moviment llibertari

Us reproduïm el següent  article, escrit per en Joni D., activista social i cultural de Barcelona, publicat al núm. 134 de la revista Catalunya-Papers. Més info al bloc del grup de suport: lagallealacalle.blogspot.com.

El passat 27 d’octubre els noticiaris es feren reso de la condemna a cadena perpetua del Capità Alfredo Astiz i onze dels seus companys culpables del terrorisme d’Estat que assolà l’Argentina durant la darrera dictadura. Però aquest terrorisme no s’inicià amb el cop d’Estat de 1976, si no que havia pres forma sota el nom de Triple A o Aliança Anticomunista Argentina al voltant de López Rega, l’assessor de Perón, quan aquest vivia a Madrid. Malauradament el nom d’Alfredo Astiz ha marcat la vida de Karina Germano que continua pagant per la resistència de tota la seva família a les polítiques d’extermini de l’extrema dreta argentina.

Article d'opinió de Saoud Salem, anarquista libi, publicat a Anarkismo.net. Aquests companys han introduït aquest article amb el següent text: "El nostre company Saoud Salem, en vigílies de la resolució 1973 del Consell de Seguretat de l’ONU que donaria pas als atacs aliats, denuncia la tenalla en què es troba la revolució líbia, atrapada entre els interessos i la hipocresia de les potències imperialistes i l’ofensiva del règim de Gaddafi, amenaçant amb estrangular-la.".

El passat 9 de març, Amadeu Casellas va sortir en llibertat de la presó de Girona, com recordarem, després d'haver acomplert més de 8 anys de presó que no li corresponien, aquells que havia passat en presó provisional. Ha passat un calvari de vagues de fam, com diu el seu grup de familiars, amigues i amics: una lluita tan esgotadora com complicada i llarga. Us reproduïm el comunicat del citat col·lectiu, de moment només aparegut a Indymedia Barcelona.

Està vist que tant aquí com a Grècia i per tot arreu, això només ho pagarem entre tots. Aquesta és la idea que hi ha al darrere de tots els plans d'ajustament estructural de les economies sud-europees. L'ortodòxia econòmica exigeix que els dèficits públics no superin uns determinats llindars, i això significa ja ara mateix privatitzacions, pèrdua de drets laborals, reducció de salaris, retallades en serveis públics (educació, sanitat,...), pensions, etc. Quina llàstima que els mateixos que propugnen aquesta ortodòxia i que ens exigeixen a tots aquest enorme esforç no hagin tingut tants escrúpols a l'hora de demanar injeccions de milers i milers de milions d'euros precisament públics (els hi hem pagat entre tots) per tal de tapar els seus forats ocasionats justament per la seva imperícia i avarícia especuladora. Però a veure, els seus problemes no els havien d'arreglar els mercats i la seva famosa mà invisible? En què quedem?

El cas espanyol ja l'anem seguint de prop: propostes de retard de l'edat de jubilació, retallades al sector educatiu i a la sanitat, augment d'impostos indirectes, la famosa reforma laboral que es prepara, etc. Aquí el govern es sotmet completament als dictats dels mercats, aquell ens ("el mercat") que sembla com si tingués personalitat i vida pròpia, i no hi hagi al darrere especuladors que se n'aprofiten, amb noms i cognoms. I poders polítics, governs europeus i buròcrates de Brusel·les que són aquells que fa uns anys impulsaren aquella Constitució Europea que es va tirar enrere -i que el partit al govern hi va donar suport-, però que malgrat això se'ns apliquen molts dels capítols econòmics ortodoxos de la mateixa sense cap mena de pudor.

El cas grec encara és més sagnant. Aquí els governants dissimulen, potser a Grècia són més sincers: desembre passat el ministre de treball grec (també socialista) anunciava "hi haurà sang", referint-se a les retallades que se'ls demana des d'Europa per tal de rescatar el país. Malgrat tot, sembla que  la població grega està plantant cara. El passat 11 de març va haver-hi una vaga general amb diverses manifestacions on es van produir forts enfrontaments amb les forces de seguretat (més informació). La contestació llibertària és forta i s'expressa de moltes maneres i en molts àmbits de la societat. Aquest  context d'increment de la conflictivitat social, tal i com ens anunciava el mencionat ministre, porta i portarà sang: doncs de moment ja hem de lamentar la mort tirotejat del company llibertari Lámbros Fóundas. Us reproduïm els articles "Grècia esdevinguda un protectorat", de Jorge Altamira, publicat a Argenpress.info i "Qui són aquells que ataquen les economies grega i espanyola i perquè ho fan? I què cal fer per evitar-ho?" de Juan Torres López publicat al web Rebelión. Més informació sobre la situació grega al web Grecia-libertaria.blogspot.com.

La Freie Arbeiter-Union és un sindicat alemany de tall anarcosindicalista organitzat arreu del país amb més de 40 grups locals. Una recent sentència judicial prohibeix la seva activitat sindical a Berlín, al no reconèixer a la citada organització el seu caràcter de sindicat. Tot això es produeix en un context de conflicte laboral als Neue Babylon Berlín GmbH, uns cinemes, els Kino, sembla que "progres" de Berlín, de caràcter semipúblics (subvencionats). La sentència judicial priva a FAU Berlin del seu dret de participar activament al conflicte, i a més li prohibeix autodenominar-se com a sindicat. La FAU Berlin està mobilitzant-se contra aquesta sentència.

