més, és comú, com l'aigua, estigui en mans d'empreses privades que tenen com a objectiu principal fer com més beneficis millor. D'altra banda, si ATLL és rendible fins al punt de resultar atractiva per aquestes empreses, tampoc s'entèn que hi renunciï un govern amb problemes financers.

El Parlament de Catalunya té l’oportunitat de posar fi al sabotatge social de l’economia ciutadana dut a terme amb la privatització d’ATL

La privatització d’Aigües Ter Llobregat ens obligarà a pagar innecessàriament 4.048 M€ i ens mostra clarament la incompatibilitat entre servei públic i gestió privada

El Parlament de Catalunya té damunt al taula dos Propostes de Resolució presentades per PSC i ICV (PR_PSC i PR_ICV) per tal de posar seny en la gestió de l’aigua de Catalunya i mantenir la titularitat pública de l’empresa Aigües Ter Llobregat.

Demanem a tots els partits del parlament que pensin i vetllin per l’interès general de la ciutadania i que es mantinguin dins de l’ètica de servei al poble i no cap a ells mateixos o el seu partit. Demanem a totes les forces polítiques del Parlament de Catalunya que treballin conjuntament i recuperin el rumb que el propi Parlament de Catalunya va iniciar el 1990 al crear l’empresa pública d’Aigües Ter Llobregat, una estructura d’Estat, que havia de vetllar per l’interès i la funció pública, és a dir, de la ciutadania, de totes i tots.

La gestió de l’aigua, capital per la governabilitat d’aquest país, mai pot dependre dels interessos econòmics de la multinacional de torn, ens hi juguem massa com per dependre d’un grup d’accionistes, siguin del país que siguin, que tenen com a únic fi maximitzar els beneficis. Així com les polítiques d’aigua no es poden basar en contenciosos administratius, ni escriure als tribunals.

Des del dia 29 de novembre hi ha tancades a diversos hospitals catalans en defensa de la sanitat pública i contra la privatització. A hores d'ara són, a Barcelona: hospital de Sant Pau i Hospital Clínic; a Terrassa la Mútua, a Sabadell: Parc Taulí, a Sant Joan Despí: Moisès Broggi i a l'Hospitalet de Llobregat: Hospital General.

El motiu principal d'aquestes tancades és l'oposició a la progressiva privatització de la sanitat pública amb l'excusa de les retallades. De fet, en teoria, no n'hi ha, de privatització, ja que la titularitat de les instal·lacions continuarà sent pública, però s'introdueix el que se'n diu "gestió privada". Un negoci ben rodó, perquè les empreses privades que se'n faran càrrec de la gestió ja es troben amb les infraestructures creades (mercès als diners públics) i aprofitaran la confusió que crearà la difuminació de les fronteres entre l'esfera pública i la privada; per exemple: les mateixes instal·lacions (públiques) que serveixen per atendre pacients de la seguretat social durant el matí es fan servir a la tarda per atendre "clients" de la sanitat privada. Un altre cas que ja s'està donant consisteix en el pacient que va a la pública i acaba sent derivat a la privada: el personal mèdic que treballa a la consulta pública informa el malalt que les proves que necessita fer-se trigaran mesos al sistema públic, però que aquest mateix personal, treballant a les mateixes instal·lacions en  un altre horari concedit a una empresa privada, li fara les proves de seguida, però pagant, és clar.

Aquesta fórmula de la gestió privada d'una instal·lació pública és possible gràcies a una reforma legal que es va aprovar l'any 1997, durant la presidència d'Aznar: la llei 15/97, llei que va comptar amb els vots favorables de PP, PSOE, CiU, PNV i CC.

El vídeo ha estat realitzat per 15Mbcn.tv. També reproduim el manifest de la tancada a l'Hospital Clínic de Barcelona, on cal destacar la denúncia que fan de l'empresa Barnaclínic, una empresa privada que fa servir les instal·lacions públiques i el personal del Clínic per a les seves activitats, amb l'agreujant de que els seus clients tenen preferència a l'hora de fer servir les instal·lacions, mentre que els pacients de la pública han de patir les llistes d'espera.

La setmana que ve l'Àrea Metropolitana de  Barcelona (AMB) apujarà el rebut de l'aigua fins a un 27% depenent del municipi. La pujada més alta tindrà lloc en aquelles poblacions on el subministrament depèn de l'empresa Agbar, controlada majoritàriament per la transnacional GDF-Suez. A banda de que ja resulta paradoxal que un bé essencial com és l'aigua estigui sota el control d'una empresa privada, hi ha dubtes sobre la legalitat d'aquesta situació, ja que sembla que mai ha existit un contracte de concessió fet d'acord amb la llei. D'altra banda, caldria preguntar-se si el subministrament d'aigua forma part de les famoses "estructures d'Estat" de les quals parla CiU, atès que l'altra gran empresa pública del ram, Aigües del Ter-Llobregat, acaba de ser privatitzada i adjudicada al grup Acciona en una concessió de cinquanta anys, cosa que ha comportat ja una pujada mitjana del 44% en el rebut de l'aigua (suposem que bona part d'aquests diners de més que ara es paguen aniran a parar a les butxaques dels accionistes).