Aquesta sentència és un pas més contra la llibertat sindical europea, limita els drets dels treballadors a organitzar-se i a determinar com i amb qui volen organitzar-se i lluitar per la consecució dels seus drets. Amb una crisi com la que tenim a sobre, sentències com aquesta són molt explicatives del futur sindical què ens espera: o negocies els teus drets via els sindicats auto-anomenats majoritaris, o bé simplement et situes fóra de la legalitat vigent.

Us reproduïm el comunicat enviat per la FAU de Berlín i us animem a que escriviu cartes de protesta contra aquesta decisió judicial.

Enguany es compleixen els cinquanta anys de la mort d'en Quico Sabaté. Francesc Sabaté i Llopart, nascut a L'Hospitalet de Llobregat el 1913, va ser militant anarquista, combatent a la guerra del 1936-39, exiliat a França i, a partir de l'any 43, va participar al maquis, la guerrilla contra la dictadura franquista, on també hi varen lluitar gent com Marcel·lí Massana i Bancells, Ramon Vila i Capdevila o Josep Lluís i Facerias. Va morir a Sant Celoni, on és enterrat, el 1960, tirotejat per la guàrdia civil i el somatent, un cos paramilitar que el franquisme havia ressucitat per a combatre els maquis. Val a dir que cada 5 de gener, aniversari de la seva mort, se li ret homenatge al cementiri de Sant Celoni, també enguany, a les 12 del migdia.

Per a conèixer més sobre en Quico Sabaté i sobre els maquis en general, és recomanable el llibre Sabaté, guerrilla urbana en España (1945-1960), d'Antonio Téllez Solà, editat per Virus, així com el projecte Marxa Homenatge als Maquis, que des de l'any 1998 organitza cada estiu una marxa pels escenaris on van combatre.

Amb l'objectiu de retre homenatge a Quico Sabaté i de divulgar la lluita armada contra el franquisme, un seguit d'organitzacions han creat la Comissió 50 Anys Quico Sabaté, que aniran programant activitats durant aquest any, tal i com expliquen en el següent comunicat.

Us reproduïm l'article 'Crítica i autocrítica. Manual de guariment de la pestilència', escrit per l'escriptor, mestre i periodista independentista i llibertari Jordi Martí i Font per a l'Agenda Llibertària de 2010. En aquest article l'autor fa una crítica duríssima, que compartim en el seu contingut, contra determinades actituds i pràctiques d'alguns sectors llibertaris.

En qualsevol cas, i a banda de la crítica en qüestió, el cas és que aquest text no deixa de ser una aportació a l'Agenda Llibertària 2010, agenda (a la fí amb anelles) que serà presentada aquest dissabte 19  a les 18 hores a l'Ateneu Columna Terra i Llibertat de Berga.

Avui, 19 de novembre de 2009, a les 19 hores, es celebra a la Sala Eutyches del Palau Firal i de Congressos de Tarragona l'Homenatge a Josep Alomà, històric militant cenetista de Tarragona, desaparegut al 1993. En aquests temps en què es reescriu fins i tot la memòria històrica de la revolució i de la guerra en una mena de descafeinada "memòria democràtica", és molt interessant aquesta convocatòria. Perquè el què va passar entre l'any 36 i 39 va ser moltes coses i també potser una lluita per la democràcia, però ni de bon tros va ser només això. També caldria recordar per exemple, entre tantes coses, com la gent va ocupar les fàbriques en aquell moment difícil i les van a posar a treballar no pel profit personal sinó pel conjunt de la col·lectivitat. Us reproduïm l'article sobre aquest homenatge a Josep Alomà que ens ha fet arribar l'escriptor, periodista, i mestre independentista i llibertari Jordi Martí i Font.

Fa unes setmanes es va celebrar el centenari de la revolta popular coneguda com a "la Setmana Tràgica", revolta que apuntaria tendències que s'havien anat forjant des de finals del segle XIX i que esclatarien posteriorment en el projecte revolucionari que es va provar d'implementar l'any 1936. Us reproduïm l'article de Valeria Giacomoni "El llegat de l'Escola Moderna", aparegut al núm 112 de la revista Carrer de la FAVB (disponible en pdf), on es recull un dossier central sobre la Setmana Tràgica.

El proper 25 de juliol farà 100 anys de l'inici de l'anomenada Setmana Tràgica, la revolta barcelonina i dels pobles del voltant contra l'enviament de tropes de lleva contra la guerra de l'Àfrica, el conflicte colonial originat per l'ocupació espanyola del Marroc. Durant la revolta varen ser assaltats, profanats i incendiats multitud d'edificis religiosos a Barcelona i d'altres localitats catalanes. Finalment el govern Maura va aconseguir dominar la situació el 2 d'agost de 1909, i desencadenà una repressió duríssima i indiscriminada, que portà finament, a l'afusellament, entre d'altres, del pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia. El company Jordi Martí i Font, coordinador de la revista "Catalunya", publica amb motiu d'aquest centenari una sèrie d'articlets sota l'epígraf "1909: tràgica la setmana?"que podeu seguir  al seu bloc. Us reproduïm el primer de tots: "Juliol de 1909: de la vaga general a la revolta popular".