A l'article següent, publicat a EcoDiari, la plataforma Aigua és Vida explica que s'està plantejant endegar una campanya d'insubmissió per no pagar el rebut de l'aigua a Agbar.

Breu i aclaridora nota de l'historiador Xavier Díez, (@herodot10) on defineix clarament el significat de la paraula "privatització", tant de moda últimament. I dels "esports" que sovint practiquen aquells que tant la prediquen.

No és cap provocació intel·lectual. El títol d'aquest post és una proposta de definició per al diccionari normatiu de l'IEC. Els fets ho avalen. La gestió privada dels afers públics, com demostra el gang de Sabadell, és obrir la porta de bat a bat a la corrupció. Privatitzar serveis és presentar-se com a paràsit entre qui treballa i qui paga: explotar als treballadors, estafar als finançadors i enganyar els usuaris. Arreu on hi ha privatització, hi ha robatori. I, una de les pitjors coses, és trobar encara algun prostitut intel·lectual, amb màsters i doctorats en desvergonya econòmica i teologia del mercat, que encara tenen la barra de justificar-ho en nom de l'eficiència...

Diverses entitats i associacions, com expliquen al següent comunicat, han presentat davant del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya una querella contra Boi Ruiz, antic president de la Unió Catalana d'Hospitals (associació d'empreses de la sanitat privada) i, actualment, Conseller de Sanitat. Després de la desfeta electoral, el govern de CiU continua amb la seva política de desmantellament progressiu i privatització de la sanitat pública. La darrera notícia en aquest sentit ha estat l'adjudicació de la gestió de diversos Centres d'Atenció Primària (CAP) de l'Alt i Baix Empordà a la multinacional Eulen.

El Grup de Defensa de la Sanitat Pública ha difòs el següent article alertant sobre una possible privatització de l'Hospital Clínic de Barcelona. Una privatització que seria imminent, tot just després de les eleccions del 25N ja que, segons algunes fonts, l'estudi jurídic preceptiu i el corresponent decret ja estarien elaborats. Una història més de la barreja entre gestió de serveis públics i interessos privats, on sovint gestors públics i empresaris privats són les mateixes persones. Com ja s'ha dit arran de la privatització d'Aigües del Ter-Llobregat, aquells que s'omplen la boca parlant de dotar-se d'estructures d'estat el que fan, en realitat, és desmantellar aquestes estructures i vendre-les al capital privat.

El passat 5 d'octubre el Govern estatal va aprovar una modificació de la Llei de Costes que redueix la protecció de les zones litorals. Us reproduïm el comunicat emès al respecte per Ecologistes en Acció.

Ecologistes en Acció rebutja rotundament la modificació de la Llei de Costes aprovada en el Consell de Ministres d’avui [5 d'octubre]. La llei redueix perillosament la protecció del litoral existent fins ara, afavoreix la privatització i l’especulació urbanística incontrolada en bona part de la costa i estableix infinitat d’excepcions sense justificació. Es tracta d’una llei aprovada sense la necessària participació social, feta a la mesura d’interessos particulars, que oblida el canvi climàtic i el seu efecte sobre la costa.

Mentre el líder de Convergència i Unió, Artur Mas, diu que cal dotar-se d'estructures d'Estat, es dedica en realitat a desmantellar aquestes estructures i vendre-les al millor postor. La privatització de la sanitat i de l'aigua tiren endavant sense que això sembli entrar en cap debat seriós als grans mitjans de comunicació ni a l'agenda electoral dels principals partits. Amb el següent escrit, la plataforma Aigua és Vida vol denunciar, un cop més, el malbaratament d'una de les infraestructures més vitals per a la vida, l'aigua. Una infraestructura pública vital que passa a mans privades tot mercantilitzant, per a benefici particular, un patrimoni comú. També ens fem ressò de l'article "Privatització dels proveïments urbans a l'Amèrica Llatina" de Lluís Basteiro, d'Enginyeria sense Fronteres. L'Amèrica Llatina, durant els anys noranta, va ser víctima de les polítiques de privatització de l'aigua. Fenomen que, en bona mesura, ha revertit allà degut al gran rebuig popular i, també, a que els beneficis no eren els esperats per les multinacionals del ram. Aquestes empreses, ara, sembla que tenen l'ull posat a casa nostra.

Ens parlen d’estat propi i es venen el país

Mentre el debat sobre l’encaix entre Catalunya i Espanya ocupa totes les portades, els fils del poder i dels grans interessos no paren de moure’s darrere les cortines, sense fer soroll. I molt efectivament.

Sense aigua no podem viure més de 3 dies. És un recurs bàsic per a la vida. La seva gestió ha de respondre als interessos comuns, de la població, i no a interessos econòmics. O almenys així ho entenem nosaltres. Però aquest punt de vista no és compartit per tothom. Avui, a Catalunya, estem veient dos grans processos – gegantins, podríem dir- de privatització de la gestió de l’aigua, processos a més a més que es fan a les fosques, són antidemocràtics i no són la solució per a RES del que ens diuen.